Els nostres clàssics de LIJ en 8 articles

Entre el 8 i el 15 d’agost es van publicar al diari ARA 8 articles que vaig escriure sobre clàssics de literatura infantil i juvenil (LIJ) catalana. Els articles van ser un encàrrec del diari que volia que parlés de clàssics de LIJ, després que la Sílvia Soler ho fes de clàssics de literatura universal, adreçats a públic adult. Quan m’ho van proposar ho vaig tenir claríssim: en el meu cas centraria el focus en els «nostres» clàssics, els clàssics de LIJ escrits en català. 

Catalunya viu una situació anòmala pel que fa a la LIJ de creació pròpia. Així com en d’altres disciplines artístiques els creadors catalans compten amb el reconeixement social i dels experts en la matèria, el sector de la LIJ Km0 pateix una invisibilització i un menyspreu constant. I no parlo només dels mitjans de comunicació, que invisibilitzen i obvien la LIJ de forma sistemàtica, tot i algunes notables excepcions, com la feina constant de Pilar Argudo i Anna Guitart (a mode d’exemple, aquesta crònica del 3/24, un mitjà públic, sobre els premis literaris de Girona, on no hi trobareu cap esment al Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil guanyat per Xavier Gual amb el seu llibre «La noia de la caravana». Ja podem anar fent plans de lectura, ja, que els nens i joves veuen el que importa la LIJ en la nostra societat). Parlo també, per exemple, de tantes llistes i guies de recomanacions de llibres realitzades per universitats, llibreries, diaris, associacions, biblioteques, escoles, instituts, on la LIJ escrita originalment en català és minoritària, si és que hi és. O de l’exaltació constant dels clàssics forans sense que al costat d’aquesta exaltació, estudi i promoció hi veiem el mateix tracte per als nostres clàssics. Dit a la manera de Gabriel Garcia Márquez, J.K. Rowling, Ende, Sendak, Carle, Carroll o Dahl, ja tenen molta, moltíssima gent que els escrigui i reivindiqui com a lectures imprescindibles per als joves i infants de Catalunya. Lola Anglada, no. 

L’encàrrec, però, duia implícita una gran dificultat: m’havia de limitar a 8 títols, perquè aquest era el número de peces encomanades. Hi vaig rumiar molt i finalment vaig decidir aprofitar l’ocasió per demostrar unes quantes veritats: que fa molts anys que existeixen clàssics de LIJ catalans, que els clàssics no es limiten a una època concreta, que es pot fer (i és el que vaig pretendre fer) una cronologia. I el més important, que la nostra LIJ està en disposició de seguir creant nous clàssics. D’aquí l’elecció d’un títol contemporani com a tancament de la sèrie d’articles. 

Per força vaig haver de deixar fora títols que mereixien haver-hi estat. Penso en «Rovelló», de Josep Vallverdú. I en tants d’altres que jo mateixa vaig esmentar en el darrer article, i alguns que també destaca el crític Josep Maria Aloy, a l’entrada del seu blog on parla sobre els meus articles d’aquest estiu. Va ser dolorós haver de deixar fora a tanta bona literatura, però 8 títols són només 8 títols i no podia centrar-ho tot en aquells anys de renaixement de la nostra LIJ que van ser els inicis dels anys 60. I també volia obrir el ventall a la literatura per a joves, no només per a infants. 

Em fa feliç haver rebut comentaris d’encoratjament i felicitació per la iniciativa. I vull destacar el correu electrònic, amistós, agraït i generós, que em va escriure en Joaquim Carbó, la carta publicada al diari de Mercè Escalas i Llimona, filla de Mercè Llimona, i la carta postal signada per en Ramon Folch i Camarasa, en nom de la Fundació Folch i Torres, una de les cartes més entranyables que he rebut mai.  

Espero haver aconseguit explicar bé la meva tesi a través dels 8 articles que ara he penjat aquí, al meu blog. Una tesi que no és altra que Catalunya té i continuarà tenint, clàssics de LIJ per reivindicar, estimar, estudiar, reeditar... i llegir! I que no serem un país normal fins que aquesta mena d’articles, o el tuit de l’Ernest Cahué del que parla Josep Maria Aloy a l’entrada del seu blog, siguin totalment innecessaris. 

