()

Doncs això, que toca fer un parèntesi. He optat per la prudència i no he escrit res entre els dos signes. Em donaria per contenta si torno amb un sol punt d'exclamació o uns quants interrogants o, perquè no, uns punts suspensius. És el que tenen els parèntesi, que dins hi pot passar de tot. A veure.

A la presó

Consulto les notes de tall de la universitat. És un vici com qualsevol altra, suposo que resultat del petit trauma que em va suposar en el seu moment ser numerus clausus de biblioteconomia i documentació tan sols per dues dècimes. De fet menteixo. El que consulto any rere any és la posició en la que es troba Comunicació Audiovisual. És una carrera que no vaig poder fer perquè no existia tal i com ara existeix, i que mai hauria pogut fer si hagués existit perquè les meves notes del prehistòric BUP i COU no sumaven prou per l'elevada nota de tall que es demana. I parlo en present perquè comprovo que el grau de Comunicació Audiovisual de la UPF continua sent present a la llista de les carreres guapes.

Ja no està entre les deu primeres. L'any 2008, per exemple, estava en tercera posició -calia un 8,48 per accedir-hi-, igual que l'any 2005 -amb una nota de 8,34- i ara, amb una crisi econòmica pel mig ha baixat a la posició número 16. Però és una posició enganyosa perquè està entre la llista dels estudis que, per primera vegada, demanen una nota superior a 10 per poder entrar al cenacle. Per aclarir-me faig una petita recerca i trobo la nota de tall de l'ESCAC pel proper curs: un 7,568, i per estudiar comunicació audiovisual a la UAB demanen un 9,926. A Blanquerna-URL fan una prova d'accés pròpia i ho combinen amb la nota aconseguida per l'alumne a la selectivitat (o com es digui ara, que jo ja hem perdo).

De tot plegat dedueixo que hi ha més gent que vol ser guionista que mestre o empresari o qualsevol activitat del sector turístic. I seguint amb la deducció i després de meditar llargament durant tres segons afirmo que, ELS GUIONISTES SOM ELS CULPABLES DE LA CRISI ECONÒMICA.

Sí. La culpa la tenim els guionistes per mentiders, per manipuladors i orgullosos. El nostre dia a dia és tan miserable que quan ens pregunten per la nostra feina no podem evitar explicar sopars de duro. I Lost. Lost ha fet molt de mal. Per culpa de Lost els guionistes hem sortit de l'armari i hem explicat amb el cap ben alt que nosaltres ens dediquem al mateix ofici que els genis que van empescar-se aquella sèrie de la que tothom en parlava . Després, en veu baixa, deixàvem anar el nostre currículum, infinitament més modest i tacat de sang, suor i llàgrimes. I el Joel Joan i tot l'equip de guionistes de Porca Misèria també són culpables per haver convertit un guionista en el personatge principal de la sèrie de culte catalana. I el sindicat de guionistes americans també tenen la seva ració de culpa en aquest pastís. No haurien d'haver fet vaga. No haurien d'haver-se convertit en titulars de premsa. No haurien hagut de fer-se visibles amb aquell encant arrebossat de glamur amb el que veiem tot el que prové del món audiovisual dels EEUU.

Ens haurien de tancar a tots ara que el senyor Millet i el senyor Montull han deixat les seves places vacants, per haver empès a la bona gent a dedicar-se a un ofici improductiu i perillós enlloc d'ocupacions milions de vegades més essencials com ara la de fiscal anticorrupció, policia científica i cangur.

Des d'aquí faig una crida a la responsabilitat ciutadana i convido a tots els joves que de forma imprudent han sol·licitat els estudis de Comunicació Audiovisual, que renunciïn pel bé de la nostra societat ¿O creieu sincerament que Catalunya va curta de gent amb capacitat de mentir, de crear conflictes, de generar embolics, inventar justificacions i d'elevar a la categoria d'heroi a mafiosos i altres delinqüents?

Per favor, generació que puja, feu-vos mestres dels nostres fills i filles, feu-vos emprenedors que creïn empreses fantàstiques que puguin generar llocs de treball, ocupeu-vos d'un sector tan important a casa nostra com el del turisme. Deixeu-nos a nosaltres, la generació inconscient, que ens sacrifiquem i continuem amb la nostra creu personal, ja sigui des de casa o des de la presó.

Us ho agrairem de tot cor.

I com a mostra de la meva sinceritat ara mateix me'n vaig a emprovar el vestit de ratlles. Si al George li quedava tan bé, a mi també, no?

Santa Teresa

Assisteixo a una mínima part de la classe magistral de Tom Fontana, productor executiu dels Estats Units, que es va fer el passat 2 de juliol, organitzada pel GAC, l'associació de guionistes catalans. Obligacions laborals m’impedeixen escoltar el gruix de la intervenció però el poc que sento m’entusiasma. L’home treballa en dues coproduccions europees i exclama que el que més el va sorprendre va ser descobrir la poca valoració de la indústria audiovisual europea pels guionistes. L’audiència li respon amb una barreja de cap cots, somriures exultants d’identificació, sospirs, rialletes iròniques i mirades lúcides dels que saben el pa que s’hi dóna.

