Felicitació de Nadal d'una autora atacada

Era dilluns 22 de desembre i no tenia res preparat per felicitar el Nadal.
El que veureu és una solució d'urgència.

Bon Nadal i que el tió us cagui molts llibres!!!!

El llamp màgic – les històries d’en Gènius

Fa més d’un any vaig rebre l’encàrrec d’escriure un conte que expliqués l’origen de l’amistat entre quatre personatges de ficció: en Gènius, en Playme, en Bit i la Valentina. Tots quatre són els protagonistes del portal infantil de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Fins ara, el que els nens i nenes sabien és que un llamp va caure sobre una fotocopia de la biblioteca, i el que llavors eren personatges de conte, en Gènius i el gos Playme, van passar a ser mig humans i mig màquines. I també que, gràcies a les seves noves característiques, ara podien accedir a la biblioteca virtual on hi viuen el robot Bit i la superheroïna Valentina.

Per escriure el conte em vaig formular unes quantes preguntes: què va provocar aquell llamp? I per què en Gènius va voler tafanejar per la biblioteca virtual? Com el van rebre en Bit i la Valentina? La biblioteca virtual no hauria quedat afectada després d’aquell llamp màgic? Eren igual en Bit i la Valentina abans del llamp? Per què en Gènius i en Playme poden anar del món real al virtual i en Bit i la Valentina no? La resposta a aquestes preguntes la trobareu al conte El llamp màgic que us podeu descarregar  i que també podeu obtenir de regal del 15 de desembre al 7 de gener a les Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Però un conte, és clar, no són tan sols respostes. També hi ha les paraules amb les que s’explica la història. Paraules que vaig procurar polir i repolir a l’hora d’escriure frases com les que donen inici a la història:  

“Poca gent sap que els llibres de les biblioteques tenen dues vides. Mentre els tenim oberts, lletres i dibuixos s’estan quiets perquè els puguem llegir. Els agrada als llibres lluir macos i clenxinats. Però quan les portes de la biblioteques es tanquen, les paraules xerren, riuen i canten, i els dibuixos juguen i fan gimnàstica.”

Clenxinats no és una paraula casual perquè de sobte em vaig adonar que un llibre obert té, també, una clenxa perfecta. Igual que si hagués descobert les paraules jugant en tancar-se la biblioteca, jo també em vaig permetre fer-les saltar i riure. Un joc que s’ha allargat uns quants mesos en els que també hi han participat el Txesco Montalt d'Alla Kinda autor de les fantàstiques il·lustracions del conte (busqueu un petit Darth Vader a veure si el trobeu...) i de tot el portal Gènius, coordinats per la Gemma Peres i la Mariona Poblet de la Diputació de Barcelona. Sí, cal un equip per fer possible que un llibre arribi a les mans del lector. És necessari fer tantes revisions a l'escriptura com calgui, igual que es fa amb les il·lustracions i el treball de maquetació i edició. És imprescindible fer llibres de qualitat i més si van adreçats a públic infantil i si el responsable de l'edició és la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, perquè, evidentment, es tracta de fer lectors. 

Ja ho sabeu, del 15 de desembre al 7 de gener El llamp màgic us espera a les biblioteques!

Amics Monstruosos

Quan em pregunten d’on surten les idees dels meus llibres no sempre tinc clares les respostes. Sé que Leandre el nen horrible sóc jo transformada de nena acomplexada en nen lleig i feliç ( Aquí en teniu l'opinió d'una lectora ). Puc explicar sense gaires problemes que els marcians de Xocolata de Taronja amarga que embogeixen per la cuina són producte dels molts guions que vaig escriure pel programa Cuina x solters (el llibre està descatalogat però ara s’ha convertit en un guió de ràdio que emetrà Ràdio bon rotllo, la ràdio de l’Hospital Sant Joan de Déu) i així amb bastants dels meus llibres. Però de vegades la resposta em deixa a mi mateixa en blanc.

