Una noia N.O.R.M.A.L. al Cultura/s de La Vanguardia. Un article d'Ada Castells. Versió en català

Lluny de la normalitat

 

La ficció o la vida.  Petites feines per fer realitat el seu gran somni: anar a viure als Estats Units per cuidar cavalls

Ella té 13 anys i moltes ganes de ser independent. No es considera ni una consentida ni una aviciada. Tot al contrari,sap que per aconseguir el seu somni ha de treballar. No suporta que titllin la seva generació de passiva perquè ella no ho és i, aquest any, s’ha mogut per aconseguir alguns calerons fent de cangur perquè sap que, en aquest món, cal espavilar-se per aconseguir el que es vol. 

 

 

 

Ella pot ser moltes noies d’aquest país que no són ni consentides ni aviciades i que aprofiten les hores de lleure i, sobretot, els estius, per fer feinetes. Però és la Ru, la protagonista d’Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur, d’Anna Manso, amb il·lustracions deJuliet Pomés Leiz. La Ru també és la protagonista d’Una noia N.O.R.M.A.L. vol fer de fotògrafa i de dues futures novetats més de Cruïlla. 

 

La gràcia del personatge és precisament aquesta, que és una noia normal, si més no aparentment, amb tot el que això implica en un món en què les adolescents reben massa pressió per ser noies perfectes. La Ru no és la típica fleuma enamoradissa d’institut que podem trobar als serials, que només es preocupa per les històries d’amor i la roba. Ella té un somni ben concret i una mica estrambòtic, malgrat la seva teòrica normalitat: la Ru vol anar aviure als Estats Units per cuidar cavalls. Ella, que precisament no és una nena de casa bona, no ho té fàcil, però és prou tossuda per fer-ho possible. 

 

La Ru té amigues inseparables, germans insuportables, pares millorables i un pretendent entranyable i tot això ens ho explica la veu narradora amb molta naturalitat, perquè el més important de tot és que la Ru és una noia N.O.R.M.A.L.,unes sigles que encara no sabem què amaguen. Amb la seva normalitat d’adolescent, la Ru tendeix a remugar: es queixa perquè té una habitació microscòpica, perquè la seva mare xerra massa, perquè el seu pare és un maniàtic i perquè els seus germans són uns ganduls, però, entre queixa i queixa, aprèn que a la vida s’han de saber assaborir els bons moments, i el seu sentit de la ironia la salva. 

 

El to del llibre és desimbolt, molt fluït, i es basa sobretot en la forta personalitat d’aquesta noia que ha d’adaptar-se a les exigències del món adult. A Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur no té més remei que convertir-se en una supernanny d’estar per casa i menjar-se els mals humors per acabar guanyant-se les trigèmines monstruoses que ha de cuidar. Ho fa d’una manera intel·ligent i seguint els consells del seu aliat, un home del bari que de tant en tant deixa que munti el seu cavall atrotinat. 

 

A la Ru, com a totes les Rus de 13 anys, un dia no li quedarà més remei que acceptar una evidència: la normalitat no existeix. Amb llibres com aquest, això queda ben clar i, a més, ens en riem. 

 

Ada Castells. Publicat a La Vanguardia. Suplement Cultura/s . Dimecres 29 de juny de 2011

Una noia N.O.R.M.A.L. al Cultura/s de La Vanguardia. Un article d'Ada Castells. Versió en castellà

La ficción o la vida

 

Pequeños trabajos para conseguir su gran sueño: ir a vivir a Estados Unidos para cuidar caballos

Ella tiene trece años y muchas ganas de ser independiente. No se considera ni una mimada ni una consentida. Todo lo contrario, sabe que para hacer realidad su sueño tiene que trabajar. No soporta que su generación sea tachada de pasiva porque ella no lo es. Este añoha conseguidoganar dinero haciendo de canguro porque sabe que hay que espabilarse para conseguir lo que una quiere. 

Ella puede ser muchas chicas de este país que no son ni mimadas ni consentidas y que aprovechan las horas de ocio y, sobre todo, los veranos, para hacer trabajitos. Pero es la Ru, la protagonista de Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur, de Anna Manso, con ilustraciones de Juliet Pomés Leiz. La Ru también es la protagonista de Una noia N.O.R..M.A.L vol fer de fotògrafa y de dos futuras novedades de Cruïlla.