Aquí teniu els enllaços a tots els articles:

Els nostres clàssics de LIJ: “Les aventures extraordinàries de Massagran” de Josep Maria Folch i Torres

Els nostres clàssics de LIJ: “Margarida” de Lola Anglada

Els nostres clàssics de LIJ: “Tic-Tac” de Mercè Llimona

Els nostres clàssics de LIJ: “La casa sota la sorra” de Joaquim Carbó

Els nostres clàssics de LIJ: “El zoo d’en Pitus” de Sebastià Sorribas

Els nostres clàssics de LIJ: “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo

Els nostres clàssics de LIJ: “L’amiga més amiga de la Formiga Piga” d’Emili Teixidor

Els nostres clàssics de LIJ: “La guerra de les bruixes” de Maite Carranza

Els nostres clàssics de LIJ: “La guerra de les bruixes” de Maite Carranza

M’ha costat fer la tria de clàssics de la literatura infantil i juvenil, que vaig voler que fossin catalans. Me n’he deixat un munt al cove que mereixien ser reivindicats. Penso en Raspall, de Pere Calders; Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga; La guia fantàstica, de Pep Albanell; La lluna d’en Joan, de Carme Solé i Vendrell; Ot, el bruixot, de Picanyol; La Nana Bunilda menja malsons, de Mercè Companys, i molts, molts més.

I ara que vull reivindicar que els clàssics s’estableixen a base d’estimar, estudiar i promocionar els llibres contemporanis que s’ho valen, em passa el mateix. Quin llibre trio per acabar aquesta sèrie d’articles dedicats als nostres clàssics de literatura infantil i juvenil? En tinc tants a la pila... I sé que triï el que triï no agradarà. Però escullo: la trilogia La guerra de les bruixes, de la Maite Carranza.

Sí, som amigues la Maite i jo. L’amistat, però, no em cega. Els tres llibres de La guerra de les bruixes es mereixen un lloc d’honor perquè hi convergeixen molts dels requisits que es demanen als clàssics: bona literatura, visió pròpia, una història potent que sobreviu al temps, milers i milers de lectors, i encara més milers de lectors. I a sobre, una difusió a nivell mundial. La trilogia, que narra la història de l’Anaïd, la jove protagonista, que descobreix que és una bruixa Omar del clan de la lloba i es veu immersa en la guerra entre el seu clan i les sanguinàries bruixes Odish, parteix d’un imaginari proper, els Pirineus, i d’unes figures fantàstiques pròpies del país, les bruixes, aquí reivindicades també com a elements positius. A partir d’aquí viatja arreu del món, de la mateixa forma que el llibre ho ha fet en forma de traduccions. Per què no s’ha adaptat al cinema o la televisió? Per què no ens hem cregut que teníem un clàssic a l’altura del bruixot de Hogwarts? Tan se val, però encara hi som a temps.

Visca els clàssics de literatura infantil i juvenil catalans!

Publicat el diari ARA el 15 d’agost de 2017

Els nostres clàssics de LIJ: “L’amiga més amiga de la Formiga Piga” d’Emili Teixidor

Emili Teixidor ja és un clàssic. Ara que al mes de juny s’han complert cinc anys de la seva mort em ve de gust recordar que més enllà dels seus llibres adreçats al públic adult, Emili Teixidor va ser un grandíssim escriptor de literatura infantil i juvenil (LIJ). Em fa ràbia quan llegeixo articles que parlen de la seva obra i esmenten de passada Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, L’ocell de foc i L’amiga més amiga de la Formiga Piga, entre molts altres. Això, si els esmenten. I també em rebenta que no es reivindiqui el seu assaig La lectura i la vida, una autèntica injecció d’idees i reflexions al voltant del gran misteri còsmic: com fomentar la lectura entre els més joves.

Torno als seus llibres de LIJ. A la petita Formiga Piga, un autèntic festí de llenguatge, humor i narrativa. És un clàssic relativament recent, només té vint-i-un anys, però en algun moment els clàssics han de començar a ser-ho, i no cal que travessin un desert d’anys per establir que ho són. El llibre L’amiga més amiga de la Formiga Piga no ha deixat de ser llegit i estimat, és viu i continuarà sent-ho per la senzillesa magistral del seu text. La seva musicalitat l’acosta a la poesia, tan valorada pel mateix Teixidor, que recomanava als mestres que en llegissin en veu alta als alumnes o que escrivissin versos a la pissarra diàriament.

I penso que llegir en veu alta les aventures de la Formiga Piga, que, farta d’anar sempre en fila índia amb les seves companyes, va decidir tocar el dos i descobrir com era el món més amunt i més enllà, és una de les millors formes d’inocular l’alegria per la literatura. Les frases d’Emili Teixidor sonen com una partitura, i la música de les seves paraules encomana la passió per la lectura als petits, però, atenció, també als grans. Perquè com ja he dit moltes altres vegades, la literatura infantil i juvenil no té edat. I els nostres clàssics de LIJ, encara menys.

Publicat el diari ARA el 14 d’agost de 2017

Els nostres clàssics de LIJ: “Mecanoscrit del segon origen”, de Manuel de Pedrolo

-->

He tornat a llegir Mecanoscrit del segon origen. Ho he fet ara, trenta-quatre anys més tard de la primera lectura, i he tornat a caure a les xarxes que estén de manera magistral Manuel de Pedrolo. 

