Manso organixeixon

La ràdio

2012-01-31T18:54:00.002Z

Fa poc la Clara B. em deia, «a que no em guanyes a aparells de ràdio a casa». Els he comptat. En tinc 5. Però he de dir que l'aplicació de la TDT que m'agrada més és convertir la tele en ràdio i el mòbil, si no té ràdio, no me'l compro. Sí, la Clara em guanya, però per poc. Sóc una radioaficionada, i no pas del walkie-talkie. I associo les hores del dia segons els programes que puc escoltar. Trio fer feines feixugues o tancar-me a la cuina a preparar el que toca, segons si fan un programa o un altre. Donant pit a altes hores de la matinada vaig descobrir «una nit a la terra» la primera versió de «L'ofici de viure» de Catalunya Ràdio, amb el Gaspar Hernández. Els dissabtes, l'hora de cuinar el dinar és sinònim de la veu de la Rosa Badia i el programa «Tot és comèdia» de Ràdio Barcelona. I quan recullo plats i pesco el «Punt de llibre» de la mateixa emissora, amb la Pilar Argudo, els dissabtes, també sóc feliç.

Però el normal és fer zàpping i saltar segons si el Basté l'encerta o si el Fuentes té el dia. De vegades pateixo i provo amb el Francino i em pregunto qui coi s'ha inventat aquesta diferenciació tan bèstia de sexes que fa que al matí no hi hagi cap dona, i a la tarda el Clapés sigui el llanero solitario dels mascles radiofònics, al costat de la Nierga, la Tatiana Sisquella i la Júlia Otero. Els caps de setmana s'acaben al migdia, quan bona part de la programació passa a ser domini dels programes esportius. Però al matí una pot ser «escuchante» de la Pepa Fernández, a Radio Nacional («No es un día cualquiera), o llançar el crit de «A vivir que son dos días». També hi ha, és clar, l'oferta de «El suplement» a Catalunya Ràdio, o del Via Lliure a Rac1.

No puc parlar de guió de ràdio amb coneixement de causa. No n'he fet mai. Però he parlat amb gent que en fa i n'ha fet i diria que són uns grans desconeguts. Perquè de guió, a la ràdio, n'hi ha. Allò que sembla una conversa intranscendent amb el presentador és un guió escrit, amb músiques buscades, talls de veus seleccionats i bromes molt però que molt pensades. S'escriu, fins i tot, les rèpliques que pot dir el presentador, no només el que diu la persona que fa la secció. Però allà on el guió brilla més és amb l'humor. Només cal sentir els programes delirants dels «Especialistas secundarios» (dies feiners a les 13.30 a Ràdio Barcelona) o les col·laboracions a La Ventana (tardes, Cadena SER) o al programa No es un día cualquiera (RN, matins cap de setmana) de l'humorista Juan Carlos Ortega, deixeble de Gila, o els programes dels Òscars (RAC1, feiners 13:00), o els milions de seccions del Versió Rac1 del Clapés (tardes, feiners, RAC1) que beu directament d'aquella Ventana del Sardà, de fa anys, passada per un sedàs molt personal. Una tarda amb un senyor Bohigas inspirat no pot ser mai una mala tarda. I també recomano que es cliqui el programa "El mundo today" a la web de la cadena SER i s'escolti online, perquè s'emet en horari de desconnexió i a Catalunya és l'única manera de seguir-lo. Val la pena, és clar que tinc una flaca personal pels dos dels tertulians i no sóc imparcial.

De fet, tampoc descobreixo res si recordo els origens radiofònics de Buenafuente i tot el seu equip, entre els que hi havia Toni Soler. El Terrat, va ser, durant molt de temps, un programa de culte, amb personatges mítics com el nen tonto, que ens va provocar més d'un esquinç a les costelles de tant riure. Després la cosa va anar decaient, en proporció a la dedicació a la tele. Un cas paral·lel al de Minoria Absoluta. Miki Moto, també va començar a la ràdio i va tenir un estol de bons guionistes guionant-li programes com «Pasta gasta». Em sento afortunada d'haver-los escoltat. Igual que al Sardà abans que es vengués l'ànima i ens fes pensar que la Gemma Nierga ho tenia cru per substituir-lo a «La Ventana», però ho va fer, i molt bé, i encara hi és, sòlida i afable, menys bèstia que el Sardà, però amb segell propi.

Però, és clar, no tot és fantabulós. Hi ha ràdio de merda. Ràdio de porqueria. Hi ha tertúlies que fan morir d'avorriment, repetició, que exasperen per ignomínia i ignorància. Hi ha molta gent que trepitja l'idioma, que no sent cap mena de responsabilitat envers l'eina principal de la seva feina pagada, la llengua. Hi ha emissores infectes que contaminen com les pitjors emissores de ràdio protagonistes de conflictes bèl·lics a Àfrica i als Balcans. Hi ha vidents que segueixen mentint amb l'estil més cutre i miserable. Hi ha anuncis de lipotímia. Hi ha programes en emissores en teoria serioses que no valen un pebre. I bons programes en horaris impossibles, als que, per sort, salva l'internet i el poder escoltar-los online o descarregats a l'ordinador o trasto per escoltar música i sons.

De totes maneres la credibilitat de la ràdio segueix sent superior a la tele. I com a mostra, l'entrevista que li va fer la Pepa Fernández a l'Iñaki Gabilondo, al programa No es un día cualquiera de Radio Nacional el 22 de gener. Si algú fa temps que no escolta la ràdio i s'hi vol tornar a enganxar que comenci per aquí.

Una noia N.O.R.M.A.L a Cambrils

2012-01-22T17:31:00.001Z

El divendres passat vaig anar a Cambrils, a l'institut Berenguer IV, per parlar amb els alumnes de 1r d'ESO que s'havien llegit «Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur». Va ser una trobada cordial, divertida, franca, amb moltes preguntes interessants que desmenteixen aquella idea que es té dels alumnes de secundària desconnectats i desinteressats. En acabar em van regalar un llibre preciós sobre Cambrils i un parell de fulls amb comentaris sobre el llibre de lectura. Us transcric els comentaris perquè veieu que l'afició als videojocs, és compatible amb la lectura i que tot plegat dóna com a resultat gent amb idees pròpies i ben estructurades. També vull donar les gràcies a la Cristina, la mestra que va coordinar la xerrada, i a la Yolanda, de Cruïlla, que va fer que tot fos molt fàcil.

Ens agradaria que et quedessis de «pasta de moniato» ja que hem llegir en algun lloc/bloc que és això el que et passa quan saps que algú «s'ho ha passat pipa» llegint les teves històries, que ara també són una mica nostres.

El fragment que més m'ha agradat ha estat quan la Ru li pregunta a la Miri si pot anar amb les bessones i les bicis fins a casa seva. M'agrada perquè la Ru es diverteix amb les nenes i és afectuosa amb elles i crec que és una bona estratègia.
L. G.

Ha estat una de les novel·les que més m'ha agradat perquè és molt divertida i la recomano perquè agradarà a moltes persones.
J. L.

El tema principal de la novel·la és que has de confiar en els amics i que cal perseguir els somnis.
V. M.

És la novel·la que més m'ha agradat perquè hi ha ironia, entreteniment i humor, comèdia, romanticisme... Les nenes són molt gracioses i retorçades i la Ru té idees pròpies, això és molt valerós en una noia de només tretze anys.
En Sami és un pesat de primera, i això a la llarga fa molta gràcia. Els dos germans són els típics germans carallots i burletes de tota la vida.
M'agraden les dues amigues perquè jo en tinc unes com la Nàdia i la Xeila i sempre m'ajuden en els conflictes.
E. M.

A mi m'ha agradat molt perquè hi ha més moments de comèdia que de tristesa. Al final la Ru no va als Estats Units, però aconsegueix la redacció de català. El fragment que més m'ha agradat és quan les nenes s'escapen de la sala del cinema perquè la Ru sempre es refia d'elles i acaba perdent.
L. G.

L'he trobat divertit i entretingut i penso que el fa la Ru és l'exemple d'esforç i de no rendir-se mai. Recomano que el llegiu i no us decebrà.
A. P.

M'ha agradat molt la novel·la perquè és molt realista i explica les coses que a una noia de tretze anys li passen normalment o quasi sempre: les sensacions, els sentiments, la manera d'actuar... M'ha cridat l'atenció quan explica les vegades que els seus pares li han fet passar vergonya davant dels veïns perquè és una situació curiosa. És una història bonica i original.
C. S.

Aquest llibre agrada molt als lectors, és molt entretingut. El llenguatge és apropiat per als nens de dotze anys i s'entén el que diu. El dolent d'aquest llibre és que es fa molt curt i et quedes amb ganes de llegir més i espero que en facin una altra part. Recomano aquesta lectura perquè és apropiada per a nosaltres, llegiu-la que us agradaran molt les històries d'aquesta nena de tretze anys. El fragment que més m'ha agradat és a la pàgina 78 quan la Ru prepara el Whisky, l'acaricia i es deixa olorar perquè la identifiqui. M'agrada perquè representa el somni de la Ru anar a cavall, cuidar-lo, passejar i muntar. Sentir-se lliure fins i tot en una ciutat rodejada de sorolls, construccions, etc. Disfrutaran d'aquest moment la Ru és una noia feliç.
D. Ch.

El llibre m'ha encantat, jo m'assemblo molt a la Ru i faria el mateix per marxar d'una casa de bojos com la seva.
F.F.

La meva opinió sobre el llibre és molt bona perquè a més de ser divertit i apassionant la protagonista no és una noia ni molt rica, ni molt pobra, és normal. És molt educatiu i m'hi sento molt identificada. El capítol que més m'ha agradat és «Felicitat» perquè finalment les bessones es porten bé i la Ru ha après una lliçó molt important: «Aprendre dels propis errors»
R. J.

La literatura infantil y juvenil a El matí de Catalunya Ràdio

2011-12-07T17:29:00.001Z

Dimarts 6 de desembre vaig participar a una tertúlia sobre literatura infantil i juvenil a El matí de Catalunya Ràdio, presentat per Francesc Soler i amb la molt bona companyia de l'Helena de la llibreria Al·lots El Petit Príncep i de la Montse Ingla, directora literària de l'editorial Cruïlla. Ens vam deixar moltes coses per dir, però va ser una estona amena, en la que vam procurar transmetre la idea que la literatura infantil i juvenil té prou entitat per si mateixa, bona salut i una funció imprescindible. Aquí teniu l'àudio. Per una vegada el blog no es llegeix, s'escolta.

L'oracle

2011-11-07T16:37:00.001Z

Parlo amb una amiga sobre informàtica, blogs i altres enigmes i li revelo el meu secret: Google. És el meu oracle de Delfos. El lloc on peregrino i em postro per escoltar les respostes als misteris. A la finestreta del cercador hi formulo preguntes tan transcendentals com «penjar vídeo a blogger» o «insertar presentació diapositives» o procuro desxifrar conceptes que em neguitegen com «seguidors» o «comptador de visites». Google, llavors, respon. No ho fa de forma directe. A l'oracle de Delfos tampoc sorties amb un escàner de l'ànima complert. Les respostes necessiten d'una esporgada, d'una visió profunda del món, de paciència. I així i tot t'aboquen més d'un cop a l'error. Però a força d'insistir, a força de provar, a força d'equivocar-te, te'n surts.

La darrera vegada va ser dimecres passat. A la matinada va caure una tempesta inesperada a Barcelona i l'ordinador, al matí, semblava difunt. El meu meravellós Imac de la punyeta semblava convertit en l'objecte decoratiu més car de tot el despatx. Gràcies a un prehistòric PC vaig aconseguir contactar amb l'oracle per tal de formular-li la pregunta que em tenia amb el cor encongit: «Imac fallo eléctrico no funciona» (ja em perdonareu, però la recerca en català no va resultar fructífera) i l'oracle va parlar. Ho va fer en forma de resposta a un usuari d'un fòrum, desesperat per la mateixa causa que jo. L'home afirmava que després de vuit hores amb l'ordinador apagat aquest s'havia descarregat d'electricitat i havia tornat a funcionar amb normalitat «¡pero vaya horitas de susto he pasado!». Incrèdula de mi vaig contactar amb un servei tècnic que van confirmar la teoria. Això sí, van afirmar, si al matí no s'encén, malament. No vaig poder esperar al matí. Vaig recordar al paio del fòrum i a les vuit hores vaig prémer el botó. Ara ja sé quin és el soroll que va fer Llàtzer en ressuscitar: un crepitar deliciós. El mateix que va fer l'Imac en tornar a la vida. De nou l'oracle havia fet diana.

Sí, peregrinar a Delfos tenia la seva gràcia, però ara tanta despesa en avions no es sostenible, i per com va Grècia sospito que Delfos deu tenir el canal de comunicació còsmica embussat, però tenim Google a mà per ajudar-nos a crear espais com aquests. Un blog que aviat necessitarà una reforma, perquè s'ha convertit en un lloc on hi parlo de tot sense ordre ni concert: de guió, de llibres, d'animació lectora, del que em surt dels nassos, d'articles... Un dia d'aquests realitzaré la pregunta «migrar blogger a wordpress» o "ordenar etiquetas" i endreçaré tota la casa per temes, pestanyetes o el que l'oracle em respongui.

Això serà després de festes, que, ves per on, el final d'any m'ha vingut carregadet de feina de tota mena i no seré jo la que em queixi. Tot el contrari. Mentre, provaré de fer una cosa que no he fet gaire, escriure entrades curtes, perquè no crec que tingui gaire temps per més, i em sap greu deixar aquest espai en pausa. Però no ho crec, perquè sempre em queda el recurs de consultar l'oracle i penjar-vos enllaços interessants i comentar-vos-els. Però si no fos possible, que tingueu una bona entrada a l'any 14 d.g.

Leandro, el niño horrible

2011-10-27T11:42:00.000Z

Leandre, el nen més espantós i lleig que m'he empescat mai, el protagonista del llibre Leandre, el nen horrible, publicat amb Cruïlla l'any 2004 i que m'ha permès conèixer centenars de lectors i lectores, serà, a partir del gener, Leandro, el niño horrible.

SM n'assumeix l'edició i jo, contenta. També editarà La llista d'aniversari amb el nom de La lista de cumpleaños, però serà més tard, a l'octubre del 2013. I de nou jo, doblement contenta. En ambdós casos m'han ofert fer-ne jo mateixa la traducció. He començat, evidentment, pel Leandre que està mutant a Leandro.

El mètode de treball no és complicat. Els dos documents en pantalla, un en Open Office i l'altra en pdf, i uns quants diccionaris a la taula i d'altres minimitzats a l'ordinador. He fet la primera versió a raig, sense pensar-m'hi gaire i ara la penso tancar uns quants dies a la nevera. Una nevera mental que consisteix a aparcar el document el temps que es pugui o que faci falta.

Quan l'obri oblidaré de forma conscient que aquell text ha estat escrit mai en català i faré un exercici que, de fet, ja he començat a fer a la primera versió: podar, repassar, cosir vores,... és a dir, reescriure! Reescriure perquè el text flueixi en castellà, perquè a mi m'agradi i em soni bé. Perquè me'l senti meu. I perquè reescriure és un vici! No m'aturaries mai! Sort de les dates de lliurament. A més, ja fa vuit anys que vaig donar per acabat el text. Vuit anys, uns quants llibres i moltes hores d'escriptura que fan que ara em llegeixi el text amb d'altres ulls.

Traduir té un grau de traïció, diuen. Jo m'estimo més pensar en «adaptació». Adaptes paraules i conceptes a d'altres llengües. Adaptes per conservar. Però no en vull parlar gaire perquè no és el meu ofici, només dir que quan et tradueixes a tu mateix no hi ha manies. Treus la tisora i zas! Aquella frase diu el mateix però l'has canviat de dalt a baix. I et pots permetre la llibertat de decidir que la Tona Clic ara és Tania Clic. Que el Leandre, per la seva mare, enlloc de ser el lletgetó del seu cor ara és su feuchito querido. Que el programa de ràdio preferit del pare ja no és Un matí per patir sinó Desgracias mañaneras. Que Cal Monjo ara és Casa Machaquito...

Només tinc un dubte... la paraula cagarada. El llibre comença així:

«El Leandre era un nen horrible. Tenia el nas arrugat com una cagarada de gos i la boca grossa com el cul d'un hipopòtam amb sobrepès.»

La traducció normativa és cagada, però no m'agrada. De forma provisional he escrit caca. S'accepten propostes.

Nota: rellegir el llibre m'ha permès descobrir que tinc algunes fixacions: les ulleres liles, els marcians, el nom Avel·lina, la gastronomia estrambòtica i les àvies i els avis enrotllats.

Màster Class amb Melissa Rosenberg

2011-10-11T12:14:00.003Z

Dijous passat, al cau del dimoni, vull dir, a la seu de l'SGAE, la meva associació, el GAC (Guionistes Associats de Catalunya) va organitzar una master class amb Melissa Rosenberg. El nom, com és natural, no us farà saltar de la cadira, però la seva feina sí, sobretot la tasca com a coordinadora de guions de quatre temporades de la sèrie Dexter. L'encàrrec més mediàtic, però, ha estat l'adaptació dels llibres de la saga Crepuscle al cinema.

Melissa Rosenberg és una dona alta, imponent, riallera, i amb les idees clares. La presidenta del govern que moltes de les guionistes de la sala desitjaríem. Feminista, implicada en la WGA, l'associació de guionistes dels EEUU i una amant de la televisió. Aquesta darrera declaració pot semblar una evidència, però aquí, a Catalunya, no ho és. Massa vegades m'he trobat amb gent que treballa escrivint i dirigint programes i sèries que es prenen la televisió com un gènere menor, un fill bastard de la cultura, una hamburguesa de McDonals tan alimentosa com farcida de pecat. Amb dades com aquesta la realitat històrica es va fer palesa i un cop acabada la xerrada vam calcular que ens continuen portant el maleït avantatge d'aquells maleïts 40 anys.

La xerrada va començar amb una breu explicació de la seva trajectòria professional que va iniciar fent de tot menys escriure. Cap problema, gràcies al nostre ofici: «tot acaba convertit en història». Ho certifico, i si no consulteu la meva doble vida convertida en articles aquí. És a dir, del guionista, com del porc, tot s'aprofita. O més bonic, quan la gent creu que fas el manta o que has deixat l'ofici, doncs no, després tot allò apareixerà a alguna sèrie.

Melissa Rosenberg va explicar que les sèries en les que se sent més còmoda són aquelles més serialitzades. També ha treballat a sèries procedimentals, amb un cas que s'obre i es clou al mateix capítol, però li troba més salsa a aquelles en les que les trames s'arrosseguen i, el més important, permeten que els personatges creixin i evolucionin.

Dexter n'és un bon exemple. El primer pas a l'hora d'enfrontar-se a una nova temporada era (i encara és, ja que s'està emetent la sisena temporada i negociant la setena) plantejar una pregunta que s'havia de respondre al llarg dels 12 capítols. En les 4 temporades en les que va participar les preguntes van ser: 1 -He d'estar sol? (La trama explica l'aparició d'un germà i la tria entre quin dels seus dos germans li convé més per a la seva doble vida com a assassí i forense, i el seu debat sobre si la seva activitat d'assassí la pot fer sol o acompanyat per algú que l'entengui) 2-Quin paper vull que tingui l'amor a la meva vida? (La relació sentimental amb la Lila, que l'entén i l'aparició de la Rita que li ofereix una vida convencional) 3- Puc tenir un amic? (el paper que representava Jimmy Smiths, amb qui estableix una amistat particular) 4- Ho puc tenir tot? (les dificultats de conciliar vida familiar convencional amb la seva doble vida).

A Dexter el pes de la història el porten els personatges, i el cas de cada capítol o el que s'arrossega al llarg de la temporada sempre estan al servei del protagonista. Són trames creades per fer brillar la complexitat de la personalitat de Dexter. Un personatge al que els guionistes veuen com un marcià al que, a força de confraternitzar amb els humans, se li desvetllen preguntes o pulsions humanes. Però malgrat aquesta llibertat per fer avançar el personatge la dificultat està en dosificar aquest avenç. A cada capítol, a cada temporada, Dexter fa petits passos endavant. Si no fos així, si l'evolució s'accelerés, la sèrie s'acabaria. Tot i que Rosenberg creu que és bo que les sèries sàpiguen quan han d'acabar.

Una altra emblema de la sèrie Dexter és la veu en off, un text que, assegura, és el més difícil d'escriure de tot el capítol. És allà quan el personatge externalitza el que és i es treu la màscara per actuar amb la seva cruesa i el seu sentit de l'humor característic. Un discurs brillant que explica i complementa (mai repeteix) allò que que veu l'espectador. Un altre d'aquest moments de veritat del personatge és quan parla amb la víctima minuts abans de matar-la. Dos recursos per treure a la llum la part més autèntica de Dexter, per, després, tornar-la amagar, excepte quan se li escriuen diàlegs amb doble sentit. Un sentit que només pot captar l'espectador i mai el personatge amb el que dialoga Dexter, que ignora quina mena de persona té al davant.

Quan es va crear el personatge, inspirat en una sèrie de llibres, es va fer recerca sobre assassins en sèrie, però el que el va enriquir va ser dotar-lo de desigs universals, amb els que qualsevol espectador pot empatitzar. Buscar quin era el seu dolor principal, quines les seves demandes i fer que aquestes fossin comunes a la de la resta de mortals. La vida dels llibres i la vida televisiva de Dexter, van partir d'un mateix punt però aviat es van independitzar.

Pel que fa al mètode de treball un cop trobada la pregunta sobre la que pivotarà la temporada es fa un esquema amb el número de capítols i els personatges principals, i es crea i es distribueix la trama fins al capítol 12. Aquest esquema neix després de llargues sessions de xerrades i debats entre els sis o set guionistes de la sèrie. A mesura que es tanca la trama d'un capítol un guionista l'assumeix i crea una escaleta que serà comentada i anotada per la coordinadora de guions, els productors i els responsables de la cadena. Tot en una o dues setmanes. Després ja podrà escriure el capítol en dues o tres setmanes. La fase final és la de correcció. En principi les assumeix el propi guionista però també hi ha hagut casos en les que no és així, i la persona que coordina ha de reescriure ella mateixa o distribuir el capítol entre diversos guionistes. Fins aquí el mètode no varia gaire del nostre, tan pel que fa al sistema com pel que fa als temps.

Però allà on és MOLT diferent, és amb la relació amb la resta de l'equip un cop el guió ja s'ha escrit. Guió i realització fan una reunió, la reunió de to, una trobada en la que l'equip de guió transmet a l'equip de realització la intenció i el to de cada escena i aclareix tota mena de dubtes. L'equip de realització es passa la reunió prenent apunts i fa tota mena d'aportacions visuals al guió i, mai, mai, mai trepitja el terreny de l'altre suggerint canvis de trama o de diàleg. Igual que guió mai trepitja el terreny del realitzador imposant una manera exacta sobre com s'ha de gravar una situació. Ah, quin plaer. Això no vol dir que sigui un món meravellós, però ho tenen, tenen EL RESPECTE. Perquè el mateix passa amb els actors. Pocs d'ells gosen canviar una frase que ha estat treballada durant setmanes. No és per casualitat que als EEUU, als títols de crèdit les sèries són creades per... un guionista.

Com a adaptadora de la saga Crepuscle, Melissa Rosenberg va utilitzar molta de la manera de funcionar televisiva. Tot i que en un principi se la va contractar per una pel·lícula ja se sabia que aquesta tindria continuïtat, i aviat se li va ampliar el contracte per les altres dues. Totes tres van ser escrites per ella sola, un fet força insòlit al mercat americà i una mostra de la confiança que se li va dipositar.

Rosenberg va ser força respectuosa amb els llibres per dues raons. La primera és la responsabilitat d'adaptar un llibre d'èxit, conegut i estimat per milions de persones, un fet que talla força la llibertat creativa com a guionista, però que deixa molt clar l'entorn i el to narratiu del guió. La segona va ser contractual, ja que l'escriptora Stephenie Meyer havia patit una experiència prèvia de mala adaptació de la novel·la i va blindar alguns aspectes de la novel·la al seu contracte. Malgrat aquesta dificultat inicial la relació amb l'autora va ser força bona i totes dues van arribar a col·laborar de forma fructífera i amistosa.

Però allà on va recarue el repte de l'adaptació va ser a l'hora de transformar els diàlegs llarguíssims e interminables del llibre en escenes potents. La guionista, un cop es va llegir i rellegir el llibre va deixar que els moments més impactants li vinguessin a la ment i va ser a partir d'aquests moments que va bastir l'estructura. Tot i lloar l'art del diàleg Rosemberg es defineix com una especialista en estructures («sóc estructuralista»). Per això va decidir quins serien els tres punts culminants de la pel·lícula (parlava sobretot de la primera) i la va estructurar en quatre actes.

La feina de crear escenes vívides i visuals la va obligar a condensar situacions que al llibre s'allarguen durant moltes pàgines. Però al final els protagonistes dels llibres i els de les pel·lícules passen pel mateix viatge emocional, malgrat fer-ho d'una forma sensiblement diferent. També seguint l'esquema de Dexter a cada pel·lícula ha procurat respondre a una pregunta, ja que de la mateixa forma la trama la marquen els personatges.

Crepuscle és una saga de llibres impregnada d'un fort conservadurisme. Una ideologia que Rosenberg s'ha cuidat de suavitzar i matisar a les pel·lícules. Bella, la protagonista, a les pel·lícules deixa de ser un personatge a qui li passen coses per ser un ens actiu, que mou la trama, que fa i busca. A la tercera pel·lícula la guionista i l'escriptora van haver de negociar força un punt específic de la trama (atenció spoiler) com és l'embaràs de la protagonista. Per Meyer la noia no té cap opció, ni s'ho planteja, li ve donat i ho accepta, mentre que Rosenberg va escriure el guió de forma que la decisió de quedar-se embarassada de Bella va estar feta de forma conscient. Tot per no parlar d'avortament.

A Crepuscle, és clar, la veu, l'autoria de Rosenberg va quedar força més silenciada. Una veu que es va deixar sentir més a Dexter. Després de tants anys d'experiència, treballant per projectes diversos, adaptant el teu to al dels altres, a Dexter es va sentir lliure, i còmoda. Per fi podia escriure per una sèrie com la que ella somiava. Però, esclar, Crepuscle li ha donat notorietat i un lloc preeminent a la industria. Un lloc que defensa de forma aferrissada fins al punt que es planteja contractar un publicista perquè li porti les relacions públiques, cosa gens estranya als EEUU. Tal i com es va parlar fa un any a la I Trobada de Guionistes a València, el setembre del 2010, crear-se un nom, una marca, un segell, és vital, a Catalunya i a Califòrnia.

A Rosenberg no li agrada repetir i creu que ja en té prou d'escriure pel·lícules romàntiques per adolescents. Actualment treballa en l'adaptació d'un llibre de ciència-ficció poc conegut. Li desitjo molta sort, i que vingui i torni a donar-nos una nova lliçó de woman power.

