Pàgines

26 de setembre 2017

Els nostres clàssics de LIJ en 8 articles




Entre el 8 i el 15 d’agost es van publicar al diari ARA 8 articles que vaig escriure sobre clàssics de literatura infantil i juvenil (LIJ) catalana. Els articles van ser un encàrrec del diari que volia que parlés de clàssics de LIJ, després que la Sílvia Soler ho fes de clàssics de literatura universal, adreçats a públic adult. Quan m’ho van proposar ho vaig tenir claríssim: en el meu cas centraria el focus en els «nostres» clàssics, els clàssics de LIJ escrits en català. 

Catalunya viu una situació anòmala pel que fa a la LIJ de creació pròpia. Així com en d’altres disciplines artístiques els creadors catalans compten amb el reconeixement social i dels experts en la matèria, el sector de la LIJ Km0 pateix una invisibilització i un menyspreu constant. I no parlo només dels mitjans de comunicació, que invisibilitzen i obvien la LIJ de forma sistemàtica, tot i algunes notables excepcions, com la feina constant de Pilar Argudo i Anna Guitart (a mode d’exemple, aquesta crònica del 3/24, un mitjà públic, sobre els premis literaris de Girona, on no hi trobareu cap esment al Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil guanyat per Xavier Gual amb el seu llibre «La noia de la caravana». Ja podem anar fent plans de lectura, ja, que els nens i joves veuen el que importa la LIJ en la nostra societat). Parlo també, per exemple, de tantes llistes i guies de recomanacions de llibres realitzades per universitats, llibreries, diaris, associacions, biblioteques, escoles, instituts, on la LIJ escrita originalment en català és minoritària, si és que hi és. O de l’exaltació constant dels clàssics forans sense que al costat d’aquesta exaltació, estudi i promoció hi veiem el mateix tracte per als nostres clàssics. Dit a la manera de Gabriel Garcia Márquez, J.K. Rowling, Ende, Sendak, Carle, Carroll o Dahl, ja tenen molta, moltíssima gent que els escrigui i reivindiqui com a lectures imprescindibles per als joves i infants de Catalunya. Lola Anglada, no. 

L’encàrrec, però, duia implícita una gran dificultat: m’havia de limitar a 8 títols, perquè aquest era el número de peces encomanades. Hi vaig rumiar molt i finalment vaig decidir aprofitar l’ocasió per demostrar unes quantes veritats: que fa molts anys que existeixen clàssics de LIJ catalans, que els clàssics no es limiten a una època concreta, que es pot fer (i és el que vaig pretendre fer) una cronologia. I el més important, que la nostra LIJ està en disposició de seguir creant nous clàssics. D’aquí l’elecció d’un títol contemporani com a tancament de la sèrie d’articles. 

Per força vaig haver de deixar fora títols que mereixien haver-hi estat. Penso en «Rovelló», de Josep Vallverdú. I en tants d’altres que jo mateixa vaig esmentar en el darrer article, i alguns que també destaca el crític Josep Maria Aloy, a l’entrada del seu blog on parla sobre els meus articles d’aquest estiu. Va ser dolorós haver de deixar fora a tanta bona literatura, però 8 títols són només 8 títols i no podia centrar-ho tot en aquells anys de renaixement de la nostra LIJ que van ser els inicis dels anys 60. I també volia obrir el ventall a la literatura per a joves, no només per a infants. 

Em fa feliç haver rebut comentaris d’encoratjament i felicitació per la iniciativa. I vull destacar el correu electrònic, amistós, agraït i generós, que em va escriure en Joaquim Carbó, la carta publicada al diari de Mercè Escalas i Llimona, filla de Mercè Llimona, i la carta postal signada per en Ramon Folch i Camarasa, en nom de la Fundació Folch i Torres, una de les cartes més entranyables que he rebut mai.  

Espero haver aconseguit explicar bé la meva tesi a través dels 8 articles que ara he penjat aquí, al meu blog. Una tesi que no és altra que Catalunya té i continuarà tenint, clàssics de LIJ per reivindicar, estimar, estudiar, reeditar... i llegir! I que no serem un país normal fins que aquesta mena d’articles, o el tuit de l’Ernest Cahué del que parla Josep Maria Aloy a l’entrada del seu blog, siguin totalment innecessaris. 

