Des de la temporada passada faig guions per la nova etapa del programa infantil MIC3. Va adreçat a un públic en edat preescolar. Aproximadament entre els 2 i els 6 anys, depenent de la maduresa i l’interès de la criatura. La franja MIC3 dura mitja hora, hi ha petites històries d’en MIC, en CINCSEGONS, la MOSCA i el CARGOL, i, entremig, un parell de sèries d’animació. Les sèries estan ben triades i per un miracle d’aquells, al llarg de l’emissió (30 minuts!) no hi ha anuncis. Així doncs s’aconsegueix mitja hora de televisió infantil de qualitat. Perquè sí, què carai, el programa s’ho val. Ha sigut una conjunció afortunada de bona direcció, bona direcció artística, realització, construcció de titelles, titellaires i guionistes. A més d’una ambientació artística molt encertada que li dóna una atmosfera singular. Pel que fa als guions ens vam trobar amb les titelles fetes, amb un disseny de personatges inicial, i a poc a poc hem anat construint un món “MIC”. Els guions són peces curtes, d’unes dues pàgines, tot i que també se n’han produït de més curtes. La voluntat és mostrar un tros de la vida d’un ninot, en Mic, que és l’alter ego del nen que s’ho mira a casa. En Mic juga i mentre juga descobreix. Juga i fa broma. Juga i experimenta sentiments com la por o la vergonya. En aquest programa es fuig de la història excessivament tancada i dels finals excessivament rodons i “en punxa” per tal d’afavorir la sensació de naturalitat, tot i que tenen un final. Molts d’ells, però, són “actings”. O sigui, que deixem als personatges jugant, fent la seva; la càmara podria continuar mostrant-nos-els però ho tallem. Com diu el Manel Trias, que porta la direcció escènica, els personatges arriben, els passa una cosa i se’n van. Simplicitat. Que no és fàcil. A més el llenguatge verbal està molt cuidat. En Mic, una titella de tija, és un nen que podria anar a parvulari. Mai més gran. Mai més petit. Parla amb frases curtes i les seves idees són directes. Es fuig dels diminutius, excepte quan té una intenció dramàtica. Juga ben sovint sol, parla sol, i parla als objectes com si tinguessin vida. Fent broma diem que en Mic és animista. La dificultat de l’escriptura rau en arrapar-se al màxim al univers d’un infant de 3 a 6. D’explicar vivències que els són pròpies i farcir-les de fantasia. Escriure per a nens no és fàcil, tot i que ho pot semblar. L’altra personatge és en Cincsegons, una titella de la que en veiem una boca, unes ulleres i un guant. En Cincsegons és com un savi despistat, una mica boig, amb un toc de follia daliniana, que entra i surt quan vol. Una de les seves característiques és l’afició als jocs verbals. En Cincsegons juga amb les paraules amb un ús de la musicalitat proper a la poesia. També és un personatge amb un cert component d’absurd, tan pel que diu, de vegades, com pel que fa, a voltes. El cargol i la mosca no parlen, però emeten sons reconeixibles. El cargol fa un grinyol rítmic i la mosca, és clar, zumzeja. Tots dos són companys de joc d’en Mic. Si en Cincsegons té un component més adult, aquests dos estan al nivell d’en Mic. La direcció és de la Laia Gimó, la direcció escènica del Manel Trias, el realitzador és el Jordi Barcelona i els guions del Jordi Teixidó i servidora.
Si ho voleu veure: de dilluns a divendres, de 17 a 17.30 hores al K3.