Nota: no vull deixar de parlar també, de la genial conversa que va mantenir la guionista amb el gran Joan Antoni Martín Piñol. Hauria pagat el que fos per saber què pensava la Rosenberg quan el Joan Antoni va dedicar-li aquell minimonòleg de presentació. Jomi, no canviïs mai.

Premis: Protagonista Jove

2011-09-23T07:44:00.003Z

El meu llibre Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur, publicat per Editorial Cruïlla, el primer títol de la col·lecció Una noia N.O.R.M.A.L. opta al 16è Premi de Literatura Protagonista Jove en la categoria de 13-14 anys, convocat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (clijCAT).

Els premis són una fita per a molts autors i també hi ha a qui no li interessen. Jo sóc de les primeres. Com tanta gent m'he presentat a més premis dels que he guanyat. És fàcil fer números, l'únic premi amb el que compto és el Gran Angular de literatura juvenil de l'any 2008, convocat per l'Editorial Cruïlla. L'obra la vaig presentar amb el títol de Les persones tristes poden ser molt alegres tot i que a l'hora de publicar-lo vam canviar el títol pel de Canelons freds.

Els premis no guanyats, però, mai són un fracàs. Ho dic amb coneixement de causa, després d'entomar més d'un disgust. Un premi t'esperona i, per a mi el més important, et planta al davant una data de termini. Escriure per un mateix, sense que ningú t'ho demani, pot ser una trampa mortal, i una data d'entrega concreta i real ajuda, i molt. Un premi no guanyat t'obliga a revisar el text. A remirar-te'l per millorar-ne les mancances. A acceptar que el que escrius no té perquè ser del gust de tothom. Que és bo, sí, però que n'hi ha de millors. O que no és prou bo per ser publicat. Aquest darrer supòsit posa a prova la teva objectivitat per mirar-te el que fas amb ulls prou freds i, si és així, tampoc cal posar-s'hi pedres al fetge. O no gaires. És un intent que calia fer. Un exercici d'entrenament. Un camí que ja saps que no cal tornar a agafar. La mala llet davant d'un resultat advers no me la treu ningú, és més, defenso el dret a viure el disgust, però procuro que no em duri gaire.

El cas del Premi Protagonista Jove és una mica singular. No t'hi presentes, sinó que t'escullen. Un jurat d'experts en literatura juvenil, convocat pel clijCAT tria 4 llibres dels publicats en els darrers mesos per a la categoria de lectors de 13-14 anys i 4 més per a la categoria de 15-16 anys. La tria es fa al marge de la nacionalitat de l'autor i de l'editorial, basant-se tan sols en el text. El Premi, llavors, passa a la segona fase. El jurat el formen tots els nois i noies de les escoles i instituts que demanen formar-ne part. Seran ells qui es llegiran els llibres i els qui decidiran l'obra guanyadora de cada categoria. En algunes edicions anteriors s'ha arribat a comptar amb 6000 lectors!

Aquest any, com acostuma a passar, la competència és forta. Els altres tres llibres de la categoria de 13-14 anys són:


Tigre, tigre Autora: Lynne Reid Editorial Bambú

Quan no te'n vas

Autor: Pau Joan Hernàndez

Edebé

Cavall de guerra

Autor: Michael Morpurgo

Estrella Polar

Tots tres són llibres molt bons i només el saber-me acompanyada de tots ells em fa feliç. Però em fa especialment feliç tenir a la vora al Pau Joan Hernández. Va ser ell qui va llegir el meu primer llibre, El Fittipaldi, i qui en va fer un informe com a lector que va fer possible que l'Editorial Cruïlla el publiqués. Però no ens vam conèixer fins anys més tard quan ens vam trobar com a membres del jurat d'una de les edicions del Vaixell de Vapor. El Pau Joan és de les persones que sé que s'alegren sincerament quan les coses em van bé i que s'amoïnen quan no és així. Per tant, una alegria doble.

El veredicte no se sabrà fins al tercer trimestre, pels volts d'abril. Esperaré doncs, amb l'esperança que la Ru, la Nerviosa, Obessiva, Rabiosa, Manaire, Atrevida i Llesta Ru, faci riure i robi el cor dels jurats.

Ah, i que no me n'oblidi, moltes gràcies al jurat i al clijCAT!

Lectures d'estiu: Homicidio

2011-09-15T15:55:00.001Z

Fadies que dóno la tabarra a tohom amb la meva última lectura, Homicidio, lacrònica periodística que va escriure David Simon, d'un any a launitat d'homicidis de Baltimore el 1988. Va ser el seu primerllibre i la via d'entrada a la televisió del creador de The Whire(Tots drets!). Homicidio és tan bona que et trobes llegint ladescripció d'una autòpsia sense encongir el gest. O desitjantsaber-ho tot sobre un mort. T'enamores de la colla d'inspectorscomandats pel tinent D'Addario i pateixes quan no resolen un cas,t'alegres quan encadenen tres resolucions i somies en saber tant comells sobre la part fosca de la condició humana. A Homicido l'excusade la mort, omnipresent com mai, tractada amb franquesa com poquesvegades, ens du a parlar de la vida. Perquè l'eix sobre el que giratot el llibre és això, la vida, la vida merdosa i miserable de la majoria delsmorts i la vida professional i també la personal dels inspectors. I de la violència, crua i abassegadora, en la que viuen quotidianament un munt de persones a Baltimore.

Aquestllibre és la clau que et permet entendre perquè The Whire és tanbona. David Simon va fer un camí invers al que fem molts guionistes.Del coneixement de la realitat va passar al món de la ficció i TheWire és la ficció més real que s'ha fet per televisió en molt detemps. Si hi ha un munt de pel·lícules i sèries (d'aquí, d'allài de tot arreu) que no funcionen és per falta de documentació,perquè es parla del que no es coneix, perquè l'arquetip s'ho menjatot.

Fatemps que dic que els guionistes de segons quines sèries hauríemd'haver trepitjat una presó, una comissaria, un barri de merda, unjutjat, unes urgències d'hospital públic, un institut d'extraradi,una junta d'accionistes... I cal ser justos i explicar que si no esfa és perquè les empreses que fan i compren les sèries no hotroben necessari, perquè no hi ha temps, perquè ens creiem moltllestos... Tot i que, per sort, la tendència està canviant.

Evidentementni Homicidio ni The Wire són bones només perquè es basen en larealitat. Homicidio és un llibre excel·lent, ben escrit, quet'apropa fins a la punta del nas tantes i tantes persones (totesreals, no hi ha res, cap cas, cap nom inventat) fins a fer-te comprendre el perquè de la seva manera de funcionar, del seu humor, de la necessitat de viure la feina amb normalitat. El llibre té unaestructura sòlida i lineal. No és tan sols que passa un anycronològic. Hi ha d'altres bigues que sostenen l'edifici. El cas de Latonya Wallace, la nena assassinada, és,també, un dels pilars del llibre. Igual que el procés deconeixement del lector sobre tot el que envolta una unitatd'homicidis. Una explicació que es fa de forma coherent:primer el reconeixement de l'escena on s'ha trobat el cadàver idesprés els interrogatoris, les investigacions, la burocràcia, lajerarquia, les autòpsies, els fiscals, els jurats, la presó... Ésuna crònica periodística, sí, i excel·lent literatura, també.

Ide regal, al final David Simon t'explica quin va ser el camíprofessional des del llançament del llibre, que va passar perparticipar en algun guió de l'adaptació del llibre a sèrie, perdesprés escriure el llibre The Corner (La esquina, recentmentpublicada per Principal de los libros, la mateixa editorial de Homicidio),fer-ne una sèrie i acabar creant la meravella de The Wire.

L'estruç

2011-09-06T09:07:00.001Z

Oh, bonic, bonic setembre. Les borses segueixen la seva GR Cel-Infern i em descobreixo tancant les ràdios al tercer titular catastròfic ( i si estic a la dutxa i no arribo a botó de power canto amb pulmons de Michael Phelps el primer que se m'acut). Quan llegeixo els diaris agraeixo al cel la presbícia que se'm va aparèixer el dia després de fer-ne quaranta, ara fa dos anys, que m'impedeix saber la magnitud de la tragèdia escrita en lletra petita. Hi ha vegades, però, que no puc evitar assabentar-me del nivell exacte del desastre perquè qui me n'informa és un bon amic que s'ha quedat sense feina o una col·lega a qui han enredat els de la productora de torn o un correu de qualsevol persona que em demana feina, a mi. Llavors m'ametrallo en silenci amb la paraula zafa, que segons el llibre que vaig llegir fa temps La maravillosa vida breve de Óscar Wao de l'escriptor dominicà Junot Díaz, et protegeix del fukú, el mal d'ull caribeny. O rumio allò que mai he estat capaç de rumiar, decidir amb antelació els cinc menús pel dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres de la setmana que ve (divendres pizza). Tot val per construir una barrera protectora als ions negatius que plouen de tot arreu.

Sí, ho sé, no cal ser etòloga ni psicòloga per adonar-me que faig l'estruç. Que el món continuarà sent un cagarro cuit malgrat amagui el cap al cinema, als llibres, a les sèries. L'imperi romà s'enfonsa per molt que em concentri en les persones que m'estimo o cusi ninotets de vudú florejats amb farbalans per aquelles que m'han pres el pèl i la cabellera. Però fa suportable el dia a dia mentre no arriba el moment inevitable en el que hauré de mirar cara a cara a Medusa. Llavors, gràcies a fer l'estruç, podré alçar ràpida i àgil el braç, gens contracturat per culpa del mal rotllo mundial, i brandaré davant del monstre el mirall que em salvarà. I si no, seré la primera estàtua amb cel·lulitis, mira.

Sort. Un conte de Cap d'Any.

2011-07-22T12:17:00.001+01:00

Sort

Fa cent cinquanta-dos mesos vaig acabar de celebrar el Cap d'Any dins d'una càmera hiperbàrica. Vaig besar-me a la finestreta d'admissions de la Vall d'Hebron amb el meu home per celebrar les campanades del 1999. Vam escapar-nos de l'Hospital Dos de Maig per clavar-nos un entrepà de truita de patates. Vaig creuar la ciutat en ambulància amb un atac de riure i vaig estar a punt de perdre la meva primera filla.

Diuen que tanquen el Dos de Maig. La notícia i l'estiu, el meu cap d'any particular, em traslladen per la via del flashback a aquella nit.

Ens hi vam avançar quatre. Calia. La casa era un elefant que s'havia d'activar amb temps. Calefacció, persianes, canonades. Tot estava en ordre. Fins i tot havia funcionat el sistema d'encesa de la calefacció per mòdem i el menjador estava a una temperatura apta per a escots. «És el nostre dia de sort!». I vam deixar el gat ensumant ratolins per fotre'ns una paella al restaurant de la urbanització.

Els grans d'arròs feien son i vam tornar a casa. Ajaguts davant el documental sobre Egipte ens excusàvem els uns als altres «Està molt bé, està molt bé, però quina son». Quan gairebé roncàvem van trucar a la porta. Em va tocar alçar-me i obrir. Era el Brema, el noi gambià que tenia cura del jardí. El vaig fer passar per explicar-li que els pares no vindrien fins la setmana que ve. «Brema, perdona, m'assec. Em caic de son.» I allí, davant seu, vaig estintolar-me al sofà amb pinta de ionqui. Tan me fotia que el Brema pensés que estava drogada. No podia estar-me dreta i si tenia els ulls una mica oberts era només per un atac de dignitat. El Brema em mirava amb indiferència africana. Tan li fotia que estigués col·locada, ell volia saber quan vindria el meu pare, que era qui li pagava.

De cop el J. va aparèixer del pis de dalt amb el gat en braços. La bèstia estava gairebé inconscient. El gat i la visió de la conversa entre un africà dret i passiu i una europea mig borratxa el van fer reaccionar. «Obrim les finestres! Les finestres! Ràpid! Ens hem intoxicat. Deu ser la calefacció!»

De cop tots quatre ens vam trobar malament. El Brema va marxar. I encara ens vam trobar més marejats. «Quina sort que ha vingut el Brema. Si no arriba a trucar a la porta ens adormim i la dinyem». Estàvem cagats de por, sobretot l'A., i vam enfilar cap a l'hospital de Granollers. Eren les sis. Faltava molt per a la festa. Hi havia temps. I abans d'entrar el J. i jo vam haver d'avisar a l'A. i al N. «Estic embarassada! De fa molt poc!» «Com?» «Què?!» «Oh» «Què bé!». Ens vam permetre un atac d'alegria de pocs minuts a la porta de l'hospital i cap a dins. Dues hores després només m'havien atès a mi. «Si té batec està bé i si no...». Hi havia batec. Ja està, respir. Un altre cop de sort. Un més. A l'hospital es van confondre i van pensar que ens havíem intoxicat amb gas metà. No entenien com l'havíem aspirat, i fins dues hores més tard no van captar la informació: «in-to-xi-cats per ma-la com-bus-tió de cal-de-ra!». La cara d'idiota del metge de guàrdia era un poema. Va despenjar el telèfon per avisar a la Vall d'Hebron que anàvem cap allà. A Granollers no tenien mitjans. Eren quarts de dotze. La festa acabava d'engegar-se a la merda.

Va ser un recorregut estrany. L'autopista deserta. El silenci. Els llums de les cases esclatants. Només hi havia els cobradors, esclar. «Tenim sort, hi arribarem en vint minuts. I mira, mai havíem vist l'autopista buida!». A la Vall d'Hebron ja hi havia uns quants comes etílics i vam haver d'esperar uns minuts perquè ens toqués a la finestreta d'admissions. El J. va ser el darrer ingrés i jo el primer. «Domicili si us plau» «Visc a...». El J. em va fer un petó de Cap d'Any. La dona d'admissions sospirava impacient amb cara d'exterminadora.

Un cop dins ens van entaforar dins d'uns box i ens van renyar. No hauríem d'haver vingut amb el nostre cotxe. I per favor, una mica de silenci i de respecte. A riure i armar escàndol al carrer. No ho podíem evitar. Ens ho estàvem passant de conya. A Granollers havia sigut avorrit, però com a alternativa de festa el tour ens semblava exòtic. I jo estava embarassada i li acabàvem de demanar a l'A. que fos la padrina. El J. va ser el primer a qui li va fer la punció a la bena per saber quin grau d'intoxicació teníem i va tornar amb cara de terror. «Fa un mal de collons». El N. era el segon i va sortir del box, blanc, gairebé desmaiat, el J. es pixava de riure «És mentida! Quina cara de cagat!». Ens van tornar a demanar silenci. Ja era oficial, al box hi havia quatre fumats que deien que s'havien intoxicat.

Però sí que ens havíem intoxicat. El J. el que més. I no ens podien tractar. Havíem d'anar a l'hospital Dos de Maig per sotmetre'ns a una sessió de càmera hiperbàrica per netejar-nos la sang de tòxic. «Hiperquè?» «Allò dels bussejadors». El J. volia dur-nos amb el cotxe i li van treure del cap, hi havíem d'anar en ambulància. Un altre atac de riure. Però vam callar perquè per primer cop la cara dels metges ens va fer témer que estiguéssim més greus del que pensàvem. Però a l'ambulància ens van obligar a aspirar oxigen per unes mascaretes i la visió dels quatre Darth Vaders ens va tornar a fer riure. «Quina sort, mai hem anat dalt d'una ambulància i ara ho podem fer, així, de bon rotllo, i no amb un atac de cor» «Hosti, la gent ens mira amb pena, que es fotin». A la merda el patir.

Vam arribar al Dos de Maig a les tres de la matinada. No hi havia lloc i havien instal·lat quatre llits a la sala de distensió de les infermeres. Una d'elles va venir a buscar un iogurt de la nevera i quan la va obrir no vam poder evitar els crits «aaaaiiih!». La dona es va tombar. «Teniu gana?». Ningú ens havia ofert menjar enlloc. Els grans d'arròs feia dotze hores que s'havien liquat dins el nostre organisme. «Heu vingut tard, aquí hem repartit torrons entre els pacients i ja no queda res, però teniu, són dels nostres, no de l'hospital». Les infermeres ens van regalar dos iogurts a cadascun. Tornàvem a estar de sort.

La L., la germana de la A., ens va venir a veure i va pescar al J. fregant-se els peus frenètic. S'havia comprat uns mitjons barats («estaven d'oferta sis parells per cinc centes pessetes») que li havien tenyit la pell de color negre. Quan va entrar un metge i va preguntar a qui atenia primer tots vam respondre a una «al J.!» «que cabrons». El primer que li va demanar el metge és que li mostres els peus. Un altre atac de riure. El J. es va excusar . «He vist de tot, no pateixis». Va passar-li els dits per la planta del peu i a mi se'm va escapar un comentari. «Li està fent el Babinski». El metge em va mirar estranyat «Ets metge?» «No, no, és que em miro E.R.» «E.R.?» «La sèrie de metges, Urgencias». «Ah, ja». Sí, el metge veia de tot. Llavors va preguntar «vosaltres noies, qui de les dues és la que està embarassada?». La L. va fer bot i va mirar a sa germana amb esperança. No, era jo. Després de l'exploració ens va explicar que havien despertat al metge encarregat de la càmera hiperbàrica. Encara trigaria tres quarts d'hora a venir. No vam poder dormir pensant en els renecs que estaria deixat anar l'home mentre venia de camí.

Vam buscar més menjar però no hi havia ni una sola màquina de porqueries. Res. Ni un miserable xiclet. Els estómacs ens raucaven. Quan vam baixar fins a la màquina la gana i el cansament ens havien matat el riure. La càmera hiperbàrica era una mena de minisubmarí dels anys 30 i per entrar-hi calia que ens calcéssim una mena de cascos flexibles, de plàstic de flotador, des d'on aspiràvem l'oxigen pur. La meva claustrofòbia ens va jugar una mala passada. Ens havien avisat que seria un procés lent i que si un de nosaltres no aguantava i volia sortir caldria tornar a començar. Al quart d'hora d'estar enclaustrada amb aquell casc horrible no ho vaig poder aguantar, m'ofegava. Els altres tres em van consolar «No passa res, sortim i tornem a entrar». Jo plorava. A la segona vaig ser capaç d'aguantar. Patint, suant, però aguantant.

Quan vam sortir estàvem eufòrics. «Quina sort que tenim, ens hem injectat oxigen a la bena! Segur que va bé per tot». Volíem marxar i ens ho van prohibir. El protocol hospitalari obligava a retornar-nos a la Vall d'Hebron en ambulància. I les ambulàncies no venien fins d'aquí tres quarts d'hora. Quan les infermeres es van oblidar de nosaltres ens vam estirar les mànigues de les samarretes per amagar les polseres d'ingrés i vam sortir al carrer, desesperats, buscant un bar obert. Només n'hi havia un i tots els conductors d'ambulàncies hi estaven esmorzant. Vam acotar el cap i vam suplicar quatre entrepans de truita de patates. «Ràpid, tenim pressa». La fam va amanir l'entrepà fins a convertir-lo en una menja exquisida. Vam trobar la patata, cuita però no massa, com ha de ser, l'ou, amb aquell punt cru tan bon, i la ceba, present, però sense abassegar.

De tornada, quan el conductor d'ambulància ens va reconèixer com els quatre que feia cinc minuts que eren al bar, no va dir res. Ell també veia de tot. A les vuit del matí arribàvem al cotxe, aparcat amb tot l'equipatge del cap de setmana.

Set dies més tard ens vam trobar amb tota la colla a casa la L. per celebrar el Cap d'Any i set dies. Amb un gong vam fabricar-nos les dotze campanades, endrapant grans de raïm. «Quanta gent celebra dos cops el Cap d'Any? Nosaltres. Som una gent amb sort». Ho vam acabar de certificar un mes després quan vam passar una darrera revisió. Ens van preguntar si havíem perdut la consciència, si teníem mareigs o ausències, si havíem notat alguna errada en la parla. Vam respondre que no. «I si tenien alguna cosa d'aquestes què?». «Res, no hi ha cura». Doncs això, que sí, vam tenir sort. Molta.

Dos punts: Bon Cap d'Any

2011-07-03T16:11:00.000+01:00

Bon Cap d'Any i feliç any nou a tothom! I aquells que creguin que la torramenta de la setmana m'ha afectat, que em demostrin que no tinc raó. El Cesc Gay afirmava aquest dijous al seu Amics i coneguts que tothom sap que l'any comença al setembre i no al gener. A mi no m'ho sembla pas que "tothom" ho sàpiga. Ens hem deixat entabanar pel lobi del calendari gregorià, propugnat per una comunitat (papes i capellans... homes) que no havien de decidir què feien amb els nens quan s'acaba l'escola o l'institut. Ja és hora que aturem la fal·làcia que ens fa creure que la revetlla de Cap d'Any cau en una data tan ridícula com el 31 de desembre. Ridícula i absurda per celebrar el Cap d'Any, que per a la resta és una data útil i ufana (una de les meves germanes, per exemple, hi celebra l'aniversari, i ben contenta).

La fanfàrria del raïm i les campanades la repetim mil vegades al llarg de l'estiu. Només que canviem el raïm per olives i escopinyes, el cava per una clara i la festa de Cap d'Any per qualsevol festa major o revetlla. Perquè, sí, és un Cap d'Any llarg, ben bé de vuit setmanes, un fet que desmenteix una altra mentida universal: que els occidentals vivim a velocitat extrema. No és així; quan arriba el solstici d'estiu la llum ens activa... la mandra.

És evident que l'any finalitza a l'estiu. I punt. Però si algú encara dubta de les meves paraules que pensi en tot el que acostumem a fer per aquestes dates relacionat amb el tancament de l'any natural. Liquidem els nostres comptes amb hisenda; celebrem mil bacanals per acomiadar-nos de veïns, amics i odiats fins al setembre com qui se'n va a viure vuit mesos a Lapònia; ens endinsem al territori fronterer dels dies que són i no són, que compten sense comptar, on tot s'ha de tancar ràpid, ràpid, no fos cas que ens féssim l'agost a sobre, mentre, alhora, es viu un posposar agut per tot arreu. Mirem notes, valorem notes, ens sufoquem assimilant notes, ens alegrem mirant notes. Planifiquem el proper curs, contractem extraescolars per als fills i cursos i cursets per a nosaltres.

Som llestos i fem una llista de bons propòsits en la qual ja no incloem ni la paraula gimnàs , ni anglès , ni (per favor!) cel·lulitis . Ah, i un detall important, preguntem a la feina si al setembre encara ens hi voldran. Jo ho he fet i m'han dit que sí. Així, doncs, bona entrada d'any i fins d'aquí a vuit setmanes.

Publicat al diari ARA. Diumenge 3 de juliol de 2011.

Una noia N.O.R.M.A.L. al Cultura/s de La Vanguardia. Un article d'Ada Castells. Versió en català

2011-06-29T10:42:00.002+01:00

Lluny de la normalitat

La ficció o la vida. Petites feines per fer realitat el seu gran somni: anar a viure als Estats Units per cuidar cavalls

Ella té 13 anys i moltes ganes de ser independent. No es considera ni una consentida ni una aviciada. Tot al contrari,sap que per aconseguir el seu somni ha de treballar. No suporta que titllin la seva generació de passiva perquè ella no ho és i, aquest any, s’ha mogut per aconseguir alguns calerons fent de cangur perquè sap que, en aquest món, cal espavilar-se per aconseguir el que es vol.

Ella pot ser moltes noies d’aquest país que no són ni consentides ni aviciades i que aprofiten les hores de lleure i, sobretot, els estius, per fer feinetes. Però és la Ru, la protagonista d’Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur, d’Anna Manso, amb il·lustracions deJuliet Pomés Leiz. La Ru també és la protagonista d’Una noia N.O.R.M.A.L. vol fer de fotògrafa i de dues futures novetats més de Cruïlla.

La gràcia del personatge és precisament aquesta, que és una noia normal, si més no aparentment, amb tot el que això implica en un món en què les adolescents reben massa pressió per ser noies perfectes. La Ru no és la típica fleuma enamoradissa d’institut que podem trobar als serials, que només es preocupa per les històries d’amor i la roba. Ella té un somni ben concret i una mica estrambòtic, malgrat la seva teòrica normalitat: la Ru vol anar aviure als Estats Units per cuidar cavalls. Ella, que precisament no és una nena de casa bona, no ho té fàcil, però és prou tossuda per fer-ho possible.

La Ru té amigues inseparables, germans insuportables, pares millorables i un pretendent entranyable i tot això ens ho explica la veu narradora amb molta naturalitat, perquè el més important de tot és que la Ru és una noia N.O.R.M.A.L.,unes sigles que encara no sabem què amaguen. Amb la seva normalitat d’adolescent, la Ru tendeix a remugar: es queixa perquè té una habitació microscòpica, perquè la seva mare xerra massa, perquè el seu pare és un maniàtic i perquè els seus germans són uns ganduls, però, entre queixa i queixa, aprèn que a la vida s’han de saber assaborir els bons moments, i el seu sentit de la ironia la salva.

El to del llibre és desimbolt, molt fluït, i es basa sobretot en la forta personalitat d’aquesta noia que ha d’adaptar-se a les exigències del món adult. A Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur no té més remei que convertir-se en una supernanny d’estar per casa i menjar-se els mals humors per acabar guanyant-se les trigèmines monstruoses que ha de cuidar. Ho fa d’una manera intel·ligent i seguint els consells del seu aliat, un home del bari que de tant en tant deixa que munti el seu cavall atrotinat.

A la Ru, com a totes les Rus de 13 anys, un dia no li quedarà més remei que acceptar una evidència: la normalitat no existeix. Amb llibres com aquest, això queda ben clar i, a més, ens en riem.

Ada Castells. Publicat a La Vanguardia. Suplement Cultura/s . Dimecres 29 de juny de 2011

Una noia N.O.R.M.A.L. al Cultura/s de La Vanguardia. Un article d'Ada Castells. Versió en castellà

2011-06-29T09:42:00.004+01:00

La ficción o la vida

Pequeños trabajos para conseguir su gran sueño: ir a vivir a Estados Unidos para cuidar caballos

Ella tiene trece años y muchas ganas de ser independiente. No se considera ni una mimada ni una consentida. Todo lo contrario, sabe que para hacer realidad su sueño tiene que trabajar. No soporta que su generación sea tachada de pasiva porque ella no lo es. Este añoha conseguidoganar dinero haciendo de canguro porque sabe que hay que espabilarse para conseguir lo que una quiere.

Ella puede ser muchas chicas de este país que no son ni mimadas ni consentidas y que aprovechan las horas de ocio y, sobre todo, los veranos, para hacer trabajitos. Pero es la Ru, la protagonista de Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur, de Anna Manso, con ilustraciones de Juliet Pomés Leiz. La Ru también es la protagonista de Una noia N.O.R..M.A.L vol fer de fotògrafa y de dos futuras novedades de Cruïlla.

La gracia del personaje de Manso es precisamente ésta, que es una chica, al menos aparentemente, normal y todo lo que ello implica en un mundo en que las adolescentes reciben demasiada presión para ser chicas perfectas. La Ru no es la típica pánfila enamoradiza de instituto que podemos encontrar en los seriales, sólo preocupada por las historias de amor y la ropa. Ella tiene un sueño muy concreto y un poco estrambótico, a pesar de su teórica normalidad: la Ru quiere ir a vivir a Estados Unidos para cuidar caballos. Ella, que precisamente no es una niña bien, no lo tiene fácil, pero es bastante terca para hacerlo posible.

