Què ens està passant?

Estic deprimida. En pocs dies he vist tres pel·lícules i cap d’elles m’ha convençut. La primera “Retorn a Brideshead”. No calia. No calia fer-la. Si, és bonica. Sí, l’actor que fa de Sebastian ho fa bé. Però no calia perquè l’ombra de Jeremy Irons és allargada i omnipresent i l’actor que fa de Charles t’hi fa pensar a cada fotograma. T’hi fa pensar a crits “Jeremy, socors! Vineeee!" A més, per què fer una pel·lícula massa llarga si ja existeix una bona sèrie? Insisteixo. No calia. La segona “Sólo quiero caminar” de l’Agustín Díaz Yanes. Encara estic impactada d’aquest guió tan maldestre. Tampoc calia gastar-se els quartos en una capsa feta amb professionalitat i eficàcia, una capsa que cola, per un regal tan llufa. Vaig recordar les reunions de guionistes d’un serial tan modest econòmicament com “El cor de la ciutat” i en com intentem que tot encaixi, fins els detalls més estúpids: si un personatge diu que odia els xampinyons, mai el veuràs fotent-se un plat de crema de xampinyons. Segur que se’ns passen coses. Segur que hi ha situacions que són patilleres. Però no tantes. O no tantes en 130 minuts. A la pel·lícula hi ha un munt d’accions que no s’entenen, de personatges que no expliquen perquè fan el que fan, de situacions que no te les creus... En fi, només dir que la gent al cinema reia i la peli no és d'humor. I per intentar desclavar-me l’espina ahir vaig anar a veure “Happy” del Mike Leigh. I tampoc. Millor que les altres. Però no. El personatge se’m va acabar fent pesat. I de tanta positivitat la lligaries a una cadira perquè s’estigués quieta i li faries veure “Sólo quiero caminar” perquè estronqués el somriure. Però de totes tres és la millor. No és rodona, no és la pel·lícula que m’havia de reconciliar amb el cinema, però vaja, dolenta, dolenta, no és. Per favor, què vaig a veure ara?