Una persona X es posa en contacte amb mi. Té un projecte que vol desenvolupar i necessita una guionista. S’ha llegit algun dels meus llibres, ha estudiat el meu currículum i encaixo. Li dic que d’acord però que per accedir a treballar necessito saber dues coses: que el projecte m’agradi o que m’engresqui o que em sembli que el puc fer o tot a la vegada i que l’oferta econòmica sigui justa. La persona X em diu que ell no té la potestat pel que fa al tema econòmic i que aquest assumpte el porta la persona Z, productora. Li dic que necessito saber les dues dades alhora perquè ni ell ni jo perdem temps. Però la persona Z, productora, insisteix que primer quedem la persona X i jo i que després ella i jo ja parlarem l’assumpte econòmic. No m’acaba d’agradar però accedeixo. Dec ser una desconfiada, em dic, però la persona X és molt amable i m’ho posa més que fàcil. Quedem al costat de casa, em porta el material, tenim una petita entrevista. Queda clar que per tema de calendari jo no ho puc fer i li passo el contacte a una altra persona, en J, guionista.
En Jo repeteix exactament tot el que jo he dit. I afegeix una altra dada concreta: el que és just cobrar és el que marquen els barems indicatius del GAC (Guionistes associats de Catalunya) i que abans de treballar s’ha de signar un contracte. La persona X diu que, evidentment, que tots ens hem de guanyar la vida i que no creu que la persona Z (productora) hi posi pegues. Però... hi ha un “però”, sí. La persona Z hi posa moltes pegues i diu que per menys de la meitat del preu que marca el GAC té persones de reconeguda solvència i trajectòria que faran la feina. I diu la frase màgica “i que si el projecte surt cobraran el que toqui”. Encara no conec ni un cas, NI UN, en que després de pronunciar la frase, un dia, un mes, un any, una dècada després... ni un cas en que el projecte hagi sortit. És la frase màgica per saber que has de calçar-te les bambes i arrencar a córrer lluny, ben lluny d’aquell projecte.
Em sap greu per la persona X que té un projecte que pot acabar donant feina a força persones. Té un projecte i ha fet contactes i tota la pesca i que creu en la seva idea i és bona persona i no té ganes d’enredar a ningú. Però la persona Z és una persona com tantes d’altres d’aquest bonic país, una productora que no creu que el guió s’hagi de pagar prou com perquè els guionistes paguem el lloguer, el súper, el telèfon, l’escola dels nens, les sabates, el tallat de mig matí i la gasolina de la moto. Ah. I des d’aquí demano a les persones de reconeguda solvència que, per favor, no treballin per la meitat del sou i sense contracte perquè la cosa no s’arregla així. Només sembla que s’arregli, però no.
