Vida i ficció

A l'estiu vaig patir un atac de vertigen que em va terroritzar. Feia temps que el cor no se m'accelerava, foll, per culpa d'una por imaginària tan real. Va ser a l'embassament de Cavallers, al Pallars Sobirà. Vam accedir-hi per les escales metàl·liques que s'enfilen de dret per sota les parets altes i bestials de la presa i la voregen per sota. No vaig ser conscient d'on era fins que, en alçar els ulls, el ciment em va aclaparar i va disparar el pànic de veure'm engolida per una aigua impossible que m'engolís, ensorrada per una paret que no s'ensorrarà. Va ser un vertigen invers perquè jo era sota, empetitida per aquella verticalitat esfereïdora. Vaig córrer escales amunt provant d'escapar del que no existeix. Potser van ser les enfilades recents als campanars de la Vall de Boí o tan sols la certesa del vertigen, però els vaig veure: Kim Novak caient avall i James Stewart condemnat a sofrir el que jo sofreixo, per sort, excepte aquell dia, d'una forma més amable i mínima. 

 

Començo a llegir les memòries de Salman Rushdie, Joseph Anton, i amb les tres primeres línies ja en tinc prou per saber que és un molt bon llibre. És una recomanació directa de la Marina Espasa i amb ella també comparteixo via Twitter el desassossec que provoca la primera imatge del llibre, unes mortíferes merles que exemplerifiquen l'assetjament que patirà l'autor quan la seva vida deixi de ser el que era. Totes dues bevem de Hitchcock per explicar d'una forma incontestable perquè les merles de Rushdie ens semblen tan malignes i amenaçants. I jo rumio que és Hitchcock qui millor ha justificat el fàstic i l'aprensió que sofreixo en creuar plaça Catalunya, o el meu carrer quan la vella boja tira veces als coloms.


 

El veig aparèixer i desaparèixer. El cartell anuncia una habitació per a “caballero” i dóna un número de telèfon. Als dies ja no hi és fins que, tot de sobte, me'l torno a trobar enganxat a qualsevol paret. El “caballero” anterior deu haver marxat. O potser no. Jo mateixa m'organitzo la teoria, gens original, perquè no és una teoria sinó el record d'una ficció. Rere el cartell m'agrada veure-hi dues velletes encantadores que acullen cavallers i els tracten amb una misericòrdia excessiva. Arsenic and old lace o tal i com la coneixem aquí, Arsènic per compassió. En la meva imaginació pinto les dues tietes de Cary Grant amb tocs de Teresines i tampoc m'és difícil imaginar qui seria el malvat germà tarat, n'hi ha tants d'impunes a les places de Gràcia... 

 

Que la ficció ens salvi de la realitat.