La Ru tiene amigas inseparables, hermanos insoportables, padres mejorables y un pretendiente entrañable y todo esto nos lo cuenta la voz narradora con mucha naturalidad porque lo más importante de todo es que la Ru es una chica N.O.R.M.A.L., unas siglas que todavía no sabemos qué esconden. Con su normalidad de adolescente, la Ru tiende a quejarse: se queja porque tiene una habitación microscópica, porque su madre habla demasiado, porque su padre es un maniático y porque sus hermanos son unos vagos, pero también aprende que en la vida hay que saber saborear los buenos momentos y, su sentido de la ironía, la salva.

El tono del libro es desenfadado, muy fluido, basado sobre todo en la fuerte personalidad de esta chica que tiene que adaptarse a las exigencias del mundo adulto. En Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur no tiene más remedio que convertirse en una supernanny de estar por casa y tragarse sus malos humores para acabar ganándose las trillizas monstruosas que tiene que cuidar. Lo hace de una manera inteligente y siguiendo los consejos de su aliado, un hombre del barrio que de vez en cuando le deja montar su caballo miserable.

A Ru, como a todas las Rus de trece años, un día no le tocará otro remedio que aceptar una evidencia: la normalidad no existe. Con libros como éste, queda muy claro y una, encima, se ríe.

Ada Castells. Publicado en La Vanguardia. Suplemento Cultura/s . Miércoles 29 de junio de 2011

Dos punts: L'estiu

2011-06-26T08:54:00.001+01:00

Obro l'ordinador i em marejo. No és el mareig que apareix quan circulo per una carretera de revolts mentre llegeixo un llibre de lletra minúscula al seient del copilot (lletra que hauria d'estar prohibida per la Convenció de Ginebra). És més bèstia. És un rodament de cap que provoca basques a l'estil de les fonts de Montjuïc. Un raig de matèria intel·lectual i emocional que em desborda. Un sortidor enèrgic només superat per aquell que van projectar els meus fills sobre la tapisseria del cotxe dues hores després de netejar-la. L'alcalde de Mollet (PSC) té l'amabilitat d'apujar-se el sou un 32% (amb els vots de CIU i PP) i es queixa que la gent es queixi; hores més tard es veu obligat a rectificar. Un pare prova de localitzar el seu fill, detingut pels aldarulls de la Ciutadella, i se'l rifen. A El món a RAC1 un munt d'oients expliquen que es veuen obligats a tancar les seves petites empreses perquè els bancs els deneguen crèdit. Càritas destapa que el 67% de la gent que atén no és la primera vegada que els demana ajuda. No puc més. Tanco l'ordinador.

I la vida em regala un conjur de nit de Sant Joan i comencen les bones notícies. Rebo un llibre que he comprat per internet (m'ha estat difícil trobar-lo a les llibreries). El llibre de l'estiu , de Tove Jansson, l'autora dels Mumins, i editat per Angle Editorial, m'arriba molt ben recomanat per l'escriptor Antoni Garcia Llorca i no puc esperar ni un segon a llegir-ne la primera pàgina. Una àvia cerca la seva dentadura postissa entre les peònies del jardí. La seva néta se la mira i l'ajuda. L'estiu de l'àvia i la néta a les costes de Finlàndia promet. Més bones notícies. Una persona molt pròxima m'explica que ha aconseguit una feina digna amb condicions dignes. La meva mare em demana que li busqui entrades pel teatre, tot i que tem que estan esgotades, i li trobo unes entrades fantàstiques. Una empresa per la qual treballo accedeix a liquidar-me uns euros pendents, tal com jo li exigeixo amb justícia. Obro el diari i llegeixo que el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc han editat un anuari per analitzar les notícies més oblidades de l'any i aprofundir-hi. Una bona notícia, que em reconcilia amb les notícies. Per sort, no tot passa pel Facebook, ni pel Twitter, ni per internet. També hi ha els llibres, les converses, les notícies absents. També hi ha l'estiu.

Publicat al diari ARA. Diumenge 26 de juny de 2011

Dos punts: Desgraciada al quadrat

2011-06-19T22:24:00.000+01:00

Hi ha persones que creuen que la independència i la crisi no tenen res a veure, que et deixen anar que demanar el dret d'autodeterminació és una frivolitat. Quan algú m'ho retreu estic per abaixar-li els pantalons i engiponar-li un bolquer, a veure si la regressió a l'estadi en què no podia ni decidir si volia comprar-se un xumet lila o estalviar per a un xumet rosa l'il·lumina. Tenir més poder per decidir com organitzar-se i com gastar-se els diners mai pot ser dolent. Pel que sembla, no sóc l'única que ho pensa. El deu de juliol passat es va crear un cert overbooking al passeig de Gràcia. Societat civil 100%. Les consultes per l'autodeterminació també han mantingut gent ocupada. I fa temps que corre pel país una iniciativa legislativa popular que demana el canvi de la llei electoral. El 15-M va ser, és, una explosió d'energia imprescindible, fabulosa, però m'agradaria que tingués una mica més de memòria històrica.

Després del 10-J va venir el que va venir i cada vegada que contemplo els cervells privilegiats que encapçalen els partits independentistes i succedanis em dic el mateix: anem bé, cirerer. I penso a crear una empresa: El Cobrador del Vot, algú que segueixi el polític que incompleixi les promeses fetes en campanya electoral i similars. Aquesta setmana m'han vingut ganes de revifar la idea, però amb el nom d'El Cobrador de Suports, que, vestit de columna dòrica (una rèplica exacta de les columnes del Partenó, un símbol del suport a la democràcia primigènia), seguiria totes les persones que han aconseguit el nostre suport i després l'han fet servir per bloquejar el Parlament amb barricades, i també aquelles que l'han usat per volar en helicòpter, amagar els deutes exactes dels partits polítics amb les caixes i els bancs, aprovar pressupostos amb partides injustes -com aquella que té la intenció de descafeïnar la Institució de les Lletres Catalanes- i que exerceixen una amnèsia i una ceguesa feridora davant del que passa. Perquè tot va fatal. No, va pitjor. I no és moment de malbaratar l'esperança a base de cafrades. I tampoc de fer com si aquí no hagués passat res i mantenir-nos exactament on érem fa vint anys, discutint i estirant-nos els cabells com criatures de pati d'escola, incapaces de seure i pensar solucions conjuntes i intel·ligents. Perdoneu-me, però em sento desgraciada al quadrat.

Publicat al diari ARA. Diumenge 19 de juny de 2011

Dos punts: Benvolguda doctora

2011-06-14T10:35:00.000+01:00

Benvolguda doctora, em va receptar una píndola de poesia al dia. Vaig visitar-la per una qüestió de pes i vam acabar parlant d'escriptura. Una poesia al dia. El remei em va fer tanta gràcia que li vaig fer escriure les autores que em va recomanar (Akhmàtova, Bishop) en un paper dels que té per expedir solucions de farmàcia, amb el seu nom imprès a la capçalera. Vostè, que és bona persona, em va seguir el joc i fins i tot em va signar la recepta. Jo la vaig emmarcar. La tinc ben a la vista, al despatx, per recordar el que cal recordar. Sóc obedient, a estones, i li he fet cas, a estones. Fins aquesta setmana no he comprès què pretenia. He pogut escoltar Joan Casas i Nina Avrova, autors de la traducció del Teatre complet de Txékhov, editat en dos volums per l'Institut del Teatre. (Editats i exhaurits. Que bonic que seria disposar-ne en edició de butxaca o de qualsevol tipus algun dia no gaire llunyà...) Tots dos insistien en la importància de respectar les pauses, de marcar les comes, els punts, els silencis tal com són, de mantenir la melodia d'una llengua. Perquè més enllà de les paraules han volgut preservar el significat, el subtext, el que s'amaga entre les frases. És la seva arrel rítmica. El ritme que l'autor va establir pensant en com es movien les persones que l'envoltaven. En els seus cossos parlant sobre l'escenari. Ha estat sentir la paraula cos i que se m'aparegués la seva recepta.

Una poesia al dia, escrita també pensant en el cos que es mou i que llegeix. I el meu, per fi, s'ha tret el tap de cera de les orelles, s'ha dignat a escoltar i ha contestat. Diu que prou, que n'està fins al capdamunt de tanta mandanga. Que sí, és caòtic, però també disciplinat quan vol; arrauxat i serè, mandrós i pencaire, i que té ganes d'una copa de vi i un bon peix al forn. I també d'un gelat de xocolata negra. I de cireres i un bon gaspatxo (oh, i tant, amb cogombre!). Té ganes de no escalfar-se el cap i d'utilitzar llegint tot el temps que desocuparà deixant d'embolicar-se. Poesia, teatre, novel·la, l'etiqueta del xampú. Llegir escoltant el que no diuen les paraules. Que si els pantalons negres s'han encongit no es desencadenarà l'apocalipsi: ni em faran fora de la feina, ni expulsaran els meus fills de l'escola, ni m'apedregaran els venedors de sobres de proteïna. Una poesia al dia i prou.

Publicat al diari ARA. Diumenge 12 de juny de 2011

Dos punts: En defensa del sentit de l'humor

2011-06-05T18:03:00.001+01:00

Fa un any que desbarro per escrit al blog La pitjor mare del món . El títol ho diu tot, una acusació orgullosa del que sóc, del que som, adults que davant la criança dels fills patim regressions adolescents. Gent imperfecta. L'economista de quefer implacable és incapaç de fer anar a dormir el seu fill a l'hora i se sent més petita que un àcar. O més petit. Es diu que la culpa és femenina, però existeix una culpa masculina tant o més amagada que el vot ocult al PP. Al blog faig una reivindicació de la imperfecció, però, sobretot, de l'humor, un dissolvent orgànic dels conflictes més potent que aquella llegenda urbana que explicava la destrucció d'un bistec submergit en coca-cola. Si algú ha fet l'experiment deu saber que el bistec queda... mullat. Un bany d'humor, en canvi, separa el gra de la palla, la senzillesa davant el patir estúpid. I té un efecte secundari interessant, genera rebuig entre els ploms, els egotistes, els intolerants i altres delinqüents del bon viure. Expliques que les barretes de peix congelat han fet més per la teva salut mental que el Trankimazín i algú et retorna una cara d'ensumallufes històrica. No cal que digui què pensa aquest tipus de personal de la meva foto amb ulleres de 3D amb què anuncio als despistats que toca riure del gran drama dels dos bàndols.

A la pel·lícula The incredibles ( Els increïbles ) la mare, l'Elastigirl, posseeix uns braços llargs, eterns, que tot ho abasten. Quan entres a la secció mares i pares de la vida acabes igual. Dues forces físiques oposades tiben de tu fins a axicletar-te el cos. Del braç esquerre se n'ocupa l'exèrcit de perfeccionistes impenitents, els exigents, els que orienten la seva mirada dos centímetres per sobre la teva espatlla, sempre; els de sospir condescendent; els wikipares, que tot ho saben. El braç dret l'allargassen els de la nuca flexible, un exèrcit de progenitors amants de mirar al sostre per tal d'evitar el que tenen al davant; els experts xiuladors; els fans del niaroniaro dels Payasos de la tele , els que han dimitit. I al mig hi ets tu, jo, tots, fets un embolic. M'agrada pensar que gràcies al blog alguns d'aquests embolics es desfan a cops d'humor. Estrella Morente, a Las bulerías de la bola , canta " Yo no le temo a la muerte porque morir es natural ". A mi m'agrada dir-ho diferent, no em fa por tenir fills perquè riure és natural.

Publicat al diari ARA. Diumenge 5 de juny de 2011.

Nota: i pels que tingueu curiositat aquí va l'enllaç a La pitjor mare del món http://bit.ly/kjMZDp

Dos punts: Possibilitats

2011-05-29T09:37:00.001+01:00

Quan molta gent et pren el pèl, te'l retalla i te'l depila de manera constant poden passar dues coses: que t'emprenyis o que no t'emprenyis. Si no t'emprenyes, la gent (els de dalt, els de baix, els de l'esquerra, els de la dreta, els amagats, els que es mostren, els veïns, tu mateixa) segueix depilant-te les aixelles, les cames i el compte corrent sense que sentis dolor i et quedes tan ampla. En canvi, si t'emprenyes poden passar dues coses: que muntis una manifestació o que no muntis una manifestació. Si no muntes una manifestació, la teva veïna et diu de bon rotllo que anar peluda és totalment antiestètic, t'aficiones a la depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una manifestació poden passar dues coses: que hi vingui gent o que no hi vingui gent. Si no hi ve gent, te'n vas a casa, la veïna et diu que els de la depilació estan d'oferta, et compres deu abonaments i et quedes tan ampla. En canvi, si hi ve gent poden passar dues coses: que en acabat no en tinguis prou o que sí que en tinguis prou. Si en tens prou, tornes a casa, la veïna (que a hores d'ara ha obert ella mateixa una franquícia de depilació) et dóna feina netejant el local, tu acceptes i et quedes tan ampla. En canvi, si no en tens prou poden passar dues coses: que muntis una acampada o que no muntis una acampada. Si no muntes una acampada, te'n tornes a casa, la veïna i tu us feu sòcies del negoci de depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una acampada poden passar dues coses: que mobilitzis la gent o que no mobilitzis la gent. Si no mobilitzes la gent, dediques la teva energia a expandir la teva franquícia de depilació per tot el món i et quedes tan ampla. En canvi, si mobilitzes la gent poden passar dues coses: que us perdeu discutint qui la té més llarga o que no us perdeu discutint qui la té més llarga.

Si la gent es perd discutint qui la té més llarga, la multinacional de depilació aprofita la vostra distracció per construir la seu central al bell mig de l'acampada, te'n vas i et quedes tan ampla. En canvi, si la gent no es perd discutint qui la té més llarga hi ha dues possibilitats: que et desallotgin a cop de porra o que no et desallotgin a cop de porra. Tant si et desallotgen a cop de porra com si no et desallotgen a cop de porra hi ha una possibilitat: que malgrat els pesi als de la porra continuen existint possibilitats. Moltes.

Publicat al diari ARA. Diumenge 29 de maig de 2011.

Dos punts: Qüestió de fe

2011-05-22T10:42:00.000+01:00

No puc ser budista perquè quan m'expliquen aquella història de l'home ferit per una fletxa que demanava a crits saber qui l'havia disparat, i del consell de Buda, que li deia que se n'oblidés, sempre penso que Buda no era mediterrani. Aquí sabem que és bo desfogar-se i recordar-se dels besavis de qui t'ha atacat. És el primer pas per a una bona alliberació. I tampoc combrego amb el deseiximent extrem. Arribar a no sentir res davant d'un suquet de peix o de Clive Owen em tira enrere. Catòlica ja ho vaig ser i no em va convèncer. Admeto els avantatges de la confessió i el perdó, però abans de creure en immaculades concepcions creuré en l'adveniment de Han Solo. A més, ves per on, resulta que em dic Anna i no Aniceto, i al club catòlic hi pinto poc. Després hi ha totes les variacions del cristianisme, encapçalades pels protestants, però les imatges de Luter sempre m'han fet por i Calví encara més. Els falta sentit de l'humor. La fe musulmana no és cap alternativa. Ja sé que no és obligatori dur burka, ni res al cap (ho he provat i estic tan horrible que si fos obligatori ni em plantejaria convertir-m'hi), així i tot he fet un sondeig de satisfacció mundial i m'espero uns segles més que la cosa musulmana millori per tornar-m'ho a pensar. Ser jueva no està de moda, però no sóc sectària i m'ho he mirat. De fet els dissabtes ja procuro no fer gairebé res, i, ves per on, el llinatge es transmet per via materna, però sempre vaig creure que Jahvè era un sàdic posant a prova Abraham, quan li deia que es carregués el seu fill. Amb el que costa pujar les criatures i va i el ser superior et diu que s'ha acabat. Per Sant Jordi em vaig comprar la nova edició de la Bíblia amb dibuixos del Perico Pastor (fantàstics!), però no vaig dubtar a buscar-lo en l'apartat de ficció. I això de ser el poble elegit em sona a les persones que s'emocionen quan surten per les pantalles del Camp Nou, tot i que aquest fenomen es dóna en totes les creences. És el virus de sentir-se membres del club VIP, un grup excloent i exclusiu. Sempre em queda l'opció animista, però se'm fa costa amunt creure que un bocí de divinitat habita fins i tot en objectes com una Barbie surfista. Al final tindran raó i haurem de creure en la democràcia. Només demano un favor, que sigui la de debò, no la còpia barata que ens volen vendre en tants i tants xiringuitos. Amén.

Dos punts: Esport familiar

2011-05-15T10:34:00.000+01:00

De tant en tant els meus germans i jo ens repartíem l'herència. Era un dels nostres esports familiars preferits. Vam adaptar el joc que apareixia al conte Los herederos del llibre Relatos familiares de Giovanni Guareschi. Els protagonistes, els fills de l'autor, s'adjudicaven les propietats familiars enganxant-hi un gomet vermell o verd segons qui en fos el futur propietari. A casa, en lloc d'enganxar gomets ens limitàvem a discussions que s'iniciaven com un innocent inventari per acabar en abrandades disputes, regateigs, acords bilaterals, estirades de cabells, crits i retrets (aprofito l'ocasió per recordar que la vaixella txecoslovaca és MEVA). Anys després vaig llegir que les discussions i baralles entre germans són una forma primitiva i bèstia de refermar el vincle. Nosaltres el vam enfortir amb cables d'acer i titani, i en vista de la bona relació que mantenim d'adults, el mètode funciona.

Uns altres que refermen vincles a consciència són els partits polítics que es presenten a Barcelona. Som a l'equador de la campanya electoral i les persistents discussions sobre el no-res que omplen debats, missatges, mítings, tuits i pancartes lligades rere una avioneta són igual de circulars i estèrils que les sobretaules a casa decidint si l'esmaltadora de fotos del meu pare era millor que la iogurtera de la meva mare. Ells també es reparteixen l'herència. La barraqueta està a punt de tancar-se i els gomets han començat a circular. Els veureu per tot arreu. S'han sofisticat i tenen forma de codi de barres. A la façana de l'església de la plaça de la Virreina n'han aparegut dos, un sota cada fanal. I només cal recórrer qualsevol carrer per trobar-los al costat d'un senyal de trànsit o d'una caixa de llums, o vora una placa de carrer... Busqueu-los, alceu el nas seixanta graus i els descobrireu, silenciosos i discrets. Només són d'un color. Hi ha algú que s'ha espavilat i ha començat el joc sense avisar els germans, i això no s'hi val. Com també és fer trampes deixar-nos fora a tots nosaltres. M'he comprat una caixa sencera de gomets vermells i he començat a repartir-los. El primer l'he enganxat al monument a Colom i quan sigui l'hora faré el que sempre he somiat, desallotjar-lo de visitants, fotre-li una bomba i reduir-lo a pols. La MEVA vaixella txecoslovaca no, la conservaré intacta, com un tresor.

Publicat al diari ARA. Diumenge 15 de maig de 2011.

Dos punts: viatge interespacial a l'extraradi

2011-05-08T11:43:00.000+01:00

L'altre dia tenia temps i vaig fer un viatge interespacial. Vaig agafar la càpsula Snob IV en forma de cotxe i minuts després vaig aterrar al planeta en forma de barri d'extraradi desconegut. El paisatge se m'oferia sense entusiasme, però els edificis espantosos podien ser un holograma virtual. Calia explorar. Vaig obrir la porta i... Oh! Podia respirar! L'equip d'oxigen en forma de mocador sucat de colònia es podia quedar a la càpsula. Valenta, vaig fer el primer pas. Un petit pas per a una dona pedant però un pas de gegant per a la vanitat, ai, vull dir, per a la humanitat. A mig metre de la nau un punt brillant em va cridar l'atenció. Vaig determinar que es tractava d'una bossa de plàstic plena de peles de taronges interespacials. No tenia temps i vaig renunciar a recol·lectar-ne mostres. Vaig equipar-me amb les ulleres de raigs X en forma d'ulleres de sol i vaig escanejar el territori. Gossos. Papers per terra. Més gossos. Burilles per terra. Encara més gossos. Llaunes per terra. On eren els famosos humanoides de pell d'elastà? Ah, ja els veia. S'estaven al centre de comandament extraterrestre en forma de Bar Sevillano. Dins, la pantalla central emetia un senyal de camuflatge en forma de partit de futbol entre el Madrid i el Saragossa que no va aconseguir despistar-me. Atrevida, vaig voler creuar la porta del centre de reunió extraterrestre. Calia extremar les precaucions. Amb una aplicació de deu capes d'ombra d'ulls a cada parpella i un crit entusiàstic d'" Hala Madrid! " en vaig tenir prou per salvar la pell. Però aviat un nou perill en forma de senyora vella calçada amb vambes em va sortir a l'encontre. Era un ens viu, enèrgic, que arrossegava una nena microscòpica a la qual feia passar per néta submisa. Tenia tota la pinta de trampa mortal. M'havien acorralat. Em trobava en una vorera estreta, plena d'esvorancs, amb canonades esbotzades a les parets i cables elèctrics a l'aire. Trampes i més trampes. Què fer? Vaig arrencar a córrer fins a la nau, vaig introduir la clau i vaig tocar el dos galàxia enllà. En aterrar al meu bonic planeta aviat vaig detectar humitats sospitoses a les cantonades, flors en forma de bossa de patates als parterres, burilles, llaunes, humanoides de pell d'elastà. Gossos i més gossos. Em vaig sentir Charles Heston a l'escena final d' El planeta dels simis . No. Pitjor.

Publicat al diari ARA. Diumenge 8 de maig de 2011

Optimistes del món, uniu-vos

2011-05-01T09:41:00.000+01:00

M'agrada Dickens. Un dia vaig sentir el desig irrefrenable de llegir-ne una biografia i no m'ho vaig rumiar ni un segon. En un atac d'optimisme vaig entrar a la primera llibreria que vaig trobar i vaig formular el meu desig. La dona que em va atendre em va retornar una mirada estupefacta. Ja l'he espifiat, em vaig dir, he demanat un impossible. Hauria d'haver trucat, mirat, remirat... Fins que la dona es va tombar, va allargar el braç no més de quaranta centímetres i em va lliurar l'únic exemplar que tenia del llibre Charles Dickens escrit per Chesterton. Fa dotze anys vaig sentir un desig més bèstia: tenir fills. Amb el mateix grau d'optimisme tampoc no m'ho vaig rumiar ni un segon i em vaig quedar embarassada. Tinc tres fills i fins que no vaig viure un tràngol al darrer embaràs (tot va acabar bé), ni em va passar pel cap que res es pogués torçar. Bé, sí que ho pensava, esclar, i per això no vaig cometre cap irresponsabilitat. Però els efectes secundaris de l'optimisme van impedir que retardés la meva decisió de ser mare. Un optimisme que no té per què ser innat (jo, per exemple, vaig néixer fatalista) i que cal gastar en el punt just que ens impedeix arribar a ser uns imbècils totals.

Chesterton explica que el tret principal de Dickens era el seu optimisme de pedra picada. I que va ser aquest optimisme el que el va empènyer a denunciar injustícies i a provocar canvis importants a la societat anglesa. L'optimista és molt millor reformador que el pessimista, afirma. L'optimista, argumenta, creu que el món és sensacional i quan topa amb alguna lletja realitat que ho desmenteix se sorprèn, s'indigna i, empipat com una mona, es mou i la canvia. El pessimista, per contra, supura un cinisme que l'aboca a la inacció. Per què canviar res si tot és un pou de merda? Avui s'escau el Dia de la Mare i el Dia del Treballador. Tal com està el pati, les dues feines demanen un alt grau d'optimisme. Però la combinació de totes dues fa necessària una llarga dutxa diària de sentit positiu. Treballar i criar els fills, estimar-los, esquivar-los, educar-los, aguantar-los, ser al seu costat i allunyar-se'n, només es pot fer amb enteresa si s'és una decidida optimista. Treballadores, mares, mares treballadores, optimistes del món: uniu-vos! Toca reformar uns quants pous de merda i no s'hi val posar-se una pinça al nas.

Publicat al diari ARA. Diumenge 1 de maig de 2011

Dos punts: Foment de la lectura

2011-04-24T15:33:00.001+01:00

Ahir va ser Sant Jordi. I què. Piles de llibres quedaran sense llegir arraconats per lavabos, lleixes i llocs innomenables. Els autors agraïm l'ingrés de drets d'autor, però els que tenim l'ànima sensible ens delim perquè, a més, se'ns llegeixi. Manies del gremi. Urgeix aconseguir lectors fidels i la feina de reclutament cal que comenci per les ànimes més mal·leables: els infants. Josep Maria Castellet, al pregó oficial de Sant Jordi organitzat per les Biblioteques de Barcelona, opinava que la lectura ha de ser un acte lliure i espontani. Tinc la gosadia de suggerir al senyor Castellet i a tothom interessat, el meu mètode de foment de la lectura batejat amb el nom d'"espontaneïtat induïda".

Envieu els nens a dormir a casa la sogra. Compreu una caixa forta digital. Llogueu un paleta de llengua ignota, com ara el georgià, i feu-li saber per signes que voleu que excavi un forat a la paret de la sala. No torneu a contractar el paleta mai més i instal·leu-vos la caixa forta. Tota discreció serà poca. En lloc del típic quadre amagueu la caixa forta rere una planxa metàl·lica de tres centímetres de gruix. Fermeu la planxa metàl·lica amb un cadenat. Agafeu TOTS els llibres de casa i entaforeu-los dins la caixa forta. Tingueu cura de no oblidar-vos dels llibres de cuina i de tot el que dugui lletra impresa.

Quan els fills tornin a casa, feu com si res. Passaran les setmanes i no s'adonaran que els llibres han desaparegut. No caigueu en l'error de destapar la vostra jugada. Sigueu intel·ligents i aguanteu una mica més fins que un dia, com qui no vol la cosa, traieu la clau del quadre que dueu penjada al coll i obriu la planxa metàl·lica, introduïu la combinació a la caixa forta amb tot el secretisme de què sigueu capaços i extraieu de dins la caixa un llibre qualsevol. No us hi encaparreu, la tria del llibre no és important. Tanqueu la caixa forta i la planxa metàl·lica i llegiu. Retorneu el llibre a la caixa. Repetiu l'escena un cop per setmana, a traïció, quan menys s'ho esperin. Un mes i mig més tard els vostres fills us suplicaran que els deixeu llegir Vida i destí , la biografia del protagonista de Bob el manetes o un tractat de neurologia. Sigueu llestos i, com si els féssiu el favor de la seva vida, concediu-los el desig. Primer un cop per setmana, més tard, a demanda. Sí, ho haureu aconseguit, haureu reclutat un nou adepte.

Publicat al diari ARA. Diumenge 24 d'abril de 2011.