Me l’he llegit, empassat, devorat, tot i saber quin era el final. O potser precisament per això. Per aquella absurditat de pensament que generem alguns lectors quan rellegim: el desig que en arribar a les darreres pàgines ens sorprenguin amb un nou final, tot i que llegint-les constatem que no és així. 

L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, i el Dídac, un nen de nou anys, se salven de manera fortuïta d’un atac alienígena que deixa el nostre planeta gairebé desert de vida animal. Els mamífers, humans i animals, han estat anorreats i el paisatge que han d’afrontar l’adolescent i el nen és de destrucció total. Un paisatge descrit de manera realista que ens transmet el silenci abrusador en què ha quedat la Terra. Però també la força i l’alegria de la parella que afronta el repte de sobreviure en soledat amb una felicitat que els neix de dins sense que ho puguin i vulguin evitar. 

M’han tornat a sorprendre la joventut dels protagonistes (quan acaba el llibre l’Alba només té disset anys i el Dídac dotze); l’estil de Pedrolo, clar, directe, amb un punt elegíac, construït a base de petits paràgrafs numerats que m’han remès directament als Evangelis i que augmenta la sensació de trobar-se amb un text únic i fundacional; el lirisme quan narra l’alegria de l’Alba i el Dídac per estar junts, per estimar-se, fins i tot per viure el que els ha tocat viure, no sense una punta de remordiment; els diàlegs, breus i carregats de pensaments; i la descripció acurada d’aquest món de mort i desolació, on l’Alba i el Dídac acaben transitant amb naturalitat. 

L’única cosa que no m’ha sorprès és tornar a constatar que Mecanoscrit del segon origen és un dels nostres millors clàssics de literatura infantil i juvenil. Rellegiu-lo, sisplau. 

Publicatel diari ARA el 13 d’agost de 2017

Els nostres clàssics de LIJ: “El zoo d’en Pitus”, de Sebastià Sorribas

-->

Els autors de literatura infantil i juvenil ens fem un fart de recórrer escoles i instituts. Parlem amb els alumnes que llegeixen els nostres llibres. Nosaltres aprenem d’ells i ells descobreixen que som terrenals. De vegades els dic que tenen sort, no de tenir-me a mi, sinó de l’oportunitat. Que quan jo anava a escola no hi havia visites d’escriptors. I que si algun dia hagués entrat per la porta de l’aula el Sebastià Sorribas, l’autor del llibre El zoo d’en Pitus, m’hauria mort d’emoció.

El llibre el vaig llegir a escola. Vaig tenir sort. Els meus mestres estimaven la lectura i els llibres que ens feien llegir. Mai vaig sentir que m’obligaven a llegir sinó que compartíem la lectura. La colla del Tanet ens va seduir fins a tal punt que a classe ens vam emocionar i vam voler muntar un zoo propi. Volíem ser com el Juli, el Manelitus, el Cigró, el Fleming, la Mariona i el Tanet. Ens imaginàvem que érem igual d’arrauxats i despresos i que ens mobilitzàvem per una bona causa, en una època en què en lloc de solidaritat es parlava de generositat.

Quan els meus fills eren petits i mantenir-los amb el cul enganxat a la cadira a l’hora de sopar era una proesa, vaig llegir-los El zoo d’en Pitus en veu alta. En fer-ho vaig tornar a recordar l’alegria immensa que vaig sentir en gaudir per primera vegada de l’humor i el sentit positiu de la narració. De la innocència i la delicadesa dels personatges i situacions. Però vaig tenir por. I si no els agradava? ¿I si em preguntaven per què coi calia recaptar diners per dur en Pitus a curar-se a Suècia? No va fer falta. Van entendre que el llibre parlava d’un altre temps i es van enganxar a la narració de la mateixa manera que ho vam fer els meus companys de classe i jo ara fa gairebé quaranta anys. Sí, com m’agradaria haver conegut Sebastià Sorribas i haver pogut donar-li les gràcies per haver escrit aquest clàssic i tants altres llibres seus que també vaig llegir.

Publicatel diari ARA el 12 d’agost de 2017

Els nostres clàssics de LIJ: “La casa sota la sorra”, de Joaquim Carbó

-->

El dia que vaig colar-me al despatx del Joaquim Carbó no podia deixar de somriure. Tants anys després de llegir La casa sota la sorra, la feina de guionista del programa Una mà de contes em va donar l’oportunitat de conèixer el mestre d’escriptors de literatura infantil i juvenil catalans, i de tafanejar en el seu obrador. El despatx era ple de diaris i revistes endreçats en un caos perfecte. El Joaquim Carbó ens va explicar que la realitat era la seva font inesgotable d’idees i que d’aquella pila enorme de paper n’acabarien sortint noves novel·les, contes i narracions. Era la primavera de l’any 2013, el Joaquim Carbó tenia ja vuitanta-un anys i, efectivament, des de llavors ha seguit imaginant, escrivint i publicant.

