Bolis

Cada vegada que compro un boli em prometo que, aquest sí, l’acabaré. Però no és així. No sé què em passa però els bolígrafs els acaben els altres, o es perden, o s’eternitzen. Succeeix un fenomen semblant amb els pots de mascareta pels cabells que viuen una llarga existència a la prestatgeria de la dutxa. O certes confitures i salses, que s’integren al paisatge de la nevera i semblen més un element decoratiu que un aliment.

Sí, amb els llibres i amb certs devedés em passa alguna cosa similar. Els compres o els reps amb entusiasme i et promets que aquest cop t’empassaràs Proust o que et capbussaràs en Buñuel, però no. Pur auto engany. Però passa que de vegades m’agafen atacs d’endreça i apilo els llibres pendents i que queda fatal cedir al mercat d’intercanvi de Sant Jordi que es fa al barri, perquè en teoria t’han d’interessar i em juro de nou que seré bona. El més normal és que n’acabi un i que aviat em deixi portar pels cants de sirena del que realment em ve de gust llegir o veure. Però també passa que agafes un llibre i descobreixes que avui és el moment perfecte per llegir-lo i que t’hi enganxes i que no entens com no ho has pogut fer abans; o que ho entens i estàs d’allò més feliç que ara les circumstàncies siguin favorables.

A mi m’ha passat amb “Vida i destí” de Vassili Grossman, la crònica dels darrers dies del setge de Leningrad, i una visió molt crítica de la Rússia soviètica. L’he gaudit com fins ara no havia estat capaç de gaudir-ne, perquè no és fàcil, però val molt la pena. L’avantatge de llegir-te un llibre dels d’aquesta pila és que en acabar-lo tens una doble satisfacció, una pel plaer que t’ha produït i l’altre perquè els teus remordiments ara són una mica més petits.

L'origen

La imaginació és democràtica. Aquesta és la seva major virtut. Sona com un salm responsorial o un mantra per a creatius amb la moral baixa, però és veritat. Quan vaig per les escoles i ho deixo anar, els nens i nenes no s’ho creuen. Els dic que la imaginació i el potencial per fer-la créixer ens ve de sèrie i em miren desconfiats, com si els volgués vendre deu metres d’enciclopèdia.

La persona que millor ho ha enunciat ha estat el filòsof José Antonio Marina en el seu llibre escrit conjuntament amb María de la Válgoma “La magía de escribir” (Plaza y Janés). Marina ha arribat a empescar-se una fórmula matemàtica que vindria a ser una cosa semblant:

Imaginació = memòria + les operacions mentals per treure rendiment de la memòria + les ganes d’imaginar + el desig de fer coses noves + el criteri per saber triar allò que és bo de tot el que hem imaginat

De tota la fórmula el que més m’agrada és l’apartat en que parla de l’origen, de la mare del corder. I quina és? La memòria. Res del que inventem sorgeix de l’invisible, tot està al nostre cap perquè ho hem vist, ho hem escoltat, ho hem llegit o ho hem viscut. M’agrada que en la imaginació no hi hagi ni gota de màgia. Aquesta visió científica d’un moment que sí té un punt esotèric. Tot el que escric parteix d’alguna cosa que ja sabia. A fregir espàrrecs la imatge del llampec que m’il·lumina amb una idea genial. Si el llampec ens ha fulminat ha estat perquè l’hem convocat amb el nostre cervell, les nostres ganes d’imaginar i de fer alguna cosa nova i amb el nostre bon sentit per decidir si el llampec ens du una idea aprofitable o un xiclet mastegat.

La imaginació és democràtica i aquesta és la seva major virtut i també el seu major defecte perquè la gent no està obligada a fer-la servir. Una llàstima.

Mico Pallofa

Algú ha penjat una peça del programa Mic3 al Youtube i com que van molt buscats aquí la deixo. El guió és de servidora, editat pel Manel Trias i la Laia Gimó. A veure si algú encerta qui és el mico Pallofa. Una pista, fins ara no era un personatge televisiu.


http://www.youtube.com/watch?v=L6ohwSq1jZ0

No sin mis Barbies

Aquí os dejo el último cuento que he escrito para público juvenil y publicado en la revista CLIJ de este mes de noviembre. La ilustración la firma Fernando Vicente.

No sense les meves Barbies

Aquí us deixo el meu darrer conte adreçat a públic juvenil i publicat a la revista CLIJ d'aquest mes de novembre. La il·lustració la signa Fernando Vicente.

Life

A casa érem una colla de salvatges. L’altra nit, mentre veia la pel·lícula “Taking Woodstock”, traduïda per “Destino: Woodstock” (direcció d’Ang Lee amb guió de James Schamus, basat en les memòries d’Elliot Tiber, el protagonista de la història) vaig recordar l’origen del 99% de les fotografies dels nostres treballs d’escola: les revistes Life que els meus pares col·leccionaven amb paciència i estoïcisme. Eren exemplars de l’edició espanyola que retrataven uns anys i uns fets que a nosaltres, des de la Gràcia gris dels setanta i inicis dels vuitanta, ens semblava fonamental, gairebé diria que fundacional. Teníem la sensació que tot allò que era important sortia a Life, com l’arribada de l’home a la Lluna (com vam massacrar aquell reportatge!), la mort de Kennedy (miràvem i remiràvem les fotos provant de trobar l’assassí o la clau del misteri), o el mateix festival de Woodstoock.

La pel·lícula i les fotos de Life es van fondre al meu cervell i la fusió va tenir el seu punt culminant en les seqüències del fang. Fang i èxtasis en unes imatges que de petita em resultaven pertorbadores. A casa no érem hippies, precisament, i trobava aquelles fotografies de gent feliç i bruta fins les celles, amb els braços alçats, ballant, xerrant o arrebossant-se, d’allò més subversives. Una mica més tard el hippisme ens va tocar amb el dit petit. La meva germana gran ens va iniciar en el món d’en Xesco Boix (sí, vaig arribar a sentir-lo en directe!) i el meu germà gran va tenir la funesta idea de comprar-se la capsa amb el concert de Bangladesh, un concert molt bo si no fos pel disc del músic Ravi Shankar que el meu germà feia sonar cada vegada que volia tenir el menjador només per ell. Les revistes, foradades, mutilades, irreconeixibles, van sucumbir a la fúria destructora de la meva mare l’any que vam canviar-nos de pis. Per sort Internet ho soluciona tot i Life (sí, encara existeix!) et permet consultar un munt d’imatges. Buscaré aquella foto que parlava de l’existència d’un tercer ull, com a símbol de la intuïció. Per il·lustrar-ho van fer un muntatge prephotoshop on es veia un home amb ulleres i un tercer ull una mica més amunt del naixement del nas. El Quim (el meu còmplice de salvatjades) i jo, vam ser tan rucs com per empassar-nos-ho. Sort del meu pare. Ell ens va obrir el nostre tercer ull explicant-nos que, fins i tot Life, la millor revista del món, era capaç de deformar la realitat.

El forat del donut

Després de ser abduida per un bon llibre sento un buit difícil d’omplir. Com el forat del donut. Amb què es farceix? Res sembla estar a l’alçada o tot se’m figura inadequat.

Així estic ara després d’haver acabat “Un buen partido” (que pesada que sóc amb aquest llibre). Al desfici descrit s’hi afegeix la circumstància que ara mateix em toca llegir llibres per feina. Quan això passa procuro triar bons llibres que em facin oblidar la semiobligació de la lectura, però així i tot no és el mateix.
Amb les series succeeix el mateix i cada vegada que s’acaba una temporada de “Lost” o algun producte que m’ha enganxat amb la mateixa dosi d’addicció durant uns dies sóc una zombi que navega sense rumb. Al final del túnel sempre hi ha un sortida lluminosa. A “Lost” l’ha vingut a destronar “Mad men” i la segona temporada de “In treatmen”. Pel que fa als llibres sé que he de tenir paciència, enllestir els deures i deixar que el desig flueixi lliure. Llavors, no sé ben bé com, em descobreixo amb un nou llibre i si tinc sort és d’aquells que et fa pensar que el forat del donut té un gust immillorable

Suècia

Què en sé de Suècia? En realitat res. Ficcions i fantasies i l’estranya i constant aparició a la meva vida. De petita una de les meves millors amigues es deia (i encara se’n diu) Anette Anderson Oliver, de pare sue i la mare catalana. Llavors les aules no eren aquestes petites ONUs i a tots els seus companys ens semblava tan exòtic el seu origen que li vam estrangeritzar el segon cognom i enlloc del patri Oliver pronunciàvem Òliver. Unes vacances l’Anette em van enviar una postal des del país del seu pare. Era una imatge inquietant d'una carretera solitaria que enfilava una muntanya. Des de llavors he associat Suècia a carreteres zigzaguejants, a poca gent i a molts arbres.

Poc temps després la Pippi Langstrum va irrompre a la meva existència com un cicló que em va desmuntar el cervell (espero que mai s'em torni a muntar). I gairebé de forma simultània vaig llegir els llibres de l’autora sueca Karin Michaelis protagonitzats per la Bibi, una nena que viatjava sola en tren per tot el país. Ja tenia més dades: poca gent, carreteres zizjaguejants, arbres i nenes orfes de mare, amb pares d’oficis suggeridors, que feien el que els passava pel folre de les faldilles.

Durant anys l’únic contacte amb Suècia va ser el visionat d’algunes pel·lícules d’Ingmar Berman fins que va aparèixer... la coneguda botiga de mobles sueca (a partir d’ara CBMS)! I ho va fer amb la típica professionalitat sueca, quan més ho necessitava, o sigui, en el moment de muntar pis propi. Gràcies a la CBMS casa meva, colava i encara cola i si no som els clients honorífics és perquè encara no han inventat aquesta figura. I a partir d’aquí tot va anar rodat, compres un kiplan, després galetes de taronja amb xocolata, després t’entendreixes admirant què fan els suecs a les olimpíades, inclous una referència a la botiga a la teva primera novel·la juvenil, i acabes llegint les novel·les d’en Mankell. Per no parlar de la ràpida deglució de la saga Millenium.

Acabo de rebre el nou catàleg de la CBMS i m’he quedat hipnotitzada mirant les fotografies. Ara que ja em sé els mobles de memòria m’he adonat perquè m’agrada tant fullejar-lo. Són les famílies de tot tipus, les situacions que inventen per nosaltres. Un pare que treballa a l’ordinador mentre els seus fills toquen la guitarra i el piano somrients. Nens jugant en habitacions impecables. Gent sopant en un ambient perfecte. Ficció de la bona.

Què en sé de Suècia: carreteres solitàries perquè tot Cristo està a la CBMS, nenes espavilades amb pares imprudents que les deixen viatjar soles en un país de hackers i delinqüents, periodistes i inspectors que investiguen vides de ficció de personatges aparentment feliços que viuen envoltats de mobles de disseny...

Fa poc que he retrobat l’Anette i hem parlat d’un futur i hipotètic viatge a Suècia. En tinc ganes, però també temo que la realitat m’espatlli la ficció.

Atracament

ATRACAMENT

No sé com ha anat però de cop i volta sóc aquí, parlant de vacances en la pitjor forma verbal que es pot triar per parlar de vacances, el pretèrit indefinit. De totes maneres estic prou contenta. He llegit el que volia llegir i encara hi ha hagut temps per les sorpreses i els atracaments de l’ànima. Les sorpreses han vingut del bracet dels regals que em van fer els meus germans el dia del meu sant, per exemple, m’ho he passat bomba llegint “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” de Mary Ann Shaffer.

Els atracaments de l’ànima han vingut en forma de finestra-bookcrossing. M’explico. A Borredà, un poble petit del Berguedà, el bookcrossing funciona i molt bé. Hi ha tres o més finestres on la gent deixa, allibera, presta llibres que pot agafar qui vulgui i després retornar a la mateixa finestra o en d’altres punts. I quin llibre hi vaig trobar que em va fer llançar tot el que tenia pels aires i arrencar a córrer a agafar-lo? “Un buen partido” de Vikram Seth. Fa anys, uns quants ja, que me’l vaig llegir (de fet hauria de dir que “ens” el vam llegir, perquè va passar de mà en mà per tota la meva família) i em va ENTUSIASMAR. És una novel·la que passa a l’Índia uns pocs anys després de la partició i que explica una història troncal, la de Lata, una noia a qui la seva mare busca insistentment un bon partit, i després mil histories que en un moment o altre es creuen, ni que sigui per la coneixença d’un personatge d’una trama amb el d’una altra. Si parlo d’atracament de l’ànima és perquè en veure’l va ser com una fatalitat dolça i voluntària perquè el llibre té 1350 pàgines i ja sabia que me l’havia de llegir i sabia que no me’l podria acabar en una setmana. Ni en dos. De fet com més em duri millor perquè torno estar com la primera vegada, enamorada dels personatges, del to, de les mil històries, d’un país literari... I sé que quan l’acabi tornaré a experimentar l’absurda i burra enyorança per unes persones que no són de carn i ossos. Que no cal patir pel poeta Amit, el meu preferit, ni per la tria de Lata, ni pel cabra boja de Maan... perquè d’aquí deu o dotze anys em tornarà a passar el mateix, que de sobte toparé de morros amb el llibre i deixaré que em tornin a atracar l’ànima i me’l rellegiré.

Per què llegeixo?

El Jordi Cervera, escriptor (és l'actual guanyador del premi de literatura juvenil Edebé amb la novel·la "La mort a sis vint-i-cinc"), poeta i periodista cultural em va demanar unes ratlles on expliqués els motius pels quals escric, a més de parlar del llibre "Canelons freds". Aquí us deixo l'enllaç amb una petita introducció del Jordi. Gràcies per la oportunitat!

"L’Anna Manso, guionista de televisió i autora de llibres infantils, va fer el salt a la literatura juvenil amb Les persones tristes poden ser molt alegres, el llibre que es va endur el premi Gran Angular 2008 i que ha publicat Cruïlla amb el títol de Canelons freds.

Conscient de al importància que té la literatura juvenil i infantil en tot l’edifici literari de la nostra cultura, una realitat que no sempre té el recolzament unànime de tothom, li he demanat que ens faci cinc cèntims dels seus motius a l’hora d’escriure i també d’aquest llibre, una d’aquelles obres que poden ser llegides per joves i per adults amb el mateix plaer, la qual cosa vol dir que són bones i que fugen de les etiquetes i dels encotillaments. 

Escric perquè llegeixo. Perquè llegia. Em veig dalt la llitera inflant-me de galetes Maria i entrepans de Nocilla, de Torres de Malory i del Zoo d’en Pitus. No podia evitar-ho, era superior a mi. No és cap mèrit, cap ni un. És la conseqüència d’haver nascut on vaig néixer. No sé com va anar però vaig descobrir que els hidrats de carboni i la literatura eren el millor consol, el millor llençol, el millor cau, un mur rere el que amagar-se de les bombes. Devorava. Llibres lleugers i pesats, prescindibles i imprescindibles. Llibres que llegia pel gest de llegir-los, llibres que no podia deixar de llegir. Però no sóc cap erudita i tinc buits importants que no confessaré si no és en presència del meu advocat. Però, què seria de la vida d’una lectora compulsiva sense aquests buits? Sense un futur de bons llibres esperant? Sense la llista de tot el que tenim pendent?

Tornem a l’inici. Escric perquè llegeixo. De la infantesa i l’adolescència em van quedar uns quilos de més i una addicció a les històries en tots els formats: infantil, juvenil, novel•la, tele, cine, ràdio, còmic. I quan em va tocar triar a què volia dedicar-me vaig dubtar entre la raó i el somni. Vaig optar per la raó i al paperet de la Selectivitat vaig escriure Biblioteconomia i documentació. I la vida em va oferir un bon gag i vaig resultar ser numerus clausus per dues dècimes. Hosti, tu. Així que vaig llançar-me a la piscina i vaig triar estudiar cinema. Eeeeh? I on queda la literatura? Bé, he parlat de somni, no de quimera i en aquell moment treballar en el món del cinema em semblava un impossible possible, però escriure era... vaja, no era. 

La lògica matemàtica diu que l’assignatura que més m’havia d’interessar era la de guió. I així va ser perquè sinó la lògica perdria tot el sentit de la seva paraula i agafaria una depressió de cavall. Va ser el moment de traspassar la frontera, d’aixecar-se amb esforç del sofà, allisar-se les arrugues del cul del pantaló i fer el pas cap al territori dels que creen. I a això em dedico. Treballo de guionista de televisió i tinc la gran sort de poder pagar lloguer, escola, vacances, sabates i llibres (que no faltin!) gràcies a una feina que m’agrada. Però escriure guions a Catalunya significa escriure per encàrrec. Escriure el que et diuen (I per molts anys!). També hi ha gent que genera projectes propis, és clar, però són poquets, i el guió sempre és una eina al servei d’una maquinària que t’engoleix, ni que sigui una mica. I com li passa a tots els que escrivim guions, sempre hi ha un moment en que et plantes i et dius que ara et toca a tu. Hi ha qui inventa la sèrie de la seva vida, hi ha qui escriu teatre, o novel•la per adults, o un llargmetratge. En el meu cas no vaig haver de rumiar ni un segon i vaig encetar un conte. Literatura infantil.  

