A casa érem una colla de salvatges. L’altra nit, mentre veia la pel·lícula “Taking Woodstock”, traduïda per “Destino: Woodstock” (direcció d’Ang Lee amb guió de James Schamus, basat en les memòries d’Elliot Tiber, el protagonista de la història) vaig recordar l’origen del 99% de les fotografies dels nostres treballs d’escola: les revistes Life que els meus pares col·leccionaven amb paciència i estoïcisme. Eren exemplars de l’edició espanyola que retrataven uns anys i uns fets que a nosaltres, des de la Gràcia gris dels setanta i inicis dels vuitanta, ens semblava fonamental, gairebé diria que fundacional. Teníem la sensació que tot allò que era important sortia a Life, com l’arribada de l’home a la Lluna (com vam massacrar aquell reportatge!), la mort de Kennedy (miràvem i remiràvem les fotos provant de trobar l’assassí o la clau del misteri), o el mateix festival de Woodstoock.
La pel·lícula i les fotos de Life es van fondre al meu cervell i la fusió va tenir el seu punt culminant en les seqüències del fang. Fang i èxtasis en unes imatges que de petita em resultaven pertorbadores. A casa no érem hippies, precisament, i trobava aquelles fotografies de gent feliç i bruta fins les celles, amb els braços alçats, ballant, xerrant o arrebossant-se, d’allò més subversives. Una mica més tard el hippisme ens va tocar amb el dit petit. La meva germana gran ens va iniciar en el món d’en Xesco Boix (sí, vaig arribar a sentir-lo en directe!) i el meu germà gran va tenir la funesta idea de comprar-se la capsa amb el concert de Bangladesh, un concert molt bo si no fos pel disc del músic Ravi Shankar que el meu germà feia sonar cada vegada que volia tenir el menjador només per ell. Les revistes, foradades, mutilades, irreconeixibles, van sucumbir a la fúria destructora de la meva mare l’any que vam canviar-nos de pis. Per sort Internet ho soluciona tot i Life (sí, encara existeix!) et permet consultar un munt d’imatges. Buscaré aquella foto que parlava de l’existència d’un tercer ull, com a símbol de la intuïció. Per il·lustrar-ho van fer un muntatge prephotoshop on es veia un home amb ulleres i un tercer ull una mica més amunt del naixement del nas. El Quim (el meu còmplice de salvatjades) i jo, vam ser tan rucs com per empassar-nos-ho. Sort del meu pare. Ell ens va obrir el nostre tercer ull explicant-nos que, fins i tot Life, la millor revista del món, era capaç de deformar la realitat.