Mentre era allà, gaudint de la seva bonhomia i senzillesa, pensava que Carbó s’assemblava al Henry Balua, el coprotagonista de La casa sota la sorra. D’acord, té la pell blanca com un glop de llet i ha portat la vida gens aventurera de treballador de banca i escriptor de literatura infantil i juvenil. Tant se val. Hi ha molt de Carbó en el personatge. De la seva idea de la justícia i les ganes de canviar el món, de la seva energia inesgotable. I alhora, segurament (Joaquim, disculpa’m si l’espifio), entreveient l’ordre desordenat del seu despatx, vaig imaginar-me que també hi havia quelcom de l’autor en la manera de fer del Pere Vidal, l’altre protagonista del llibre, i bastant més desastre que el Henry Balua.

A les pàgines del llibre la parella s’enfronten al malvat senyor Ti i la seva organització, dedicada als negocis bruts a l’Àfrica, en una aventura trepidant escrita molts anys abans que Spielberg estrenés la saga de pel·lícules d’Indiana Jones. De fet, l’any passat es van celebrar els 50 anys de la publicació d’aquest clàssic escrit per un amant del cinema. No és per casualitat que a les primeres pàgines hi llegim “Tot havia començat una tarda, a Barcelona, en sortir del cinema”. Doncs llegiu-lo i que segueixi.

Publicatel diari ARA el 11 d’agost de 2017

Els nostres clàssics de LIJ: "Tic-Tac" de Mercè Llimona

-->

Vaig llegir Tic-Tac de Mercè Llimona quan tocava. Devia tenir set anys. El vaig llegir i això vol dir que em vaig empassar les paraules, les rimes senzilles i juganeres que expliquen tot el que fa la petita Bibí al llarg d’un dia. Però també significa que em vaig aprendre de memòria els dibuixos, tendres i acurats, de Mercè Llimona. Com aquell sol que la desvetlla picant a la finestra de la seva habitació. És un sol rialler i simpàtic i la Bibí obre els ulls ensonyada per rebre’l. I després hi ha el rellotge, que pàgina a pàgina marca una hora que avança segons ho fa la narració. 

Ara mateix remeno el meu exemplar per escriure aquest article i me’l trobo tacat, remenat, masegat. És un bon senyal. Hi he tornat tantes vegades... I l’encant de la narració: el conjunt de la música de les paraules, de l’anar i venir de la petita protagonista, feinera i espavilada, i d’unes il·lustracions magistrals encara em fascinen. Tic-Tac ens parla d’una nena que es vesteix sola, que esmorza en companyia dels seus ninos, que va a l’escola i que quan torna a casa fa deures i col·labora fent tasques domèstiques, que juga i menja llaminadures, que es banya i s’adorm mentre sopa, de cansada que està. És una nena dels anys quaranta però els nostres nens i nenes tampoc fan res gaire diferent. Per això és un clàssic. 

Evidentment que hi ha detalls que revelen que el llibre va ser publicat l’any 1942. Però i què. Quan parlo sobre la vigència dels clàssics catalans de literatura infantil i juvenil hi ha qui els desqualifica per passats de moda. Per antiquats. Wendy, l’amiga de Peter Pan, tampoc seria un exemple de nena moderna. I torno a repetir: i què. Els clàssics ho són per la força de la història que ens proposen, per la potència del que narren més enllà dels detalls que són inherents a l’època en què han estat escrits. Tic-Tac és un clàssic i una porta fantàstica al món de la literatura. I si sou adults i us atreviu a gaudir-ne no caureu fulminats per cap llampec. Endavant.

Publicatel diari ARA el 10 d’agost de 2017

Els nostres clàssics de LIJ: "Margarida" de Lola Anglada

-->

Tinc una mare que em va regalar els clàssics: Homer, Shakespeare, Austen, Maragall, Carner, Rodoreda. Però abans em va obrir la porta als clàssics de la literatura infantil i juvenil (LIJ): Andersen, Peter Pan, Mary Poppins. I els clàssics de LIJ catalans. Vaig créixer convençuda que totes les persones que estimaven la literatura l’estimaven en la seva totalitat: els llibres de literatura infantil i juvenil i els llibres per a adults. I és així en molts països. Aquí la realitat és tota una altra.

Si fóssim un país normal després de llegir aquesta columna podríeu acostar-vos a qualsevol llibreria i comprar-vos Margarida de Lola Anglada. No ho intenteu. O aneu-hi i busqueu les seves magnífiques memòries, una edició a càrrec de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, publicades per la Diputació de Barcelona. Però podeu fer recerca per llibreries de vell o provar sort i demanar els escassíssims exemplars que hi ha en préstec a les biblioteques del nostre país.

