La portada

La il·lustració és del Juanjo Sáez, que també va il·lustrar el meu primer llibre "El Fittipaldi".

Un luxe.

Del nen destructor a "Canelons freds"

El meu germà Quim tenia un do: trencava objectes a cops de xut de pilota. Va batre rècords de trencar un aplic que hi havia a una saleta de la casa on vivíem de petits. El meu pare li va prohibir jugar amb una pilota dins del pis sota pena de mort. El Quim tenia un altre do: no es podia estar quiet, havia de moure’s, de saltar i, sobretot, xutar. I va passar LA INJUSTÍCIA. El Quim va inflar un globus i va fer-se un partit ell contra ell a la saleta, amb tanta mala fortuna que el globus va fregar contra l’aplic, que ja estava prou madur i va caure a terra trencat, estavellat i aniquilat. Encara veig al meu germà, agenollat davant del meu pare, suplicant: “papa, t’ho juro, era un globus”. El van castigar. D’aquella escena va néixer un conte, un homenatge als nens destructors d’aquest món, “L’arqueòleg karateka”, que em va tenir fregida uns quants anys, incapaç de passar de les tres primeres pàgines. L’estiu del 2007 el meu cervell va fer una connexió inesperada i per fi vaig trobar el desllorigador de la història i va néixer “Les persones tristes poden ser molt alegres”, el text que vaig presentar al premi Gran Angular, que va guanyar i que ara surt publicat amb el nom de “Canelons freds”. A la segona pàgina he posat la famosa frase de clemència del meu germà, perquè m’ha semblat de justícia. El Quim i jo, per aquella època, tendíem més a atonyinar-nos que a petonejar-nos, i si m’haguessin dit que gràcies a la seva involuntària inspiració guanyaria un premi, hagués atonyinat també a qui m’ho hagués insinuat. Gràcies Quim. No vas ser tu. Va ser el globus.

Teràpia

Estic enganxada a una altra sèrie. Es diu “In treatment” i la protagonitza l’actor Gabriel Byrne que fa de psicòleg que atén de dilluns a dijous els mateixos pacients, i el divendres assisteix a la seva pròpia sessió de control amb la Dianne Wiest fent de terapeuta. En veure-la he pensat en una màxima de la teràpia Gestalt que sembla un gag: “el que és, és”. Quan l’analitzes i, sobretot, l’apliques, t’adones que no ho és tant d’evident. Tendim a pensar més en el que hauria de ser, el que creiem que ha sigut, en el que voldríem que fos, que no pas en la realitat pura i dura. El que és, és, per molt que ens cogui o afortunadament. Fa temps que rumio, però, que aquesta frase és pur verí per la ficció. L’aliment del que es nodreix la creació d’una història, l’humus del que s’alimenta la llavor primigènia és, precisament, la nebulosa del que no és: els desitjos, les frustracions, els somnis, les fantasies, la visió particular de la vida,... El dia que la humanitat visqui en la completa salut mental se’ns haurà acabat la feina cosa que em fa pensar que s’hauria de posar traves a la immigració Argentina, estigmatitzar a tota persona que visiti un psiquiatre i deixar de saludar a aquells que segueixin qualsevol tipus de teràpia. Excepte la del Gabriel Byrne, off course.

El programa MIC finalista al Japó

El programa Mic -del qual sóc co-guionista- i el programa Play, tots dos emesos al K3 i produïts per TVC, són finalistes del Japan Prize Educational Contest for Educational Media, organitzat anualment per l'NHK (Corporació Japonesa de Radiodifusió) i que guardona els millors programes educatius del món. Per saber si hem guanyat o no haurem d'esperar fins el 28 d'octubre. Mentrestant... Creuem dits!