Sé que quan vaig començar el text que ha acabat convertint-se en Amics monstruosos pensava en crear una història diferent del que solc escriure. Diferent en el sentit de fer-hi jugar elements nous. Vaig rumiar i rumiar i de sobte vaig pensar en personatges de terror per crear una història que no fos de terror. Però per què? Ni  idea. Em venia de gust. És aquell pot ple d’estrelles de colors que duc dins la caixa d'eines  que faig servir per explicar l’ofici d’escriure. La màgia del no-res, la sorpresa de l’inesperat. Cal tenir la porta oberta a la màgia, els dic, i és un consell que m’aplico. 

 Llavors em vaig començar a divertir barrejant i creant contrastos. D’aquí en va sortir en Ramon, el gos zombi, l’Egipci, el gat mòmia, la Gerda, la tortuga Frankenstein i la Piru, la Liru i la Miru, les tres periquites fantasmes. Però a qui visitarien? A qui terroritzarien o qui es pensaria que la volien terroritzar? I d’aquí en va sortir la Sandra, una nena tímida i poruga que viu amb els seus pares, una parella molt jove que l’han tingut abans del que toca. La Sandra diu que són uns pares poc professionals, i que sense la seva ajuda de filla que està en tot no se’n sortirien. La Sandra se sent estranya al seu món, descol·locada, i no té prou empenta per fer amics o per explicar als pares el que sent de debò. I llavors una nit la visita el Ramon i una altra nit tota la colla monstruosa i a poc a poc teixeix una complicitat que no ha estat capaç de teixir amb ningú al món no-monstruós. Les noves amistat l’omplen d'energia per fer-se amiga de l’únic nen de l’escola que li cau bé, en Martí. Però la realitat de l’atur, de les discussions entre els pares i els desacords entre aquests i l’àvia de la Sandra es creuen a la història. Sort que la màgia de l’amistat monstruosa l’ajudarà quan menys s’ho espera.

Al llibre, és clar, sí que hi ha elements que sé d’on surten. La Sandra se sent estranya a l’escola de pijos on l’envien els pares, malgrat el barri senzill on viu, i jo també m’hi vaig sentir, estranya, tímida i gris, quan em va tocar trepitjar una escola determinada al meu B.U.P.. La Sandra i els pares canten en un karaoke la cançó Libres perquè el meu home, la nostra amiga Elo i jo vam cantar-la a tot drap a un karaoke de les festes de Gràcia a l’Ateneu la Torna, i cantar-la em va provocar una atac d’eufòria brutal. I el Ramon es diu Antoni Ramon perquè el meu amic Toni, que no té res de monstruós, tot el contrari, però a qui li agrada tenir diversos noms, se’n diu així, malgrat fer-se dir Toni i/o Paco i quan em va explicar el seu nom de debò em vaig petar de riure. També penso que el pare amb gustos estètics de roquer em remet al meu amic Javi que lluïa un tupè i unes camperes històriques, de jove. I en general, aquests pares aficionats, aquests pares pota tendres i precoços estan fets a base de retalls de pares i mares que he vist, i de mi mateixa espifiant-la tantes i tantes vegades com a mare.

L’edició és responsabilitat del Joan Vives, d’Animallibres, la persona que va creure en aquesta història diferent i monstruosa, sí, però tendra i divertida (espero). Gràcies Joan per apostar-hi.

I les il·lustracions són del Gabriel Salvadó amb qui ja van tres llibres publicats conjuntament (La llista d’aniversari i L’últim violí). El Gabriel va ser la persona en la que vaig pensar quan el Joan Vives em va donar el sí. Té el punt de tendresa i humor barrejats en la justa mesura, amb un peu al món infantil i un peu a l’adult, un equilibri que crec que s’ajusta molt als tres llibres.  

Juliol 2015: afegeixo aquí, l'enllaç a la critica del llibre que s'ha publicat a Faristol, que l'ha fet mereixedor de 4 estrelles! Per consultar-la feu clic aquí 

Perduts a la Viquipèdia al Teatre Romea.

 

M’he preguntat moltes vegades perquè guardar papers i records. Avui n’he trobat la resposta: per escriure aquesta entrada al meu blog i poder mostrar com n’arriba a ser de curiosa la vida.

El diumenge s’estrena el meu text teatral Perduts a la Viquipèdia al Teatre Romea. El text ja es va estrenar el juliol del 2013 al Festival Grec, tal i com en vaig parlar aquí en aquest mateix blog.