La llista: novetats Sant Jordi 2011

2011-04-19T13:09:00.003+01:00

Tots els camins porten a Roma i totes les dates de publicació conflueixen el 23 d'abril. Aquest Sant Jordi em coincideixen diverses novetats. Aquí us faig la llista que també podria ser la llista de la compra si no fos que una novetat és... GRATIS! Ho he organitzat com si visitessiu El Corte Manso Organixeixon.

Secció infantil: Àlex i Ghandi a Equador. Il·lustrat per Emilio Uberuaga (Manolito Gafotas) i editat per Intermon-Oxfam. Està adreçat a nens i nenes a partir de 10 anys (adults inclosos). La trama de la col·lecció és pel·liculera i fantasiosa: un nen ric viu a un internat d'un país estranger i s'escapa en companyia d'un gos que parla. Els pares rics del nen ric tenen remordiments i lloguen a una detectiu, sempre la mateixa, perquè el persegueixi i el torni a l'internat. Mentre campa pels seus aires l'Àlex coneix una mica (repeteixo, una mica) el pa que s'hi dóna als països per on viatja mentre busca tresors, visita volcans, intenta conèixer un futbolista famós o trobar un ric Maharajà. Tot el que faci falta perquè el lector no cregui que li han tornat a endinyar el típic llibre pedagògic d'una ONG. Aquest títol és el quart. Els altres passen a Moçambic, el Brasil i l'Índia.

Jove ell jove ella: Una noia N.O.R.M.A.L s'ofereix de cangur. Una noia N.O.R.M.A.L vol fer de fotògrafa. Il·lustrats per Juliet Pomés Leiz i editat per Cruïlla. Són els dos primers títols de la col·lecció. Els propers sortiran per Nadal. Està adreçada a lectors a partir de 11 anys (adults inclosos, sí, ja ho sé, sóc pesada repetint tant les coses). Després d'un ardu estudi de camp vaig crear una col·lecció que fugís de tot el que es troba a les llibreries. No hi ha vampirs, mags, ultratomba, ni adolescents que només viuen per enamorar-se i petar-se els grans. La protagonista, la Ru, està farta de viure a un barri cutre i ple de sonats, amb una família cutre i sonada. Se li acut la idea marciana de tocar el dos als Estats Units i viure a un ranxo de cavalls. Però hi ha un petit problema, no té un duro. Com que la noia és del morro fort i té les idees clares s'arremanga i busca feina. Cada llibre gira al voltant d'un ofici. El primer cangur, el segon fotògrafa... però (ah, és clar, hi ha un però) la Ru té tendència a armar-la. Humor a raig i com diu la Ru i les seves amigues «cara cul l'última!».

Cavallers i senyores: Inundació. Un relat curt inclòs al llibre de relats 10 viatges editats per Intermon-Oxfam pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i que es podrà consultar online (PDF i ePub) a la pàgina http://www.fgc.cat . Inundació explica què passa quan algú intenta superar la claustrofòbia pujant al tren i es troba una passatgera que li ho posa difícil. Molt difícil.

Signatures: El dia 23 em trobareu a Barcelona a la parada d'Al·lots - El Petit Príncep. Rambla de Catalunya 43 (Consell de Cent). De 12 a 14 hores.

Bon Sant Jordi!

Dos punts: Autors a boxs

2011-04-16T23:45:00.001+01:00

Falten sis dies per Sant Jordi i els autors som a boxs. Els que s'ho poden pagar s'injecten Botox o xeringues de truita a la francesa, i els que no ens limitem a maquillar-nos les canes o a afegir-nos-en (un autor amb canes sempre queda decoratiu a la parada). Aquest any la festa serà en plenes vacances de Setmana Santa i potser és per aquest motiu que fa dies que Twitter i Facebook bullen com mai d'invitacions i incitacions. Diuen que un llibre sense promoció és un llibre mort i tothom s'ha llançat a inventar fórmules diferents i imaginatives. Tothom, menys jo. Sant Jordi m'ha caigut al damunt i vaig tard. No he tingut temps de fer un vídeo de YouTube tan gamberro com el del Martin Piñol ni tan suggerent com el de l'Eduard Márquez. Ni una presentació amb l'acompanyament de primeres espases com el Ramon Solsona o la Carmen Fernández. Ni una trobada delirant amb els lectors com la que va oferir el Jordi Puntí. Ni he aconseguit un anunci als autobusos com l'Albert Espinosa. I no parlem de l'impactant lip dub protagonitzat pels autors de 62 (no tots, els que no van assistir a les classes de claqué i alegria, se n'han estat). Sóc tan conscient que he estat incapaç de fer el que havia de fer que l'altre dia em vaig creuar amb el Víctor Amela pel carrer Torrijos i vaig estar a punt d'assaltar-lo. Volia dir-li que em vaig emocionar quan vaig llegir la seva entrevista a una autora d'aquí com la Najat El Hachmi i que, aprofitant l'avinentesa, m'oferia com a subjecte d'entrevista. Però em va aturar el pudor i la certesa que no tinc una vida literària i personal per protagonitzar una Contra . Mentre discutia amb mi mateixa la conveniència de la conversa l'home va continuar Torrijos amunt. El moment havia passat i jo havia tornat a optar per la via catalaneta de discreció i elegància: no fer res. Aix. Ja m'agradaria tenir la gràcia desacomplexada del Marc Pastor a Buenafuente , però no és el cas. En resum, un cacau, perquè, a sobre, m'he programat tan malament la vida que no puc dedicar-me a promocionar els meus llibres ocupada com estic escrivint. A qui se li acut?! Escriure a l'abril! El pitjor és que ho dic sense un gram d'ironia. I sóc tan burra que l'espai de l'article s'acaba i no he estat capaç ni d'esmentar el títol de la meva novetat. Definitivament, no sóc Paco Umbral. Un desastre. Però bon Sant Jordi.

Publicat al diari ARA. Diumenge 17 d'abril de 2011

Dos punts: Remordiments

2011-04-10T10:23:00.000+01:00

A l'hora de dinar l'informatiu de la tele em serveix les imatges del conflicte de la Costa d'Ivori. No em fan ni fred ni calor. No em tinc per sociòpata i, alarmada, em llanço al mirall per comprovar si sense adonar-me m'he transformat en la cosina germana d'Hannibal Lecter. El mirall em retorna la mateixa persona de sempre. Llavors rebobino el record del que acabo de veure: cadàvers abandonats al carrer, una dona que camina, s'atura en sentir trets i fuig, resignada; edificis destrossats... Fer la llista em regira l'amanida. Respiro alleujada. Encara conservo la mala consciència. Els remordiments estan mal vistos, però jo m'estimo més tenir-ne que no tenir-ne. Altra cosa és el que generen. Evangelitzacions, corrupcions, malbarataments, suborns. Com explica Gustau Nerín, autor del llibre Blanc bo busca negre pobre, a l'entrevista que li va fer Laia Altarriba a l'ARA del 15 de març, “no sabem resoldre els nostres problemes i pensem que podem resoldre els dels africans”.

Intrigada per l'absència de remordiments davant la tele recupero les imatges a internet. ¿Com pot ser que enumerar les imatges em talli la digestió espiritual i, en canvi, quan les he vist a l'informatiu no se m'ha caigut la forquilla a terra? Minuts després arribo a una conclusió políticament incorrecta. Són imatges “mal” gravades, recullen una realitat en brut, sense sofisticació. Bé, sense el tractament que tenen les imatges de ficció. La persona que grava no ha tingut temps d'enquadrar, de fer primer plans, ni picats, ni contrapicats. No hi ha música. Ni diàlegs. La feina del periodista és atrapar la realitat i punt. Una realitat que se'm figura menys real i més distant que les imatges brutals d'un bon drama cinematogràfic o d'una bona sèrie. No hauria de ser així, ja ho sé. Només constato que la ficció, de vegades, té el do de clavar-nos més bufetades que les noticies de la tele. O que la realitat enllaunada en càpsules d'un informatiu no acaba de funcionar. O que després d'Egipte, Tunísia, Líbia, el Japó i el desastre econòmic permanent, el nostre cervell es nega a deixar entrar res més. O que, mira, és hora de tancar la tele, acabar la feina, anar a buscar nens i tirar milles. O que els remordiments estan sobreexplotats i ja no són el que eren... He de tenir remordiments per no tenir tants remordiments com els meus remordiments em diuen que hauria de tenir?

Publicat al diari ARA. Diumenge 10 d'abril de 2011

Euros a vint duros

2011-04-03T08:35:00.000+01:00

Em vaig fúmer un cop contra un pal dels que hi ha a les voreres. Era un pal d'aquells que tant poden servir per a un senyal de trànsit, com per a una parada d'autobús. El vaig gairebé absorbir mentre anava distreta llegint el menú d'un restaurant que m'agrada. Ho faig sempre per veure si copio algun plat i no he de pensar què fer. El cop m'ha provocat un efecte secundari inquietant. Una part del meu cervell ha recuperat informació de fa gairebé deu anys i s'ha reescrit sobre l'actual. De cop, en lloc de veure els preus en euros ho torno a veure tot en pessetes. L'ensurt ha estat majúscul. Els preus són... són... Són dantecs? Misterscroogescs? Hederaheliexescs a la manera de Pere Calders? Cardíacs és l'adjectiu que més li escau. Si de cop tornéssim a les pessetes caldria instal·lar desfibril·ladors a cada cantonada per anar recuperant ciutadans infartats. La cambrera del bar de sempre m'ha hagut de reanimar després d'informar-me que el tallat valia 199 pessetes (1,20 €). I que el minientrepà de formatge mooolt mini, 282,85 pessetes (1,70 €)!. Les sabates de rebaixes que volia firar-me han passat de ser una ganga a una estafa. No penso pagar més de 13.310,88 pessetes (80 €)! I el menú... O em fan un massatge descontracturant a la nuca quan em serveixin les postres o no pago les 1.830,24 pessetes (11 €), més propina. Que el menú està molt bé, però és un menú. El preu del casal d'estiu dels fills m'ha situat al límit de la lipotímia: una setmana de 9 a 17 hores amb menjar inclòs (tampoc cal que les criatures facin dejú) em surt per 20.881,44 pessetes per fill (125,5 €) a multiplicar per tres i sense cap descompte per família nombrosa (no, per favor, quina ocurrència). Volia anar al mercat però no he gosat. Confio que aviat tornaré a ser la que era i he deixat la compra del peix per a més endavant.

He passat unes hores apocalíptiques. M'he sentit sola i incompresa. Les persones han seguit amb la seva vida com si els preus no se'ls clavessin a la indignació. Vivim enganyats. Per poder llevar-nos cada dia i no sentir-nos nus de camisa ens obliguem a creure que una moneda d'euro equival a una de 100 pessetes. I que un bitllet de vint euros és el mateix que el de mil. I no. Total, o l'efecte desapareix o demà munto una paradeta rossinyolesca: euros a vint duros. Segur que me'ls prenen de les mans.

Publicat al diari ARA. Diumenge 3 d'abril de 2011

Dos punts: els del poble i els de la urbanització

2011-03-27T10:12:00.001Z

Vaig ser nena d’urbanització, un híbrid entre nen de poble i de ciutat. No és cap mèrit, tan sols una dada antropològica. Era una civilització que desconeixia les paraules disseny i seguretat. Cada estiu compràvem guardioles de porquet a Breda i ens emmagatzemàvem dins un cotxe hores i hores per arribar a la platja i tornar escalivats i feliços. Els boscos on jugàvem a traumatitzar els més petits fent-los passar por no eren res més que parcel·les sense urbanitzar. Fèiem foc d’amagat dels pares. Fumàvem lianes. Enterràvem ampolles de Fanta pintades de color plata i a l’estiu següent les buscàvem. Érem cruels entre nosaltres i també bons amics. I cada tarda assetjàvem les cases en construcció, a l’espera que els paletes toquessin el dos per envair-les.

Darrerament, arran del llibre Els castellans, de Jordi Puntí, es parla de la rivalitat entre els castellans i els catalans, ignorant que Catalunya ha viscut un altre enfrontament transversal d’una magnitud tan important o més. La incomprensió entre “els de la urbanització” i “els del poble”. Catalans i castellans, pijos i carn de mercadillo, tots ens uníem contra l’animadversió que “els del poble” sentien per nosaltres. O això ens semblava. Era una relació estranya de dependència i mania persecutòria. De tòpics i mala llet. Un any es van instal·lar unes bandes per reduir la velocitat al carrer del poble que feia d’entrada a la urbanització. Eren de ciment, escarpades i salvatges. Va córrer la brama que la gent del poble se’n fotia en veure com rebentaven els càrters dels cotxes dels de Barcelona. Els de la urbanització van respondre amb un boicot a les botigues del poble. Les bandes es van suavitzar però va costar que la ferida cicatritzés.

Era qüestió de temps que acabéssim fent amistat amb nois i noies natius. El furor de les hormones va fondre qualsevol prejudici. Encara que... alguna cosa va quedar. I l’opinió dels adults no va variar gaire. I ara? Sé que la urbanització ha passat a ser un barri del poble. I que s’han fet i desfet mil i una famílies mixtes. Però tot i el que acabo de dir la rasa encara podria ser insalvable. No ho és. La prova que les pedregades mentals només són un record sociològic m’ha arribat en forma de trucada. L’escola del poble m’ha convidat per fer una xerrada, ami, una nena de la urbanització. He acceptat encantada. Visca la pau.

Publicat al diari ARA. Diumenge 27 de març de 2011.

Un tastet de la novel·la juvenil "Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur"

2011-03-24T10:41:00.000Z

Tot arriba! Ja podeu llegir les primeres pàgines de la primera novel·la de la col·lecció juvenil Una noia N.O.R.M.A.L. El llibre du el títol de "Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur".

Que rigueu de gust

http://previewlibros.grupo-sm.com/D3FF5624-08B6-443D-9F25-7E31B59295CF.html

Dos punts: Quan tingui vuitanta anys

2011-03-20T21:09:00.000Z

Quan tingui vuitanta anys i no m'aguanti els pets, fumaré tot el que m'he estat de fumar i tastaré tot el que ara no em va bé tastar. Després de dinar em clavaré una bona copa de conyac i, entre glopada i glopada, prendré el sol i escoltaré com un nét em llegeix una novel·la. La triaré ben llarga, Tolstoi, Dickens, tornar a riure amb Tom Jones o Tirant lo Blanc o, per fi, tenir temps per Montaigne. No caldrà complicar-se la vida amb les novetats als vuitanta anys, ni amagar-se de ser una repel·lent. Fets els vuitanta, a prendre pel sac. Fins i tot parlaré català correctament sense por que la gent deixi de dirigir-me la paraula perquè no m'entén. Que no em parlin, tant se me'n donarà. Eh, però el nét que llegeixi. Als fills els tinc amenaçats si no em donen néts. La maternitat és una inversió a llarg termini i els interessos i rèdits es cobren en forma de néts a qui poder subvertir. No em tiraré en paracaigudes perquè ni ara ni mai hi he trobat gaire sentit. Ni tampoc pujaré a Montserrat a peu, si no és a dalt d'un baldaquí, com una Cleopatra vella i barruda. El moment per aprendre a ballar coordinant dreta i esquerra ja m'haurà passat i respiraré alleugerida perquè sigui així. Ballaré com pugui, fent veure que no m'adono de la cara de terror dels que m'envolten. Esmorzaré sardines a la brasa malgrat la denúncia de la comunitat de veïns. Convidaré el jutge a sardines i li demostraré que els veïns són una colla d'envejosos i que el fum s'enlaira, com l'exhortació de les bruixes de Macbeth, amunt, amunt, lluny de la roba estesa del veïnat; el jutge em donarà la raó i farà que els veïns paguin les costes. Cantaré. Em colaré a la Facultat d'Exactes i, asseguda a primera fila, miraré amb cara de boja directament als ulls del professor fins que a l'home, neguitós, li caigui el llapis làser a terra i perdi el fil. Aniré a visitar una bona amiga a Lanzarote i recorrerem el sender que no vam poder recórrer la primera vegada. Potser trigarem tres dies (el nostre pas s'assemblarà més al de la vaca que al del corser) i els familiars, alarmats, mobilitzaran els equips de rescat, però el farem.

I quan arribi el mes de març recordaré aquells dies en què les notícies del Japó em van fer témer que seria difícil arribar on sóc ara, als vuitanta anys, i brindaré amb sake a la salut dels que van sobreviure i dels que no.

Publicat al diari ARA. Diumenge 20 de març de 2011

Dos punts: Món pirolític

2011-03-13T10:03:00.000Z

Ahir vaig tenir un somni. Vivia en una societat amb propietats autonetejadores capaç d'anorrear la corrupció en tres quarts d'hora. Una societat pirolítica. Trepitjava carrers pirolítics amb un ferm que absorbia les tifes, pixums i tota mena de detritus indeterminats i que, fins i tot, engolia els porcs de dos potes que abocaven residus a la calçada. Agafava transports públics pirolítics que em permetien arribar a la feina, a casa, on fos, neta de mals humors, alineada amb les energies, com nova. Quan tenia petits disgustos, com un quilo de més o una recaiguda en la lluita personal contra el tabac, mastegava un xiclet pirolític que em carregava la bateria de la força de voluntat per a tota la setmana i part de l'altra. Els ascensors estaven equipats per permetre estalviar-te la dutxa, el píling i la pedicura. Tot emanava neteja, anorreant la contaminació ambiental i emocional, fins al punt que, al meu país de somni, quan tenia un conflicte amb algú ens entaforàvem dins un jacuzzi pirolític i problema solucionat. També existien, esclar, piscines i fins i tot embassaments pirolítics per liquidar conflictes regionals. De fet, l'ONU havia esdevingut l'OCPMU, l'Organització dels Contenidors Massius Pirolítics Units.

Així i tot, no era un món perfecte. No podia dir mecaguntot perquè en fer-ho es disparava una alarma aquàtica que feia desaparèixer el renec i el malestar, però em deixava molla de cap a peus i amb el pentinat fet un fàstic. Quan tafanejava sobre el lífting a què s'havia sotmès el meu cap de departament amb comentaris miserables i deliciosos, una llum estúpida i insistent m'entrava per una orella i em sortia per l'altra fins a fer-me oblidar la conversa que estava mantenint. El més refotut era l'hora del telenotícies, quan la conductora de l'informatiu em mirava als ulls per anunciar-me les virgueries financeres de Ruiz Mateos, o retransmetia la demanda de censura d'E-Cristians a l'obra de teatre Gang bang, de Josep Maria Miró, al TNC, o la veu en off deixava anar amb aquella alegria que AENA i els sindicats no s'entenen i que els usuaris dels aeroports tornaran a patir per enèsima vegada un gran trasbals. Gràcies a la televisió amb TDT pirolítica res m'afectava, però per dins em coïa aquella sensació, aquell formigueig indefinit, aquell enyor de l'existència de la saludable mala llet.

Publicat al diari ARA. Diumenge 13 de març de 2011.

Dos punts: El mètode Chatwin

2011-03-06T12:01:00.001Z

Hi ha gent amb prou empenta per presentar-se per enèsima vegada a l'alcaldia del seu poble o ciutat. Fins a 36 anys fa que ho fan alguns d'ells, ens explicava l'ARA dilluns. Hi ha persones que són presidentes d'escala des que van fer-los la revisió pediàtrica neonatal. I ciutadans que quan els demanaven què volien ser de grans responien que membres de la junta directiva d'una associació, i a fe que ho van aconseguir. Hauria d'estar agraïda a totes aquestes persones que s'entreguen al país en cos i ànima. I ho estic, però, alhora, no puc evitar pensar en Chatwin. Bruce Chatwin era un expert analista d'obres d'art de Sotheby's que un dia va començar a perdre la vista. El seu oftalmòleg va determinar que havia dedicat massa estona a fixar la mirada de prop i li va recomanar que viatgés a espais oberts, en què la vista pogués perdre's. Chatwin va viatjar al desert del Sudan i problema solucionat. Però en tornar a veure el món amb claredat, l'home va aparcar la seva vida d'observador de regals cars per dedicar-se a viatjar i escriure llibres bons i hipnòtics com Los trazos de la canción . Jo convido totes aquestes persones a viatjar al desert del Sudan, al d'Almeria o al del Gobi, com el meu estimat Anacleto agente secreto , per fer la prova. Potser descobriran que han estat mirant el quadre de massa a prop i recuperaran la vista. Si fos així, podrien llançar-se de cap a una nova vida.

Al país hi ha vacants que urgeix cobrir. Joaquim Maria Puyal n'ha assenyalat una d'important, com la de fundador de la primera cadena de televisió privada en català que pugui competir amb TV3. No és l'única. Cal algú que provoqui un miracle perquè tiri endavant una llei electoral que sigui bona per als electors i que la votin els partits. Són alguns exemples, però es podria seguir fins a l'infinit: no hi ha qui hagi trobat un sistema de transport net, barat i que es pugui fer servir de forma massiva (el patinet no val, ha de ser més original i eficaç per a distàncies llargues), ni qui s'empesqui un mètode perquè els nens i nenes acabin els estudis escrivint però amb accent obert sobre la o (d'aprendre anglès ja ni en parlem). No cal que ens estanquem al mateix lloc. La rotació no és bona només al futbol, i a banda del mètode Guardiola podem aplicar el mètode Chatwin. Descobrirem que hi ha altres móns, i que ens esperen.

Publicat al diari ARA. Diumenge 6 de març de 2011.

Dos punts: Enamorada de la moda juvenil

2011-02-27T11:46:00.000Z

Es passeja pel barri una dona encallada als anys 90. Vestida de color negre, llueix sabates, ulleres i vestuari que fan joc amb aquells bars freds de tamborets suïcides. També hi ha un home que s'ha aturat més enllà, als antiestètics 80, i es plantifica pantalons verds fins a la cintura, mocassins julioiglesils i jersei vermell d'angorina. Hi ha una nova onada de jubilats que retornen a la joventut dels 70 guarnits amb colls mao i faldilles llargues sortides de la feliç Eivissa, tot i que són, com tot, made in China . La primera dècada del segle ens ha deixat un regueró d'ostentació espantosa en forma de bijuteria de boles grosses, estampats enormes i bosses desmesurades amb logos ben vistosos per entaforar tots els ginys electrònics de marques de preus gegants. Detecto una davallada d'aquesta darrera onada estètica. La causa podria ser la poca distància, però em temo que el que li manlleva seguidors és la vergonya.

Ser progre, cursi, provocar un overbooking a l'infern de bones intencions, però voler fer avançar el món, ha avergonyit poca gent. Ser hortera tampoc ha provocat onades d'autofustigació. Darrere d'un hortera sovint hi ha una persona amb ganes de viure. Amb colors mal combinats, sí, però d'esperit vital i optimista. Els moderns dels 90 no cal dir que estaven, i estan, encantats d'haver-se conegut. I els dels 2000... Qui no recorda aquelles celebracions eufòriques i caríssimes dels 2000? I la hipoteca que, ja de pas, ens va servir per comprar la nevera de dues portes i la tele de plasma? Vam viatjar a Hawaii com qui va a Camprodon, ens vam canviar el cotxe cada sis mesos i ens vam arruïnar comprant un gos husky de raça autèntica dels collons. Ara més val que llencem tots els comprovants, les joies idiotes i el collar del husky al punt verd (això sí, l'ecologisme ja forma part de nosaltres) i procurem dissimular la cara de gamarussos que se'ns ha quedat amb l'adveniment d'aquesta crisi. Els grans sàtrapes universals s'enduen la palma de la responsabilitat i les galtes còsmiques, però nosaltres vam ser prou lluços per deixar-nos entabanar per una gent que, tot i el crac econòmic, acaben d'anunciar que el 2010 ha estat un any rècord de guanys a Wall Street. Si us plau, que algú inventi la moda dels 10, si pot ser, barata i autogestionada, i girem full. Fa falta.

Publicat al diari ARA. Diumenge 27 de febrer de 2011

Dos punts: Cabina 58

2011-02-20T09:57:00.001Z

Fa 76 anys es va estrenar la pel·lícula A Night at the Opera, protagonitzada pels germans Marx. La dada em ve al cap quan llegeixo les notícies relacionades amb la tisorada al departament de... ai, quin nom li han posat? amb tants canvis em despisto, educació? ensenyament? Els consellers i conselleres, ens han realitzat unes actuacions d'un humor surrealista força notable, inspirat directament en el nonsense dels guions que representaven els germans Marx. De fet, després de revisar la famosa escena de la cabina he descobert que té molt, però que molt a veure amb l'estat actual de... ja hi som, un altre cop el dubte, educació? ensenyament?

La cabina número 58 arriba a encabir fins a catorze personatges, cadascun d'ells amb un objectiu diferent. En veure-la et venen al cap els barracons, la impossibilitat d'atenció a la diversitat i les ratios elevades. Un Harpo que s'adorm és la viva imatge dels alumnes desmotivats, incapaços de connectar amb el model d'educació del segle XIX que se'ls ofereix (per molts ordinadors que hi hagi), i aquell cambrer atent i professional, als mestres que s'hi deixen la pell (no tots, no ens enganyem); la noia que, despistada i amb una part de galtes, hi entra per buscar a la seva tia i demana per trucar, és la reencarnació d'aquelles famílies que busquen i demanen de tot a l'escola menys el que han de buscar i demanar; i els lampistes que no arreglen res tenen una semblança inquietant a la mà de legisladors que ho han canviat tot per deixar-ho igual o pitjor.

Però no tot en l'escena és negatiu i Groucho fa diana quan diu “dos hi estarem bé però si som cinc sobrarem tots”. Sí, el genial Groucho ha descrit un dels grans problemes, les ratios elevades, i la solució, classes de pocs alumnes, perquè no sobri ningú. De fet a l'escena veiem a dues dones que entren amb un objectiu, “venim a arreglar la cabina”, que jo interpreto com el reforç de personal que es necessitaria per funcionar amb grups més petits. Més mestres, i que tinguin ganes d'arremangar-se. I que vingui algú a mimar-los i a donar-los un cop de mà, tal i com fa aquell altre personatge que, en mig d'aquell desori, es capaç de fer una manicura. I, sobretot, que no falti l'incombustible optimisme d'en Groucho, que en ple deliri és capaç d'afirmar sense gota d'ironia “no sabia jo que la travessia seria tan agradable”.

Publicat al diari ARA. Diumenge 20 de febrer de 2011

Una noia N.O.R.M.A.L.

2011-02-18T13:57:00.003Z

En quin moment comença la creació d'un llibre? És una pregunta que llanço sovint als nens i joves quan els visito a les aules. Tinc molta cura a no parlar d'escriptura, perquè la feina d'escriure no està feta només d'hores de tecleig. De vegades costa però sempre trobem la resposta: comença en el moment que decideixes inventar una nova història.

Una noia N.O.R.M.A.L. (Editorial Cruïlla) va arrencar esmorzant amb la Montse Ingla. Per què no t'empesques una col·lecció per a adolescents? Uns llibres per a noies que comencen la secundària? I per què no? Vaig rumiar jo. Després de Canelons freds (Premi Gran Angular 2008) havia encetat un llibre per a joves, que ara dorm i reposa esperant el seu moment, i no havia tornat a trepitjar el gènere. Em vaig imposar dues condicions: divertir-me i fer històries que sentís ben meves. I després de tafanejar quines col·leccions hi havia publicades per aquest tipus de lectores vaig saber què NO volia: cursileria, única preocupació pels amors i el què posar-se, històries d'institut... I sí, seria sobretot per a noies, però els nois no caurien narcotitzats sobre les pàgines dels llibres en cas que decidíssin llegir-los. Fins i tot els agradarien.