Aquí teniu els enllaços a tots els articles:






Els nostres clàssics de LIJ: “La guerra de les bruixes” de Maite Carranza




M’ha costat fer la tria de clàssics de la literatura infantil i juvenil, que vaig voler que fossin catalans. Me n’he deixat un munt al cove que mereixien ser reivindicats. Penso en Raspall, de Pere Calders; Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga; La guia fantàstica, de Pep Albanell; La lluna d’en Joan, de Carme Solé i Vendrell; Ot, el bruixot, de Picanyol; La Nana Bunilda menja malsons, de Mercè Companys, i molts, molts més.

I ara que vull reivindicar que els clàssics s’estableixen a base d’estimar, estudiar i promocionar els llibres contemporanis que s’ho valen, em passa el mateix. Quin llibre trio per acabar aquesta sèrie d’articles dedicats als nostres clàssics de literatura infantil i juvenil? En tinc tants a la pila... I sé que triï el que triï no agradarà. Però escullo: la trilogia La guerra de les bruixes, de la Maite Carranza.

Sí, som amigues la Maite i jo. L’amistat, però, no em cega. Els tres llibres de La guerra de les bruixes es mereixen un lloc d’honor perquè hi convergeixen molts dels requisits que es demanen als clàssics: bona literatura, visió pròpia, una història potent que sobreviu al temps, milers i milers de lectors, i encara més milers de lectors. I a sobre, una difusió a nivell mundial. La trilogia, que narra la història de l’Anaïd, la jove protagonista, que descobreix que és una bruixa Omar del clan de la lloba i es veu immersa en la guerra entre el seu clan i les sanguinàries bruixes Odish, parteix d’un imaginari proper, els Pirineus, i d’unes figures fantàstiques pròpies del país, les bruixes, aquí reivindicades també com a elements positius. A partir d’aquí viatja arreu del món, de la mateixa forma que el llibre ho ha fet en forma de traduccions. Per què no s’ha adaptat al cinema o la televisió? Per què no ens hem cregut que teníem un clàssic a l’altura del bruixot de Hogwarts? Tan se val, però encara hi som a temps.

Visca els clàssics de literatura infantil i juvenil catalans!


Els nostres clàssics de LIJ: “L’amiga més amiga de la Formiga Piga” d’Emili Teixidor




Emili Teixidor ja és un clàssic. Ara que al mes de juny s’han complert cinc anys de la seva mort em ve de gust recordar que més enllà dels seus llibres adreçats al públic adult, Emili Teixidor va ser un grandíssim escriptor de literatura infantil i juvenil (LIJ). Em fa ràbia quan llegeixo articles que parlen de la seva obra i esmenten de passada Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, L’ocell de foc i L’amiga més amiga de la Formiga Piga, entre molts altres. Això, si els esmenten. I també em rebenta que no es reivindiqui el seu assaig La lectura i la vida, una autèntica injecció d’idees i reflexions al voltant del gran misteri còsmic: com fomentar la lectura entre els més joves.

Torno als seus llibres de LIJ. A la petita Formiga Piga, un autèntic festí de llenguatge, humor i narrativa. És un clàssic relativament recent, només té vint-i-un anys, però en algun moment els clàssics han de començar a ser-ho, i no cal que travessin un desert d’anys per establir que ho són. El llibre L’amiga més amiga de la Formiga Piga no ha deixat de ser llegit i estimat, és viu i continuarà sent-ho per la senzillesa magistral del seu text. La seva musicalitat l’acosta a la poesia, tan valorada pel mateix Teixidor, que recomanava als mestres que en llegissin en veu alta als alumnes o que escrivissin versos a la pissarra diàriament.

I penso que llegir en veu alta les aventures de la Formiga Piga, que, farta d’anar sempre en fila índia amb les seves companyes, va decidir tocar el dos i descobrir com era el món més amunt i més enllà, és una de les millors formes d’inocular l’alegria per la literatura. Les frases d’Emili Teixidor sonen com una partitura, i la música de les seves paraules encomana la passió per la lectura als petits, però, atenció, també als grans. Perquè com ja he dit moltes altres vegades, la literatura infantil i juvenil no té edat. I els nostres clàssics de LIJ, encara menys.