Com no podia ser d’altra manera he aprofitat la nova estrena per polir el text, modificar algun detall i canviar una de les escenes ja que hi havia un moment on el resultat tècnic i el text no van acabar de casar bé. Per tant el que veureu és una versió millorada, més rodada i treballada. 

La història és la mateixa: l’Ada i el Jaume són dos preadolescents avorrits que es veuen obligats a fer un treball d’institut junts sobre un científic. Quin? Aquesta és la qüestió, que l’han de triar ells i no saben a qui escollir. Es produeix un moment de tensió entre ells, l’ordinador cau i de dins en surt Albert Einstein en persona que persegueix un Neutrí. Els nois no s’ho poden ni creure però aprofiten l’ocasió per acompanyar al Neutrí allà d’on ha sortit: la Viquipèdia, per poder escollir directament al científic que protagonitzarà el seu treball. Per fer-ho organitzaran unes olimpíades molt especials on hi participaran Madame i Monsieur Curie, Graham Bell i el seu ajudant Mister Watson, James Watt i Isaac Newton (que es marcaran un rap), Leonardo da Vinci i Narcís Monturiol i d’altres científics que perdran el cul per aparèixer al treball de l’Ada i el Jaume. El final, però, no serà l’esperat, i és que l’aventura canviarà als nois de forma definitiva. 

Podeu comprar les entrades clicant aquí i cal tenir en compte que l’obra estarà els quatre diumenges de novembre. 

-->

La direcció és de la Teresa Pombo, l’escenografia del Jon Berrondo, i els actors són els sensacionals i joves Víctor Ortega (Jaume) i Jana Roa (Ada) i els espaterrants Arnau Puig i Ricard Farré que interpreten a tots els científics. També s’ha comptat amb la col·laboració de la Lloll Bertran, el Santi Ibàñez, el Pere Planella i el Josep Minguell. Aquí podeu veure un petit vídeo del muntatge del Mercat de les Flors, el juliol del 2013.

 
-->

I ara, la vida, curiosa i divertida. Perquè el que té d’extraordinari l’estrena de diumenge és que també és la inauguració del cicle de teatre Petit Romea. De forma incomprensible el Romea havia deixat de programar teatre familiar. Incomprensible perquè és un dels teatres degans a l’hora de programar i tenir cura del teatre adreçat a infants i joves. Va ser aquí on a l’hivern de l’any 1980, de la mà d’un professor de l’escola, el Santi Chaparro, alguns companys de classe i jo vam assistir a la nostra primera obra de teatre professional. Era El rei que no reia, de Josep Maria Folch i Torres, programada dins del Cicle de Teatre per a nois i noies de Cavall Fort.

Per tant, estrenar al Romea té per a mi un sentit circular que m’agrada. Té narrativa i la narrativa, ai, em perd.

Ja ho sabeu, els diumenges de novembre ens veiem al Romea!

Criticar al crític: jornada de formació de l'equip de crítica de Faristol

Dissabte 18 d’octubre vaig participar a la Jornada de formació de l'equip de crítica de la revista Faristol, publicada pel Clijcat (Consell Català del llibre infantil i juvenil). A la taula, moderada pel Pep Molist, hi vam seure l’escriptor Jaume Copons, l’ilustrador i escriptor Bernat Cormand i jo. A la sala bona part de les persones encarregades de redactar les crítiques de literatura catalana infantil i juvenil que tots podem llegir a Faristol. Unes crítiques abundants i periòdiques, dues característiques que no es troben a cap altre mitjà de comunicació en català.

Els tres participants a la taula vam fer intervencions força diferents: el Jaume, entre d’altres coses que va dir, va disparar amb bala per afirmar que les crítiques de Faristol massa vegades acusen uniformitat (ni massa dolentes ni massa bones) i va demanar que no s’ajuntessin els cagarros (literal) amb els bons llibres. El Bernat va centrar-se en l’experiència del seu llibre “El nen perfecte” (el text el signa Àlex González i ell mateix i les il·lustracions també són seves, publicat per Sd) i en la polèmica i els perjudicis que li han comportat determinades crítiques. 