De fet, el mateix ofici de productor executiu ja ho diu tot. Quan als crèdits de les sèries dels Estats Units llegim aquest càrrec, correspon al guionista que ha creat la sèrie i que dirigeix a tot l’equip humà que la du a terme. Tria al realitzador o director, al director de fotografia, al director de càsting, al director de posproducció, i a tota aquella persona que tindrà una responsabilitat directa en la sèrie. I ho fa el guionista perquè és el creador. Punt. Discussió zero. Perquè s’entengui, Déu va ser el productor executiu al llarg d’aquells set dies. No va tenir la idea i després algú va donar-li uns copets a l’esquena i li va dir, au, adéu. No. Ell va dirigir tot el procés. Una altra cosa seria valorar si la va encertar o si la va espifiar. Per això estan els crítics, un ofici també dels més antics del món.

A Catalunya aquesta opció ni es planteja. Comença a haver-hi una tímida assumpció de papers, però tampoc hi ha massa mà pel que fa a càstings i a realització. Aquí la decisió última és de producció, i de la persona que assumeix la realització. Els guionistes podem tenir una entente cordiale, una opinió que s’escolti, però aquella mà divina de la que parlava la sosté una altra persona, o varies.

Tampoc cal que tots els guionistes aspirin a ser guionistes executius. És un ofici més dins de l’ofici. Però seria una perspectiva diferent, gairebé un paradigma diferent, el fet de treballar per un o una guionista que assumeixi tot aquest pes.

Aquest final d’estiu, que s’ha destapat com una època de verbalitzar somnis col·lectius, els guionistes també podríem somiar un status digne, una feina reconeguda que es reflectís en sous raonables, condicions raonables i tractes raonables que es respecten.

I mentre? Doncs com deia Santa Teresa no ens queda altra que viure en una mena de sense viure mentre somiem que arribin les vacances i que, en tornar, tinguem feina.

Salt, un bon balanç

Juliol frenètic. El curs escolar s’ha acabat i he de fer l’esforç per no aturar-me jo també. Tinc ganes de fer balanç, de tombar-me sota un pi, de fer coses noves, de centrar-me en el que em ve de gust però no pot ser. I no és que el que faci no em vingui de gust, no, és que porta l’empenta de tot l’hivern i du enganxat fulles seques als peus.

Em concedeixo cinc minuts i tanco l’única carpeta que puc, la de les visites escolars. Aquest any ha tingut un afegit extraordinari, la cloenda de l’activitat “La Rita Fredolica” a la ciutat de Salt amb un èxit dels que s’han d’explicar, sobretot perquè prové d’un poble que no surt als diaris precisament per posar-se medalles.

A Salt vaig trobar-me amb 270 nens i nenes entusiasmats per “culpa” d’una activitat de foment de la lectura. Va haver-hi crits d’emoció, aplaudiments i un punt de bogeria i exaltació i tot, tot, per dos llibres, un era meu i l’altre era el relat que vam escriure conjuntament els 270 nens i servidora. El moment en que, per sorpresa, es va fer entrega a tothom del relat “El secret dels colors” editat en paper va ser històric, histèric, divertit i sorollós. Semblava que enlloc d’un llibre l’alcaldessa de Salt lliurés autògrafs del Pep Guardiola.

José Antonio Marina proposa com a una possible via d’entrada a la lectura el món de l’escriptura i en aquest cas puc certificar l’eficàcia de la proposta. Els alumnes llegien el llibre que se’ls va recomanar, La Rita Fredolica, també, perquè sabien que després els tocaria a ells remenar les tecles de l’ordinador. Per la mateixa raó participaven en les petites activitats que els penjava al bloc. I un cop endegada l’escriptura conjunta del relat el seguien amb fidelitat, sabent que en algun punt el farien seu.

L’existència d’Internet ha estat clau per eixamplar les tradicionals trobades d’autor i lectors. La resposta era tan viva i ràpida que impressionava. Tinc la sospita que hem aconseguit fer còmplice de la lectura la tan maleïda i malentesa pantalla, i, alhora, sintonitzar en el canal exacte en el que sintonitzen tants i tants nens i nenes. Crec que aquest és el camí, o un de força important.

No tot ha estat perfecte, és clar, però per ser el primer any la Bàrbara, l’Antònia, en Pep, la Ceci, totes les persones de la Biblioteca de Salt, del Centre de Recursos i de l’Ajuntament, els mestres, els nens i jo mateixa ens hi hem esforçat perquè l’any que ve encara sigui millor. La fórmula serà semblant però canviarem algunes coses per arrodonir i llimar els petits cantells que hem pogut trobar.

Igual que de les trobades virtuals amb els alumnes de secundaria dels tres instituts de Salt que s’han llegit “Canelons freds” a l’entorn d’un club de lectura. En aquest cas els alumnes penjaven les preguntes a un bloc, jo les responia i ells les llegien conjuntament a una trobada posterior. Una altra fórmula. Portes noves que no tanquen les ja existents. Ai, sí, estic enamorada d’Internet.

Seguiré informant.

(Per a més informació podeu consultar el bloc de l’activitat: http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica)