Bolis

Cada vegada que compro un boli em prometo que, aquest sí, l’acabaré. Però no és així. No sé què em passa però els bolígrafs els acaben els altres, o es perden, o s’eternitzen. Succeeix un fenomen semblant amb els pots de mascareta pels cabells que viuen una llarga existència a la prestatgeria de la dutxa. O certes confitures i salses, que s’integren al paisatge de la nevera i semblen més un element decoratiu que un aliment.

Sí, amb els llibres i amb certs devedés em passa alguna cosa similar. Els compres o els reps amb entusiasme i et promets que aquest cop t’empassaràs Proust o que et capbussaràs en Buñuel, però no. Pur auto engany. Però passa que de vegades m’agafen atacs d’endreça i apilo els llibres pendents i que queda fatal cedir al mercat d’intercanvi de Sant Jordi que es fa al barri, perquè en teoria t’han d’interessar i em juro de nou que seré bona. El més normal és que n’acabi un i que aviat em deixi portar pels cants de sirena del que realment em ve de gust llegir o veure. Però també passa que agafes un llibre i descobreixes que avui és el moment perfecte per llegir-lo i que t’hi enganxes i que no entens com no ho has pogut fer abans; o que ho entens i estàs d’allò més feliç que ara les circumstàncies siguin favorables.

A mi m’ha passat amb “Vida i destí” de Vassili Grossman, la crònica dels darrers dies del setge de Leningrad, i una visió molt crítica de la Rússia soviètica. L’he gaudit com fins ara no havia estat capaç de gaudir-ne, perquè no és fàcil, però val molt la pena. L’avantatge de llegir-te un llibre dels d’aquesta pila és que en acabar-lo tens una doble satisfacció, una pel plaer que t’ha produït i l’altre perquè els teus remordiments ara són una mica més petits.