Pel que fa a mi vaig exposar que la crítica que més dol és aquella que no es fa. Sobretot quan comences a publicar i necessites més que mai difusió i orientació. A Catalunya, a més, n’anem curts. Aquí no es dóna el fenomen que ha sorgit en la literatura en castellà (i en anglès i en altres llengües) de bloggers i tubbers, lectors joves i entusiastes (molts d’ells no tenen ni divuit anys) que de forma espontània creen blogs, portals i canals de Youtube per parlar dels llibres que els agraden. Per tant, el pitjor que et pot passar quan publiques no és rebre una mala crítica, sinó que el llibre passi desapercebut. 

A partir d’aquí vaig explicar què n'espero de la crítica: que sàpiga on vivim i en quin mitjà publica, per exemple. M’he trobat amb crítiques negatives en un mitjà on només se’n publiquen quatre a l’any. Cal triar, llavors, un llibre que no agrada? I fer-ho aquí que som en una situació de fragilitat cultural total? No dic pas que s’amaguin o es deixin de fer crítiques negatives. Per exemple, trobo que a Faristol hi han de ser. Ja he dit que és un mitjà que en fa moltes i que, per tant, és licit i necessari que en publiqui de favorables i que s'assenyali allò que no ho és tant. 

Un cop entrats en matèria entenc que el crític no té perquè agradar-li allò que faig, però cal que jutgi el llibre amb el màxim d’objectivitat (a partir de la subjectivitat total d'una crítica), sabent valorar allò que té al davant al marge dels gustos personals. Potser al crític no li agraden les novel·les històriques però cal que sàpiga distingir si aquell llibre de novel·la històrica és prou bo o no. 

El tema de l’humor també m’ha portat mal de caps. Penso que hi ha falta de sentit de l’humor en la crítica. L’humor és fotut perquè entra dintre de l’àrea de la subjectivitat. Allò que a tu et fa gràcia a mi cap, i al revés. Però quan parlo de falta de sentit de l’humor en la crítica ho lligo també al políticament correcte. Per comentaris que se m’han fet o que he llegit d’altres autors, penso que la pobra Astrid Lindgrend ho hauria tingut ben negre a Catalunya a l’hora d’enfrontar-se a segons quins crítics i mestres... Així que vaig aprofitar per demanar que a l'hora de fer crítica es tingui en compte el perill que representa el políticament correcte.

També vaig demanar que els crítics tinguin molt clara l’edat a partir de la qual va adreçat perquè de vegades es passa per alt o hi ha errors. Que es valori amb justícia el treball i l’autoria dels il·lustradors. Ells, potser, s’han incorporat al projecte a posteriori, però sense ells el llibre no seria com és. Això tant per bé com per mal. I tant va per defensar la descompensació de qualitat de text i lustracions, com per assenyalar-ne l’equilibri. I que el crític contextualitzi el llibre parlant de l’editorial i de la trajectòria del propi autor.

Sobre el contingut del text vaig demanar que el crític posi al mateix nivell la trama i el llenguatge perquè, no ho oblidem, el que fem o provem de fer és literatura. No tot és la història, la coherència i els personatges. També hi ha (o hi hauria d’haver) una voluntat estilística, un treball amb la llengua i una recerca de la qualitat. I que si hi ha una falta absoluta de nivell literari que es denunciï sense embuts. Això no vol dir que no pugui ser literatura dita de consum, però que sigui de qualitat, si us plau. De fet l’altra demanda que vaig fer va ser la de demanar la mateixa exigència a la crítica de la literatura infantil i juvenil que la que es dóna (o en teoria es dóna) amb la de literatura per a adults. 

I vaig denunciar que algunes vegades les crítiques estan fetes únicament per als prescriptors, per aquelles persones que saben que els llegiran, per als adults a qui els entusiasmen determinats llibres. Són casos en els que s'oblida que els llibres, en última instància, estan escrits perquè els llegeixin nens i nenes, nois i noies. Sento que hi ha determinades crítiques fetes per mirar-se al melic, per emmirallar-se en llibres exquisits que sospito estan massa lluny del públic al que van adreçats. Cal que tinguem present què passa al carrer, com són els lectors reals, què fan els nens i nenes de carn i ossos que llegeixen o que volem que llegeixin, els nostres llibres i crítiques. Sí, el món va massa ràpid i no podem permetre’ns quedar-nos enrere. 

