Aquest és el relat curt que ahir dissabte 16 de gener, va servir d'introducció al concert "El vell nou món" de l'Orquesta Simfònica del Vallès. La peça principal del concert era la Simfonia núm. 9, en Mi menor, op. 95, “del Nou Món” d'Antonin Dvorák. El relat es va publicar al programa de mà.
La besàvia Magdalena autèntica, la meva, era mítica per la seva empenta i un caràcter ferreny. A cada nova generació de Munné sempre hi ha qui busca els gens de la terrible besàvia en alguna descendent de geni acusat. Jo mateixa m'he sentit dir moltes vegades que la besàvia Magdalena i jo seríem bones amigues. Però el que sempre m'ha fascinat és l'episodi del casament per poders. El besavi va marxar a Buenos Aires, la besàvia i ell es van casar per poders, ell allà, ella a la Vila de Gràcia (encara independent) i després va agafar un vaixell per creuar l'oceà tota sola. Diuen els que la coneixien que veient-la caminar ja ho entenies tot: pas decidit, mirada ferma, el monyo pèl roig avisant que per allà passava la Magdalena. Expliquen que quan va arribar a Buenos Aires va trobar-se el marit malalt i que va haver de prendre les regnes d'un incipient negoci de sastreria que no va acabar de rutllar. Després es van traslladar a Corrientes, on va néixer el meu avi. I uns anys més tard van plegar veles i van tornar a Gràcia amb gairebé tots els fills perquè algun va decidir quedar-s'hi. A Gràcia va continuar manant, canviant el nom d'algun parent si l'original no li semblava bé, i deixant rere seu una estela d'anècdotes per al gaudi dels seus descendents. A mi potser no m'hagués caigut bé algú que canvia el nom de la gent... o potser sí... però que una dona de fa més de cent anys tingués els nassos de fer i desfer i de creuar l'Atlàntic sola, mira, em pot. Per això, pensant en ella, he escrit aquest relat de ficció. Espero que us agradi
"El que m’està passant no té explicació, precisament a mi, que sóc la vergonya de la família.
Tot va començar amb l’àvia Magdalena. La dona no en tenia prou de viure a Barcelona. Va empaquetar el seu promès dins un vaixell i el va facturar a l’Argentina. «D’aquí a un any vindré a veure què has fet.» L’any va passar, es va casar per poders i es va embarcar. Aquella experiència va ser una epifania. Es va adonar que podia anar on li sortís del monyo sense que el seu pare ni cap altre autoritat moral li toqués la pera. Va atracar a Buenos Aires reconvertida en una dona nova i va recórrer la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra en versió Llatinoamèrica. El meu pare va néixer a Quito i els meus tiets a Cuzco i a Santiago de Chile.
El meu pare va ser un digne hereu de la seva mare i va recórrer mig planeta. Per sort meva li va sortir una feina a Barcelona i aquí es va casar i aquí em va tenir. L’home tenia la intenció de seguir viatjant aprofitant les vacances però la porqueria de fill que sóc li ho va impedir. Era pujar dalt d’un cotxe i als seixanta minuts exactes vomitar. O trepitjar un vaixell i agafar mal de ventre. O patir atacs de pànic a l’avió. Els meus pares es van rendir i van comprar-se una casa al Montseny per passar els caps de setmana i les vacances.
Sé que em guarden rancúnia. Sé que no els he agradat mai. Però jo sóc com sóc. I què voleu que us digui, que els donin pel sac als viatgers compulsius. L’aventura està sobrevalorada. La meva dona em va abandonar per un ximple que treballa en una agència de viatges. I la meva filla diu que n’està fins a les calces de la casa del Montseny i que vol estudiar anglès a Irlanda. Doncs jo estic fins els pebrots de tots ells. Adoro aquesta ciutat. No tinc ganes de descobrir res més. Viatjar és una absurditat. O això pensava fins fa tres dies i onze hores quan vaig llegir la nota de la Maria.
La Maria és la dona de fer feines i a la nota em comunicava que plega i que se’n va a conèixer els Estats Units. La Maria és de Gràcia, com jo i com la meva àvia, i ara se’n va i em deixa sol després de vint-i-dos anys junts. Tenim la mateixa edat. Gràcies a ella no vaig morir de septicèmia per acumulació de merda al pis quan em vaig independitzar. Em va ensenyar l’eficàcia d’una casa endreçada. Em va fer veure la importància d’una truita de patates ben feta. Em va guiar en el camí inexorable de convertir-me en adult. En llegir la nota de cop vaig ser conscient que la Maria és l’única persona que mai m’ha retret ser com sóc i que no m’ha fallat mai. He estat amb la Maria més temps que amb la meva ex.
Diu que tot ha estat gràcies a mi, al meu regal d’aniversari. La novena simfonia d’Antonin Dvořák, Del nou món. El CD anava acompanyat d’un llibret explicatiu. La música i el llibret l’han trasbalsat de tal manera que plega. Diu que des que es va separar que sentia un neguit i que gràcies a mi ara sap què és, acomplir el seu somni de conèixer Amèrica. I que no en té prou amb un viatge de quinze dies. Que això no val. Ella vol sentir la passió pel país que va sentir Dvořák fins al punt de dedicar-li una simfonia. Que vol saber què és descobrir una terra nova. I que, posats a planxar camises, que les planxarà als ianquis que vulguin. I que, què punyetes, que la vida són dos dies i que ella té peles estalviades i adéu. Li he trucat al mòbil i diu que se’n va demà al matí. El vol surt a les onze i trenta-cinc. O això posa al bitllet que m’he comprat fa una estona per Internet. Els gens de l’àvia Magdalena m’han traït. M’he comprat dues capses de somnífers per no fer el ridícul a l’avió i demà em presentaré a l’aeroport. A la Maria no li he dit res, però per ella estic disposat a trepitjar el maleït vell nou món. No puc permetre que se’n vagi de la meva vida. Ella, no."
