Vull parlar del que significa ser autònom,
ara, és a dir, cotitzar en el règim d’autònoms de la Seguretat Social, però en
realitat el que vull posar sobre la taula és que la nostra situació (pèssima, injusta, despòtica) és un símptoma de l’absència
de democràcia real.
Una persona es dóna d’alta d’autònoms per
exercir una activitat econòmica per compte propi (en teoria, un altre tema
seria el frau que existeix per part de tantes empreses que obliguen els seus
treballadors a desvincular-se del règim general i a ser autònoms dependents, és a dir, amb un sol
client, ells). Ser autònom vol dir que un segon després que enllesteixes els
raïms del 31 de desembre ja pagues. Importa un rave si no tens cap client,
importa un colló de mico si et passes tres mesos buscant-ne sense èxit (o amb
èxit, però ningú et soluciona els tres mesos sense ingressos però treballant i
amb voluntat de mantenir cobertura sanitària i la cotització per a la fantasia
psicotròpica d’una futura jubilació ), importa una merda si has tingut
ingressos però encara més despeses. Pagues. El mínim que pagues són 264,43
euros al mes. I si has facturat pagues un 15% de tot allò que facturis.
Repeteixo, encara que tinguis més despeses que ingressos. És a dir, tot i ser
la baula més fràgil de la cadena et converteixes en una font de finançament de
l’Estat. A canvi de què? Evidentment dels serveis que els nostres diners
financen, però sense unes baixes laborals que puguin rebre aquest nom, perquè
tens l’obligació de seguir pagant la teva cotització mensual mentre estiguis de
baixa, i perquè tot plegat et dóna tan poc que quan el diari satíric de
notícies de ficció El Mundo Today, va escampar aquesta
notícia, la majoria la van prendre per certa. De la jubilació més val no
parlar-ne perquè aviat els llibres d’economia que en parlen els trobareu a la
secció de ciència ficció de les llibreries. Per això molts autònoms fem
l’esforç suplementari d’obrir-nos plans diversos d’estalvi o activem plans B el
màxim d’imaginatius. Perquè un dia ens farem vells i necessitarem menjar i un
sostre. I per tant, aquells pagaments en brut que de joves ens semblaven
suficients i aquella cotització mínima, de sobte s’il·luminaran i els veurem com
el que eren: insuficients, perquè no pagaven només aquell mes, també estaven
destinats a pagar el futur (parlo per exemple de tantes vegades que en el món
del guió es planteja si el preu pel guió està ben pagat o no i mai ningú pensa
en un preu que et permeti cotitzar més de la base mínima de 264,43 euros com si
els cossos dels guionistes no estiguessin preparats per arribar als 65 anys)
Tot el que exposo significa que estic en
contra de pagar impostos? O de l’obligació de cotitzar? No. Perquè l’estat del
benestar funcioni necessita dels impostos dels contribuents. Però no cal que
siguin uns impostos pagats abans de saber el resultat net d’un exercici
econòmic incert. Seria molt fàcil canviar-ho per un sistema de cotització
mínima que al final de l’exercici fiscal o a través de la declaració de la
renda corresponent, equilibrés la balança i llavors es pagués segons els
ingressos constatats i calculats un cop deduïdes les despeses. Seria massa
fàcil. Massa just. Aniria massa bé per fomentar realment l’autoocupació. És
massa intel·ligent. Massa democràtic. Perquè estem instal·lats en l’absurda
idea que vivim en democràcia quan la realitat ens constata que l’Ancien Régim
no ha marxat. Perquè encara hi ha privilegiats i no privilegiats i perquè la
relació amb l’administració és vertical i despòtica. I concretament la relació amb
l’Agencia Tributaria van un pas més enllà del despotisme.
Com a exemple citaré tres casos que he viscut
en pròpia pell:
1.