Els nostres clàssics de LIJ: “Mecanoscrit del segon origen”, de Manuel de Pedrolo

-->



He tornat a llegir Mecanoscrit del segon origen. Ho he fet ara, trenta-quatre anys més tard de la primera lectura, i he tornat a caure a les xarxes que estén de manera magistral Manuel de Pedrolo. 

Me l’he llegit, empassat, devorat, tot i saber quin era el final. O potser precisament per això. Per aquella absurditat de pensament que generem alguns lectors quan rellegim: el desig que en arribar a les darreres pàgines ens sorprenguin amb un nou final, tot i que llegint-les constatem que no és així. 

L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, i el Dídac, un nen de nou anys, se salven de manera fortuïta d’un atac alienígena que deixa el nostre planeta gairebé desert de vida animal. Els mamífers, humans i animals, han estat anorreats i el paisatge que han d’afrontar l’adolescent i el nen és de destrucció total. Un paisatge descrit de manera realista que ens transmet el silenci abrusador en què ha quedat la Terra. Però també la força i l’alegria de la parella que afronta el repte de sobreviure en soledat amb una felicitat que els neix de dins sense que ho puguin i vulguin evitar. 

M’han tornat a sorprendre la joventut dels protagonistes (quan acaba el llibre l’Alba només té disset anys i el Dídac dotze); l’estil de Pedrolo, clar, directe, amb un punt elegíac, construït a base de petits paràgrafs numerats que m’han remès directament als Evangelis i que augmenta la sensació de trobar-se amb un text únic i fundacional; el lirisme quan narra l’alegria de l’Alba i el Dídac per estar junts, per estimar-se, fins i tot per viure el que els ha tocat viure, no sense una punta de remordiment; els diàlegs, breus i carregats de pensaments; i la descripció acurada d’aquest món de mort i desolació, on l’Alba i el Dídac acaben transitant amb naturalitat. 

L’única cosa que no m’ha sorprès és tornar a constatar que Mecanoscrit del segon origen és un dels nostres millors clàssics de literatura infantil i juvenil. Rellegiu-lo, sisplau. 

Els nostres clàssics de LIJ: “El zoo d’en Pitus”, de Sebastià Sorribas

-->

Els autors de literatura infantil i juvenil ens fem un fart de recórrer escoles i instituts. Parlem amb els alumnes que llegeixen els nostres llibres. Nosaltres aprenem d’ells i ells descobreixen que som terrenals. De vegades els dic que tenen sort, no de tenir-me a mi, sinó de l’oportunitat. Que quan jo anava a escola no hi havia visites d’escriptors. I que si algun dia hagués entrat per la porta de l’aula el Sebastià Sorribas, l’autor del llibre El zoo d’en Pitus, m’hauria mort d’emoció.

El llibre el vaig llegir a escola. Vaig tenir sort. Els meus mestres estimaven la lectura i els llibres que ens feien llegir. Mai vaig sentir que m’obligaven a llegir sinó que compartíem la lectura. La colla del Tanet ens va seduir fins a tal punt que a classe ens vam emocionar i vam voler muntar un zoo propi. Volíem ser com el Juli, el Manelitus, el Cigró, el Fleming, la Mariona i el Tanet. Ens imaginàvem que érem igual d’arrauxats i despresos i que ens mobilitzàvem per una bona causa, en una època en què en lloc de solidaritat es parlava de generositat.

Quan els meus fills eren petits i mantenir-los amb el cul enganxat a la cadira a l’hora de sopar era una proesa, vaig llegir-los El zoo d’en Pitus en veu alta. En fer-ho vaig tornar a recordar l’alegria immensa que vaig sentir en gaudir per primera vegada de l’humor i el sentit positiu de la narració. De la innocència i la delicadesa dels personatges i situacions. Però vaig tenir por. I si no els agradava? ¿I si em preguntaven per què coi calia recaptar diners per dur en Pitus a curar-se a Suècia? No va fer falta. Van entendre que el llibre parlava d’un altre temps i es van enganxar a la narració de la mateixa manera que ho vam fer els meus companys de classe i jo ara fa gairebé quaranta anys. Sí, com m’agradaria haver conegut Sebastià Sorribas i haver pogut donar-li les gràcies per haver escrit aquest clàssic i tants altres llibres seus que també vaig llegir.