La gracia del personaje de Manso es precisamente ésta, que es una chica, al menos aparentemente, normal y todo lo que ello implica en un mundo en que las adolescentes reciben demasiada presión para ser chicas perfectas. La Ru no es la típica pánfila enamoradiza de instituto que podemos encontrar en los seriales, sólo preocupada por las historias de amor y la ropa. Ella tiene un sueño muy concreto y un poco estrambótico, a pesar de su teórica normalidad: la Ru quiere ir a vivir a Estados Unidos para cuidar caballos. Ella, que precisamente no es una niña bien, no lo tiene fácil, pero es bastante terca para hacerlo posible.

La Ru tiene amigas inseparables, hermanos insoportables, padres mejorables y un pretendiente entrañable y todo esto nos lo cuenta la voz narradora con mucha naturalidad porque lo más importante de todo es que la Ru es una chica N.O.R.M.A.L., unas siglas que todavía no sabemos qué esconden. Con su normalidad de adolescente, la Ru tiende a quejarse: se queja porque tiene una habitación microscópica, porque su madre habla demasiado, porque su padre es un maniático y porque sus hermanos son unos vagos, pero también aprende que en la vida hay que saber saborear los buenos momentos y, su sentido de la ironía, la salva. 

El tono del libro es desenfadado, muy fluido, basado sobre todo en la fuerte personalidad de esta chica que tiene que adaptarse a las exigencias del mundo adulto. En Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur no tiene más remedio que convertirse en una supernanny de estar por casa y tragarse sus malos humores para acabar ganándose las trillizas monstruosas que tiene que cuidar. Lo hace de una manera inteligente y siguiendo los consejos de su aliado, un hombre del barrio que de vez en cuando le deja montar su caballo miserable. 

A Ru, como a todas las Rus de trece años, un día no le tocará otro remedio que aceptar una evidencia: la normalidad no existe. Con libros como éste, queda muy claro y una, encima, se ríe. 

Ada Castells. Publicado en La Vanguardia. Suplemento Cultura/s . Miércoles 29 de junio de 2011

Dos punts: L'estiu

Obro l'ordinador i em marejo. No és el mareig que apareix quan circulo per una carretera de revolts mentre llegeixo un llibre de lletra minúscula al seient del copilot (lletra que hauria d'estar prohibida per la Convenció de Ginebra). És més bèstia. És un rodament de cap que provoca basques a l'estil de les fonts de Montjuïc. Un raig de matèria intel·lectual i emocional que em desborda. Un sortidor enèrgic només superat per aquell que van projectar els meus fills sobre la tapisseria del cotxe dues hores després de netejar-la. L'alcalde de Mollet (PSC) té l'amabilitat d'apujar-se el sou un 32% (amb els vots de CIU i PP) i es queixa que la gent es queixi; hores més tard es veu obligat a rectificar. Un pare prova de localitzar el seu fill, detingut pels aldarulls de la Ciutadella, i se'l rifen. A El món a RAC1 un munt d'oients expliquen que es veuen obligats a tancar les seves petites empreses perquè els bancs els deneguen crèdit. Càritas destapa que el 67% de la gent que atén no és la primera vegada que els demana ajuda. No puc més. Tanco l'ordinador.

I la vida em regala un conjur de nit de Sant Joan i comencen les bones notícies. Rebo un llibre que he comprat per internet (m'ha estat difícil trobar-lo a les llibreries). El llibre de l'estiu , de Tove Jansson, l'autora dels Mumins, i editat per Angle Editorial, m'arriba molt ben recomanat per l'escriptor Antoni Garcia Llorca i no puc esperar ni un segon a llegir-ne la primera pàgina. Una àvia cerca la seva dentadura postissa entre les peònies del jardí. La seva néta se la mira i l'ajuda. L'estiu de l'àvia i la néta a les costes de Finlàndia promet. Més bones notícies. Una persona molt pròxima m'explica que ha aconseguit una feina digna amb condicions dignes. La meva mare em demana que li busqui entrades pel teatre, tot i que tem que estan esgotades, i li trobo unes entrades fantàstiques. Una empresa per la qual treballo accedeix a liquidar-me uns euros pendents, tal com jo li exigeixo amb justícia. Obro el diari i llegeixo que el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc han editat un anuari per analitzar les notícies més oblidades de l'any i aprofundir-hi. Una bona notícia, que em reconcilia amb les notícies. Per sort, no tot passa pel Facebook, ni pel Twitter, ni per internet. També hi ha els llibres, les converses, les notícies absents. També hi ha l'estiu.