Darrerament les idees cristal·litzen al meu cap minuts abans d'adormir-me i aquella nit, de cop, després de dies i dies de pensar i descartar, se'm va acudir: la protagonista està farta de la seva família i vol guanyar diners per tocar el dos. El motiu és totalment marcià, ella, que viu a una barriada, somia en fugir als Estats Units per cuidar cavalls. Cada llibre, per tant, hauria d'estar centrat en un ofici o dedicació que li permet obtenir uns quants, pocs, ingressos. També hi ha dues amigues, un noi al que la Ru no fa ni cas, un pare, una mare i dos germans... Però la protagonista és ella, la Ru, una mossa del morro fort. Un personatge tan decidit no havia de ser precisament normal... i el segon llampec de la nit em va il·luminar el cervell, ja tenia el títol de la col·lecció: Una noia N.O.R.M.A.L unes sigles que expliquen com és la noia, la Ru. I un misteri que no penso revelar, encara.

Penso divertir-me amb les vostres propostes per fer més curta l'espera fins el 23 de març, dia del llançament dels dos primers títols de la col·lecció.

Què significa N.O.R.M.A.L ?

Va, vinga, atreviu-vos.

Dos punts: el no article sobre drets d'autor

2011-02-13T09:46:00.000Z

Tinc un no article sobre drets d'autor, que de tant canviar d'orientació no acaba de creuar l'espai entre el crani i el teclat. L'assumpte m'afecta de tantes maneres que el meu cap fa més voltes que el de la nena de L'exorcista . Sóc sòcia de la SGAE ( je m'accuse ), autora de llibres i guions de ficció, usuària d'internet, clienta de videoclub, de plataforma de televisió de pagament i de cinema, compradora de DVDs, descarregadora de sèries i contribuent econòmica del cànon digital.

Per arribar a escriure el no article llegeixo, escolto, miro de tot i tothom i arribo a una conclusió: tenen molta barra. Podrien obrir una cadena de forns de pa a la Xina i encara no hi hauria prou barres per visualitzar la mà de barres que tenen. Tenen barra els que propugnen la cultura lliure però paguen sense problemes la connexió a internet i no assalten l'FNAC al crit de cultura per a tothom. Té barra la SGAE quan gestiona com gestiona en perjudici dels propis socis i forçant la màquina com la força. Té barra el que en nom de la llibertat digital només vol estalviar-se de pagar drets d'autor. Té barra qui va implantar el cànon digital i la SGAE, que tant el defensa, sense discriminar els usos que es fan dels aparells o els suports gravats. Té barra qui voldria cremar la SGAE confonent l'entitat i el seu objectiu fundacional amb una junta i uns estatuts concrets. Té barra qui vol tancar webs sense garantia judicial. Té barra qui es beneficia econòmicament d'una feina que no és seva. Té barra qui només cau en el victimisme i l'immobilisme i no li dóna la gana d'oferir el que la gent pagaria gustosament. Té barra qui afirma que la pirateria no afecta econòmicament. Té barra el productor que es queixa de la pirateria i nega a l'autor el dret d'obtenir un benefici per les vendes de DVD o les descàrregues digitals legals, o que es queda un tant per cent dels drets d'autor. Té barra qui s'oblida que els guionistes i autors literaris no podem suplir ingressos amb concerts, cosa que tampoc aconsello perquè cantem fatal i els vestits de cuir i lluentors ens queden com el cul. I té barra qui no vol admetre, com deia Ferran Sáez dijous a l'ARA, que Bach componia per diners i que tot aquest debat té més a veure amb la consideració o desconsideració cap a l'autor que amb la digitalització. Ah, jo també tinc molta barra.

Publicat al diari ARA. Diumenge 13 de febrer de 2011

Dos punts: coses que he après en una setmana

2011-02-06T11:06:00.001Z

Una de les creences col·lectives favorites és que la vida medieval era dura però senzilla, entenent per medieval qualsevol època abans de l'agost del 1981, quan IBM va comercialitzar el seu primer ordinador personal.

Vivim estressats per una fantasia d'estrès que ens fa pensar que tot és estressant. Els ordinadors, internet i la rastellera de ginys que infesten el nostre dia a dia ens han bloquejat. Jo mateixa vaig caure en el parany arran d'obrir el compte @annamanso a Twitter. Després de seguir el ritual de sempre (registre de dades, configuració del perfil, espionatge dels altres usuaris, lectura d'alguns articles de l'ajuda i posada en pràctica seguint el mètode d'assaig i error) vaig experimentar un moment de debilitat. Renegar en moments claus té tanta o més eficàcia per eradicar els mals de cap que l'ibuprofèn, i, després de deixar anar uns quants "caguntot", ho vaig veure clar.

Les maleïdes TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) no són les úniques culpables de l'ofec d'haver d'assumir tantes novetats; com si fos una condemna bíblica: "Pariràs amb dolor i t'estaràs tota la punyetera vida obligada a aprendre i aprendre". Aquest no parar és consubstancial a llevar-se, ser aquí i adormir-se. Per desmuntar el mite em repto a anotar totes les coses noves que aprengui en una setmana i que NO estiguin relacionades amb les TIC. 7 dies després, transcric part de la llista: canviar la bateria de l'alarma del despatx; teclejar a tota màquina amb nou dits enlloc de deu; les regles del takatà; que els ratolins s'estimen més la xistorra que el formatge; la diferència de qualitat entre el morter M80 i el Sika M618; que l'ús de la paraula bloc és tan correcte com el de blog, i viceversa; els encants de la gastronomia d'Indonèsia; com s'aconsegueix l'estucat al foc; com millorar la configuració del so de la tele; l'ús del cafè soluble per pintar aquarel·les... Per als que no vulguin estressar-se he patentat una armadura estil Sant Jordi feta amb un metall prou gruixut com per no deixar passar ni el so, ni el tacte, ni la llum, ni gairebé l'olfacte i tan sols està equipada amb unes incisions mínimes que permeten respirar amb comoditat. Protegit de tot, a l'usuari no li caldrà actualitzar-se, ni assabentar-se de res. Del que no em responsabilitzo, però, és de la mort per avorriment.

Publicat al diari ARA. Diumenge 6 de febrer de 2011

Dos punts: Humor i sàtira

2011-01-30T09:22:00.000Z

Els amants del gènere humorístic tornem a estar de sort. Han passat massa dies des del 28 de novembre i quan ja començàvem a desesperar, la cosa s'anima de cara a les eleccions municipals del proper 22 de maig. El primer a trencar el gel de manera seriosa ha estat l'Ajuntament de Barcelona. Diumenge passat va regalar als lectors de La Vanguardia un encartat deliciós.

Com acostuma a passar, el fulletó, sense deixar de ser humor del bo, beu també de la ciència ficció. Va, m'inventaré un nom per al gènere literari: RPP (redacció publicitària política ). No m'estic queixant del contingut. Gràcies als professionals de la RPP he passat estones impagables. Amb el fulletó que m'ocupa, batejat amb el nom de Barcelona, presupuesto 2011 , he rigut de gust. El titular "Una ciudad de convivencia" és tòpic, però funciona. I el de "Limpieza constante y más contenedores " el trobo genial. La repetició de la paraula "esfuerzo" en alguns apartats és un bon running gag . I si sou mandrosos i no teniu ganes de llegir gaire no patiu, només amb el text de l'índex ja en tindreu prou: "Una gestión pública ejemplar...

Un presupuesto realista. Y austero... Procurar el bienestar de los ciudadadanos, especialmente de los más afectados por la crisis... El Ayuntamiento está empecinado en preservar lo mejor de Barcelona...". El que ja és més discutible és l'idioma. Però potser és una aposta més per la ironia i jo sóc massa susceptible.

No sóc militant, ni votant fidel de cap partit polític, i espero amb candeletes saber què inventarà l'oposició per fer-me passar una bona estona i estic convençuda que no em decebrà. No li tinc més ràbia al PSC que a CIU. Ni a ERC que a IC. Ni al PP que a qualsevol altre partit. No és tracta de sigles, ni de carregar-se la democràcia, sinó de defensar-la a base de riure. Riure per no plorar i per tocar els nassos. Riure per mantenir intacta la lucidesa. Riure perquè riure és una activitat incompresa per alguns. I sinó que ho expliquin a Josep Lluís Fitó, periodista i dramaturg valencià, a qui han apartat de la seva feina de locutor dels partits de futbol de la televisió valenciana Canal 9 des que va estrenar l'obra teatral de sàtira política Corrüptia, una regió de l'Est , que es pot veure aquests dies al Teatre Tantarantana.

Riguem, votants, riguem i, després, votem en conseqüència.

Publicat al diari ARA. Diumenge 30 de gener de 2011

Dos punts: Rebaixes

2011-01-24T08:46:00.001Z

Remeno entre els penjadors de roba d'una botiga. Ningú es fixa en mi i aprofito l'ocasió per obrir la bossa. De l'interior n'extrec un jersei comprat a la mateixa botiga fa cinc anys. Està impecable i de tant veure'l li tinc un odi insà. Penjo el jersei i me'n vaig. M'atalaio a l'exterior per comprovar com, uns minuts més tard, una noia tria el jersei, el toca, se l'emprova per sobre i se l'endú a caixa. Sento una punxada de dubte i gelosia que ofego amb l'entusiasme de saber que me n'he desempallegat d'una punyetera vegada.

A la perfumeria em costa una mica més. El gener és un mes fluix per a la venda d'essències i les dependentes, avorrides, em demanen amb insistència si necessito res. Em faig l'esquerpa i per fi se'm presenta l'ocasió per retornar a les prestatgeries els quatre perfums infectes, encara embolcallats amb el paper de cel•lofana, que han aparegut per casa els darrers aniversaris, reis i celebracions vàries. L'experiència em resulta tan positiva que m'embalo i entro dins uns coneguts grans magatzems amb la motxilla farcida. Aconsegueixo retornar unes sabatilles en forma de lleó i uns auriculars de pelfa de color rosa dipositant-los discretament a la secció d'oportunitats. A la secció de calçat abandono unes botes que van causar-me cinc llagues aquella hora que les vaig dur dins de casa. Estan incorruptes i descobreixo que encara conserven l'etiqueta adhesiva enganxada a la sola. I la joia de la corona, una coberteria decorada amb floretes, amb caixa inclosa, regal de ja no sé qui, que aconsegueixo lliurar a la secció de parament de la llar, gràcies a l'hàbil maniobra de demanar directament a un dependent, amb la caixa a la mà, si me'n pot dir el preu, si us plau. Després de deu minuts en què l'home consulta mitja planta li dic que no tinc temps i toco el dos.

Després d'una setmana febril aconsegueixo desocupar un munt d'espai. Estic farta de veure com, en època de rebaixes, les botigues es buiden mentre les cases empetiteixen. Revendre o regalar els objectes només camuflaria una situació insostenible. És hora de capgirar la truita i encetar la revolució. Que gestionin ells l'excés d'estoc i la falta de metres quadrats de magatzem. A partir d'ara, quan pengin el cartell de rebaixes, que tremolin, el moment de l'alliberament d'espai domèstic ha arribat.

Publicat al diari ARA. Diumenge 23 de gener de 2011.

Dos punts: Jo he vist coses que mai no creuríeu

2011-01-16T15:18:00.000Z

Dilluns. Tres homes adults que s'amaguen rere un drap blanc amb dos forats a l’altura dels ulls, cofats amb tres txapeles i blindats amb dues banderes, declaren un alto al foc en un conflicte armat. La notícia m'alegra una mica pel bri d'esperança que aporta però la imatge dels tres adults em pertorba. Per què es tapen la cara? Si volen amagar la seva identitat per qüestions de seguretat que es limitin a enviar una declaració escrita, o, com va dir Salvador Cardús a la tertúlia de Catalunya Ràdio, que apareixin amb la cara pixelada. ¿I per què només es foraden el drap blanc als ulls? Si el que fan és parlar que retallin un bocí del drap a l’altura de la boca. La declaració és una teatralització d'unes intencions i la lectura visual m'inquieta.

La imatge dels tres homes em persegueix i busco un tractament de xoc per esborrar-la. Dimarts m'assec al sofà disposada a veure la magnífica sèrie de zombis The walking dead a La Sexta. No vaig poder acabar el primer capítol. Patir a partir de les deu de la nit em senta fatal. Agraeixo que la història sorgeixi més de la veritat d'aquell pobre policia que es desperta d'un coma i es troba la ciutat envaïda de morts que caminen, que del gènere de terror i gore (que també) però de totes maneres la tensió de la narració i aquells cossos descompostos de forma tan verídica em trasbalsen. L'objectiu inicial, per tant, sembla aconseguit. Però no. L'endemà em faig explicar el final del primer capítol i em vénen ganes de veure el segon. Això sí, a llum de dia, amb temps per pair, però més entusiasmada per una bona història que traumatitzada per la feina dels responsables del maquillatge i els efectes especials.

Tots els que escrivim ficció televisiva ens hem trobat amb espectadors indignats per alguna de les trames de les sèries en les quals hem treballat. La queixa sempre m'ha provocat un gran estupor. La ficció cristal·litza i concentra de forma tramposa els conflictes humans però tinc la certesa que sempre es queda curta. El balanç entre els zombis i els tres homes amb la cara tapada m'ho confirma.

Finalment trobo un remei per al meu desassossec visual. Em torno a posar les imatges del lliurament de la pesada i sobrevalorada Pilota d'Or, centro únicament la vista en el Guardiola més elegant dels darrers temps i em passen tots els mals. Gràcies, Josep.

Publicat al diari ARA. Diumenge 16 de gener de 2011

Programes per escriure

2011-01-10T13:10:00.002Z

El company guionista Toni Cama fa uns pocs mesos que ha encetat un bloc interessant en el que escriu crítiques de pel·lícules, opinions sobre l'ofici i algun relat curt. Tafanejant al bloc he trobat una entrada molt interessant. Parla de les alternatives gratuïtes al programa Word. El Toni ha fet una molt bona feina de recerca i aquí us enganxo l'enllaç a l'entrada.

Gràcies Toni!

http://www.tonicama.com/blog/?p=98

Dos punts: Benvingudes al club

2011-01-09T13:26:00.003Z

Un dels oficis que exerceixo és el d'escriptora de literatura infantil i juvenil, que, com tothom sap, és un ràpid passaport a la fama mundial. Vivim en una societat que valora totes les tasques adreçades a cultivar la llibertat de pensament dels infants i joves i, com a mostra de reconeixement, et conviden al lliurament dels Oscars, al nomenament de presidents de la Generalitat, a tertúlies radiofòniques, a comissions parlamentàries, a saraus en residències privades de luxe i, fins i tot, a esdeveniments diversos dedicats a la literatura infantil i juvenil. Aquests reguitzells de frivolitats, però, no són res comparats amb les meravelloses condicions de treball que permeten que pugui treure a pasturar la meva imaginació amb total llibertat. Sé, que quan escric un llibre aquest travessarà mig planeta en igualtat de condicions, que rebré ofertes de traduccions al bielorús, que l'esforç i les jornades esmerçades es veuran recompensades quan contempli l'adaptació al cinema que haurà fet del meu conte aquell emergent guionista finlandès. Però el que més m'emociona és comprovar com el meu govern col•labora activament en el sosteniment del meu ofici, ajudant a totes les famílies en la compra dels llibres de lectura per l’escola o institut. Uns llibres que nens i joves podran endur-se a casa perquè seran seus, de la seva biblioteca personal, per rellegir, escopir, emmarcar o guardar per llegir-los als seus fills si volen. Ah, quin gran país.

Per això avui sóc feliç de donar la benvinguda al gremi a les guanyadores de dos premis literaris que s'estrenen en aquest noble ofici. Ja les deveu conèixer, i fins i tot estareu farts de veure’ls les cares per tot arreu. Són la Carmen Fernández Villalba, guanyadora del «Premio La Galera Jóvenes Lectores 2010» amb la novel•la de ciència-ficció Luzazul, i Maria Espluga, guanyadora del IX Premi Barcanova en modalitat de literatura infantil amb l'obra Antònia Purpurina. Estic segura que totes dues estan exhaustes després de la multitud d'entrevistes i de tant anar amunt i avall, però felices, ara que tenen la certesa de pertànyer a una comunitat cultural que les protegeix i que els desitja el millor, perquè sap que si la qualitat de les seves obres és bona, és força probable que continuïn existint futurs lectors adults de qualitat.

Publicat al diari ARA. Diumenge 9 de gener de 2011

Dos punts: Societat blandiblup

2011-01-02T10:35:00.001Z

Aquí va una llisteta d'algunes dels milions que permetem que ens endinyin amb aquella alegria: la pujada de les tarifes dels transports públics i de la tarifa elèctrica, les dades sobre la pobresa a Catalunya que va facilitar Càritas fa poques setmanes, el conflicte dels controladors aeris, les retallades en educació, la situació abusiva de les grans cadenes de distribució alimentària, la inexistència d'una llei electoral que inclogui llistes obertes, la posició del govern central en el conflicte de l’Al-Aaiun, el cinisme dels partits polítics implicats a l'hora de tapar-se les vergonyes de la corrupció, la gran quantitat d'ajuntaments que encara no han presentat els comptes de l'any 2008 a la Sindicatura de Comptes, el desajust entre com es tracta l'incompliment de la llei per part d'una institució i en com se'ns tracta als ciutadans, les pensions de viudetat, les ajudes a bancs caixes que es van atorgar sense gairebé res a canvi, la situació d'indefensió en què es troba molta gent amb deutes hipotecaris que no poden assumir, les empreses que aprofiten la crisi per imposar condicions laborals dickensianes i la sentència del Tribunal Suprem sobre el català a l’escola.

Trobo que són motius suficients perquè tots, en massa, incendiats d'indignació pacífica sortim al carrer a reclamar el que ens pertoca amb l’energia que ens dóna aquest any acabat d’estrenar. Sé que no passarà. Per això vull deixar constància d'alguns motius que poden ser més motivadors a l’hora d’encendre la insurgència ciutadana.

Que li hagi tocat la loteria al veí i a nosaltres ni el reintegrament, que la industria farmacèutica no hagi inventat res que eviti que des del dia de Sant Esteve ja no ens cordin els pantalons, no rebre panera de Nadal, l'obligació de fer l'amic invisible amb els companys del departament, que el futbol per televisió sigui gairebé tot de pagament, que el metge et doni una hora i t'atengui dues hores més tard per sistema, la inexistència de penjadors per a les bosses i jaquetes als lavabos públics.

Potser, gràcies a aquests darrers motius de lluita, podem agafar-li el gust a reclamar els nostres drets i, a poc a poc, acabem per abandonar la nostra tova i còmoda ciutadania blandiblup per acabar convertits en autèntics ciutadans d'una democràcia de consistència més sòlida.

Publicat al diari ARA. Diumenge 2 de gener de 2011

El bitllet: Era jo

2010-12-27T09:58:00.001Z

Ahir em vaig passar el matí seguint els mitjans de comunicació fins que van anunciar que a prop de casa havia tocat la loteria i en dos minuts em vaig plantar a l'administració. Segur que m'heu vist. Sóc la boja que s'abraçava a la propietària de l'administració, la del tenyit lamentable (m'ha costat però he aguantat sis mesos sense anar a la perruqueria), la del rímel escorregut per les llàgrimes. La que va pronunciar amb més èmfasi “Em servirà per tapar forats” (els assaigs davant del mirall han donat resultat). Aquella que va apuntar amb més finesa amb el cava fins a fer blanc a les lents i les connexions elèctriques de les càmeres de televisió. Guanyar no vaig guanyar ni un euro, ja fa mesos qie vaig decidir que no calia comprar dècims ni butlletes, però aquesta nit no crec que ningú hagi dormit més feliç i realitzada que jo.

Publicat al diari ARA el dijous 23 de desembre de 2010

El bitllet: mesures preventives

2010-12-22T08:31:00.000Z

Mesures preventives

Abans de sortir de casa per anar a fer les compres de Nadal es recomana sacsejar el crani per comprovar que el cervell és on ha de ser. Una precaución tan ínfima evitarà disgustos, divorcis i assassinats. La calculadora especial que impedeix l’arrodoniment a la baixa –els maleïts 999’99€– també és imprescindible. Igual que unes ulleres equipades amb topalls laterals, a la manera dels rucs o altres bèsties de càrrega que giren i giren lligats a una sínia. Els topalls de les ulleres dirigiran la nostra vista única i exclusivamente a l’objecte en qüestió: una nina ninja, una consola que no consola, un lot de corbates alsacianes o un pijama comestible, en lloc de fixar-nos en absurditats com un paquet de bolquers a meitat de preu, arròs del Delta envasat al buit o un joc de parxís. Les bosses, en contra de l’opinió general, és millor no dur-les de casa. Massa ecològic. La utilització indiscriminada de bosses no biodegradables activarà la cèl·lula fotovoltaica del nostre sentiment de culpa i impedirà la compra excessiva. Davant de l’atac anualdel Nadal, tota precaució és poca.

Publicat al diari ARA. Dimecres 22 de desembre de 2010.

Dos punts: Tota la veritat sobre Wikileaks

2010-12-19T10:23:00.000Z

Que em perdonin, però la història del soldat que va gravar informació confidencial en un CD de música de Lady Gaga no cola. La notícia sobre les filtracions de Wikileaks sembla escrita per un estudiant de guió provant d’imitar la típica pel·lícula ianqui quan, en realitat, tot té una explicació més plausible. El sistema, amics, està refredat. Patim una calipàndria d’abast mundial. La veritat, de tan evident, es fa difícil de veure, però com passava en aquells quadres horteres amb imatges en tres dimensions, un cop ho veus ja no deixes de veure-ho.

Proves? Quantes persones hi ha al món que no estiguin constipades en qualsevol dels graus de l’escala de Richter? Cap. Quants quilos de pastilles contra l’afonia s’estan venent en aquest instant? Milions de milions. Quants mocadors de paper es llencen a la brossa, o en plena calçada, xops de mocs? La conseqüència immediata de la malaltia planetària ha estat una successió de fets fora de tota lògica. A què treu cap, sinó, la fúria suïcida dels partits perdedors de les darreres eleccions? Col·lapse respiratori per virus que impedeix un correcte reg cerebral. ¿I la insistència a signar documents a les cimeres contra l’escalfament global, que no condueixen a res més que a futures signatures de futurs documents en futures cimeres contra l’escalfament global, per tal de fer passar amb raons i no fer el que s’ha de fer? Atacs de tos mental repetitius i de difícil cura. I la confusió entre el terme ONG i fundació a la samarreta del Barça? Distracció causada per un excés del llagrimeig. I els controladors? Ah, els controladors, els pobres tenien tota la raó, estaven malalts i ningú se’ls va creure i ara viuen com autèntics empestats, ocultant la seva professió a veïns i coneguts.

La gent té fam de thriller, però el cas Wikileaks no té res d’enrevessat. La informació, senzillament, ha patit una baixada de defenses que l’ha fet vulnerable a l’atac del primer que ha passat. I com acostuma a succeir en tots els refredats, les víctimes, en aquest cas els governs occidentals, han quedat amb un aspecte tan lamentable que al seu costat Jack Nicholson, a la pel·lícula La resplendor, hauria estat un digne representant de Veneçuela al concurs de Miss Univers. I si no que preguntin a la Chacón si li ha agradat el seu retrat. Juraria que no.

Publicat al diari ARA, diumenge 18 de desembre de 2010

Dos punts: visió de negoci

2010-12-12T10:15:00.003Z

Fa dies que rumio contractar el meu veí com a agent literari. No sé ni com es diu, només sé que és l’amo del bar Ramon. Però ell no es diu Ramon, perquè té aspecte xinès, parla amb accent xinès i menja fideus xinesos a tota hora. El bar Ramon no sempre ha lluït aquest nom. Abans es deia bar La Cantonada. Per què? Doncs perquè està situat a una cantonada. Hi ha un tipus de bar que no vol figures literàries. Són aquells locals sense pla de màrqueting, amb cartell patrocinat per la casa mare de totes les begudes indefinides, taules de fòrmica i clientela d’aspecte terrenal. El bar La Cantonada un dia va penjar el cartell “es traspassa”, però el meu veí xinès no s’hi va mostrar interessat. Va ser prou llest per seure i esperar.

Setmanes més tard uns visionaris van pagar el traspàs i les moltes obres de reforma i van inaugurar una pizzeria pakistanesa. També van haver de pagar un joc de cartes per jugar al solitari perquè a la pizzeria no hi van entrar ni els repartidors d’orenga. La decoració tipus mil i una nits i les pizzes van ser una combinació tan o més incompresa que el mític vestit de cigne que duia la cantant Bjork aquell any que va assistir al lliurament dels Oscars. L’única persona que va trepitjar el local va ser... el veí xinès, llavors només propietari d’un basar de tot i res situat gairebéa tocar de la pizzeria. L’home va passar llargues estones departint amb els pizzers pakistanesos, fent-los companyia,ajudant-los a distreure’s d’aquella inactivitat... Un mes i mig després la pizzeria va tancar i en dos dies l’amic xinès inaugurava el local una altra vegada. Això sí, abans va fer penjar un nou rètol que deixés clar que una persona digna de confiança s’havia fet càrrec de la barra. Ara tothom hi pot llegir un nom com cal: bar Ramon. En dos dies havia recuperat l’antiga clientela i n’havia guanyat de nova. Sap que el negoci és el que és i ofereix el que la gent vol: patates braves, nuggets i altres viandes associades a l’oli de fregir.

Cada vegada que passo pel costat del bar, ple a vessar, hi penso. Sé que si el llogo com a agent literari l’hauré d’iniciar en algun concepte bàsic de literatura, guions i altres coses, però estic convençuda que no tindrà cap dificultat. L’home té tot el que cal: astúcia, capacitat de treball, ganes de guanyar diners i un posat de camperol xinès que amaga una autèntica bèstia negociadora. I si m’he de canviar el nom per un altre que vengui més, com J.K. Raymond, ho faré. Tot pel negoci.

Publicat al diari ARA. Diumenge 12 de desembre de 2010.

Dos punts: Leslie ‘for president’

2010-12-09T09:00:00.000Z

El resultat de les eleccions està travessat d’un desig majoritari de canvi i renovació política. Pel meu gust, però, el canvi s’ha quedat tirant a curtet. La meva opció de sacsejada hauria estat el PE, el Partit Espiritista. I dic hauria perquè no existeix... encara. Del 10 al 12 de desembre se celebra a Barcelona la fira Màgic 2010, el festival anual de les ciències ocultes, i tinc posades grans esperances que el projecte del PE pugui tirar endavant. Per si la proposta qualla, m’he permès elaborar una llista d’alguns personatges (o potser hauria de dir esperits?) que es mereixen un lloc dins d’un futur govern.

