El procés d’escriptura d’un llibre, d’un guió i de tota feina creativa conté etapes invisibles i poc reconegudes. La primera, de tant evident, hi ha qui ni la compta: la decisió d’escriure. En decidir-nos s’activen totes aquelles cèl·lules necessàries per triar quina història atacarem. Pot ser que ja ho sapiguem, però també pot ser que no i aquest serà el moment de mirar, escoltar, remenar i especular. Sense el moment clau en el que ens diem “sí, vull”, sense aquest compromís matrimonial, res del que ve després seria possible. No s’hi val dir que volem escriure, un dia, o l’any que ve. Ha de ser una afirmació contundent, tot i que silenciosa.
L’altra etapa poc valorada és la que jo anomeno “la nevera”. Sempre, sempre, sempre, arriba l’hora d’aturar-se, tancar l’ordinador i deixar que el text reposi a la nevera simbòlica del disc dur. Per què? Doncs per la necessitat de distanciar-se del que hem fet i per poder llegir-lo de nou amb el màxim d’objectivitat per detectar els forats, les potes que ballen, les bigues amb aluminosi i les finestres per on s’escola el fred. Aquí la diferència entre el guió i els llibres és enorme per culpa de la pressa amb la que es treballa en televisió, en ràdio encara més, i potser l’excepció és el cinema.
La meva experiència es limita a la televisió i la possibilitat de deixar reposar el guió és mínima. Hi ha trucs, és clar, com ara escriure a tota castanya per guanyar aquest dia d’hibernació. O imprimir el text en una lletra diferent a la que s’ha escrit. O llegir en veu alta. O imprimir el guió i llegir-lo en un espai físic que no sigui la taula on l’hem teclejat. Però tots aquests trucs són pedaços que no supleixen una necessitat que pocs productors entenen.
El GAC, l’associació de guionistes de Catalunya, ha parlat en alguna ocasió d’establir el temps mínim necessari per escriure un guió, perquè cada vegada es treballa amb menys temps. A mi la idea em sembla bé, tot i que complicada, perquè penso que aquells que ens paguen no acaben de copsar que part de la feina és no fer res. No fer res per després fer amb eficàcia. Corregir-se a un mateix no és gens fàcil perquè et pots passar per dalt o per baix i si no comptes ni amb aquesta nevera la correcció es torna encara més difícil.
L’escriptura d’un llibre és diferent, excepte si és un llibre d’encàrrec amb una data de lliurament d’aquelles tan justes. Un dels avantatges d’escriure un llibre és poder dominar el temps d’escriptura malgrat l’hagis de compaginar amb una altra activitat. Ets tu qui decideixes si el llibre es refredarà unes setmanes o es congelarà uns mesos, fins i tot anys. Sí, no és tan estrany parlar d’anys. A mi m’ha passat amb histories encetades a les que no he sabut trobar el desllorigador fins molt temps després. I encara en tinc alguna rondant per l’ordinador, esperant que un dia sigui capaç de convertir-la en alguna cosa llegible.
De vegades, jo mateixa em tancaria a la nevera i em deixaria allà tancada unes setmanes, hibernant com un ós, per despertar amb el cervell i l’ànima refeta. Llàstima que el fred em tiri enrere i que el cul no m’hi càpiga entre els paquets de mongeta tendra i les carmanyoles de caldo.