Publicat al diari ARA. Diumenge 26 de juny de 2011

Dos punts: Desgraciada al quadrat

Hi ha persones que creuen que la independència i la crisi no tenen res a veure, que et deixen anar que demanar el dret d'autodeterminació és una frivolitat. Quan algú m'ho retreu estic per abaixar-li els pantalons i engiponar-li un bolquer, a veure si la regressió a l'estadi en què no podia ni decidir si volia comprar-se un xumet lila o estalviar per a un xumet rosa l'il·lumina. Tenir més poder per decidir com organitzar-se i com gastar-se els diners mai pot ser dolent. Pel que sembla, no sóc l'única que ho pensa. El deu de juliol passat es va crear un cert overbooking al passeig de Gràcia. Societat civil 100%. Les consultes per l'autodeterminació també han mantingut gent ocupada. I fa temps que corre pel país una iniciativa legislativa popular que demana el canvi de la llei electoral. El 15-M va ser, és, una explosió d'energia imprescindible, fabulosa, però m'agradaria que tingués una mica més de memòria històrica.

Després del 10-J va venir el que va venir i cada vegada que contemplo els cervells privilegiats que encapçalen els partits independentistes i succedanis em dic el mateix: anem bé, cirerer. I penso a crear una empresa: El Cobrador del Vot, algú que segueixi el polític que incompleixi les promeses fetes en campanya electoral i similars. Aquesta setmana m'han vingut ganes de revifar la idea, però amb el nom d'El Cobrador de Suports, que, vestit de columna dòrica (una rèplica exacta de les columnes del Partenó, un símbol del suport a la democràcia primigènia), seguiria totes les persones que han aconseguit el nostre suport i després l'han fet servir per bloquejar el Parlament amb barricades, i també aquelles que l'han usat per volar en helicòpter, amagar els deutes exactes dels partits polítics amb les caixes i els bancs, aprovar pressupostos amb partides injustes -com aquella que té la intenció de descafeïnar la Institució de les Lletres Catalanes- i que exerceixen una amnèsia i una ceguesa feridora davant del que passa. Perquè tot va fatal. No, va pitjor. I no és moment de malbaratar l'esperança a base de cafrades. I tampoc de fer com si aquí no hagués passat res i mantenir-nos exactament on érem fa vint anys, discutint i estirant-nos els cabells com criatures de pati d'escola, incapaces de seure i pensar solucions conjuntes i intel·ligents. Perdoneu-me, però em sento desgraciada al quadrat.

Publicat al diari ARA. Diumenge 19 de juny de 2011

Dos punts: Benvolguda doctora

Benvolguda doctora, em va receptar una píndola de poesia al dia. Vaig visitar-la per una qüestió de pes i vam acabar parlant d'escriptura. Una poesia al dia. El remei em va fer tanta gràcia que li vaig fer escriure les autores que em va recomanar (Akhmàtova, Bishop) en un paper dels que té per expedir solucions de farmàcia, amb el seu nom imprès a la capçalera. Vostè, que és bona persona, em va seguir el joc i fins i tot em va signar la recepta. Jo la vaig emmarcar. La tinc ben a la vista, al despatx, per recordar el que cal recordar. Sóc obedient, a estones, i li he fet cas, a estones. Fins aquesta setmana no he comprès què pretenia. He pogut escoltar Joan Casas i Nina Avrova, autors de la traducció del Teatre complet de Txékhov, editat en dos volums per l'Institut del Teatre. (Editats i exhaurits. Que bonic que seria disposar-ne en edició de butxaca o de qualsevol tipus algun dia no gaire llunyà...) Tots dos insistien en la importància de respectar les pauses, de marcar les comes, els punts, els silencis tal com són, de mantenir la melodia d'una llengua. Perquè més enllà de les paraules han volgut preservar el significat, el subtext, el que s'amaga entre les frases. És la seva arrel rítmica. El ritme que l'autor va establir pensant en com es movien les persones que l'envoltaven. En els seus cossos parlant sobre l'escenari. Ha estat sentir la paraula cos i que se m'aparegués la seva recepta.