La meva mare em va regalar els clàssics i per això va córrer a comprar-me totes les obres de Lola Anglada que va reeditar Altafulla l’any 1978. Margarida va ser la primera que vaig llegir. I les aventures d’aquella nena barcelonina de finals dels anys vint a qui les estrelles conviden a visitar el camp van transportar-me a un món de fantasia inconegut. Un món d’imatges i paraules belles, detallades, magnífiques. Com pot ser que no tinguem cura dels nostres clàssics? Ara mateix a Catalunya s’estudien, promocionen i editen clàssics forans mentre ens és impossible tornar a gaudir amb normalitat de les converses de la Margarida amb la seva nina Hortènsia; de les trobades amb la puput, els mussols i els ratpenats; del dinar de la nena amb les bestioles del camp sota un salze; de la seva anada al formiguer o del seu retorn a ciutat, on els objectes, plantes i follets conserven la mateixa màgia que els animalons de muntanya. No, no som un país normal. Reeditem i valorem Lola Anglada i començarem a ser-ho.

Publicat al diariARA el 9 d’agost de 2017

Els nostres clàssics de LIJ: "Les aventures extraordinàries de Massagran", de Josep Mª Folch i Torres

-->

Tot va començar amb les Aventures extraordinàries d’en Massagran. Es va publicar per entregues a la revista Patufet, i després en forma de llibre publicat per l’editor Josep Baguñà. Era l’any 1910 i la literatura infantil i juvenil catalana acabava de néixer. 

Hi havia publicacions anteriors per al públic infantil, esclar, però eren adaptacions de rondalles de Grimm o del nostre folklore o contes o petits relats amb una intenció didàctica o moralitzadora. Però no eren literatura o no ho era de creació pròpia. A Catalunya la LIJ (unes sigles que fan curtes tres paraules: la literatura infantil i juvenil) comença amb Massagran. I va ser un èxit rotund. Bestial. Tan extraordinari com el títol d’un llibre que no s’ha deixat d’editar, adaptar i llegir. És el nostre primer clàssic. 

Sí, en Massagran en diu de l’alçada d’un campanar quan parla dels habitants de l’Àfrica negra. Sí, la seva visió és la d’un noi de l’Europa colonial. Però si encara podem petar-nos de riure amb les aventures del protagonista és perquè, per començar, l’autor també ho fa. Folch i Torres, un addicte al sentimentalisme més diabètic, va aparcar la seva afició al sucre i va ser capaç de riure’s d’ell mateix i de les històries que tant li agradaven. El primer paràgraf és una paròdia de la descripció d’un indret idíl·lic. I al segon se’ns diu que el protagonista du el nom que du perquè tenia un padrí estrafolari i bromista. No hem fet més que començar però el to serà sempre el mateix: humor a raig i la voluntat de crear un antiheroi capaç de sobreviure a base d’ingenuïtat, enginy i atreviment. A la segona part del llibre s’hi afegeix un darrer element: els jocs lingüístics de l’idioma de les tribus dels Kukamuskes i els Karpantes, inventat a base de fer servir la lletra k i d’ajuntar paraules i sons (“Kètam patollas” en comptes de “Què t’empatolles”). I tot il·lustrat pel gran Junceda.

Tot va començar amb en Massagran, i per sort la LIJ de creació pròpia encara continua. Josep Maria, moltes gràcies. 

Publicatal diari ARA el 8 d’agost de 2017

Treballadora de la cultura

Avui és el dia del treball i vull parlar del meu:  tinc idees i les escric. 

Des de setembre he escrit llibres, guions, articles, continguts web diversos, activitats per clubs de lectura, presencials i virtuals.També faig conferències i trobades amb lectors, especialment joves lectors, a centres educatius i biblioteques. I des de l’octubre participo a la tertúlia de la segona hora del programa Catalunya Migdia.

Sóc, per tant, treballadora de la cultura.

Podria parlar del més evident. Pensar idees, descartar-les, escollir-ne una, desenvolupar-la, documentar-me (entrevistes, lectura, recerca a internet, etc.), esbossar un esquema, definir l’esquema, corregir l’esquema, escriure, reescriure una i totes les vegades que calguin (tres, set, nou, dotze). Revisió de galerades (en el cas dels llibres). Preparar el contingut de conferències, xerrades i tertúlies, de clubs de lectura i altres activitats d’animació lectora (arribo, en algun cas, fins i tot a elaborar un petit vídeo que edito jo mateixa de forma casolana). Però no ho faré. 

Avui vull fer la llista de tota la resta. No he dit queixar-me, he dit llistar, parlar, exposar, fer evident, treure a la llum. Començo. Agafeu una cadira.

