Pàgines

02 de maig 2010

Ofici antisocial


Després de dos intents, aquesta setmana em trasllado al que espero sigui el meu estudi per una temporada.


L’estudi és compartit (impossible pagar el que val un despatx per mi sola) i he hagut d’explicar a les persones amb les que comparteixo espai que l’ofici d’escriure (guions, llibres, fulletons...) et converteix en una persona antisocial i poc recomanable. Arribes, saludes, seus, et calces els auriculars i au, a escriure.


Durant una temporada vaig treballar a la redacció del Club Super3 on l’anar i venir de gent era constant i poques persones entenien que les interrupcions eren un mal son pels guionistes. Allà vaig agafar el costum de treballar amb auriculars posats. Me’ls posava fins i tot quan no escoltava música. Era l’única manera que la gent no se t’adrecés per comentar-te alguna tafaneria o fet poc important. Comunicació zero per treballar comunicant.


Comunicació zero i comportaments estranys. Sé que quan escric algun moment còmic acabo rient jo sola. O que en teclejar una escena de cabreig pitjo les tecles el triple de fort. I que en endinsar-me en un moment dramàtic dibuixo una cara de funeral digna de veure. O que m’estic alguna estona llarga mirant fixament la pantalla, com si la volgués foradar amb raigs làser, mentre el que faig és pensar en diferents solucions.


Hi ha molt de mèdium, de calçar-se les sabates dels personatges en la feina d’escriure, i per aconseguir aquest exercici de concentració no puc ni escoltar cançons en idiomes que pugui entendre (en aquest cas és una sort no saber gaire anglès, ni francès).


Sí, també m’aturo, i xerro, i faigs cafès i tafanejo per Internet i em disperso, però quan m’hi poso, m’hi poso.


Espero que els meus nous companys d’estudi em perdonin les rareses, sobretot, perquè aquest article l’he escrit des d’allà i puc assegurar que s’hi està la mar de bé.

2 comentaris:

  1. Jo també acostumo a treballar amb cascos. A la sala del costat de la meva xerren molt i com estem separats per una paret falsa que no arriba al sostre és la única manera de concentrar-me. I per fer segons què també intento escoltar música de la que no entengui la lletra o acabo cantant en veu alta! Ja veus, no ets la única asocial...

    ResponElimina
  2. Ha, ha, ha! Em consola saber-ho. Quan vaig tancar el tracte amb el nou estudi els vaig avisar, "mireu, seré la morral del local. Però en realitat sóc bona persona". Van ser comprensius.

    ResponElimina