A partir de l’experiència de la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d’Extinció) vaig explicar que he certificat que hi ha massa gent que hauria d’estar al costat dels autors que ens mira amb menyspreu, que considera que tot el que està escrit a Catalunya és de qualitat inferior només perquè està fet aquí. I parlo de llocs tan emblemàtics com per exemple la Universitat.  Gent que, simplificant, troben que el súmmum de l’excel·lència és un àlbum il·lustrat estranger. Jo també trobo que hi ha àlbums il·lustrats estrangers que són boníssims, però demano que la mirada s’ampliï, que es consideri igual a l’autor català, que es valoritzi també la narrativa, la bona novel·la, el conte, malgrat estigui enquadernat en l’humil rústica. La bona notícia és que sento que els autors estem en un moment de canvi positiu. Que ens estem desacomplexant. Que les xarxes ens han permès connectar-nos, conèixer a molts col·legues, saber, fer i desfer, crear una plataforma com l’APE, i reivindicar la nostra feina amb fermesa. 

Després vaig fer una recopilació d’algunes de les coses no gaire bones que m’han caigut en les crítiques, com ara l'acusació de ser guionista (alhora en el món del guió em queia l’etiqueta de literària!), la de jutjar el meu text només des d’un punt de vista moral de l’actitud dels personatges, han assenyalat que podia arribar a ser absurda o han oblidat que el llibre era de capítols autoconclusius per dir que no tenia fil narratiu. 

De coses bones també me n’han dit, també: que emociono, que el ritme narratiu era àgil, que el resultat era divertit i en llegir-lo he sentit que el crític entenia la intenció i el joc literari proposat.I tot seguit vaig explicar que tant les crítiques bones com les dolentes les poso en quarantena. Totes les llegeixo vàries vegades. Les dolentes al principi (i de vegades al final)  foten molt. I foten perquè de vegades creus que no t’han entès, però també perquè de vegades assenyalen aquelles mancances que tu ja sabies, o que acabes de detectar i et sap greu no haver sabut escriure millor. Però les bones també les poso en quarantena. No s’hi val qüestionar les dolentes i imprimir i emmarcar les bones. Cal saber veure amb el cap clar si la bona crítica és encertada i, fins i tot, si allò que assenyala com a bo et pot servir per no caure sempre en els mateixos tics.

I ja per acabar vaig fer una crida a l’equip de Faristol perquè aprofitin el tresor que tenen entre mans. Ens queixem que hi ha poca crítica però a Faristol n’hi ha a cabassos. Doncs que ho explotin! Que la pàgina web sigui més visitada, que es millori el disseny, que les crítiques, aprofitant l’avantatge que ofereix internet, siguin més llargues. Sí, vull crítiques més llargues i, per tant, més argumentades! Que el disseny de la pàgina web de crítiques sigui més atractiu i que es converteixi en una autèntica referència per a llibreters i mestres, però també per a pares i mares. I els vaig convidar a un exercici de crítica: a imatge dels crítics cinematogràfics que critiquen una mateixa pel·lícula (aquell típic requadre on pots veure quantes estrelles li donen diferents crítics a diferents pel·lícules), que facin el mateix. Un mateix llibre criticat per diferents crítics. L’exercici serviria per visualitzar la sana disparitat de criteris i també per normalitzar allò que ja es dóna tant en la crítica de literatura adulta com en el cinema o el teatre. 

Perquè sí, la literatura infantil i juvenil també volem ser normals.  

Nota: gràcies a l'equip de Faristol per convidar-me. Va ser una molt bona experiència! 

Nois i noies N.O.R.M.A.L.s inventen històries

S’acaba el curs escolar i als escriptors ens arriba l’hora de fer balanç de les nostres visites a escoles i instituts. Són mesos d’anar amunt i avall, de veure de primera mà què pensen els lectors, com reben la nostra feina i de comprovar i tastar què es fa i com es treballa la literatura a l’aula. 

