Tapar forats

La ficció pot tapar forats que mai seran farcits de cap matèria real. Imagino, per exemple, com seria el meu pare si encara fos viu. Avui celebraria un aniversari capicua, setanta-set anys i segur, segur, que tindria un ipod, i seria un addicte a descarregar-se el que fos per Internet. Sí, m’hauria fregit a preguntes informàtiques i sí, hauria envaït de virus el seu ordinador mil vegades al quadrat. Hauria viatjat a Austràlia i Àsia, perquè eren dos continents que li van quedar pendents. I potser ja no jugaria a tennis però s’hauria aficionat a un altre esport més suau, com les caminades. Tot això que explico entra dins del versemblant, però també m’agrada petjar l’accelerador i decidir en la meva pel·lícula mental que hauria aconseguit patentar un invent ben ximple i ben simple que l’hauria divertit i fet guanyar calers, com ara una rajola urbana per absorbir els pixums dels gossos. O que hauria fet amistat amb una família groenlandesa via xat i que l’haurien convidat a veure el sol de mitjanit. O que hauria creat l’associació d’amics dels acudits dolents, amb congrés mundial inclòs. O que s’hauria entestat a superar el record més absurd com la torre d’aparells de ràdio més alta del món. O...

Avui invento, ric, i em faig passar l’enyorança.