Hi ha aquella màxima que diu que el pitjor que pots ser en néixer és ser dona, negra i pobra perquè acumules totes les desgràcies de l’univers. Doncs bé, en el meu univers el pitjor que pots ser és ser dona, guionista de programes infantils i escriptora de literatura infantil. No. No vaig ser molt perspicaç. És veritat que també escric guions de sèries per adults i de programes del que sigui, però les etiquetes tenen més poder de permanència que els tatuatges fets una nit de vapors etílics.
Arrel de començar a publicar llibres per nanos, de publicar llibres, vaig començar a experimentar un fenomen paranormal. De tant en tant algú em criticava els meus guions acusant-los de literaris (un fet mai observat fins llavors) i els meus llibres eren jutjats com els llibres d’una guionista amb tota la voluntat d’insult que conté la paraula (Proveu, escopiu-la amb ràbia: “guionista!”). O sigui, que havia perdut ciutadania. No era guionista (pura, cent per cent) i tampoc escriptora. El fenomen es repeteix periòdicament però ara he abandonat la perplexitat i l’estupor i l’observo divertida, perquè ofereix la mesura de la cultura literària i audiovisual de l’interlocutor. I també perquè em sento totes dues coses, guionista i escriptora i no vull triar perquè ningú tria què s’estima més, si els Sugus taronja o els Sugus grocs. 



El llibre Canelons freds el vaig titular inicialment Les persones tristes poden ser molt alegres, perquè penso que és el tret que més defineix els adolescents. La barreja entre la conya permanent i la tristesa interior. I no tan sols entre els adolescents, perquè hi ha molta malenconia camuflada rere els grans bromistes de colles i grups. Ets el graciós i ja no tens dret al patiment. Un altre cop les etiquetes. Amb el llibre vaig voler fer el gest de desenganxar-les, encara que costés i en quedés aquell bocí empipador que cal gratar amb el que sigui. El llibre també és el punt i final d’una història que se’m va acudir fa anys i que no sabia com desenvolupar. O sí, però el desenvolupament no em venia gens de gust. Vaig recordar el meu germà Quim, que tenia el poder de trencar-ho tot, per desesperació dels meus pares. I vaig imaginar que aprenia a vehicular la seva força infinita gràcies al karate i que esdevenia un arqueòleg brillant, capaç d’accedir a mil tresors amagats rere unes grans pedres gràcies als seus clatellots orientals. Però escriure les aventures d’un arqueòleg em feia molta mandra. Fins que se’m va encendre la bombeta. La història del karateka seria obra d’una adolescent a la que la seva professora obligaria a escriure una novel•la. I en la narració es barrejaria la ficció i la vida de la protagonista. Un cop enllestida la vaig presentar al premi Gran Angular i va guanyar.

El llibre no és un estàndard del gènere juvenil. Conté humor, poc drama social, un mini misteri que no arriba a misteri, argot i una voluntat estilística d’explicar com es veu la vida rere unes ulleres liles. Una mica rareta. 



Quan vaig guanyar em preguntaven coses com ara “per què creus que serveix aquest premi?” i ara em penedeixo de no haver estat sincera i haver contestat que obtenir un premi i escriure en general, t’estalvia moltes visites al psiquiatra. Perquè escriure no és res més que això, tornar a escarxofar-te al sofà, aquest cop de forma activa i explicar el que veus i el que duus a dins per a qui et vulgui escoltar, una psiquiatra o cent lectors. I si enlloc de pagar la visita et donen pasta... bingo!



Gràcies Anna

Pdta - Per cert, feu una mirada al seu bloc que val la pena... i ja posats, de pas dir en resposta a un dels seus posts que a mi m'encantaria treballar amb ella, que em parlés dels seus fills i que em convidés a gaudir d'un sopar fet amb Thermomix. És una màquina que em desperta un profund respecte i una curiositat malaltissa.

Felicitats Anna per ser una mare que escriu llibres!  "