He tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula de l’any 2004 “En el mundo a cada rato”, composada per cinc històries que tracten les cinc prioritats de treball de la UNICEF: l’educació de les nenes, el desenvolupament integrat de la primera infància, la immunització, la lluita contra la SIDA/VIH i la lluita contra la violència, l’explotació i la discriminació. Cadascuna d'elles està localitzada en un país diferent. M’interessava saber la mirada i el to dels cinc directors i directores occidentals (Patricia Ferreira, Pere Joan Ventura, Chus Gutiérrez, Javier Corcuera i Javier Fesser) per tractar les problemàtiques dels països en vies de desenvolupament, aquells que formen el que tots coneixem com Tercer Món. Volia saber cap a on inclinaven la balança: cap al drama, cap a la realitat més negativa o cap a l’esperança. I hi ha de tot. Posats a triar-ne una em quedo amb la història del Javier Fesser, la més lluminosa i, pel meu gust, té un guió més bo. Explica la vida d’una família senegalesa al seu petit poble. El pare és pescador que pesca el que pot i que rep el consell d’un amic seu: hauríem d’aprendre les tècniques dels tubabs (nosaltres) per pescar carretades de peixos que els permeten tenir de tot, tant, que no cal que es preocupin els uns dels altres. I l’amic li va ensenyant un rellotge digital suís amb l’alarma programada a les dotze del migdia. El pare de família li pregunta: “i què passa a les dotze?”. “Res, que són les dotze” contesta l’amic. A la pel·lícula es parla en positiu de l’Àfrica, dels seus valors i de la seva forma de vida, sense deixar d’incidir en la necessitat de la formació, especialment de l’escolarització de les nenes. I m’agrada perquè sense ser-ne una gran experta, tinc la sensació que les societats no poden avançar, canviar cap a millor (ei, no dic cap a “més”) i progressar, si elles mateixes no ho decideixen. Segur que gent més sàvia que jo dirà que hi ha situacions en les que cal mesures externes. Però en molts casos el canvi ha de ser, en primer lloc, interior. Alça aquí, jo que només he trepitjat l’Argentina (hi ha una de les històries localitzada a una de les seves “villas miseria”) filosofant sobre com canviar el món. En fi, avantatges de tenir un bloc propi. La història està explicada amb humor del fi, amb un enginyosa trama d’una obra de teatre com a mètode de resolució d’un dels conflictes, i les escenes finals creen un final brillant, potser massa inclinat cap a un platet de la balança, però que et deixa amb un somriure als llavis. I el rètol del final també: “en el mundo, a cada rato, más de 2.000 milions de niños y niñas tienen ganas de reírse”. Perquè us en feu a la idea, els altres rètols, també igual de necessaris ens recorden les xifres de nens i nenes infectades pel virus de la SIDA, o els afectats per la malària, o altres xifres igual de colpidores. Amb això què vull dir? Que és millor no parlar de la cruesa dels problemes? No. Vull dir que en tot aquest món de la solidaritat hi trobo a faltar i MOLT l’humor i l’alegria, com a eina de canvi. Sí, tot és molt fort, i molt gros, i molt dramàtic, però sense l’humor deixem de ser persones. I sinó que li preguntin als pallassos sense fronteres i al Javier Fesser i el seu productor, el Luis Manso (amb qui no hi tinc cap mena de parentiu malgrat dir-se com el meu pare i el meu avi), ells ho tenen claríssim.