No tot és meravellós. I hi ha experiències directament desencoratjadores. Llocs on literatura només significa una estona on els alumnes callen i llegeixen. O ho fan veure. O ningú ho sap del cert perquè cap adult es preocupa del resultat. I per resultat no vull dir número de pàgines llegides. Jo parlo de la quantitat de passió que s’ha encomanat i transmès. Per no parlar de la desolació cultural que representa per al país la socialització dels llibres de lectura a l’aula. Segueixo pensant que si volem defensar l’escola catalana, la llengua i el país (sí, aquell país normal del que tant parlem) el primer pas és creure en la literatura, en la literatura pròpia i en el foment de la biblioteca personal. Que les escoles, els alumnes i les famílies s’adonin que comprar llibres de literatura ens fa més rics, enlloc de pensar que fan una despesa de 30 euros anuals que els descapitalitza. 

Però també hi ha llocs on els mestres i professors són autèntics motors d’animació lectora. Per aconseguir-ho no els cal usar tecnologia punta. Res de 3D, ni realitat augmentada. I si hi ha pissarres digitals s’usen com una eina més. La matèria principal que fan servir no és altra que la curiositat i la inquietud; També la passió de la que parlava; El respecte per la intel·ligència de l’alumne, sigui de 5 o 15 anys; I la ferma creença que els llibres i la literatura ens fan (els fan) més lliures. 

Una bona mostra són l’escola Mediterrània, del barri de la Barceloneta, amb qui vaig poder compartir un club de lectura del que us parlaré un altre dia, i l’Institut Serrat i Bonastre del barri de Gràcia, a Barcelona. Em van convidar per parlar amb els alumnes de 1er d’ESO que s’havien llegit el llibre “Una noia N.O.R.M.A.L. s’ofereix de cangur” (Editorial Cruïlla). Allà la literatura no tan sols es llegeix sinó que també es viu d’una forma directa a través de les classes d’escriptura creativa. L’objectiu no és formar escriptors.  Sí persones que sàpiguen desenvolupar la creativitat, el llenguatge propi i el gaudi a través de la paraula.

L’Alicia, la professora de llengua catalana va proposar als nois i noies que s’empesquessin idees per a nous llibres de la col·lecció Una noia N.O.R.M.A.L. i el resultat, com sempre, és sorprenent. Hi ha qui veu a la Ru, la protagonista de la col·lecció que somia viatjar als EEUU i viure a un ranxo de cavalls, i que per aconseguir-ho busca feinetes, com a propietària d’un cavall, amb tots els embolics que comporta. Hi ha qui es diverteix imaginant a la dolça Nàdia, una de les millors amigues de la Ru, transformada en gòtica, hi ha també una aposta decidida per l’amor de la Ru per un noi nou, hi ha qui la fa passejar gossos, pintar quadres, qui la fa treballar d’ajudant del senyor Quim, el pagès urbà mig jubilat que va conèixer fa temps la Ru. Em diverteix especialment l’opció de convertir-la en actriu d’un anunci de Nesquik o d’una sèrie juvenil de televisió o els que la fan repetir de cangur, malgrat l’experiència amb les terribles germanes Ruiz. 

Però de totes les propostes em quedo amb una d’elles en la que la Ru finalment ha aconseguit el seu somni i, ves per on, no acaba d’estar contenta. De fet està trista i enyorada d’aquella vida que li semblava tant llauna i sense substància. És, per tant, una proposta madura que ens parla de la matèria de la que estan fets els somnis, que no és altra que els mateixos somnis. 

Sóc una dona amb sort. He pogut conèixer lectors i “encomanadors” de lectura. Ara toca descansar de tant voltar, escriure i agafar forces pel curs que ve.

La ruta de les no-llibreries

Va esquinçar els sobres amb les liquidacions dels drets d’autor i en llegir-les (pobres, misèrrimes, vergonyants) va passar-li pel cap la possibilitat de suïcidar-se. Això sí, amb cert estil. Es va mirar les ungles. Un desastre. Calia que anés a comprar esmalt vermell urgentment.