Com a portaveu, l’enyorat Pepe Rubianes, el millor a l’hora de dir les coses pel seu nom. De conseller de Justícia, GrouchoMarx, un home acostumat als despropòsits i l’absurd. De consellera d’Economia, Clara Schumann, pianista, compositora, mare de vuit fills i dona d’un marit amb tendències suïcides. Si va poder tirar endavant la família en aquestes circumstàncies,és la ferma candidata per treure’ns de l’atzucac. A la tan infamada conselleria d’Interior, l’emperadriu romana Lívia, una dona de solvència contrastada a l’hora de posar ordre en la successió del seu home, l’emperador August. Seguim: a obres públiques, Ole Kirk Cristiansen, fundador de l’empresa Lego. A Sanitat, on la prioritat és reduir la despesa sanitària per, alhora, elevar el nostre nivell de salut, es necessita algú capaç de fer màgia, ja sigui blanca, negra o de coloraines, així que trio la senyora Francina Redorta, cremada per bruixa ja fa uns centenars d’anys. No trobo millor candidata a consellera d’Educació que Astrid Lindgren, creadora de la subversiva Pippi Langstrump. A Benestar Social, José Antonio Jiménez, conegut mundialment com “el del medio de los Chichos”, un conseller que sap de què va el tema. A Cultura hi penso endollar al Paul Newman, perquè sí, per guapo i bon actor, i perquè va ser el meu primer sex symbol i, què coi, d’alguna cosa m’ha de servir haver inspirat la idea del partit.

I finalment, el president. La tria era difícil, però a principis de setmana un candidat va fer un pas endavant. És un gran expert en crisis, desastres i situacions límit, just el que Catalunya necessita, Leslie Nielsen, l’actor protagonista de la saga de pel•lícules Aterra com puguis,mort dilluns passat. Des d’aquí agraeixo a Leslie la seva voluntat de servei i el seu oportú traspàs i emplaço els lectors a seguir l’evolució d’aquest partit carregat d’un futur etern.

Publicat al diari ARA. Diumenge 5 de desembre de 2010.

Aclariment a l'entrada anterior. Diari ARA

2010-12-02T16:13:00.000Z

De cop se m'ha acudit que la gent que només em segueix a través d'aquest bloc no entendrà del tot l'entrada anterior. Des de diumenge passat que publico una columna setmanal al diari ARA. La columna es diu DOS PUNTS i la podreu trobar (una mica amagada) a la secció cultura. El text de l'entrada que vaig publicar correspon al meu primer article. El diari està solventant un problema a la web que impedeix que els continguts de paper es puguin consultar de forma digital, i per ajudar a totes les persones que volien llegir l'article, el vaig penjar aquí. De tota manera, quan el problema informàtic estigui solucionat continuaré penjant els articles. Serà una bona manera de tenir-los tots en un mateix punt de consulta.

Mai havia escrit per un diari i, la veritat, l'experiència m'està agradant. M'adono de l'entrenament involuntari que m'ha suposat aquest bloc, i el meu altre bloc, La pitjor mare del món. Sóc patidora i si m'aturo a pensar en els 52 articles que conté un any m'agafa taquicàrdia. Així que opto per centrar-me en la setmana que tinc al davant, i amb la tranquilitat que em dóna tenir un parell de columnes escrites a la butxaca, per qualsevol imprevist tipus terratrèmol, cicló o tsunami a Barcelona.

Seguiré explicant com va.

Els "indies" de Londres ataquen de nou

2010-11-29T11:45:00.001Z

S'ha acabat l'arabadevonisme. La moda absurda del bon rotllo i la resistència no violenta han passat a millor vida. No cal que perdis el temps en xerrades eternes, negociacions i diàlegs. Llença el lliri que dus a la mà i fes-ne compost vegetal o, encara millor, fot-li pel cap al primer que passi. La cosa no està per hòsties. O mira, precisament sí. Les hòsties tornen.

A partir d'ara, si el preu del pa axicletat et sembla abusiu, transforma els vidres del forn en farina de galeta. Sense misericòrdia. Si el taxista t'enreda i et fa anar de l'aeroport del Prat a Sitges passant per Girona, arrenca el volant, endu-te'l a casa i penja'l sobre la llar de foc com a record. O si la Renfe insisteix a confondre la teva anada a la feina amb un emocionant i sorpresiu esport d'aventura, pren-te la llibertat de redecorar el tren a l'estil underground més agosarat. Deixa't anar i estigues tranquil. Perquè l'autèntica violència no és la que nosaltres exercim sinó la del forner, el taxista i la companyia ferroviària.

Això no m'ho he inventat jo, que sóc limitada a l'hora de proposar avenços socials, ho diu un selecte nucli de professors universitaris del Goldsmiths College, de la Universitat de Londres, que ha publicat un escrit en defensa dels estudiants que van atacar i destrossar la seu del partit conservador britànic, el promotor polític de l'augment de taxes universitàries que ha provocat una onada de protestes.

És fàcil percebre que els estudiants anglesos tenien motius per queixar-se, les retallades estan sent dures i difícils a tot arreu. Però jo diria que cremar contenidors, esbotzar vidres i repartir llets per combatre la injustícia social és de miops i reaccionaris. I com a proposta és pobra, a més de poc original. Aquesta gent viu al nucli de la modernitat, que si Candem Town, que si Facebook, que si Twitter, que si música indie, que si post indie,... i el recurs que han triat és el mateix que usava el seu besavi escalfant el cul del seu avi amb un bastó.

Però dec estar equivocada, perquè les ments privilegiades que els defensen i beneeixen, aquests professors tan cultes i intel·ligents, tenen estudis i saben el que es diuen. I pel que sembla hi ha una cleca políticament correcta i una que no, i unes hòsties legítimes i d'altres que no ho són tant. I Mandela està obsolet i Ghandi... Qui era Ghandi? Ah, sí, aquell paio que s'assemblava a Ben Kingsley...

I el que és definitiu, jo no he anat a la universitat, o no gaire, i ells sí. I d’alguna cosa deu servir la universitat. O, no?

Anna Manso. ARA. Diumenge 28 de novembre de 2010.

Sóc autònoma

2010-11-17T16:33:00.000Z

Al so de la tonada de la cançó que cantava Antonio Molina “Soy minero” jo canto “Sóóóc autònoma” i visc feliç e inconscient. Tan inconscient que quan algun col·lega m'argumenta que els guionistes podem exigir perfectament contractes laborals me'l miro amb estupor per després admetre que potser té raó.

Jo sóc autònoma i pel matí em miro al mirall i em concedeixo vacances curtes, tal com feia el gran Escurçó Negre al mític Baldrick:

-Baldric, et mereixes unes vacances curtes... què? T'han agradat?

Ric de la meva perfídia com a cap i em queixo de mi mateixa com a treballadora que ha de suportar brometes idiotes dels seus superiors. Per sort fa temps que em vaig quadrar a mi mateixa i ja no m'autoexploto. I, fins i tot, em regalo hores lliures quan no toca. Prendre el sol quan una hauria d'estar enllestint aquella feina té un no sé què de plaent que em perd.

Com que sóc una fervent defensora de la conciliació laboral m'he atorgat unes baixes maternals generoses de cinc, sis i nou mesos respectivament. I tinc signat amb servidora un conveni laboral que em garanteix un mes de vacances, preferentment a l'agost. Els dies d'assumptes propis són negociables.

Però no tot són festes i vacances. Quan ets autònoma no et poses mai malalta i passi el que passi lliures la feina a l'hora i com cal. Algun físic quàntic o la mateixa OMS haurien d'investigar sobre aquest fenomen que no té explicació amb els paràmetres de la ciència tradicional.

Tan sols em neguitejo quan el telèfon no sona com hauria de sonar i quan miro cap al futur. La professió de guionista a casa nostra és tan jove que no hi ha cap professional que s'hagi jubilat. Part del gremi controla els moviments dels dos professionals de més edat que, per ara, continuen fent feina com si res.

No t'ho diuen a les facultats, però per dedicar-t'hi has de saber adquirir una mena de pau espiritual, una feliç ignorància que et permet tirar endavant malgrat la incertesa del demà, del demà passat i tots els demàs imaginables . Però el que tampoc et diuen a les facultats, cursos i llibres és que la incertesa enganxa i que quan algú et parla d'aquelles feines segures en les que el més segur és que segur que segueixis al mateix lloc un dia, un altre i un altre, a tu t'agafa un ofec que fa de mal confessar en aquests dies de crisi.

Nota: de l'ofici d'escriptora des del punt de vista laboral no en parlo perquè a mi el gènere de ciència-ficció se'm dóna fatal.

Les entranyes del guió de Lost

2010-10-20T09:09:00.002Z

Per a tots els amants de Lost, satisfets o insatisfets, desenganyats o afectuosos, us enganxo un enllaç molt interessant. Un dels seus creadors, Carlton Cuse, va estar la setmana passada a Madrid per fer un curs, trobada, xerrada, seminari o com se li vulgui dir i un guionista assistent a l'acte ha tingut el detall d'explicar la trobada al bloc «Bloguionistas», una pàgina molt recomanable que cada dia publica una entrada d'un guionista diferent. En aquest cas el cronista és Chico Santamano, pseudònim d'algú que no sé qui és, tot i que dec ser l'única.

L'article explica curiositats i mètodes de treball i ens enfonsa un mite com el del temps d'escriptura de cada guió que crèiem molt més extens i que és molt similar al que tenim aquí. Com ens deixa aquesta dada als guionistes nostrats i hispànics? Ai, no massa bé. Guionistes: autocrítica, autocrítica i autocrítica. Però també ens constata que la industria televisiva dels Estats Units funciona amb uns paràmetres difícils de trobar a Catalunya, a Espanya i no sé si a Europa, i és que la cadena CONFIAVA PLENAMENT en els creadors i NO S'INTERFERIA EN EL DESENVOLUPAMENT I ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIA. Cadenes i productores: autocrítica, autocrítica i autocrítica.

Apa, que us ho passeu bé llegint el post.

http://bloguionistas.wordpress.com/2010/10/20/la-cita-con-cuse-los-secretos-de-lost-i/

La promesa

2010-09-28T14:07:00.006Z

Descobreixo l'escriptor Xuan Bello al Facebook, li demano amistat i m'accepta aquesta relació electrònica, estranya, immaterial i elàstica que ens estem inventant entre tots.

Fa cinc anys, mentre era a l'hospital, fent repòs perquè el Nil nasqués sense massa entrebancs, vaig aprofitar aquell allitament forçós per llegir com mai, deixant-me anar en una situació que no podia canviar. El meu subministrador oficial va ser l'Alfred, el meu germà gran, i entre els llibres que em va dur hi havia la “Historia universal de Paniceiros” (Hestoria universal de Paniceiros) de Xuan Bello que em va agradar fins a tal punt que aquell novembre del 2005 és una suma d'imatges on hi ha les rajoles modernistes de l'habitació de l'antic Hospital de Sant Pau, els passadissos subterranis per on em van dur a veure el Nil al pavelló de neonats per primer cop, l'amabilitat i complicitat de les llevadores, infermeres i metges i metgesses, i el llibre de Xuan Bello.

El llibre se'l va endur l'Alfred però un temps després va aparèixer la Maria José, una nova veïna i amiga, nascuda a Astúries, la mateixa terra que l'escriptor, i com a mostra de benvinguda em va deixar un llibre de poesia de Bello, “La vida perdida” una antologia bilingüe en asturià i castellà. I me'l vaig quedar. Bé, me'l vaig quedar fins que un parell d'anys més tard vaig fer un esforç per superar el meu instint de garsa i li vaig tornar, avergonyida i, alhora, resistint-me íntimament a desprendre'm del llibre.

Sóc de les que torno els llibres que em deixen, però de tant en tant, per algun motiu inesperat i divers, m'ataca un llampec fetitxista i passen els dies, i el llibre es queda i imposa el seu lloc físic a casa, a casa meva. Quan passa sento la veu de la meva mare que m'acusa “aquest llibre? Segur que el té la garsa de l'Anna”. I té raó. I em coneix tant que un dia es va rendir i em va regalar aquells llibres infantils antics que a poc a poc, en silenci per no ser descoberts, van anar desembarcant a la meva biblioteca.

La troballa del Xuan Bello al Facebook m'ha fet pensar. Sé que, ara mateix, he de sobreposar-me i tornar d'una punyetera vegada el llibre “París no se acaba nunca” de l'Enrique Vila-Matas que em va deixar fa tant de temps la Teresa que no es pot ni dir. Fa mesos el vaig separar, com si el fet de separar-lo ens preparés, a ell i a mi, per una distància física més gran. És un llibre que m'entendreix per aquell moment impagable en que Marguerite Duras, empesa per l'afany de l'escriptor novell de rebre un bon consell, li lliura un paperet amb la llista dels tretze punts fonamentals a tenir en compte a l'hora d'escriure una novel·la. El desconcert i l'horror amb que Vila-Matas va rebre aquella llista encara em fan somriure, igual que tot el llibre, un retrat genial del que comença.

Però el llibre no és meu, i no estic tranquil·la malgrat la Teresa me l'ha mig regalat. Suposo que per això escric aquestes paraules, per no desdir-me d'aquest rampell d'honestedat i per prometre públicament que no ho faré mai més. Potser.

Signatura de llibres -Setmana del Llibre en Català

2010-09-17T12:19:00.004Z

Diumenge seré a la Setmana del Llibre en Català, al Parc de la Ciutadella, signant llibres, convidada per l'editorial Cruïlla, de 18 a 19 hores, amb la ploma ben apunt per no signar ni un llibre o signar-ne moltíssims, perquè a mi m'han passat totes dues opcions. Però tan se val. Sempre és un moment per situar-te a l'altra banda i veure-les passar, contemplar la cara d'estupor de qui et mira com dient «iaquestatiaquiesquenolaconeixenniacasaseva?», xerrar amb d'altres escriptors als que després tornaràs a veure massa poc sovint, i lluir-te davant els pares que somriuencom dient «tantsdisgustosqueemvadonarialfinalmira» i donen per ben pagats tots els diners que es van gastar en la teva educació. Així que si diumenge tarda no sabeu què fer, o si voleu descobrir si sóc real o una creació d'Steve Jobs, ja ho sabeu.

Nota: podria haver escrit una entrada ocurrent fent un paral·lelisme entre la proximitat del zoo (gàbies de lloros, públic extasiat davant del cul dels babuïns, ferum de tigre, l'elegància de la pantera negra, l'espectacle de dofins...) i la signatura de llibres, però he pensat que resultaria tan obvia que m'ha fet mandra.

La dimensió desconeguda – Capítol 1: el doctor X

2010-09-08T10:44:00.003Z

El guepard de porcellana. Un consultori mèdic seriós no té figures de guepards de porcellana al rebedor i aquest en tenia una d'enorme, vistosa i hortera. L'A. i jo ens vam mirar la figura desconcertades. Per missatgeria telepàtica ens vam preguntar l'una a l'altra què fer, si tocàvem el dos o no, però som dues tafaneres i, per tant, vam quedar-nos. Tot plegat era massa intrigant. Per començar algú misteriós ens havia trucat a nosaltres, dues aspirants a guionistes, per encarregar-nos un projecte del que no era possible parlar per telèfon. Vam concertar una citat i en arribar al portal d'aquell carrer prop del Turo Park vam adonar-nos que el nom del senyor X corresponia a un metge. Vam acordar que si l'assumpte no ens interessava tallaríem la conversa com fos i fotríem el camp. No ens ho vam dir però totes dues comptàvem amb la bossa de l'altra per aporrinar al possible psicòpata doctor X.

I sí, el doctor X estava com un llum. Alt i cepat, tant que vaig dubtar que totes dues el poguéssim vèncer en una lluita desigual de dues noies armades amb bosses i carpetes, ens va fer seure. Parlava com una persona però tot el que deia era digne d'un personatge de sitcom, mentre jo resava per dins que, si us plau, no es transformés en un personatge de thriller caníbal, un Hannibal Lecter qualsevol. Tenia un projecte, sí. Un projecte IMPORTANTÍSSIM i ens necessitava per donar-li contingut. A partir d'aquest moment l'A. i jo vam concentrar-nos en prendre notes i en no creuar mirades per por a esclatar en un atac de riure que hauria despertat el maníac que, de ben segur, aquell paio amagava dins la seva corpenta.

L'home havia projectat una residència per a la tercera edat de luxe. Una urbanització on hi entres i ja no en surts si no és dins el plumier, com diria l'Eugenio. Un lloc tancat, amb la màxima seguretat, on la gent comptés amb tots els serveis a l'abast, des d'un dentista fins a una funerària. I què volia que féssim? Doncs inventar-nos-ho tot, les activitats d'oci, la llista de botigues, les normes de convivència, el qüestionari d'admissió per aconseguir un ambient exclusiu... i ens volia a nosaltres perquè érem guionistes, un ofici molt més adequat que el d'arquitecta, sociòloga, urbanista, antropòloga o treballadora social. Sí, perquè el doctor X era un visionari i volia que el projecte fos únic i irrepetible. El recordo explicant amb passió com veia ell el moment més delicat, el de la mort d'un resident, no per la mort en sí, sinó per l'efecte que tindria en els veïns. Nosaltres ens hauríem d'empescar alguna manera discreta i delicada de “treure” el difunt sense que ningú ho veiés, ja fos un túnel subterrani, una furgoneta camuflada... nosaltres que teníem inventiva ja ho trobaríem.

Ens va ensenyar algun planell, vam preguntar-li insistentment com havia aconseguit els nostres telèfons sense que ens resolgués l'enigma, vam ser educades i li vam fer alguna pregunta per seguir-li la veta, vam provar d'estirar-li la llengua perquè assegurava que tenia gent d'anomenada com a inversors,... però va arribar un moment en què ja no podíem més i després de prometre-li que ens pensàvem el pressupost i ja el trucaríem vam sortir d'aquell consultori, primer a pas civilitzat fins que es va convertir en una carrera fins el bar més proper. Allà ens vam fotre un parell de carajillos mentre elucubràvem sobre el doctor X. Seria el capitost d'una secta? Un sàdic avorrit? Un estafador? Un friqui qualsevol? Mai ho vam saber del cert perquè no es va tornar a posar en contacte amb cap de les dues. Una vegada em va semblar reconèixer-lo a la tele, com a protagonista d'un interessant avenç mèdic, però no, no podia ser ell, era massa... massa normal.

()

2010-07-30T16:59:00.002+01:00

Doncs això, que toca fer un parèntesi. He optat per la prudència i no he escrit res entre els dos signes. Em donaria per contenta si torno amb un sol punt d'exclamació o uns quants interrogants o, perquè no, uns punts suspensius. És el que tenen els parèntesi, que dins hi pot passar de tot. A veure.

A la presó

2010-07-21T10:20:00.005+01:00

Consulto les notes de tall de la universitat. És un vici com qualsevol altra, suposo que resultat del petit trauma que em va suposar en el seu moment ser numerus clausus de biblioteconomia i documentació tan sols per dues dècimes. De fet menteixo. El que consulto any rere any és la posició en la que es troba Comunicació Audiovisual. És una carrera que no vaig poder fer perquè no existia tal i com ara existeix, i que mai hauria pogut fer si hagués existit perquè les meves notes del prehistòric BUP i COU no sumaven prou per l'elevada nota de tall que es demana. I parlo en present perquè comprovo que el grau de Comunicació Audiovisual de la UPF continua sent present a la llista de les carreres guapes.

Ja no està entre les deu primeres. L'any 2008, per exemple, estava en tercera posició -calia un 8,48 per accedir-hi-, igual que l'any 2005 -amb una nota de 8,34- i ara, amb una crisi econòmica pel mig ha baixat a la posició número 16. Però és una posició enganyosa perquè està entre la llista dels estudis que, per primera vegada, demanen una nota superior a 10 per poder entrar al cenacle. Per aclarir-me faig una petita recerca i trobo la nota de tall de l'ESCAC pel proper curs: un 7,568, i per estudiar comunicació audiovisual a la UAB demanen un 9,926. A Blanquerna-URL fan una prova d'accés pròpia i ho combinen amb la nota aconseguida per l'alumne a la selectivitat (o com es digui ara, que jo ja hem perdo).

De tot plegat dedueixo que hi ha més gent que vol ser guionista que mestre o empresari o qualsevol activitat del sector turístic. I seguint amb la deducció i després de meditar llargament durant tres segons afirmo que, ELS GUIONISTES SOM ELS CULPABLES DE LA CRISI ECONÒMICA.

Sí. La culpa la tenim els guionistes per mentiders, per manipuladors i orgullosos. El nostre dia a dia és tan miserable que quan ens pregunten per la nostra feina no podem evitar explicar sopars de duro. I Lost. Lost ha fet molt de mal. Per culpa de Lost els guionistes hem sortit de l'armari i hem explicat amb el cap ben alt que nosaltres ens dediquem al mateix ofici que els genis que van empescar-se aquella sèrie de la que tothom en parlava . Després, en veu baixa, deixàvem anar el nostre currículum, infinitament més modest i tacat de sang, suor i llàgrimes. I el Joel Joan i tot l'equip de guionistes de Porca Misèria també són culpables per haver convertit un guionista en el personatge principal de la sèrie de culte catalana. I el sindicat de guionistes americans també tenen la seva ració de culpa en aquest pastís. No haurien d'haver fet vaga. No haurien d'haver-se convertit en titulars de premsa. No haurien hagut de fer-se visibles amb aquell encant arrebossat de glamur amb el que veiem tot el que prové del món audiovisual dels EEUU.

Ens haurien de tancar a tots ara que el senyor Millet i el senyor Montull han deixat les seves places vacants, per haver empès a la bona gent a dedicar-se a un ofici improductiu i perillós enlloc d'ocupacions milions de vegades més essencials com ara la de fiscal anticorrupció, policia científica i cangur.

Des d'aquí faig una crida a la responsabilitat ciutadana i convido a tots els joves que de forma imprudent han sol·licitat els estudis de Comunicació Audiovisual, que renunciïn pel bé de la nostra societat ¿O creieu sincerament que Catalunya va curta de gent amb capacitat de mentir, de crear conflictes, de generar embolics, inventar justificacions i d'elevar a la categoria d'heroi a mafiosos i altres delinqüents?

Per favor, generació que puja, feu-vos mestres dels nostres fills i filles, feu-vos emprenedors que creïn empreses fantàstiques que puguin generar llocs de treball, ocupeu-vos d'un sector tan important a casa nostra com el del turisme. Deixeu-nos a nosaltres, la generació inconscient, que ens sacrifiquem i continuem amb la nostra creu personal, ja sigui des de casa o des de la presó.

Us ho agrairem de tot cor.

I com a mostra de la meva sinceritat ara mateix me'n vaig a emprovar el vestit de ratlles. Si al George li quedava tan bé, a mi també, no?

Santa Teresa

2010-07-13T13:36:00.003+01:00

Assisteixo a una mínima part de la classe magistral de Tom Fontana, productor executiu dels Estats Units, que es va fer el passat 2 de juliol, organitzada pel GAC, l'associació de guionistes catalans. Obligacions laborals m’impedeixen escoltar el gruix de la intervenció però el poc que sento m’entusiasma. L’home treballa en dues coproduccions europees i exclama que el que més el va sorprendre va ser descobrir la poca valoració de la indústria audiovisual europea pels guionistes. L’audiència li respon amb una barreja de cap cots, somriures exultants d’identificació, sospirs, rialletes iròniques i mirades lúcides dels que saben el pa que s’hi dóna.

De fet, el mateix ofici de productor executiu ja ho diu tot. Quan als crèdits de les sèries dels Estats Units llegim aquest càrrec, correspon al guionista que ha creat la sèrie i que dirigeix a tot l’equip humà que la du a terme. Tria al realitzador o director, al director de fotografia, al director de càsting, al director de posproducció, i a tota aquella persona que tindrà una responsabilitat directa en la sèrie. I ho fa el guionista perquè és el creador. Punt. Discussió zero. Perquè s’entengui, Déu va ser el productor executiu al llarg d’aquells set dies. No va tenir la idea i després algú va donar-li uns copets a l’esquena i li va dir, au, adéu. No. Ell va dirigir tot el procés. Una altra cosa seria valorar si la va encertar o si la va espifiar. Per això estan els crítics, un ofici també dels més antics del món.

A Catalunya aquesta opció ni es planteja. Comença a haver-hi una tímida assumpció de papers, però tampoc hi ha massa mà pel que fa a càstings i a realització. Aquí la decisió última és de producció, i de la persona que assumeix la realització. Els guionistes podem tenir una entente cordiale, una opinió que s’escolti, però aquella mà divina de la que parlava la sosté una altra persona, o varies.

Tampoc cal que tots els guionistes aspirin a ser guionistes executius. És un ofici més dins de l’ofici. Però seria una perspectiva diferent, gairebé un paradigma diferent, el fet de treballar per un o una guionista que assumeixi tot aquest pes.

Aquest final d’estiu, que s’ha destapat com una època de verbalitzar somnis col·lectius, els guionistes també podríem somiar un status digne, una feina reconeguda que es reflectís en sous raonables, condicions raonables i tractes raonables que es respecten.

I mentre? Doncs com deia Santa Teresa no ens queda altra que viure en una mena de sense viure mentre somiem que arribin les vacances i que, en tornar, tinguem feina.

Salt, un bon balanç

2010-07-05T12:28:00.002+01:00

Juliol frenètic. El curs escolar s’ha acabat i he de fer l’esforç per no aturar-me jo també. Tinc ganes de fer balanç, de tombar-me sota un pi, de fer coses noves, de centrar-me en el que em ve de gust però no pot ser. I no és que el que faci no em vingui de gust, no, és que porta l’empenta de tot l’hivern i du enganxat fulles seques als peus.

Em concedeixo cinc minuts i tanco l’única carpeta que puc, la de les visites escolars. Aquest any ha tingut un afegit extraordinari, la cloenda de l’activitat “La Rita Fredolica” a la ciutat de Salt amb un èxit dels que s’han d’explicar, sobretot perquè prové d’un poble que no surt als diaris precisament per posar-se medalles.

A Salt vaig trobar-me amb 270 nens i nenes entusiasmats per “culpa” d’una activitat de foment de la lectura. Va haver-hi crits d’emoció, aplaudiments i un punt de bogeria i exaltació i tot, tot, per dos llibres, un era meu i l’altre era el relat que vam escriure conjuntament els 270 nens i servidora. El moment en que, per sorpresa, es va fer entrega a tothom del relat “El secret dels colors” editat en paper va ser històric, histèric, divertit i sorollós. Semblava que enlloc d’un llibre l’alcaldessa de Salt lliurés autògrafs del Pep Guardiola.

José Antonio Marina proposa com a una possible via d’entrada a la lectura el món de l’escriptura i en aquest cas puc certificar l’eficàcia de la proposta. Els alumnes llegien el llibre que se’ls va recomanar, La Rita Fredolica, també, perquè sabien que després els tocaria a ells remenar les tecles de l’ordinador. Per la mateixa raó participaven en les petites activitats que els penjava al bloc. I un cop endegada l’escriptura conjunta del relat el seguien amb fidelitat, sabent que en algun punt el farien seu.

