Pàgines

25 de juny 2009

Oració a "Els joves" (The Young Ones)


Mike, Bybian, Neil i Rick
Us invoco bons esperits
Quatre camins de saviesa
Quatre vies de riquesa

Quan em senti una nul·litat
lletja, burra, feta un nyap
Mike obliga’m adonar-me
Que sóc la reina del meu reialme

Quan la ira i la maldat
M’inundin el cap i el cor
Diré com el Neil “pau i amor”
I seré tota bondat

Quan els idiotes d’aquest món
M’ofereixin el seu menyspreu
Com el Rick, passaré de tothom
Proclamant “ja us ho fareu”

I al final la perla, el millor
En Vyvyan el destructor
El millor dels guardaespatlles
Contra bordes i desgràcies

Per Madness, si us plau, vetlleu per mi
I us pagaré unes birres i quatre ampolles de vi.
Gràcies

23 de juny 2009

Fora bolquers

Sí, s'han acabat. Fora bolquers de casa i fora bolquers de l'encapçalament d'aquest bloc. L'altra dia parlava amb la resta de guionistes que escrivim actualment "El cor de la ciutat" i reflexionava sobre la compulsió de castellanitzar tot el vocabulari infantil: "hamaquita", "potito", "babero", "pañal", "toallita", etc. i els explicava com, de forma totalment conscient, un dia vaig decidir catalanitzar l'univers dels diminutius cursis i vaig passar a pronunciar paraules com "tumboneta", "farinetes", "pitet", "bolquers" i "tovalloletes". Un dia d'aquests sé que començaran a aparèixer d'altres paraules com ara "acne"(sí, així, sense accent), "truca a la porta abans d'entrar", "vull una moto" i "no et suporto". Però encara falta una mica. Respirem i prenem forces.

19 de juny 2009

La frontera


Enceto el llibre "Escorxador - 5" de Kurt Vonnegut i a la sisena pàgina una petita anècdota em trasllada de forma fulminant a la sèrie "Nurse Jackie" que he vist aquesta setmana. És una sèrie sobre una infermera (Edie Falco, gran Carmela Soprano for ever ) que treballa en un hospital d'Estats Units. En el primer capítol la dona no té cap mena de problema per reparar diverses circumstàncies del destí per tal de fer el bé. El que ella entén per bé, és clar, i que no sempre, de fet mai, coincideix amb la legalitat. La sèrie acaba amb un monòleg de la protagonista citant a Sant Agustí (i ningú l'ha acusat de massa literària, ni massa intel·lectual, etc. i això passa als EEUU, en teoria la pàtria dels illetrats, però d'això ja en parlaré un altre dia) i parlant sobre la capacitat del ésser de fer el bé i el mal, tot alhora. L'anècdota és la següent: l'autor narra com un company seu, soldat americà capturat com ell a la ciutat de Dresden a la Segona Guerra Mundial, aconsegueix anar-se'n de la ciutat carregat amb un quart de quilos de diamants, maragdes, robins i altres pedres precioses. Paul Lazzaro es deia el paio. Era un tresor aconseguit a base de rapinyar als cadàvers dels cellers de Dresden. De cop he pensat "I què en devia fer de tota aquesta fortuna?". Potser va aconseguir fer-ne alguna cosa lloable, bona, grandiosa o no, però positiva. O potser no. Però la curiositat m'ha picat. Aquí hi ha la llavor d'una història. I he recordat que ja estava escrita: les decisions de la Nurse Jackie, que roba un assassí per donar els diners a una embarassada sense recursos, i altres gestos d'igual alçada. La sèrie tot just ha començat (només porta dos capítols emesos), però promet, sobretot, per la reflexió sobre el que és el bé i la frontera difusa que el separa de la zona fosca.

10 de juny 2009

Crítica de "Canelons freds" al diari Avui

Aquí la teniu. No opino sobre les crítiques, que queda fatal.

09 de juny 2009

La frase màgica

Una persona X es posa en contacte amb mi. Té un projecte que vol desenvolupar i necessita una guionista. S’ha llegit algun dels meus llibres, ha estudiat el meu currículum i encaixo. Li dic que d’acord però que per accedir a treballar necessito saber dues coses: que el projecte m’agradi o que m’engresqui o que em sembli que el puc fer o tot a la vegada i que l’oferta econòmica sigui justa. La persona X em diu que ell no té la potestat pel que fa al tema econòmic i que aquest assumpte el porta la persona Z, productora. Li dic que necessito saber les dues dades alhora perquè ni ell ni jo perdem temps. Però la persona Z, productora, insisteix que primer quedem la persona X i jo i que després ella i jo ja parlarem l’assumpte econòmic. No m’acaba d’agradar però accedeixo. Dec ser una desconfiada, em dic, però la persona X és molt amable i m’ho posa més que fàcil. Quedem al costat de casa, em porta el material, tenim una petita entrevista. Queda clar que per tema de calendari jo no ho puc fer i li passo el contacte a una altra persona, en J, guionista.

En Jo repeteix exactament tot el que jo he dit. I afegeix una altra dada concreta: el que és just cobrar és el que marquen els barems indicatius del GAC (Guionistes associats de Catalunya) i que abans de treballar s’ha de signar un contracte. La persona X diu que, evidentment, que tots ens hem de guanyar la vida i que no creu que la persona Z (productora) hi posi pegues. Però... hi ha un “però”, sí. La persona Z hi posa moltes pegues i diu que per menys de la meitat del preu que marca el GAC té persones de reconeguda solvència i trajectòria que faran la feina. I diu la frase màgica “i que si el projecte surt cobraran el que toqui”. Encara no conec ni un cas, NI UN, en que després de pronunciar la frase, un dia, un mes, un any, una dècada després... ni un cas en que el projecte hagi sortit. És la frase màgica per saber que has de calçar-te les bambes i arrencar a córrer lluny, ben lluny d’aquell projecte.

Em sap greu per la persona X que té un projecte que pot acabar donant feina a força persones. Té un projecte i ha fet contactes i tota la pesca i que creu en la seva idea i és bona persona i no té ganes d’enredar a ningú. Però la persona Z és una persona com tantes d’altres d’aquest bonic país, una productora que no creu que el guió s’hagi de pagar prou com perquè els guionistes paguem el lloguer, el súper, el telèfon, l’escola dels nens, les sabates, el tallat de mig matí i la gasolina de la moto. Ah. I des d’aquí demano a les persones de reconeguda solvència que, per favor, no treballin per la meitat del sou i sense contracte perquè la cosa no s’arregla així. Només sembla que s’arregli, però no.