Odiava el mes d’abril. Era llavors que rebia les reveladores liquidacions de drets d’autor, alhora que comprovava que les igualment reveladores llistes de llibres imprescindibles de Sant Jordi obviaven sistemàticament la seva obra, fins i tot en aquell mitjà de comunicació amb el qual havia col·laborat. El seu exmarit ja no, però la família, els pocs amics que li quedaven, els coneguts, tothom es passava els vint-i-dos primers dies desitjant-li sort i disculpant-se per molestar-la en un mes en el qual devia estar tan i tan ocupada. “I una merda”, es deia ella per dins. Encara recordava l’any que havia encadenat dues signatures de llibres. A la primera només hi van venir una amiga i una cosina. I a la segona els veïns. Però va penjar el fet a la xarxa social i mira, va rebre deu vegades més “m’agrada” que no pas llibres signats. “Ha colat”, es va dir. I ningú va descobrir l’engany, ni van comentar-li el que ella veia quan es castigava la retina passejant-la per les paradetes. Bé, el que no veia: cap llibre seu. Abril. El mes en el qual els editors no se li posaven al telèfon. La data que va triar el seu home per deixar-la, fart de sentir-la plànyer de tanta misèria editorial.

Però si se suïcidava el dia abans de Sant Jordi ningú en parlaria. Tothom estava massa ocupat vivint i comunicant el tòpic. Parlant de molts llibres i de poca literatura. Calia que esperés un dia o dos, o tres. Fer-ho bé, coi.

Mentrestant va decidir flagel·lar-se. Ella era ja una no-escriptora i faria una ruta de comiat, la de les no-llibreries. Barcelona, la seva ciutat, se n’havia espolsat unes quantes i volia ferir-se alegrement descobrint a canvi de què. Amb el pic d’ànim més alt de tot el mes va sortir de casa i va enfilar cap als Jardinets de Gràcia.

L’espai on fins fa poc hi havia la llibreria Roquer l’estaven reformant per obrir-hi una botiga de bolsos de luxe. Les fotos dels vidres li van agradar, i els bolsos també. Segurament un sol bolso costaria el mateix que tota una lleixa sencera de llibres de la Roquer. Aquesta gent eren més intel·ligents. Un atac de malvolença va fer-li recordar els milions de vegades que havia passat per la llibreria esperant veure-hi un llibre seu a l’aparador sense aconseguir-ho i en fer-hi un darrer cop d’ull no va sentir cap pena.

La següent parada la va dur al carrer Rosselló allà on abans hi havia estat Proa Espais. Mira, ara hi havia una casa de subhastes d’objectes d’art. Cultura al cap i a la fi. Cultura parlant de diners de forma desacomplexada. Va beneir-los, però alhora va desitjar sentir una mica de dolor i desengany a la següent etapa de la ruta.

Emprenyada, va aturar-se al carrer Provença davant l’antic i espectacular Happy Books, ocupat ara per un restaurant de logotip elegant i cartell gris pedra. Cultura gastronòmica. Merda. Ella volia deprimir-se davant l’ensorrament de la civilització i el pla no li estava sortint tal com havia previst.

Va obligar-se a recular i va passar davant l’antiga Excellence del carrer Balmes, encara sense substitut, i de l’Ancora y Delfín de la Diagonal, igualment sense res que la reemplacés, i es va forçar a estar lleument deprimida. Li va costar.

I, de sobte, un llampec d’inspiració la va atuir. Va pujar a l’autobús, apressada, i va plantar-se a la ronda Sant Pere en deu minuts. Per fi. Allà on hi havia hagut la Catalònia l’imperi de les MacHamburgueseshavia gosat obrir una de les seves menjadores. Ara sí que se sentia amb sintonia amb el negre univers del món editorial, farcit de negres, de falsaris, de foscos interessos i mentides obscures, de mediocritat i negació. Però llavors va venir-li a la memòria que se li havia acabat l’esmalt d’ungles aquell que durava tant i que només venien als grans magatzems d’allà al davant i va creuar el carrer. En va triar un de vermell que ressonava a xocolata. Es va imaginar amb les ungles pintades i es va dir que seria una pena no teclejar una estona, ni que fos per lluir-les. I, de fet, va recordar que el dia abans al vespre havia trobat un desllorigador per a aquella situació idiota a la qual havia sotmès els personatges de la novel·la que tenia a mig embastar. Sí, es pintaria les ungles, escriuria i desitjaria que aquest mes dels collons passés aviat. Amb estil.

(Conte-article publicat al diari ARA el 23 d’abril de 2014. Secció estil.)

L’últim violí

El conte L’últim violí no és només un conte.