L’existència d’Internet ha estat clau per eixamplar les tradicionals trobades d’autor i lectors. La resposta era tan viva i ràpida que impressionava. Tinc la sospita que hem aconseguit fer còmplice de la lectura la tan maleïda i malentesa pantalla, i, alhora, sintonitzar en el canal exacte en el que sintonitzen tants i tants nens i nenes. Crec que aquest és el camí, o un de força important.

No tot ha estat perfecte, és clar, però per ser el primer any la Bàrbara, l’Antònia, en Pep, la Ceci, totes les persones de la Biblioteca de Salt, del Centre de Recursos i de l’Ajuntament, els mestres, els nens i jo mateixa ens hi hem esforçat perquè l’any que ve encara sigui millor. La fórmula serà semblant però canviarem algunes coses per arrodonir i llimar els petits cantells que hem pogut trobar.

Igual que de les trobades virtuals amb els alumnes de secundaria dels tres instituts de Salt que s’han llegit “Canelons freds” a l’entorn d’un club de lectura. En aquest cas els alumnes penjaven les preguntes a un bloc, jo les responia i ells les llegien conjuntament a una trobada posterior. Una altra fórmula. Portes noves que no tanquen les ja existents. Ai, sí, estic enamorada d’Internet.

Seguiré informant.

(Per a més informació podeu consultar el bloc de l’activitat: http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica)

Llibres a l'escola, llibres a casa

2010-06-18T10:17:00.005+01:00

Els llibres que veieu a la foto són meus. Van viure una bona vida de llibres de lectura d'escola i s'han guanyat a pols la categoria de tresors personals. No tenen valor per a ningú més que per a mi. Potser també per als meus dos germans, en Quim i la Glòria, amb qui vaig compartir escola i llibres, però, ai, tinc ànima rapinyaire i ara els tinc jo en custodia. És el que té el fetitxisme, que et tranforma en garsa.

Si els llueixo és per demostrar empíricament el motiu que m'ha empès a signar el “Manifest per la no reutilització del llibre literari a les aules” (Per llegir-lo feu clic aquí: http://noreutilitzacio.blogspot.com/ ).

Dins del cabàs de la reutilització o socialització dels llibres de text a les escoles, una iniciativa a la que m'adhereixo com a mare en totes les escoles en les que he dut als meus fills, ha ficat dins del mateix sac el llibre de contingut i el llibre literari i ha estat un error. Un error carregat de bones intencions perquè el cost de la despesa en llibres és alt, massa, i us ho dic jo que tinc tres fills i cada setembre m'he de tenyir un 10% més de canes després de fer números i comprovar que el saldo del compte corrent ha baixat molt més que aquest 10%.

No tinc clar que la reutilització sigui la solució definitiva perquè els llibres de text són una de les potes de la industria editorial i la taula s'està quedant coixa. Però és una via per plantar als nassos de la societat la problemàtica del cost econòmic dels llibres escolars.

A més el cost és igual per a tothom, guanyis molt o poc. Oh, si, dirà algú, existeixen les ajudes de les institucions. No, us diré jo, les ajudes són per a molt pocs, que les necessiten més que ningú, però no són una solució per a la majoria. Ara mateix les institucions han decidit potenciar la via de la socialització com a mesura per disminuir aquesta despesa. Les editorials es queixen perquè són elles les que paguen aquesta mesura ja que han vist baixar dràsticament les seves vendes. En fi. Un debat obert.

Però el debat que m'ocupa no és aquest sinó la defensa que la reutilització no inclogui el llibre literari. Sé que puc semblar part interessada, i ho sóc, però doblement. Ho sóc com a autora i ho sóc com a mare de lectors en formació, així que tinc un peu a cada front del conflicte, si és que n'hi ha de conflicte, que ho dubto, més aviat penso que existeix una desinformació, o poca reflexió sobre el tema.

El manifest és clar i no el repetiré, tan sols apuntar que si jo fos alumna d'una escola on es reutilitzen tots els llibres, inclòs els de lectura, la foto que hi ha penjada a l'entrada no existiria. No podria haver rellegit mil cops els meus tresors, no els podria haver conservat al llarg dels trasllats, no els hi podria haver llegit als meus fills amb el valor afegit de llegir exemplars de més de trenta anys, conservats amorosament, com a prova irrefutable que l'amor a l'objecte llibre és una demostració, una més, de l'amor a les històries, a la riquesa de la llengua, a la imaginació, i a la literatura en general.

Jo vull que els meus fills puguin crear el seu cofre de petits i grans rapinyaires literaris, que puguin fer el que jo he fet i un dia llegeixin als seus fills, nebots o fills d'amics aquell llibre que els va permetre obrir una porta cap a una part d'ells mateixos que no coneixien.

És per això que demano als responsables polítics i als responsables dels programes de reutilització de llibres a les escoles que afavoreixin la formació dels lectors i lectores, excloent els llibres literaris del llistat de llibres socialitzats.

Un altre tema a debatre és el futur del llibre com a objecte comercial, més enllà de les formes de comercialitzar-lo, que si electrònic, que si paper... Els autors i les editorials ens hem de moure i exclamar com el gran Bugs Bunny “¿Qué hay de nuevo viejo?” i rumiar i actuar. Encara no en puc parlar, per ara tafanejo blocs, articles i escolto opinions, però prometo una entrada, així que em senti amb autoritat per escriure-la.

Juro dir la veritat, tan sols la veritat i només la veritat

2010-06-04T12:17:00.003+01:00

Amb aquesta vella i coneguda fórmula, personatges de tota mena han jurat i perjurat que sabien, que havien vist, que eren innocents, que ho era l'acusat, o que no ho era.

Els guionistes i escriptors ens hauríem d’empescar alguna mena de jurament hipocràtic d’aquest estil abans d’atacar una nova obra. Hauríem de jurar-nos o prometre’ns a nosaltres mateixos que en alguna part del que ens disposem a escriure hi haurà veritat, tan sols la veritat i només la veritat, entenent la vida i el sentir autèntic com a veritat, i el tòpic com a antitesi.

Una veritat que distingeix les bones de les males pel·lícules i un llibre qualsevol d’un bon llibre. Aquesta demanda de veritat no va lligada a seriositat, ni a gran pressupost, ni a visió independent, ni a res. La veritat es pot trobar en obres tan diferents com “The star wars”, o a la petita i recomanable “Welcome”, que faig poc vaig veure al cinema. També en una trama menor d’una sèrie de televisió, com a “The Sopranos”, on veiem un pare, Toni Soprano decebut per un fill que no és el que esperava, o a sèries més modestes com aquell moment que em va agradar tant de Laberint d’ombres, en el que el personatge que interpretava Imma Colomer descobreix que l’anell de casament que li havia regalat el seu marit (Lluís Soler) no valia res, i enlloc de muntar una escena de desengany opta per no dir res, preservant amb el gest l’amor del seu home i la dignitat de la joia.

La fantasia no està lligada a l’absència de veritat, com bé sabem els amants de Tolkien, o els entusiastes de la bona literatura infantil i juvenil. Jim Botó vivia aventures extraordinàries però patia i t’arrossegada en la seva meravella.

He d'explicar, però que aquesta entrada me l’ha inspirat un llibre de relats, “Tierra desacostumbrada” de Jhumpa Lahiri (editada per Salamandra amb una excel·lent traducció d’Eduardo Iriarte), protagonitzats per famílies d’origen indi que viuen als Estats Units. Però no parla de la immigració, o no només d’immigració, parla sobretot de relacions humanes amb una gran càrrega de veritat a cada línia, a cada paraula. Una filla que creu que el seu pare espera que el convidi a quedar-se a viure perquè s’ha quedat vidu, i un pare que no vol que el convidi. Un matrimoni que aprofita el casament d’una amiga de joventut del marit per prendre’s uns dies de vacances sols, sense nens. Una noia que no vol veure que el seu xicot no l’estima. I el romàntic –en el bon sentit de la paraula- darrer relat, que narra la historia d’un home i una dona que es van conèixer de petits, que van dur vides separades i que temps després es tornen a retrobar. Al meu entendre el més interessant del llibre no són les trames, que també, sinó tot el que es llegeix entre línies, les paraules no dites entre els personatges i la punteria en la descripció d’estats i sentiments. Veritat al 100%

L'ogre i l'àvia Lola a El Periódico

2010-05-31T08:25:00.004+01:00

Dissabte va sortir una crítica del llibre "L'ogre i l'àvia Lola" a El Periódico. Aquí la teniu.

Llegir amb els ulls tancats i les orelles tapades

2010-05-28T09:24:00.002+01:00

Fa uns mesos vaig topar de nassos amb la pel·lícula “All the pretty horses” (Todos los caballos bellos), dirigida per Billy Bob Thornton i protagonitzada per Matt Damon i Penélope Cruz. El guió el signa Ted Tally i és una adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy que porta el mateix nom.

Vaig cometre un greu error que m’ha costat reparar. Vaig trobar la película fluixa, els actors inexpressius, i per acabar-ho d’adobar la veu del doblador –sí, era la versió doblada, què hi farem- que posa la veu al Matt Damon a totes les pelis em va foradar el cervell.

Dic que vaig cometre un error perquè vaig veure la pell·ícula precisament perquè tenia el llibre a la tauleta de nit i em va fer gràcia trobar-me-la mentre feia surf pels canals de televisió. Per culpa de la pel·lícula vaig abandonar el llibre unes quantes setmanes i em va costar força tornar-lo a agafar. Només la força bestial de la narrativa del senyor McCarthy va aconseguir que tornés a “entrar” al llibre. No és una prosa fàcil i mentre pugnava per concentrar-me havia de fer un esforç suplementari per no sentir aquella veueta insufrible, ni la cara de res de la Pe i el Matt, ni la il·lustració excessiva de cada capítol en imatges. Vaig acabar el llibre esgotada i amb la sensació de no haver-me pogut desenganxar el xiclet de la peli fins a la part final del llibre. Sort que és un molt bon llibre perquè em va resultar evident que la vaig espifiar.

Poques novel·les sobreviuen a la seva adaptació al cinema. No entraré gaire en el tema perquè és una discussió més vella que l’invent de broquetes de mamut, però si que vull deixar constància que de vegades els guionistes es passen, ens passem, de marrada. Es vol ser tan fidel, tan defensor de l’autor i del llibre que el guió s’acaba convertint en una carcassa buida, en una estructura rígida que mor per asfixia. S’ha de trair per ser fidel, que ja se sap que l’ofici de guionista és poc recomanable perquè consisteix en mentir, fotre en problemes als protagonistes, i tallar i retallar fins a la sacietat. Els minuts de televisió i cinema valen una fortuna i s’ha d’anar a l’essencial, així que quan s’adapta una obra literària crec que s’ha d’atrapar l’ànima i convertir-la en una obra diferent. Germana, però diferent. No es poden fer novel·les en cinema, es fan pel·lícules. Per mi un exemple magistral són les dues adaptacions de Jane Austen. La fallida per mi és “Emma”, que volent ser més austiana que la mateixa Austen va resultar una peli freda i sonsa. L’altra, la bona, és “Sense and sensibility” amb guió de la gran Emma Thompson, va saber reordenar les peces per aconseguir una gran pel·lícula –també gràcies al director el gran Ang Lee i el regitzell de bons actors, entre ells la mateixa Thompson-.

Una mica després van estrenar “The road”, una altra adaptació d’un llibre del mateix autor i com que tendeixo a la incoherència vaig anar-la a veure. Però tot té una explicació: l’actor principal és Viggo Mortensen. I fins i tot té una explicació secundària: quan va aparèixer el llibre el vaig fullejar, vaig llegir el resum de la contraportada i algun article elogiós sobre la novel·la i no vaig tenir nassos. No vaig tenir nassos, ni estómac d’empassar-me una trama tan dura, narrada per un escriptor com el senyor McCarthy. Després de veure la peli –una bona peli- m’alegro de no haver-ho fet perquè hi ha episodis que encara em provoquen desassossec quan els recordo, i que no puc ni arribar a imaginar els mals sons que m’haurien provocat en llegir-los. Perquè no sé a vosaltres, però a mi la literatura provoca cent mil vegades més por que el cinema.

Coses que deixo anar quan em conviden a les escoles

2010-05-18T13:31:00.002+01:00

Escriure és com cuinar: cal imaginació, barrejar, pastar i coure.
Tinc una flor al cul.

Si us ve un escriptor i diu que no li agrada llegir foteu-lo fora.
Ho sento nois, estic a favor de la lectura obligatòria.
La lectura és obligatòria, l’opinió sobre el llibre és lliure.
Escriure costa. Costa molt.
La imaginació ens ve de sèrie. És opció nostra activar el dispositiu.
Triar entre els guions i els llibres és com decidir si t’estimes més el pare o la mare.
Escric perquè és l’única cosa que sé fer mínimament bé.
Escriure un llibre és inventar-te una vida nova a la carta i surt més barat que el 3D.
Si odies el boli vermell de correcció no et facis guionista ni escriptora.
Veieu bona tele. Aprengueu a fer servir el comandament a distància.
Si un llibre no t’agrada ja saps com NO ha de ser el proper llibre que llegeixis.
El llibre que més m’agrada és el que escric actualment. Si no fos així enlloc d’escriure seria a la terrassa prenent el sol.
No em surten les coses a la primera. Mai.
Escriure és triar i prendre decisions. Això també serveix pel guió.
Si et quedes en blanc insisteix, insisteix per la dreta, per l’esquerra, per dalt i per baix. Insisteix.
Escriure literatura infantil comporta una gran responsabilitat. Si ho féssim fatal deixaríem sense futurs lectors als importantíssims escriptors de literatura per a adults (aquella que diuen que és la de debò).
Un consell per a futurs escriptors? Escriu. Que ve a ser un resum del gran consell que em va donar el Joan Marimón: “el món és dels tossuts”.

Sense mili

2010-05-13T17:28:00.004+01:00

El meu germà gran, l’Alfred, ens terroritzava al Quim -el meu germà més proper, amb el que em porto tretze mesos- i a mi, proclamant que no pensava anar a la mili. El Quim i jo el visualitzàvem amb camisa de ratlles, com un Dalton qualsevol, tancat a la presó de per vida. “No hi penso anar”, bramava l’Alfred. I quan la mare, més que nerviosa, li preguntava què pensava fer per evitar-ho l’Alfred deixava anar, com qui no vol la cosa, que quedar-se a casa. La meva mare es posava encara més nerviosa i el Quim i jo ideàvem idees per passar llimes dins d’entrepans de tonyina.

I l’Alfred ho va aconseguir. Un dia, enriolat i fent-se l’interessant, va mostrar-me un full, la declaració d’objecció de consciència, i va explicar-me en què consistia aquella estranya maniobra. No tenia ni punyetera idea que l’objecció existís i l’Alfred va fer de bon germà gran i em va conscienciar i enredar fins a tal punt que vaig acabar col·laborant a l’AOC, l’Associació d’Objectors de Consciència, ara Moviment per la Pau.

Encara continuo creient en la força de la noviolència, en el poder de tots aquells que volem canviar les coses de forma pacífica, per això m’alegra explicar que aquest cap de setmana se celebren els actes del 10è aniversari de l’abolició del servei militar, i del 25è aniversari del Moviment per la Pau (AOC). Trobareu tota la informació a http://www.movimentperlapau.org/ca/ i a http://www.sensemili.cat/

Era divertit atendre el punt d’informació i veure les cares d’estupor quan descobrien una noia que sabia més del tema que no pas ells. I sembla que parlem de la protohistòria, i tampoc fa pas tant, quan penso en la quantitat de gent, en la quantitat de mares, que vaig haver de convèncer que l’objecció no era cap delicte. I va ser un luxe aprendre que i posar en pràctica que les bones idees només necessiten de gent que cregui en elles.

Sabem que la nostra, la feina de tots aquells que vam treballar per la via del servei civil, no va ser l’opció més romàntica. Les portades i l’atenció mediàtica se la van endur els empresonaments i els judicis dels insubmisos, però sempre vaig creure que sense els milers, i milers, i milers, i milers de nois que van optar pel servei civil, sense aquell moviment silenciós, multitudinari, abassegador, sense aquella revolució de la normalitat, la mili hauria trigat molt més a desaparèixer.

De fet, del que sempre vaig estar convençuda, és de la inutilitat de les discussions dualistes que es produïen llavors: ets insubmís o ets serveicivileru. No, érem objectors. Va ser una fita aconseguida de forma conjunta.

Fa poc em van preguntar com m’havia influenciat l’experiència a l’AOC, i vaig pensar en els llibres que escric, suposo que especialment els que publica Intermon, però també en els de Cruïlla, perquè en tots procuro mantenir un punt de vista.

Sembla fet expressament però el darrer que m’ha arribat és “L’OGRE I L’ÀVIA LOLA”, publicat per Intermon per a la col·lecció Valors dedicada a nens a partir de tres anys. I quin és el valor a tractar? Doncs ni més ni menys que la Pau. De vegades el millor director de màrketing és l’atzar.

Felicitats a tothom!

Pas de formiga

2010-05-10T08:16:00.004+01:00

Aquesta setmana he rebut els dos darrers llibres que publico amb Intermon-Oxfam. Un és l’últim títol de la colecció “Valors” per a nens a partir de tres anys, aquest dedicat a la Pau: “L’ogre i l’àvia Lola” que explica la violenta incursió d’un ogre ganut a un petit poble. Només l’àvia Lola és capaç d’entendre què li passa i és capaç d’aturar-lo amb un petit regal, una bufanda teixida per ella mateixa.

L’altre llibre és el tercer volum de la col·lecció “Àlex i Gandhi” per a nens a partir de deu anys, aquest cop localitzat a l’Índia. L’Àlex, amb l’ajuda del gos Gandhi, que posseeix el do de parlar, ajuden a l’Arati, una nena de Bangalore que es guanya la vida explicant històries als turistes, a trobar el seu pare. L’Arati diu que el seu pare és un rajà, però l’Àlex no s’ho acaba de creure. Com sempre, la detectiva Frida es ficarà pel mig per complicar la vida dels dos amics.

Amb aquests ja són vint-i-tres els contes que he publicat. Com sempre explico als nens i nenes de les escoles, no sempre ha estat així. Per començar va caldre que un dia “només” en tingués un. Aquell dia els alumnes de segon de l’escola de Bigues i Riells em van mirar amb cara de pena. Pobra noia, van pensar, només ha escrit un llibre. I què, els vaig respondre. Per tenir-ne dos s’ha de passar per l’un. I si et quedes amb l’un tampoc passa res.

La meva és la tècnica del pas de formiga. Lent però constant. Si pogués aniria a pas de guepard, però la vida que tinc és la que tinc i, per ara, m’he de limitar a caminar a velocitat d’insecte. Els llibres i les idees pendents leviten en l’espai entre el cervell i el teclat esperant torn o fonent-se de pur avorriment. Algun dia les escriuré o no. Potser enlloc d’escriure seré a Honolulu, sota una palmera, llegint un llibre i pensant... podria escriure un conte que...

Ofici antisocial

2010-05-02T14:44:00.002+01:00

Després de dos intents, aquesta setmana em trasllado al que espero sigui el meu estudi per una temporada.

L’estudi és compartit (impossible pagar el que val un despatx per mi sola) i he hagut d’explicar a les persones amb les que comparteixo espai que l’ofici d’escriure (guions, llibres, fulletons...) et converteix en una persona antisocial i poc recomanable. Arribes, saludes, seus, et calces els auriculars i au, a escriure.

Durant una temporada vaig treballar a la redacció del Club Super3 on l’anar i venir de gent era constant i poques persones entenien que les interrupcions eren un mal son pels guionistes. Allà vaig agafar el costum de treballar amb auriculars posats. Me’ls posava fins i tot quan no escoltava música. Era l’única manera que la gent no se t’adrecés per comentar-te alguna tafaneria o fet poc important. Comunicació zero per treballar comunicant.

Comunicació zero i comportaments estranys. Sé que quan escric algun moment còmic acabo rient jo sola. O que en teclejar una escena de cabreig pitjo les tecles el triple de fort. I que en endinsar-me en un moment dramàtic dibuixo una cara de funeral digna de veure. O que m’estic alguna estona llarga mirant fixament la pantalla, com si la volgués foradar amb raigs làser, mentre el que faig és pensar en diferents solucions.

Hi ha molt de mèdium, de calçar-se les sabates dels personatges en la feina d’escriure, i per aconseguir aquest exercici de concentració no puc ni escoltar cançons en idiomes que pugui entendre (en aquest cas és una sort no saber gaire anglès, ni francès).

Sí, també m’aturo, i xerro, i faigs cafès i tafanejo per Internet i em disperso, però quan m’hi poso, m’hi poso.

Espero que els meus nous companys d’estudi em perdonin les rareses, sobretot, perquè aquest article l’he escrit des d’allà i puc assegurar que s’hi està la mar de bé.

Proposta

2010-04-23T08:58:00.001Z

Proposo que tots els llibres que es venguin avui duguin una faixa amb l’avís: LLEGIR MATA. O: LLEGIR AFECTA GREUMENT LA SALUT. O: LLEGIR PROVOCA ALTERACIONS GREUS AL CERVELL. O senzillament: NO LLEGIU. O més col·loquial: JO DE TU NO ME’L LLEGIRIA.

Potser així, a més de vendre llibres podríem aconseguir que algú se’ls llegís.

Ja m’ho va advertir la Maruja Torres, l’any 99, quan la vaig entrevistar per un programa de la tele, “els meus amics progres amb fills s’han equivocat oferint llibres als seus fills sense mesura. Els llibres haurien d’estar tancats dins d’un armari amb clau, amb l’avís sever a les criatures que està totalment prohibit llegir. Ja veurien ja, quants lectors es farien llavors...”

Bon Sant Jordi!

Per a qui pugui interessar avui seré: a les 13 hores a la llibreria Al·lots Petit Príncep, amb l'editorial Cruïlla a la Rambla Catalunya amb Consell de Cent. A les 17.30 a l'editorial Intermon-Oxfam, també a la Rambla Catalunya amb Consell de Cent però a banda muntanya.

Oració a "El coyote"

2010-04-15T10:02:00.002Z

(Dedicada a totes les persones que han fet o estan a punt de fer-ne quaranta.)

Coyote, tingues pietat
dels qui correm esperitats
rere la feina, els fills, la parella, els amics,
els llibres, les pelis, Internet, mil embolics,
viatges, projectes, la casa, alguns metges
i tots els verbs del diccionari
que repassem com un rosari
de tràfecs, accions,
neguits i ambicions.

Tu que mai has arribat,
savi dels plans fracassats,
dolent, antiheroi,
cabut, tossut,
savi del zen espitat
de nosaltres tingues pietat.

Acull-nos en la casa de la decepció
per fer-nos veure que és millor
perseguir que ser perseguit.
Inventar enginys fallits
que córrer sense sentit.

Gràcies per la teva persistència
en perseguir aquella bèstia
soberga i falsament feliç
que només sap dir “mic-mic”.

ACMÉn

Un dia al Berguedà

2010-04-09T11:54:00.005Z

Una ZER podria significar “Zulús Entomòlegs del Ripollès” però en realitat vol dir Zona Escolar Rural, o el que és el mateix, unes quantes escoles rurals agrupades sota un mateix nom. Quan penso en una escola rural em ve al cap l’escola de “La casa de la pradera” o la de la pel·lícula “La lengua de las mariposas”. Escoles amb un mestre esforçat i vocacional que atén a un grup de nens i nenes de totes les edats. La realitat no és ben bé així. Hi ha mestres esforçats i vocacionals però tot i que cada escola atén a pocs nens, aquests estan dividits per grups d’edat o cicles. Així, hi ha classes de vuit nens, per exemple. Tot un luxe per als qui estem acostumats a barallar-nos per una plaça escolar.

El passat dia 15 de març la Zer Berguedà Centre em va convidar a passar el dia per ensenyar-me la feina que havien fet amb alguns dels meus llibres. Al matí la trobada es va fer a l’escola de Borredà, el poble on va néixer un dels meus besavis, i fins allà s’hi van desplaçar també els alumnes de l’escola de Vilada, i per la tarda vaig continuar a l’escola de la Valldan. Em vaig passar el dia veient, escoltant i tocant, admirada per la quantitat de material i per la diversitat i la qualitat de tot el que em van mostrar. Tanta imaginació sorgida arrel d’algun dels meus contes va alegrar-me el dia, la setmana i el mes.

Mireu sinó:

Sobre “Uuuh, grrr!!” el llibre sobre el monstre i el fantasma publicat per Intermon-Oxfam, els més petits de Borredà van construir la ciutat dels monstres amb material reciclat, i els de cicle inicial es van inventar el seu propi monstre, el van dibuixar, el van batejar i es van empescar uns quants poders o propietats; els petits de Vilada van aprofitar la narració per pensar en allò que els fes més por, la mestra ho va escriure en un paper, van crear la caixa de la por i allà, davant de tots, van dir en veu alta la por (les aranyes van guanyar per golejada) i van ficar el paper dins la caixa perquè la por desaparegués; i a la Valldan els petits van crear monstres de plastilina.

Sobre el llibre “Superjuli i l’arma secreta” on s’explica la història d’un nen normal que té dos pares superherois publicat per Intermon-Oxfam, els de cicle inicial de la Valldan van aprofitar l’embranzida per inventar-se històries de superherois.

Sobre “El Fittipaldi”, la història de la Laura i la seva negativa a substituir el seu estimat cotxe per un de nou, els de cicle mitjà de Borredà van decidir-se per continuar la història i en van fer una petita pel·lícula, i els de cicle mitjà de la Valldan en van fer una altra explicant el llibre amb una veu en off escrita per ells mateixos.

I sobre “Leandre, el nen horrible”, els grans de Borredà van representar un avenç d’un muntatge teatral basat en el conte que faran a final de curs, els grans de la Valldan van engrescar-se amb la feina d’escriptora i van crear un conte completament nou, i els grans de la Valldan, aprofitant el capítol del conte en el que una fotògrafa feia retrats de parts del cos del Leandre, van reflexionar sobre aquelles parts del cos que els agradaven més i les que no, les van fotografiar i cada alumne havia d’escriure el perquè fent una comparació. L’exposició mostrava les fotos penjades de tal manera que per un cantó veies les parts del cos en teoria més boniques, i per l’altra les menys afavorides, tot i que els vaig assegurar que totes eren estupendes, que la visió que tenim del nostre propi cos és totalment subjectiva, i que si no sabies quin era el cantó bo i quin el dolent, no ho hauries encertat mai.

Va ser un dia bestial i vull donar les gràcies a tots els mestres, però sobretot a l’Assumpta i la Marta, i a tots els nens i nenes a qui a partir d’ara podré saludar quan em passegi per aquella comarca tan bonica.