Reunions o converses via mail o telèfon amb l’editorial, reunions o converses via mail o telèfon amb la meva agent literària; en el cas d’un nou llibre supervisió del contracte pactat per l’agència literària, converses al voltant de la il·lustració i/o la coberta, elaboració de la llista de persones a les que enviar el llibre per a la difusió, escriure una o més entrades en aquest blog, difusió via Facebook, Instagram ,Twitter, Linkedin (a partir d’aquest moment ho abreujo d’aquesta forma: FITL). Contactes amb periodistes. Si hi ha sort entrevistes (contactar pel dia, quedar, preparar-se entrevista, fer-la, difondre-la via FITL). Facturar l’avançament dels drets d’autor. Controlar el cobrament de l’avançament de drets d’autor. Supervisió de la liquidació anual de drets d’autor. Si s’escau, reclamació de la liquidació anual. Facturació dels drets d’autor. Controlar el cobrament o no dels drets d’autor. Assistència a fires literàries, signatures i altres actes de promoció: establir el dia de l’acte, el desplaçament, l’acte en si, la difusió via FITL. Trobades amb llibreters. Elaboració de documents pdf explicatius del contingut de les xerrades amb lectors i de la conferència La pitjor mare del món. Sessió de fotos de retrat per a promoció pròpia. Gestió de les trobades amb els lectors, que en el meu cas poden sorgir per petició de la pròpia editorial, de la Institució de les lletres catalanes o directament dels centres escolars o biblioteques. El mateix serveix per a les conferències que vaig dedicades a La pitjor mare del món. La gestió comporta: intercanvi de correus fins a establir la data i el contingut i enfocament, localització geogràfica del centre i introducció de la localització al GPS, lloguer del cotxe del servei de carsharing del que en sóc usuària, control que el cobrament del carsharing sigui correcte, preparació del contingut de la xerrada (la caixa d’eines que faig servir per als lectors de primària, o els power points per secundària o les conferències de La pitjor mare del món, amb l’ordinador, el passador de diapositives i tots els cables i adaptadors), desplaçament fins al lloc de la xerrada, facturació de la xerrada, control del cobrament de la xerrada. En el cas de la ILC cal omplir una valoració a un aplicatiu, el mateix a través del qual he establert la xerrada, prèvia demanda d’una informació que per a mi és fonamental, saber si el meu llibre està socialitzat o no. En cas d’estar socialitzat demano que s’enviï una carta a les famílies perquè qui ho desitgi porti llibres meus per signar. Als mails on ho demano també explicito els motius de la meva disconformitat amb la socialització del meu llibre i genera diversos mails amunt i avall. També cal, en el cas dels centres escolars on vaig amb la ILC, calcular les despeses de quilometratge i peatge i demanar a les escoles i instituts que ho tinguin preparat per pagar-m’ho el dia de la xerrada. Difusió d’algunes trobades amb lectors a través de FITL  i també del meu blog o del blog de la ILC. En alguns casos, determinats ajuntaments m’han exigit fins a quatre certificats i/o documents per poder fer  una factura de, per exemple, 150 euros bruts (de fet no els importa la quantia, els importa que sóc autònoma): certificat del banc conforme el compte és meu a partir d’un document del propi ajuntament que cal omplir, imprimir, dur al banc perquè el signin, escanejar i enviar; fotocopia del DNI, certificat conforme no tinc deutes amb hisenda, certificat conforme no tinc deutes amb la seguretat social. Aquests certificats els he demanat a través del meu gestor (trucada, enviament, cobrament del tràmit) o els he pogut fer jo perquè fa anys vaig perdre hores i hores per la gestió de la signatura electrònica quan un ajuntament me la va exigir per cobrar una factura de... 150 euros bruts (deu ser una xifra màgica, tu). Si els buròcrates municipals que s’han inventat aquestes obligacions carregoses, absurdes i abusives esdevinguessin autònoms un sol dia de la seva vida, tot seria diferent. Però seguim amb el llistat de tasques. Negociació i signatura del contracte de guió o de col·laboració amb la ràdio, o del preu pel servei de moderació de club de lectura o altres activitats d’animació lectora. Facturació. Control del cobrament. En alguns casos, també cal, lloguer del cotxe, localització del lloc on té lloc l’animació lectora, desplaçament, difusió via FITL. Vida de xarxes: llegir, comentar i escriure tuits, entrades de Facebook, Instagram i Linkedin (alguns més que altres i tot va per èpoques). Trobades i activitats amb col·legues professionals de caire sindical/reivindicatiu. Declaració trimestral de l’IVA que genero per determinats serveis: acumulació i ordenació cronològica de factures suportades, introducció a l’excel de les factures emeses i de les suportades, enviament de les dades al gestor perquè faci la gestió de l’IVA amb hisenda. Declaració anual del resum de l’IVA, que també comporta preparar més números. Declaració anual a hisenda dels proveïdors amb els que he generat un moviment superior als 3000 euros. Declaració anual de la renda de l’IRPF (jo mateixa preparo els números que passo al gestor perquè calculi i presenti la declaració). Supervisió de l’estat de la declaració d’hisenda que normalment em surt a retornar i que els darrers tres anys hisenda ha tingut el gust d’ingressar-me la devolució el mes de novembre o desembre (és a dir, que amb l’irpf que he avançat a cada factura i el temps que triga hisenda a retornar-me el que em correspon he finançat a l’Estat sense que ningú m’ho  hagi demanat ni els hagi pogut cobrar res a canvi).

