Els llibres que veieu a la foto són meus. Van viure una bona vida de llibres de lectura d'escola i s'han guanyat a pols la categoria de tresors personals. No tenen valor per a ningú més que per a mi. Potser també per als meus dos germans, en Quim i la Glòria, amb qui vaig compartir escola i llibres, però, ai, tinc ànima rapinyaire i ara els tinc jo en custodia. És el que té el fetitxisme, que et tranforma en garsa.
Si els llueixo és per demostrar empíricament el motiu que m'ha empès a signar el “Manifest per la no reutilització del llibre literari a les aules” (Per llegir-lo feu clic aquí: http://noreutilitzacio.blogspot.com/ ).
Dins del cabàs de la reutilització o socialització dels llibres de text a les escoles, una iniciativa a la que m'adhereixo com a mare en totes les escoles en les que he dut als meus fills, ha ficat dins del mateix sac el llibre de contingut i el llibre literari i ha estat un error. Un error carregat de bones intencions perquè el cost de la despesa en llibres és alt, massa, i us ho dic jo que tinc tres fills i cada setembre m'he de tenyir un 10% més de canes després de fer números i comprovar que el saldo del compte corrent ha baixat molt més que aquest 10%.
No tinc clar que la reutilització sigui la solució definitiva perquè els llibres de text són una de les potes de la industria editorial i la taula s'està quedant coixa. Però és una via per plantar als nassos de la societat la problemàtica del cost econòmic dels llibres escolars.
A més el cost és igual per a tothom, guanyis molt o poc. Oh, si, dirà algú, existeixen les ajudes de les institucions. No, us diré jo, les ajudes són per a molt pocs, que les necessiten més que ningú, però no són una solució per a la majoria. Ara mateix les institucions han decidit potenciar la via de la socialització com a mesura per disminuir aquesta despesa. Les editorials es queixen perquè són elles les que paguen aquesta mesura ja que han vist baixar dràsticament les seves vendes. En fi. Un debat obert.
Però el debat que m'ocupa no és aquest sinó la defensa que la reutilització no inclogui el llibre literari. Sé que puc semblar part interessada, i ho sóc, però doblement. Ho sóc com a autora i ho sóc com a mare de lectors en formació, així que tinc un peu a cada front del conflicte, si és que n'hi ha de conflicte, que ho dubto, més aviat penso que existeix una desinformació, o poca reflexió sobre el tema.
El manifest és clar i no el repetiré, tan sols apuntar que si jo fos alumna d'una escola on es reutilitzen tots els llibres, inclòs els de lectura, la foto que hi ha penjada a l'entrada no existiria. No podria haver rellegit mil cops els meus tresors, no els podria haver conservat al llarg dels trasllats, no els hi podria haver llegit als meus fills amb el valor afegit de llegir exemplars de més de trenta anys, conservats amorosament, com a prova irrefutable que l'amor a l'objecte llibre és una demostració, una més, de l'amor a les històries, a la riquesa de la llengua, a la imaginació, i a la literatura en general.
Jo vull que els meus fills puguin crear el seu cofre de petits i grans rapinyaires literaris, que puguin fer el que jo he fet i un dia llegeixin als seus fills, nebots o fills d'amics aquell llibre que els va permetre obrir una porta cap a una part d'ells mateixos que no coneixien.
És per això que demano als responsables polítics i als responsables dels programes de reutilització de llibres a les escoles que afavoreixin la formació dels lectors i lectores, excloent els llibres literaris del llistat de llibres socialitzats.
Un altre tema a debatre és el futur del llibre com a objecte comercial, més enllà de les formes de comercialitzar-lo, que si electrònic, que si paper... Els autors i les editorials ens hem de moure i exclamar com el gran Bugs Bunny “¿Qué hay de nuevo viejo?” i rumiar i actuar. Encara no en puc parlar, per ara tafanejo blocs, articles i escolto opinions, però prometo una entrada, així que em senti amb autoritat per escriure-la.