(Deixo la pel·lícula "El segret del Fittipaldi" penjada al final de tot del bloc)

Tapar forats

2010-03-22T20:38:00.004Z

La ficció pot tapar forats que mai seran farcits de cap matèria real. Imagino, per exemple, com seria el meu pare si encara fos viu. Avui celebraria un aniversari capicua, setanta-set anys i segur, segur, que tindria un ipod, i seria un addicte a descarregar-se el que fos per Internet. Sí, m’hauria fregit a preguntes informàtiques i sí, hauria envaït de virus el seu ordinador mil vegades al quadrat. Hauria viatjat a Austràlia i Àsia, perquè eren dos continents que li van quedar pendents. I potser ja no jugaria a tennis però s’hauria aficionat a un altre esport més suau, com les caminades. Tot això que explico entra dins del versemblant, però també m’agrada petjar l’accelerador i decidir en la meva pel·lícula mental que hauria aconseguit patentar un invent ben ximple i ben simple que l’hauria divertit i fet guanyar calers, com ara una rajola urbana per absorbir els pixums dels gossos. O que hauria fet amistat amb una família groenlandesa via xat i que l’haurien convidat a veure el sol de mitjanit. O que hauria creat l’associació d’amics dels acudits dolents, amb congrés mundial inclòs. O que s’hauria entestat a superar el record més absurd com la torre d’aparells de ràdio més alta del món. O...

Avui invento, ric, i em faig passar l’enyorança.

La nevera

2010-03-17T21:27:00.003Z

El procés d’escriptura d’un llibre, d’un guió i de tota feina creativa conté etapes invisibles i poc reconegudes. La primera, de tant evident, hi ha qui ni la compta: la decisió d’escriure. En decidir-nos s’activen totes aquelles cèl·lules necessàries per triar quina història atacarem. Pot ser que ja ho sapiguem, però també pot ser que no i aquest serà el moment de mirar, escoltar, remenar i especular. Sense el moment clau en el que ens diem “sí, vull”, sense aquest compromís matrimonial, res del que ve després seria possible. No s’hi val dir que volem escriure, un dia, o l’any que ve. Ha de ser una afirmació contundent, tot i que silenciosa.

L’altra etapa poc valorada és la que jo anomeno “la nevera”. Sempre, sempre, sempre, arriba l’hora d’aturar-se, tancar l’ordinador i deixar que el text reposi a la nevera simbòlica del disc dur. Per què? Doncs per la necessitat de distanciar-se del que hem fet i per poder llegir-lo de nou amb el màxim d’objectivitat per detectar els forats, les potes que ballen, les bigues amb aluminosi i les finestres per on s’escola el fred. Aquí la diferència entre el guió i els llibres és enorme per culpa de la pressa amb la que es treballa en televisió, en ràdio encara més, i potser l’excepció és el cinema.

La meva experiència es limita a la televisió i la possibilitat de deixar reposar el guió és mínima. Hi ha trucs, és clar, com ara escriure a tota castanya per guanyar aquest dia d’hibernació. O imprimir el text en una lletra diferent a la que s’ha escrit. O llegir en veu alta. O imprimir el guió i llegir-lo en un espai físic que no sigui la taula on l’hem teclejat. Però tots aquests trucs són pedaços que no supleixen una necessitat que pocs productors entenen.

El GAC, l’associació de guionistes de Catalunya, ha parlat en alguna ocasió d’establir el temps mínim necessari per escriure un guió, perquè cada vegada es treballa amb menys temps. A mi la idea em sembla bé, tot i que complicada, perquè penso que aquells que ens paguen no acaben de copsar que part de la feina és no fer res. No fer res per després fer amb eficàcia. Corregir-se a un mateix no és gens fàcil perquè et pots passar per dalt o per baix i si no comptes ni amb aquesta nevera la correcció es torna encara més difícil.

L’escriptura d’un llibre és diferent, excepte si és un llibre d’encàrrec amb una data de lliurament d’aquelles tan justes. Un dels avantatges d’escriure un llibre és poder dominar el temps d’escriptura malgrat l’hagis de compaginar amb una altra activitat. Ets tu qui decideixes si el llibre es refredarà unes setmanes o es congelarà uns mesos, fins i tot anys. Sí, no és tan estrany parlar d’anys. A mi m’ha passat amb histories encetades a les que no he sabut trobar el desllorigador fins molt temps després. I encara en tinc alguna rondant per l’ordinador, esperant que un dia sigui capaç de convertir-la en alguna cosa llegible.

De vegades, jo mateixa em tancaria a la nevera i em deixaria allà tancada unes setmanes, hibernant com un ós, per despertar amb el cervell i l’ànima refeta. Llàstima que el fred em tiri enrere i que el cul no m’hi càpiga entre els paquets de mongeta tendra i les carmanyoles de caldo.

Clarificar

2010-03-02T15:02:00.004Z

No sóc cap entesa en moda. Ni en tendències. Ni en res que sigui cool, ni cul. Petardejo per les pàgines amb fotografies de models endiumenjades amb curiositat d’ufòloga. I aquest diumenge, al Magazine de La Vanguardia, vaig topar amb una autèntica perla. Demano disculpes a la model, però no al fotògraf, ni a l’estilista que han perpetrat unes imatges dignes de The Rocky Horror Picture Show barrejat amb una sobredosi de Hanna Montana.

La noia queda –m’atreveixo a dir- antimaca. I ho deu ser de maca. Es pot endevinar sota l’actitud laxa del cos i la combinació de roba i tons cromàtics, que, al seu costat, fan semblar a la Morticia Adams, la germana morena de Julio Iglesias.

Però i què faig jo criticant una foto? Les fotos inspiren! O això dic als nens i nenes quan intento donar-los algun truc per combatre el full en blanc (No és una idea meva, la trobareu a la majoria de manuals literaris i d’escriptura de guió). Però mai m’havia trobat amb una foto que em clarifiqués la inspiració, com fan les clares d’ou amb el brou d’un bon consomé*.

Entre altres coses treballo en un projecte protagonitzat per una nena de tretze anys. L’estic construint i tinc el personatge força definit. Però encara està en boxes. Passejo pel carrer espiant adolescents de cua d’ull (algun dia alguna em llançarà pel cap les ulleres de sol king size). Les escolto. Rumio i medito com fer-la moure mentre estenc la roba o tallo verdura. És un moment crític i, alhora, excitant. Proposo, descarto, proposo, descarto, descarto, trio... I, de vegades, tal i com diuen els meu admirats Manel, se’m baixa la Verge i de sobte ens revela que ens en sortim...

...O se m’apareix un reportatge fotogràfic que em mostra de forma clara i diàfana tot allò que NO és el meu personatge. No és una bleda. No és passiva. No és cap noia que es deixi fotografiar de qualsevol manera. No és una amant del lletgisme. No és una enfavada. No camina pel carrer amb les espatlles apuntant a l’asfalt.

Només avanço una dada. Es mira al mirall. No s’hi mira gaire però quan ho fa, es veu.

*Clarificar: Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen.

Tres anys

2010-02-22T10:17:00.002Z

Avui aquest bloc està d’aniversari i una de les culpables és l’Àfrica Fanlo. Fa tres anys, prenent-nos uns vinets a la Ikastola, em va reptar a fer-me un bloc, un mitjà més barat i senzill de gestionar que una pàgina web. El 22 de febrer de 2007 vaig escriure la primera entrada i tres anys més tard me la copio però actualitzada.

Em reafirmo, no prometo res i no incompliré cap promesa. Sí, aquí trobareu informació sobre feina i tot el que em vingui de gust explicar perquè aquest blog és un caprici que em permeto i que reinvento quan em convé. Sé que està mal enfocat a nivell de màrketing perquè no parla només d’un tema, ni està pensat per ser llegit només per lectors infantils o només per lectors adults o només per guionistes... però també sé que ha resultat ser una eina pràctica perquè la gent que està interessada en els meus guions i els meus llibres pugui saber de quin peu calço. Aquí van les novetats del 2010:

1-Continuo sense dur lentilles però han aparegut els primers símptomes de vista cansada.

2-Enllesteixo el darrer capítol que escriuré per la sèrie Ventdelplà. En teoria és el penúltim de tota la sèrie però ja se sap que tot està per fer i tot és possible. Tinc una altra feina en perspectiva (creuem dits).

3-Per Sant Jordi tindré publicats tres contes, un amb Cruïlla “La llista d’aniversari” de la sèrie blanca del Vaixell de vapor, i dos amb Intermon Oxfam, “L’ogre i l’àvia Lola”, el títol que tanca la col·lecció Valors i “Àlex i Ghandi a l’Índia”, el tercer títol de la col·lecció que du el nom dels protagonistes. Al forn es cou un projecte interessant, interessant.

4-Ja no faig tallers d’animació a la lectura per les Biblioteques de Barcelona però he encetat una activitat d’animació a la lectura per la Biblioteca Pública de Salt via Internet, al voltant del meu llibre “La Rita fredolica” (http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica)

5-Estic més al dia pel que fa al cinema gràcies a l’aparició fa dos anys de la figura de la cangur a la nostra família (Gràcies Macarena per aquests dos anys! I gràcies Mireia per atrevir-te ara amb les tres feres)

6-Es va acabar d’emetre la sèrie on he fet diàlegs, escaletes i rediàlegs, “El cor de la ciutat” i va resultar que el David Peris no es va morir.

Gràcies a tothom que llegiu aquest bloc, especialment la Mirashka. Que algú que no et coneix personalment et segueixi em sorprèn i em commou.

Dues

2010-02-16T14:38:00.004Z

Tinc l’ànima mig partida, tot hom ho sap. El guió i la literatura conviuen en la meva vida, de vegades força bé, de vegades fotent-se cops de colze dignes d’un partit de tercera regional, però sempre hi són. Amb ulls morats i braços trencats. O amb una presència impecable, com sortits de la dutxa.

És un procés una mica ciclotímic, també, perquè periòdicament em dic a mi mateixa que no pot ser. I que em decideixi. Per sort no m’escolto. El meu cervell és entretingut d’escoltar, sí.

I hi ha dies que sóc una venuda i em declaro obertament... el que toqui. Com el diumenge que em vaig empassar el lliurament dels premis Goya per veure com li donaven al Luís Tosar i l’espera va tenir un bonus extra en forma de declaracions de Tosar en recollir l’estatueta: “los actores hacemos trabajos buenos cuando tenemos buenos personajes porque si no es muy difícil”. La guionista que hi ha en mi va somicar emocionada. Gràcies, gràcies! S’ha recordat dels guionistes. Als teus peus Tosar. I després els dos moments en els que es va premiar el guió, original per Agora (Alejandro Amenabar i Mateo Gil) i adaptat per Celda 211 (Daniel Monzón i Jorge Guerricaecheverria). Quan veus gent rebent premis per fer el mateix que tu (bé, a anys llum, ja m’enteneu) la guionista torna a patir un encongiment de cor i ni es recorda que té dos llibres començats i un més flotant en l’espai entre el teclat i el crani. La feina de guionista té tan poc glamur, tan poc encant en contra del que sembla, i tan poc reconeixement, que una es torna dèbil.

Després vaig tancar la tele i vaig recordar que Celda 211 parteix d’un bon llibre (diuen, jo no l’he llegit) de l’escriptor Francisco Pérez Gandul i va començar la típica baralla de pati de presó entre l’escriptora i la guionista. Sort que era tard i clavant quatre crits la cosa es va calmar. S’ha acabat! Totes dues, a clapar a la cel·la. Clanc! Silenci. Zzzz.

Vampirs

2010-02-10T10:29:00.005Z

Vampirs. Això som els qui ens dediquem a generar ficció. L’escriptura és un treball solitari que no en té prou amb la pròpia energia i es nodreix de l’energia dels altres. La prenem sense cap mena d’escrúpol. Lladres també se’n podria dir. Lladres d’energia, de vivències, de paraules, de gestos.

El nostre territori, però, no és el terror sinó l’il·lusionisme. Aconseguim que la gent vegi el que no hi ha amb material real. Vampirs il·lusionistes. Per què els professionals de l’il·lusionisme sol·liciten al seu públic amb educació que els prestin un objecte o a ells mateixos per realitzar el número. Nosaltres no. Clavem els queixals sense preguntar i xuclem l’energia per endur-nos-la fins a l’ordinador o el bloc de notes.

Som, també, vampirs il·lusionistes desconcertats, sorpresos en comprovar com la gent que tenim a prop ens regala la seva energia perquè continuem inventant. Però sobretot perquè no defallim. Amics. Amigues. Germanes. Germans. Lectors. I no sempre els tenim a prop però gràcies al telèfon, a Internet, a les cartes (sí, encara hi ha qui escriu cartes, com per exemple els nens), hi són.

Avui, ara, una d’aquestes persones viu un moment delicat. És una amiga. Una gran amiga. I des d’aquí li vull retornar tota l’energia que ella m’ha ofert amb aquell somriure que mai ha perdut. Gràcies. Segueix lluitant.

(La nena de la foto és la petita vampira de la pel·lícula "Låt den rätte komma in" aquí estrenada amb el nom de "Déjame entrar")

Saltant

2010-02-01T10:20:00.002Z

Sóc al despatx, com sempre, asseguda davant l’ordinador, per variar. Res sembla haver canviat però ho ha fet. Avui començo una nova experiència literària que em permetrà estar en contacte amb els 250 nens i nenes de la ciutat de Salt que fan quart de primària.

La Bàrbara Arjona de la Biblioteca Pública de Salt m’ha “enredat” per col·laborar en el projecte de dinamització de la lectura per a les escoles de la ciutat, El cistell viatger, que fa anys que funciona de la següent manera: cada escola rep uns quants cistells amb una tria de llibres per a diferents cursos. Aquest any el rebran les classes de tercer, quart i cinquè. El cistell ve presentat per una persona que explica als nens i nenes el ventall de llibres que hi ha per triar i remenar. L’activitat ofereix més propostes, però aquest any m’han triat a mi per protagonitzar-ne una de nova.

Fase 1: al llarg del primer trimestre, dins el cistell de quart s’ha repartit el meu llibre LA RITA FREDOLICA, amb uns quants exemplars perquè tots els que vulguin se’l puguin llegir. Perquè el cistell viatger és una activitat voluntària.

Fase 2: des d’avui, 1 de febrer, fins el dia 8 de març, proposaré una activitat setmanal als nens i nenes a través d’una entrada al bloc del cistell viatger, on s’ha creat un apartat dedicat a La Rita fredolica (http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica). Els nens poden participar a les activitat gràcies a la possibilitat tècnica dels comentaris. Comentaris que penso respondre perquè es tracta d’establir un diàleg en la distància el més proper possible. Avui els he demanat que imaginin un desig per a la seva ciutat, un desig de vareta màgica, no de pressupostos, ni discussions veïnals. A veure què demanen.

Un dels objectius que m’he plantejat és ajudar-los a entendre el procés d’escriptura. Perquè s’escriu d’una manera i no d’una altra, perquè es parla de varetes i no de trens, perquè es trien unes paraules i se’n descarten d’altres... Petites pinzellades, és clar, però espero que útils.

Fase 3: és la més arriscada i espero que ens en sortim. Escriurem un conte a dues-centes cinquanta-una mans, la meva i la de tots els alumnes de quart. Amb l’ajuda dels mestres, evidentment! Per fer-ho començaré jo, continuarà el relat una classe; em torna a tocar a mi empescar-me l’enllaç; una altra classe continua; de nou a mi... Així fins que una classe tindrà la difícil tasca d’escriure el final. Tot ho farem a través del bloc perquè aquells que vulguin puguin llegir l’evolució del conte en temps real.

El mes de juny agafaré un tren i em plantaré a Salt per trobar-me amb els meus lectors i col·laboradors. La cibernètica està molt bé, però és imprescindible passar en algun moment al contacte real, ni que sigui per una estona.

Com anirà? No ho sé. No sabem si els nens s’apuntaran en massa o ens obsequiaran amb la seva indiferència. Si les escoles respondran o no. Si l’activitat és la que ha de ser o si ens equivoquem de mig a mig. Tan sols puc dir que avui tinc nervis a l’estómac, molt semblants als de les nits de Reis de la meva infantesa. Espero que no em duguin carbó, sobretot perquè l’empenta de la Bàrbara i tot l’equip del cistell viatger es mereix la bicicleta.

De gran vull ser Maite Carranza

2010-01-29T12:02:00.003Z

No sóc l'única persona que alguna vegada de la seva vida ha fet aquesta afirmació. Ahir, a l'entrega dels premis de literatura Edebé la frase va tornar a sortir. I la frase, irònica i pronunciada amb afecte, parteix de l'admiració i l'estimació que tantes persones sentim per la Maite, per la seva energia que sembla no tenir fi, per la seva determinació, pel seu talent natural i la seva generositat. Ella ens ha demostrat que la literatura infantil i juvenil és una dedicació tan o més digna que la literatura "adulta". I que ser bona escriptora, ser bona guionista, és totalment compatible amb ser bona companya de feina i bona amiga.

Oh, sí, aquesta entrada és una entrada pilota. Faltaria més. Però també us diré que la Maite va ser la primera cap d'equip que vaig tenir que va defensar els meus drets com a guionista. Era l'any 1997 i no van ser només els meus drets els que va preservar, perquè érem una bona colla de passerells els que escrivíem la sèrie juvenil "El joc de viure". L'experiència m'ha demostrat que el que va fer la Maite no és el més habitual. Però per mi és un model.

Igual que el seu mestratge en la literatura infantil i juvenil que tan bons fruits ens proporciona. Com aquestes "Paraules emmetzinades" la novel·la que li ha fet guanyar el premi de literatura juvenil Edebé, amb una aposta valenta i arriscada per un tema dur e incòmode com els abusos sexuals a menors.

Gràcies Maite per tot, i felicitats. Et continuarem llegint.

Autora a l'escola

2010-01-26T13:00:00.004Z

Llegeixo l’article de Carles Cano i Jaume Cela publicat a la revista FARISTOL del mes de novembre

(http://www.clijcat.cat/faristol/descargas/65/3_65.pdf) que parla sobre com gestionar les trobades amb autors a les escoles i instituts, tan des de la perspectiva del mestre, com des de la perspectiva de l’autor. És un article pràctic que posa sobre la taula unes quantes pautes que cal seguir.

A mi, com és lògic, el que més m’ha interessat han estat les paraules de Jaume Cela, que en nom dels mestres, ens ofereix uns quants consells que són autèntics regals. Això no vol dir que les paraules de Carles Cano no siguin dignes de ser destacades. Hi ha indicacions que semblen obvies però no ho són, com el consell per tal que el mestre s’hagi llegit el llibre, o que sigui a l’aula amb els alumnes mentre es fa la trobada. De bons mestres n’hi ha molts, però de situacions estranyes també, tot i que no tantes, per sort. Però, és clar, per ofici, he llegit la part escrita per Jaume Cela amb avidesa i curiositat.

Primer consell de Jaume Cela: els autors hem de saber llegir entre línies quan ens fan una pregunta. Per què enlloc de quedar-nos en la pregunta de sempre sapiguem adonar-nos que en realitat el que volen sentir els nens i nenes, els nois i noies, és un matís diferent. No cal oblidar que són alumnes, no hàbils periodistes.

El segon: l’autor no es pot presentar com un col·lega que explica la seva feina com si fos bufar i fer ampolles. La creació és un procés complex i que requereix esforç i moltes hores.

Tercer: l’autor ha d’interessar-se per totes les persones presents. Per totes. Ni que sigui amb una mirada. O amb una pregunta. O unes paraules en el moment de signar el llibre (si és que el signa). Cada alumne s’ha d’endur la impressió que ha estat “vist”.

Quart: l’autor ha de fer resums del que explica, ha de destacar la informació important, ha de tenir present que està davant d’un públic en formació.

Cinquè: no caure en la temptació de jutjar el text d’un alumne llegint-lo d’una revolada. Si ho vol fer el millor és endur-se’l i llegir-lo a casa, en calma.

Sisè: ser puntual.

La setmana passada vaig anar a Sant Feliu de Guíxols, al CEIP Gaziel i hi vaig anar preparada per aplicar la majoria del que suggereix en Jaume Cela. Per exemple, quan em van preguntar en qui m’havia inspirat per descriure el protagonista del llibre “Leandre, el nen horrible”, enlloc de respondre directament que en mi, i de riure contemplant les cares d’estupefacció (És que el vaig fer lleig en Leandre, lleig, però lleig), els deixar dues fotografies meves de quan tenia onze anys. Ho van copsar a la primera tot i que em van consolar opinant que llavors no era pas tan lletja com el Leandre. Va ser una forma diferent de respondre i vaig tenir menys feina en justificar com el cervell et juga males passades a l’hora de parlar dels complexos. Gràcies senyor Cela.

En l’únic punt en el que dissenteixo una miiiiiiica, és en el segon. Dic una mica perquè estic completament d’acord que hem de transmetre la idea que escriure és reescriure, treballar, revisar, tornar-hi, descartar i així hores i hores. Però una de les tesis que intento transmetre és que la creativitat és inherent a la condició humana. I que tot es posar-s’hi, entrenar, pencar... No tothom arribarà a publicar, perquè seria absurd, però la creativitat es pot aplicar a TOT, no tan sols als llibres i les històries.

M’agrada veure’ls l’expressió de felicitat quan els encoratjo a fer servir les neurones. Quan els dic que poden empescar-se bones històries quan els toca escriure escoltant la vida dels avis. Quan els aconsello fer servir la frase màgica “I si...?”. Quan els convido a confiar en les seves pròpies capacitats. Un escriptor és algú que llegeix molt i que un dia va creure que podia escriure i s’hi va posar. També és moltes altres coses, és clar. No cal fer trampes, ni enganyar ningú. Però d’ulls per mirar el món amb una mirada pròpia en tenim tots, tan sols cal enfocar.

El vell nou món

2010-01-17T20:09:00.003Z

Aquest és el relat curt que ahir dissabte 16 de gener, va servir d'introducció al concert "El vell nou món" de l'Orquesta Simfònica del Vallès. La peça principal del concert era la Simfonia núm. 9, en Mi menor, op. 95, “del Nou Món” d'Antonin Dvorák. El relat es va publicar al programa de mà.

"El que m’està passant no té explicació, precisament a mi, que sóc la vergonya de la família.

Tot va començar amb l’àvia Magdalena. La dona no en tenia prou de viure a Barcelona. Va empaquetar el seu promès dins un vaixell i el va facturar a l’Argentina. «D’aquí a un any vindré a veure què has fet.» L’any va passar, es va casar per poders i es va embarcar. Aquella experiència va ser una epifania. Es va adonar que podia anar on li sortís del monyo sense que el seu pare ni cap altre autoritat moral li toqués la pera. Va atracar a Buenos Aires reconvertida en una dona nova i va recórrer la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra en versió Llatinoamèrica. El meu pare va néixer a Quito i els meus tiets a Cuzco i a Santiago de Chile.

El meu pare va ser un digne hereu de la seva mare i va recórrer mig planeta. Per sort meva li va sortir una feina a Barcelona i aquí es va casar i aquí em va tenir. L’home tenia la intenció de seguir viatjant aprofitant les vacances però la porqueria de fill que sóc li ho va impedir. Era pujar dalt d’un cotxe i als seixanta minuts exactes vomitar. O trepitjar un vaixell i agafar mal de ventre. O patir atacs de pànic a l’avió. Els meus pares es van rendir i van comprar-se una casa al Montseny per passar els caps de setmana i les vacances.

Sé que em guarden rancúnia. Sé que no els he agradat mai. Però jo sóc com sóc. I què voleu que us digui, que els donin pel sac als viatgers compulsius. L’aventura està sobrevalorada. La meva dona em va abandonar per un ximple que treballa en una agència de viatges. I la meva filla diu que n’està fins a les calces de la casa del Montseny i que vol estudiar anglès a Irlanda. Doncs jo estic fins els pebrots de tots ells. Adoro aquesta ciutat. No tinc ganes de descobrir res més. Viatjar és una absurditat. O això pensava fins fa tres dies i onze hores quan vaig llegir la nota de la Maria.

La Maria és la dona de fer feines i a la nota em comunicava que plega i que se’n va a conèixer els Estats Units. La Maria és de Gràcia, com jo i com la meva àvia, i ara se’n va i em deixa sol després de vint-i-dos anys junts. Tenim la mateixa edat. Gràcies a ella no vaig morir de septicèmia per acumulació de merda al pis quan em vaig independitzar. Em va ensenyar l’eficàcia d’una casa endreçada. Em va fer veure la importància d’una truita de patates ben feta. Em va guiar en el camí inexorable de convertir-me en adult. En llegir la nota de cop vaig ser conscient que la Maria és l’única persona que mai m’ha retret ser com sóc i que no m’ha fallat mai. He estat amb la Maria més temps que amb la meva ex.

Diu que tot ha estat gràcies a mi, al meu regal d’aniversari. La novena simfonia d’Antonin Dvořák, Del nou món. El CD anava acompanyat d’un llibret explicatiu. La música i el llibret l’han trasbalsat de tal manera que plega. Diu que des que es va separar que sentia un neguit i que gràcies a mi ara sap què és, acomplir el seu somni de conèixer Amèrica. I que no en té prou amb un viatge de quinze dies. Que això no val. Ella vol sentir la passió pel país que va sentir Dvořák fins al punt de dedicar-li una simfonia. Que vol saber què és descobrir una terra nova. I que, posats a planxar camises, que les planxarà als ianquis que vulguin. I que, què punyetes, que la vida són dos dies i que ella té peles estalviades i adéu. Li he trucat al mòbil i diu que se’n va demà al matí. El vol surt a les onze i trenta-cinc. O això posa al bitllet que m’he comprat fa una estona per Internet. Els gens de l’àvia Magdalena m’han traït. M’he comprat dues capses de somnífers per no fer el ridícul a l’avió i demà em presentaré a l’aeroport. A la Maria no li he dit res, però per ella estic disposat a trepitjar el maleït vell nou món. No puc permetre que se’n vagi de la meva vida. Ella, no."

Botiquí d'urgència

2010-01-13T09:46:00.004Z

Aquesta no ha estat una entrada d’any fàcil per a unes quantes persones del meu voltant i a mi se’m va encomanar una mica de la seva tristesa. Per fer-me-la passar projectava el futur més immediat i més estúpid: el dos de febrer, dia en que s’estrena la sisena i definitiva temporada de Lost als Estats Units. Fins i tot vaig trabucar la lectura del cartell d’una xarcuteria mal interpretant la seva oferta: “Es preparen lost”. Evidentment eren lots.

També he sabut que la quarta temporada dels Tudors s’inicia l’onze d’abril. I que la quarta de Mad Men, tot i que no està confirmada la data, no pot passar de finals d’estiu. Digueu-me malalta, frívola, mínima, que tant se me’n dóna.

Hi ha qui es cura les ferides amb futbol, o anant de rebaixes, o viatjant. Jo també, però sé que de tots aquests mètodes superficials i ximples el millor és empassar-me un episodi d’una bona sèrie, parlar-ne amb els amics i friquis, especulant, rememorant i somiant.

Recomano per a moments crítics una ració doble de 30 Rock o una dosi de l’Escurçó Negre. O de Fraiser. O de Malcolm in the middle. O de The Big bang theory. O del que sigui, que tampoc es tracta de fer una llista, però ha de ser sense anuncis, en versió original i, en el meu cas, subtitulat i sense nens que interrompin la sessió.

Feu el que pogueu aquest 2010.