Dues

Tinc l’ànima mig partida, tot hom ho sap. El guió i la literatura conviuen en la meva vida, de vegades força bé, de vegades fotent-se cops de colze dignes d’un partit de tercera regional, però sempre hi són. Amb ulls morats i braços trencats. O amb una presència impecable, com sortits de la dutxa.

És un procés una mica ciclotímic, també, perquè periòdicament em dic a mi mateixa que no pot ser. I que em decideixi. Per sort no m’escolto. El meu cervell és entretingut d’escoltar, sí.

I hi ha dies que sóc una venuda i em declaro obertament... el que toqui. Com el diumenge que em vaig empassar el lliurament dels premis Goya per veure com li donaven al Luís Tosar i l’espera va tenir un bonus extra en forma de declaracions de Tosar en recollir l’estatueta: “los actores hacemos trabajos buenos cuando tenemos buenos personajes porque si no es muy difícil”. La guionista que hi ha en mi va somicar emocionada. Gràcies, gràcies! S’ha recordat dels guionistes. Als teus peus Tosar. I després els dos moments en els que es va premiar el guió, original per Agora (Alejandro Amenabar i Mateo Gil) i adaptat per Celda 211 (Daniel Monzón i Jorge Guerricaecheverria). Quan veus gent rebent premis per fer el mateix que tu (bé, a anys llum, ja m’enteneu) la guionista torna a patir un encongiment de cor i ni es recorda que té dos llibres començats i un més flotant en l’espai entre el teclat i el crani. La feina de guionista té tan poc glamur, tan poc encant en contra del que sembla, i tan poc reconeixement, que una es torna dèbil.

Després vaig tancar la tele i vaig recordar que Celda 211 parteix d’un bon llibre (diuen, jo no l’he llegit) de l’escriptor Francisco Pérez Gandul i va començar la típica baralla de pati de presó entre l’escriptora i la guionista. Sort que era tard i clavant quatre crits la cosa es va calmar. S’ha acabat! Totes dues, a clapar a la cel·la. Clanc! Silenci. Zzzz.