Els nostres clàssics de LIJ: “La casa sota la sorra”, de Joaquim Carbó

-->

El dia que vaig colar-me al despatx del Joaquim Carbó no podia deixar de somriure. Tants anys després de llegir La casa sota la sorra, la feina de guionista del programa Una mà de contes em va donar l’oportunitat de conèixer el mestre d’escriptors de literatura infantil i juvenil catalans, i de tafanejar en el seu obrador. El despatx era ple de diaris i revistes endreçats en un caos perfecte. El Joaquim Carbó ens va explicar que la realitat era la seva font inesgotable d’idees i que d’aquella pila enorme de paper n’acabarien sortint noves novel·les, contes i narracions. Era la primavera de l’any 2013, el Joaquim Carbó tenia ja vuitanta-un anys i, efectivament, des de llavors ha seguit imaginant, escrivint i publicant.

Mentre era allà, gaudint de la seva bonhomia i senzillesa, pensava que Carbó s’assemblava al Henry Balua, el coprotagonista de La casa sota la sorra. D’acord, té la pell blanca com un glop de llet i ha portat la vida gens aventurera de treballador de banca i escriptor de literatura infantil i juvenil. Tant se val. Hi ha molt de Carbó en el personatge. De la seva idea de la justícia i les ganes de canviar el món, de la seva energia inesgotable. I alhora, segurament (Joaquim, disculpa’m si l’espifio), entreveient l’ordre desordenat del seu despatx, vaig imaginar-me que també hi havia quelcom de l’autor en la manera de fer del Pere Vidal, l’altre protagonista del llibre, i bastant més desastre que el Henry Balua.

A les pàgines del llibre la parella s’enfronten al malvat senyor Ti i la seva organització, dedicada als negocis bruts a l’Àfrica, en una aventura trepidant escrita molts anys abans que Spielberg estrenés la saga de pel·lícules d’Indiana Jones. De fet, l’any passat es van celebrar els 50 anys de la publicació d’aquest clàssic escrit per un amant del cinema. No és per casualitat que a les primeres pàgines hi llegim “Tot havia començat una tarda, a Barcelona, en sortir del cinema”. Doncs llegiu-lo i que segueixi.

Els nostres clàssics de LIJ: "Tic-Tac" de Mercè Llimona

-->


Vaig llegir Tic-Tac de Mercè Llimona quan tocava. Devia tenir set anys. El vaig llegir i això vol dir que em vaig empassar les paraules, les rimes senzilles i juganeres que expliquen tot el que fa la petita Bibí al llarg d’un dia. Però també significa que em vaig aprendre de memòria els dibuixos, tendres i acurats, de Mercè Llimona. Com aquell sol que la desvetlla picant a la finestra de la seva habitació. És un sol rialler i simpàtic i la Bibí obre els ulls ensonyada per rebre’l. I després hi ha el rellotge, que pàgina a pàgina marca una hora que avança segons ho fa la narració. 

Ara mateix remeno el meu exemplar per escriure aquest article i me’l trobo tacat, remenat, masegat. És un bon senyal. Hi he tornat tantes vegades... I l’encant de la narració: el conjunt de la música de les paraules, de l’anar i venir de la petita protagonista, feinera i espavilada, i d’unes il·lustracions magistrals encara em fascinen. Tic-Tac ens parla d’una nena que es vesteix sola, que esmorza en companyia dels seus ninos, que va a l’escola i que quan torna a casa fa deures i col·labora fent tasques domèstiques, que juga i menja llaminadures, que es banya i s’adorm mentre sopa, de cansada que està. És una nena dels anys quaranta però els nostres nens i nenes tampoc fan res gaire diferent. Per això és un clàssic. 

Evidentment que hi ha detalls que revelen que el llibre va ser publicat l’any 1942. Però i què. Quan parlo sobre la vigència dels clàssics catalans de literatura infantil i juvenil hi ha qui els desqualifica per passats de moda. Per antiquats. Wendy, l’amiga de Peter Pan, tampoc seria un exemple de nena moderna. I torno a repetir: i què. Els clàssics ho són per la força de la història que ens proposen, per la potència del que narren més enllà dels detalls que són inherents a l’època en què han estat escrits. Tic-Tac és un clàssic i una porta fantàstica al món de la literatura. I si sou adults i us atreviu a gaudir-ne no caureu fulminats per cap llampec. Endavant.