És la feliç continuació dels 14 anys de relació entre una editora, la Montse Ingla, i una escriptora, jo mateixa.

És un inici, perquè amb aquest títol la Montse Ingla i l’Antoni Munné, editors d’Arcàdia, obren una col·lecció adreçada a infants, La meva Arcàdia, amb la voluntat de fomentar l’esperit crític entre els lectors més joves. Els altres dos títols són: El mirall, escrit per Jaume Cela i Juli Palou i il·lustrat per Cristina Losantos i Les mans de la Blanca escrit per Meritxell Martí i il·lustrat per Xavier Salomó.

És la suma de dos desitjos, la d’escriure un conte que d’alguna manera parlés del món i l’experiència vital del lutier David Bagué, veí del barri amb qui comparteixo algunes coneixences, i al que de tant en tant li deia “no tinc nocions musicals, i desconec el teu ofici, però un dia m’agradaria escriure un conte que en parlés”.  I el desig d’Arcàdia de parlar als nens i nenes del concepte de suficiència, de saber que ja se’n té prou d’alguna cosa i que no cal tenir-ho tot. D’una forma instintiva, quan la Montse Ingla em va proposar el projecte vaig saber que allà hi havia la història d’un lutier. I malgrat en alguns moments vaig dubtar del meu bon nas, al final L’últim violí ha fet realitat la suma dels dos desitjos.

I és, també, la meva segona col·laboració amb l’il·lustrador Gabriel Salvadó, que també va il·lustrar el meu conte La llista d’aniversari (Editorial Cruïlla). De nou els dibuixos del Gabriel catalitzen l’humor, la tendresa i l’emoció de la història. 

Ara només cal que a partir d’avui, quan el conte ja és a les llibreries, els lectors vulguin saber per què a l’Octavi li agrada tant l’ofici del seu pare. De qui són els dits que ballen claqué. Si l’àvia pot viure sense els seus mitjons vermells. Què vénen a oferir al lutier, a canvi de molts diners, els horribles trenetes, una parella de col·leccionistes molt peculiar. 

El David Bagué em va regalar una ànima, aquesta petita peça de fusta sense la qual els violins no sonarien de la mateixa manera. L'he feta aparèixer al conte, és clar. Però espero haver dotat a L'últim violí d'ànima pròpia.

L'últim violí, un conte d’Anna Manso

Editorial Arcàdia

Il·lustracions de Gabriel Salvadó

Introduït per Ferran Sáez Mateu   

A partir de 7 anys

Al club de lectura

Els esperava a la biblioteca La Fraternitat de la Barceloneta. Era la segona sessió del club de lectura i pensava parlar dels somnis. El llibre escollit és Una noia N.O.R.M.A.L. i altres animals (Cruïlla) i a les protagonistes se'ls compleix un desig: compartir pis. Per això els vaig fer escriure en un paper el que voldrien que els passés quan fossin adults. Va haver qui ho va escriure en tres segons, qui va dubtar si confessar el que volia o no, i qui va trigar en escollir de tants que en tenia. Al final vaig llegir el que havien escrit d'un en un, i els nois i noies de sisè de l'escola Mediterrània van haver d'endevinar qui dels seus companys era el propietari d'aquell somni. Va haver-hi alguna sorpresa. La quantitat de noies que volien ser mestres va sobtar a més d'un. Però quan vaig llegir «vull quedar-me aquí amb la meva família» tots menys jo van saber qui ho havia escrit. Era l'A. La setmana que ve marxarà a viure a Londres. Va deixar el Pakistan per instal·lar-se a la Barceloneta i ara la crisi empeny la seva família a tornar a marxar. Alguns companys de classe no ho sabien i els va saber molt greu, tot i que no deu ser el primer amic que viu la mateixa experiència. Vam quedar que li escriuríem correus electrònics explicant-li què fèiem al club de lectura i li vam regalar el llibre perquè se'l pogués endur i acabar la lectura. 

La meva intenció era connectar els llibres i la vida i la vida es va aparèixer, crua. També bonica. En acomiadar-se li vaig desitjar sort. «Gràcies Anna Manso» em va respondre. Gràcies A. 

(aquí teniu l'enllaç a l'àlbum de Facebook del club de lectura)