Potser em deixo alguna tasca, però així que la recordi l’aniré afegint.

Sant Jordi 2017

I si fos un ocell?

Cada nova història, cada nou llibre, té un perquè, un origen, una raó. En el cas d’aquest nou llibre que presento, I si fos un ocell?, tot va començar fa molts anys, quan vaig suspendre per tercera vegada l’examen del carnet de conduir i vaig saber que per molt que acabés aprovant —cosa que va passar a la següent convocatòria—, allò no estava fet per a mi. Al còctel Molotov de desànim automobilístic amb els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran de les altures, allò que popularment s’anomena «vertigen», tot i que no ho és. Com seria capaç de conduir si m’aterria la possibilitat d’enfilar-me per segons quina carretera o passar per sobre un pont? Fins que una tarda, a la Gal·la Placídia, mentre seia a un banc en la millor de les companyies, la de la Joana Martí, vaig entomar el seu repte de complir desitjos pendents i vaig assegurar-li que així que arribés a casa trucaria al despatx dels psicòlegs especialitzats en tractar la por a conduir que havia localitzat i que demanaria hora. I ho vaig fer.

 

El que va venir després van ser molts mesos de feina conjunta amb la Maribel Martínez, que va ensenyar-me que la valentia és fer tot allò que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada imprescindible. Un dels exercicis que em va demanar que fes la Maribel era pujar dalt del terrat del meu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap al terra, cap a l’abisme. Volia que convisqués amb aquella por i que, fins i tot, imaginés què passaria si queia, perquè calia que aprengués a transitar pel malestar i comprovés per mi mateixa que, tot i passar-ho malament, el cap no m’explotava. 

  

Un dia, al terrat, vaig fixar-me en uns falciots que volaven cel amunt. Se’m va acudir que seria bo aprendre a mirar-los cel enllà com si imaginés que jo mateixa era un ocell. En fer-ho el meu cervell narrador es va activar. I si jo fos un ocell? Em vaig dir. Si jo ho hagués estat. La meva por de les altures tindria tota la lògica del món perquè em protegiria. Impediria que em llancés del terrat per volar i que en fer-ho morís esclafada. En aquell precís moment va néixer la Lola, la mare de l’Arnau, el protagonista del llibre. L’Arnau va néixer un segon després perquè el meu cervell va continuar imaginant: I què passaria si la Lola tingués un fill que la volgués ajudar? Un fill al que se li hauria acudit aquesta idea de bomber, i perquè la dona s’acostumés als ocells li regalés una parella de periquitos. Era una idea bonica, boja i divertida i me la vaig quedar. 

Escriure el que va fer l’Arnau per ajudar la mare em va ajudar a mi, també. Vaig decidir que l’Arnau no voldria ajudar només la mare, també a la Càrol, la seva germana gran, que estava tipa que la gent de la seva classe la mirés com una friqui per culpa de les seves bones notes, i que per fer-se la interessant s’havia entestat en tenir una taràntula. O el seu pare, l’Oriol, que per culpa de la crisi havia hagut de marxar a treballar a Euskadi i els enyorava. L’Arnau també tenia un petit problema, li costava escriure i les seves notes no eren res de l’altre dijous. Per compensar-lo una mica la mare l’havia apuntat a una extraescolar diferent: el taller d’invents del Paco, un home tranquil, pràctic i positiu. 

La historia que en va resultar és la que trobareu a les llibreries a partir del dilluns dia 3 d’abril, editada per Arcàdia, editorial amb qui ja vaig publicar «L’últim violí» l’any 2014. La mà de la Montse Ingla i la col·laboració del Toni Munné hi són molt presents. Sense la seva complicitat aquest llibre no hagués estat possible. També vull agrair les paraules del filòsof Joan-Carles Mèlich que a la contracoberta del llibre ens parlen del fet de perseverar. I en darrer lloc vull destacar les precioses il·lustracions de la Susanna Campillo que han obrat la meravella de fer realitat el que jo duia dins el cap, com la dels dos periquitos que podeu admirar a l'inici d'aquesta entrada. 