Els nostres clàssics de LIJ: "Margarida" de Lola Anglada

-->




Tinc una mare que em va regalar els clàssics: Homer, Shakespeare, Austen, Maragall, Carner, Rodoreda. Però abans em va obrir la porta als clàssics de la literatura infantil i juvenil (LIJ): Andersen, Peter Pan, Mary Poppins. I els clàssics de LIJ catalans. Vaig créixer convençuda que totes les persones que estimaven la literatura l’estimaven en la seva totalitat: els llibres de literatura infantil i juvenil i els llibres per a adults. I és així en molts països. Aquí la realitat és tota una altra.

Si fóssim un país normal després de llegir aquesta columna podríeu acostar-vos a qualsevol llibreria i comprar-vos Margarida de Lola Anglada. No ho intenteu. O aneu-hi i busqueu les seves magnífiques memòries, una edició a càrrec de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, publicades per la Diputació de Barcelona. Però podeu fer recerca per llibreries de vell o provar sort i demanar els escassíssims exemplars que hi ha en préstec a les biblioteques del nostre país.

La meva mare em va regalar els clàssics i per això va córrer a comprar-me totes les obres de Lola Anglada que va reeditar Altafulla l’any 1978. Margarida va ser la primera que vaig llegir. I les aventures d’aquella nena barcelonina de finals dels anys vint a qui les estrelles conviden a visitar el camp van transportar-me a un món de fantasia inconegut. Un món d’imatges i paraules belles, detallades, magnífiques. Com pot ser que no tinguem cura dels nostres clàssics? Ara mateix a Catalunya s’estudien, promocionen i editen clàssics forans mentre ens és impossible tornar a gaudir amb normalitat de les converses de la Margarida amb la seva nina Hortènsia; de les trobades amb la puput, els mussols i els ratpenats; del dinar de la nena amb les bestioles del camp sota un salze; de la seva anada al formiguer o del seu retorn a ciutat, on els objectes, plantes i follets conserven la mateixa màgia que els animalons de muntanya. No, no som un país normal. Reeditem i valorem Lola Anglada i començarem a ser-ho.



Els nostres clàssics de LIJ: "Les aventures extraordinàries de Massagran", de Josep Mª Folch i Torres

-->



Tot va començar amb les Aventures extraordinàries d’en Massagran. Es va publicar per entregues a la revista Patufet, i després en forma de llibre publicat per l’editor Josep Baguñà. Era l’any 1910 i la literatura infantil i juvenil catalana acabava de néixer. 

Hi havia publicacions anteriors per al públic infantil, esclar, però eren adaptacions de rondalles de Grimm o del nostre folklore o contes o petits relats amb una intenció didàctica o moralitzadora. Però no eren literatura o no ho era de creació pròpia. A Catalunya la LIJ (unes sigles que fan curtes tres paraules: la literatura infantil i juvenil) comença amb Massagran. I va ser un èxit rotund. Bestial. Tan extraordinari com el títol d’un llibre que no s’ha deixat d’editar, adaptar i llegir. És el nostre primer clàssic. 

Sí, en Massagran en diu de l’alçada d’un campanar quan parla dels habitants de l’Àfrica negra. Sí, la seva visió és la d’un noi de l’Europa colonial. Però si encara podem petar-nos de riure amb les aventures del protagonista és perquè, per començar, l’autor també ho fa. Folch i Torres, un addicte al sentimentalisme més diabètic, va aparcar la seva afició al sucre i va ser capaç de riure’s d’ell mateix i de les històries que tant li agradaven. El primer paràgraf és una paròdia de la descripció d’un indret idíl·lic. I al segon se’ns diu que el protagonista du el nom que du perquè tenia un padrí estrafolari i bromista. No hem fet més que començar però el to serà sempre el mateix: humor a raig i la voluntat de crear un antiheroi capaç de sobreviure a base d’ingenuïtat, enginy i atreviment. A la segona part del llibre s’hi afegeix un darrer element: els jocs lingüístics de l’idioma de les tribus dels Kukamuskes i els Karpantes, inventat a base de fer servir la lletra k i d’ajuntar paraules i sons (“Kètam patollas” en comptes de “Què t’empatolles”). I tot il·lustrat pel gran Junceda.
Tot va començar amb en Massagran, i per sort la LIJ de creació pròpia encara continua. Josep Maria, moltes gràcies.