Un any ens vam oblidar (dic “ens”
perquè a casa som dos autònoms i jo sóc la responsable de la comptabilitat i el
paperam) de presentar el resum de l’IVA. Vam rebre la notificació i la multa
corresponent que pujava uns 200 euros. Vaig reclamar adduint que MAI havia
deixat de pagar. Que el resum de l’IVA és un document informatiu que recopila
les dades que hisenda ja sap, però que demana al contribuint que li resumeixi
(món digital, eo?) i que en aquell moment si hi ha alguna variació que la
comuniqui. A la meva reclamació feia notar que NO hi havia cap variació de
dades, que tan sols havia estat un oblit que solucionava a l’instant i que no
hi havia hagut voluntat de no pagament. Hisenda es va passar pel folre dels
pantalons la meva reclamació i ens va tocar pagar. Per no presentar unes dades
que hisenda ja tenia. Fes-te fotre número 1.
2.
Fa tres anys els dos autònoms de
casa vam decidir unificar esforços i constituir una SCP, una societat civil
privada que simplifiqués gestions i que sota un mateix nom, ens ajudés a oferir
uns serveis professionals millors i vam invertir fent obres en un nou local,
uns baixos. Al local hi vam instal·lar calefacció per no pelar-nos de fred. I
com que un dels serveis que oferim és la fotografia de bodegons publicitaris
amb plats cuinats, vam instal·lar una cuina. Vam demanar les factures
corresponents, vam pagar l’IVA corresponent i vam presentar les factures per
deduir-nos les despeses ja que interpretàvem que tot plegat era no pas per
muntar-nos un apartament privat sinó un lloc de treball. Hisenda ens va dir que
ni la calefacció ni la cuina eren despeses adduïbles a la nostra activitat
professional. Com que sóc tan ingènua que crec en el diàleg entre administració
i administrats vaig presentar al·legacions aportant proves. Vaig rebre la
mateixa resposta negativa que la primera vegada. La mateixa. Copiar i enganxar.
L’administració no escolta i es va tornar a marcar un segon fes-te fotre de
fred i de ja cuinaràs a casa per fer fotografia publicitària professional.
3.
Fa més de sis mesos que vaig
presentar la meva declaració de renda i que espero que hisenda m’ingressi la
devolució. Avui ho he consultat i diu que tot està bé i que s’acaba de tramitar
la transferència. No em pagaran interessos de demora perquè això només passa si
t’ingressen les devolucions després del 31 de desembre. O sigui, que hisenda
m’obliga a avançar-los un 15% de tot el que facturo i encara pot trigar un any
des que s’acaba l’exercici fiscal sobre el que declaro a tornar-me tot allò que
he pagat de més. Si declaro un exercici que es va acabar el 31 de desembre de
2014 hisenda pot trigar fins el 31 de desembre del 2015 a tornar-me la
devolució de la renda. O sigui, a l’incident número 1 em vaig oblidar 1 dia de
declarar un document informatiu i em va tocar pagar 200 euros però al revés...
Ha, ha, ha! (riure histèric). Fes-te fotre número 3.
Tothom sap que és absurd reclamar a hisenda.
Que si et fan una inspecció i et reclamen res, encara que sigui injust, el més
pràctic és pagar. A no ser que siguis Rodrigo Rato i tinguis bons advocats i les connexions corresponents. Conec el cas d’unes persones que van patir l’animadversió
estranya d’una inspectora d’hisenda que es va entestar en empaperar-los per una
venda d’una casa que la senyora deia que no era la seva primera residència. Es
van veure obligats a ingressar un aval bancari i a assumir-ne les despeses
durant els 3 anys que ha durat el termini legal d’hisenda per reclamar el
suposat deute. I al final hisenda no tenia raó! Però aquestes persones han vist
com la seva economia personal durant tant de temps s’ha vist perjudicada
greument. Democràcia? Ha, ha, ha! (més riure histèric)
A més, quan les injustícies sobre els impostos
es cometen sobre els ciutadans en règim laborals són greus, gravíssimes, però
quan els que hi estem sotmesos som els autònoms, del que estem parlant és de
carregar-nos el teixit productiu del país. És un abús total i absolut. Bussines friendly? Ta mare friendly.
