Si sabés escriure poesia dedicaria un poema a la cara de Robin Wright. Bonica, trista, viscuda, elegant, profunda. La darrera vegada la vaig veure a una pel·lícula modesta, que passa bé, La sombra del poder (State of play), i el que més em va agradar va ser ella. El que no diu amb el diàleg i, en canvi, ens expressa amb els seu ulls. M’he comprat un llibre només perquè hi surt a la portada: Les vides privades de Pippa Lee de Rebecca Miller, de la que l’autora n’ha fet una pel·lícula dirigida i escrita per ella mateixa (i, és clar protagonitzada per la Robin W.). Un bon llibre, sí, un llibre que m’ha agradat per les imatges que expressa. Per les diferents vides de la protagonista. Perquè té literatura i vida.
L’altra cara que m’ha fet pensar és la de l’Emma Thompson. La pel·lícula tampoc era extraordinària, però tampoc ambiciosa: Nunca es tarde para enamorarse (The last chance Harvey). Una comèdia romàntica de dues persones que es troben i que, aparentment, no tenen perquè acabar juntes però ho fan. Sí. Mil vegades fet. Mil vegades escrit. Però amb algun gran moment, com el discurs del Dustin Hoffman, o de forma transversal, amb el rostre de l’Emma Thompson, guapa, madura, sensible i lluminosa.
Dues belleses imperfectes i dues bones actrius.
L’altra cara que m’ha fet pensar és la de l’Emma Thompson. La pel·lícula tampoc era extraordinària, però tampoc ambiciosa: Nunca es tarde para enamorarse (The last chance Harvey). Una comèdia romàntica de dues persones que es troben i que, aparentment, no tenen perquè acabar juntes però ho fan. Sí. Mil vegades fet. Mil vegades escrit. Però amb algun gran moment, com el discurs del Dustin Hoffman, o de forma transversal, amb el rostre de l’Emma Thompson, guapa, madura, sensible i lluminosa.
Dues belleses imperfectes i dues bones actrius.