Aprofito per donar les gràcies a la Maribel que em va mirar fixament i em va dir que jo conduiria, que no en tenia cap dubte. També a la Mariona, de qui vaig manllevar el coratge i la persistència en el seu desig d’estudiar al Canadà. I al Nil, que em va acompanyar aquell dia que ens vam enfilar a la Torre de Collserola, i em va donar la mà. I a l’avió del Tibidabo. I a dalt del terrat. 

Quan escrivia el llibre no tenia gens clar l’encert de la predicció de la Maribel. Només sabia que ho seguiria intentant. Que seguiria perseverant. Avui puc explicar que sí, que la va clavar, i ara vaig amunt i avall, de xerrada en xerrada, o a un club de lectura, o a on sigui, amb un cop de cotxe.

Espero que gaudiu d’aquesta història adreçada especialment a les lectores i lectors a partir de 10 anys, però que pot llegir tothom que en tingui ganes, als 8, als 18 o als 88 anys. 

I si fos un ocell?
Col·lecció "La meva Arcàdia". Editorial Arcàdia
A partir de 10 anys

Un món sense LIJ KM0 de qualitat

Aquestes són les paraules que vaig adreçar ahir al públic assistent al lliurament del Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil, en nom del jurat del que en formava part en qualitat de presidenta. Evidentment, el primer que vaig fer ser felicitar els premiats, el Jaume Cela, amb el llibre El meu pare és una pissarra, i la Maria Carme Roca, amb la novel·la juvenil Selfies al cementiri.

I després vaig explicar que tots els escriptors de literatura infantil i juvenil (LIJ) som persones positives. Creiem en el futur, els lectors, els nens i nenes i els joves. Bé, són el futur, però sobretot creiem que són el present. Perquè no són només una inversió per a nodrir de lectors futurs la literatura d’adults. La que se suposa que és «la bona». Els joves lectors són una realitat, ara, com a ciutadans de ple dret que pensen, s’imaginen i es formen. 

De vegades els escriptors de LIJ catalana dubtem, perdem peu. Escriure és dur. Costa. Costa molt, moltíssim. L'entorn no ens és favorable. Molts de nosaltres hem estat a punt de tirar la tovallola milions de vegades. Ens hem dit «Que escriguin uns altres». I davant del drama de la socialització del llibre literari a l’aula i la indiferència que provoca massa sovint, ens venen ganes de plegar.  «Doncs que només hi hagi traduccions o amateurs. O gent rica que pot permetre’s el luxe d’escriure sense guanyar-s’hi la vida», ens tornem a dir. 

Una de les meves pel·lícules preferides és «It’s a wonderful life» (Que bonic és viure!) i de la mateixa manera que el protagonista, he imaginat què passaria si no es publiqués literatura infantil i juvenil catalana de qualitat: Un món sense LIJ KM0 de qualitat.  

1.    Els nens i nenes entendrien que els bons escriptors no es fan mai a casa i pocs d’ells somiarien en ser-ho.

2.    El món, les paraules, els imaginaris de qualitat serien forans, externs, aliens a la nostra realitat.

3.    En conseqüència, el món que envolta els infants i joves, per tant, seria apreciat com un món poc interessant de ser mirat i narrat. Un món poc interessant, en definitiva.

4.    Acabaríem menyspreant o mirant amb condescendència els pocs escriptors catalans de LIJ, com allò que va passar durant un temps, en què es va associar cinema espanyol a dolent, cutre i poc seductor.

5.    La llengua catalana s’associaria a un ús secundari, com de poca cosa.

6.    La llengua s’empobriria.

7.    Els únics amb feina de qualitat literària serien els traductors, una situació una mica estranya. No dic que no facin feina de qualitat, però la llengua quedaria únicament a les seves mans.

8.    Si el món imaginari del lector prové únicament de fora és molt probable que no expliqui el que li passa, els seus problemes, i que el que hi digui no l’acabi d’interessar, o que costi més enganxar-lo.

9.    Només podrien dedicar-se a escriure aquells que tinguessin  la vida econòmica resolta. Els més afavorits. I cal tenir en compte que pel que fa a les dones, només ho podrien fer aquelles que a banda de tenir prou ingressos compartissin la criança dels fills.

10. La nostra cultura, en definitiva, esdevindria una cultura de segona.

Per sort, tot i que costa, encara existeixen iniciatives com els premis literaris que es lliuren avui, que faciliten la professionalització dels escriptors i la creació de LIJ catalana de qualitat. I les obres premiades ens ho demostren, perquè tots dos, el Jaume, la Maria Carme, han fet molt bona feina. L’enhorabona!

(Nota: el jurat el formàvem la docent Anna Badia, l’escriptor Miquel Arguimbau, l’assessor literari i escriptor Pere Martí, l’editora d’infantil i juvenil de Barcanova, Sara Moyano i jo mateixa. Gràcies a tots, va ser un plaer compartir el jurat amb vosaltres!)