Les persones tristes poden ser molt alegres

Quan ets adolescent et passes la vida pixant-te de riure amb els amics, fent broma a costa del que sigui i de qui sigui, però per dins pots sentir-te com el microorganisme més insignificant de la galàxia. L’adolescent és una persona trista que pot ser molt alegre. L’alegria i l’humor et protegeixen com un escut davant la dificultat de determinats moments de la vida i és una llàstima que estigui tan mal vist. A una persona amb un somriure a la cara se li pressuposa un nivell intel·lectual més baix que a una persona amb expressió de patiment existencial. Jo mateixa ho he viscut en l’àmbit laboral. Un dia, amb l’Anna Fité, en parlàvem. “Es pensen que perquè somriem som ximpletes i curtes”. No. El bon rotllo no ven.

Però de tant en tant Darth Vader es retira a l’Estrella de la Mort.

Avui m’entreguen el Premi Gran Angular de novel·la juvenil pel llibre “Les persones tristes poden ser molt alegres”. És una novel·la esbojarrada, amb molt d’humor que parla de temes importants.

La Didi és la Diana. La Monsti és la Montse. Dues adolescents emprenyadores, que van per lliure. La Didi veu el món a través de les seves ulleres liles, i quan la seva professora de literatura, la Fòssil, l’obliga a escriure una novel·la per entregues, transforma la seva existència gris en una aventura esbojarrada, L’arqueòleg karateka, i a la seva amiga i a ella mateixa en els dos protagonistes, en Manel i en Quimsta. La vida real de les dues joves -els seus amors, els seus conflictes familiars, la seva amistat, el que es diuen i el que s’amaguen- s’encreua amb la ficció que s’inventa la Didi i s’hi reflecteix com en un mirall per demostrar que les persones tristes poden ser molt alegres.

Al llibre he inclòs homenatges a gent que m’estimo (no tothom, que no hi cabia), bromes internes, com l’autoparòdia de compradora compulsiva d’Ikea, i tot allò que se’m posava al davant en el període d’escriptura, com una vulgar xucladora d’experiències i anècdotes. Però, sobretot, vaig recuperar aquell ésser mínim i invisible que era jo quan tenia catorze anys i l'he reconvertit en algú més fort i amb més iniciativa.

Avui és un bon dia. Sí. Va per tu, papa.