Una poesia al dia, escrita també pensant en el cos que es mou i que llegeix. I el meu, per fi, s'ha tret el tap de cera de les orelles, s'ha dignat a escoltar i ha contestat. Diu que prou, que n'està fins al capdamunt de tanta mandanga. Que sí, és caòtic, però també disciplinat quan vol; arrauxat i serè, mandrós i pencaire, i que té ganes d'una copa de vi i un bon peix al forn. I també d'un gelat de xocolata negra. I de cireres i un bon gaspatxo (oh, i tant, amb cogombre!). Té ganes de no escalfar-se el cap i d'utilitzar llegint tot el temps que desocuparà deixant d'embolicar-se. Poesia, teatre, novel·la, l'etiqueta del xampú. Llegir escoltant el que no diuen les paraules. Que si els pantalons negres s'han encongit no es desencadenarà l'apocalipsi: ni em faran fora de la feina, ni expulsaran els meus fills de l'escola, ni m'apedregaran els venedors de sobres de proteïna. Una poesia al dia i prou.

Publicat al diari ARA. Diumenge 12 de juny de 2011

Dos punts: En defensa del sentit de l'humor

Fa un any que desbarro per escrit al blog La pitjor mare del món . El títol ho diu tot, una acusació orgullosa del que sóc, del que som, adults que davant la criança dels fills patim regressions adolescents. Gent imperfecta. L'economista de quefer implacable és incapaç de fer anar a dormir el seu fill a l'hora i se sent més petita que un àcar. O més petit. Es diu que la culpa és femenina, però existeix una culpa masculina tant o més amagada que el vot ocult al PP. Al blog faig una reivindicació de la imperfecció, però, sobretot, de l'humor, un dissolvent orgànic dels conflictes més potent que aquella llegenda urbana que explicava la destrucció d'un bistec submergit en coca-cola. Si algú ha fet l'experiment deu saber que el bistec queda... mullat. Un bany d'humor, en canvi, separa el gra de la palla, la senzillesa davant el patir estúpid. I té un efecte secundari interessant, genera rebuig entre els ploms, els egotistes, els intolerants i altres delinqüents del bon viure. Expliques que les barretes de peix congelat han fet més per la teva salut mental que el Trankimazín i algú et retorna una cara d'ensumallufes històrica. No cal que digui què pensa aquest tipus de personal de la meva foto amb ulleres de 3D amb què anuncio als despistats que toca riure del gran drama dels dos bàndols.

A la pel·lícula The incredibles ( Els increïbles ) la mare, l'Elastigirl, posseeix uns braços llargs, eterns, que tot ho abasten. Quan entres a la secció mares i pares de la vida acabes igual. Dues forces físiques oposades tiben de tu fins a axicletar-te el cos. Del braç esquerre se n'ocupa l'exèrcit de perfeccionistes impenitents, els exigents, els que orienten la seva mirada dos centímetres per sobre la teva espatlla, sempre; els de sospir condescendent; els wikipares, que tot ho saben. El braç dret l'allargassen els de la nuca flexible, un exèrcit de progenitors amants de mirar al sostre per tal d'evitar el que tenen al davant; els experts xiuladors; els fans del niaroniaro dels Payasos de la tele , els que han dimitit. I al mig hi ets tu, jo, tots, fets un embolic. M'agrada pensar que gràcies al blog alguns d'aquests embolics es desfan a cops d'humor. Estrella Morente, a Las bulerías de la bola , canta " Yo no le temo a la muerte porque morir es natural ". A mi m'agrada dir-ho diferent, no em fa por tenir fills perquè riure és natural.

Publicat al diari ARA. Diumenge 5 de juny de 2011.

Nota: i pels que tingueu curiositat aquí va l'enllaç a La pitjor mare del món http://bit.ly/kjMZDp