Sóc autònoma

Al so de la tonada de la cançó que cantava Antonio Molina “Soy minero” jo canto “Sóóóc autònoma” i visc feliç e inconscient. Tan inconscient que quan algun col·lega m'argumenta que els guionistes podem exigir perfectament contractes laborals me'l miro amb estupor per després admetre que potser té raó.

Jo sóc autònoma i pel matí em miro al mirall i em concedeixo vacances curtes, tal com feia el gran Escurçó Negre al mític Baldrick:

-Baldric, et mereixes unes vacances curtes... què? T'han agradat?

Ric de la meva perfídia com a cap i em queixo de mi mateixa com a treballadora que ha de suportar brometes idiotes dels seus superiors. Per sort fa temps que em vaig quadrar a mi mateixa i ja no m'autoexploto. I, fins i tot, em regalo hores lliures quan no toca. Prendre el sol quan una hauria d'estar enllestint aquella feina té un no sé què de plaent que em perd.

Com que sóc una fervent defensora de la conciliació laboral m'he atorgat unes baixes maternals generoses de cinc, sis i nou mesos respectivament. I tinc signat amb servidora un conveni laboral que em garanteix un mes de vacances, preferentment a l'agost. Els dies d'assumptes propis són negociables.

Però no tot són festes i vacances. Quan ets autònoma no et poses mai malalta i passi el que passi lliures la feina a l'hora i com cal. Algun físic quàntic o la mateixa OMS haurien d'investigar sobre aquest fenomen que no té explicació amb els paràmetres de la ciència tradicional.

Tan sols em neguitejo quan el telèfon no sona com hauria de sonar i quan miro cap al futur. La professió de guionista a casa nostra és tan jove que no hi ha cap professional que s'hagi jubilat. Part del gremi controla els moviments dels dos professionals de més edat que, per ara, continuen fent feina com si res.

No t'ho diuen a les facultats, però per dedicar-t'hi has de saber adquirir una mena de pau espiritual, una feliç ignorància que et permet tirar endavant malgrat la incertesa del demà, del demà passat i tots els demàs imaginables . Però el que tampoc et diuen a les facultats, cursos i llibres és que la incertesa enganxa i que quan algú et parla d'aquelles feines segures en les que el més segur és que segur que segueixis al mateix lloc un dia, un altre i un altre, a tu t'agafa un ofec que fa de mal confessar en aquests dies de crisi.

Nota: de l'ofici d'escriptora des del punt de vista laboral no en parlo perquè a mi el gènere de ciència-ficció se'm dóna fatal.