El bitllet: Era jo

Ahir em vaig passar el matí seguint els mitjans de comunicació fins que van anunciar que a prop de casa havia tocat la loteria i en dos minuts em vaig plantar a l'administració. Segur que m'heu vist. Sóc la boja que s'abraçava a la propietària de l'administració, la del tenyit lamentable (m'ha costat però he aguantat sis mesos sense anar a la perruqueria), la del rímel escorregut per les llàgrimes. La que va pronunciar amb més èmfasi “Em servirà per tapar forats” (els assaigs davant del mirall han donat resultat). Aquella que va apuntar amb més finesa amb el cava fins a fer blanc a les lents i les connexions elèctriques de les càmeres de televisió. Guanyar no vaig guanyar ni un euro, ja fa mesos qie vaig decidir que no calia comprar dècims ni butlletes, però aquesta nit no crec que ningú hagi dormit més feliç i realitzada que jo.

Publicat al diari ARA el dijous 23 de desembre de 2010

El bitllet: mesures preventives

Mesures preventives

Abans de sortir de casa per anar a fer les compres de Nadal es recomana sacsejar el crani per comprovar que el cervell és on ha de ser. Una precaución tan ínfima evitarà disgustos, divorcis i assassinats. La calculadora especial que impedeix l’arrodoniment a la baixa –els maleïts 999’99€– també és imprescindible. Igual que unes ulleres equipades amb topalls laterals, a la manera dels rucs o altres bèsties de càrrega que giren i giren lligats a una sínia. Els topalls de les ulleres dirigiran la nostra vista única i exclusivamente a l’objecte en qüestió: una nina ninja, una consola que no consola, un lot de corbates alsacianes o un pijama comestible, en lloc de fixar-nos en absurditats com un paquet de bolquers a meitat de preu, arròs del Delta envasat al buit o un joc de parxís. Les bosses, en contra de l’opinió general, és millor no dur-les de casa. Massa ecològic. La utilització indiscriminada de bosses no biodegradables activarà la cèl·lula fotovoltaica del nostre sentiment de culpa i impedirà la compra excessiva. Davant de l’atac anualdel Nadal, tota precaució és poca.

Publicat al diari ARA. Dimecres 22 de desembre de 2010.

Dos punts: Tota la veritat sobre Wikileaks

Que em perdonin, però la història del soldat que va gravar informació confidencial en un CD de música de Lady Gaga no cola. La notícia sobre les filtracions de Wikileaks sembla escrita per un estudiant de guió provant d’imitar la típica pel·lícula ianqui quan, en realitat, tot té una explicació més plausible. El sistema, amics, està refredat. Patim una calipàndria d’abast mundial. La veritat, de tan evident, es fa difícil de veure, però com passava en aquells quadres horteres amb imatges en tres dimensions, un cop ho veus ja no deixes de veure-ho.

Proves? Quantes persones hi ha al món que no estiguin constipades en qualsevol dels graus de l’escala de Richter? Cap. Quants quilos de pastilles contra l’afonia s’estan venent en aquest instant? Milions de milions. Quants mocadors de paper es llencen a la brossa, o en plena calçada, xops de mocs? La conseqüència immediata de la malaltia planetària ha estat una successió de fets fora de tota lògica. A què treu cap, sinó, la fúria suïcida dels partits perdedors de les darreres eleccions? Col·lapse respiratori per virus que impedeix un correcte reg cerebral. ¿I la insistència a signar documents a les cimeres contra l’escalfament global, que no condueixen a res més que a futures signatures de futurs documents en futures cimeres contra l’escalfament global, per tal de fer passar amb raons i no fer el que s’ha de fer? Atacs de tos mental repetitius i de difícil cura. I la confusió entre el terme ONG i fundació a la samarreta del Barça? Distracció causada per un excés del llagrimeig. I els controladors? Ah, els controladors, els pobres tenien tota la raó, estaven malalts i ningú se’ls va creure i ara viuen com autèntics empestats, ocultant la seva professió a veïns i coneguts. 

La gent té fam de thriller, però el cas Wikileaks no té res d’enrevessat. La informació, senzillament, ha patit una baixada de defenses que l’ha fet vulnerable a l’atac del primer que ha passat. I com acostuma a succeir en tots els refredats, les víctimes, en aquest cas els governs occidentals, han quedat amb un aspecte tan lamentable que al seu costat Jack Nicholson, a la pel·lícula La resplendor, hauria estat un digne representant de Veneçuela al concurs de Miss Univers. I si no que preguntin a la Chacón si li ha agradat el seu retrat. Juraria que no.

Publicat al diari ARA, diumenge 18 de desembre de 2010

Dos punts: visió de negoci

Fa dies que rumio contractar el meu  veí com a agent literari. No sé ni com es diu, només sé que és l’amo del bar Ramon. Però ell no es diu Ramon, perquè té aspecte xinès, parla amb accent xinès i menja fideus xinesos a tota hora. El bar Ramon no sempre ha lluït aquest nom. Abans es deia bar La Cantonada. Per què? Doncs perquè està situat a una cantonada. Hi ha un tipus de bar que no vol figures literàries. Són aquells locals sense pla de màrqueting, amb cartell patrocinat per la casa mare de totes les begudes indefinides, taules de fòrmica i clientela d’aspecte terrenal. El bar La Cantonada un dia va penjar el cartell “es traspassa”, però el meu veí xinès no s’hi va mostrar interessat. Va ser prou llest per seure i esperar.

Setmanes més tard uns visionaris van pagar el traspàs i les moltes obres de reforma i van inaugurar una pizzeria pakistanesa. També van haver de pagar un joc de cartes per jugar al solitari perquè a la pizzeria no hi van entrar ni els repartidors d’orenga. La decoració tipus mil i una nits i les pizzes van ser una combinació tan o més incompresa que el mític vestit de cigne que duia la cantant Bjork aquell any que va assistir al lliurament dels Oscars. L’única persona que va trepitjar el local va ser... el veí xinès, llavors només propietari d’un basar de tot i res situat gairebéa tocar de la pizzeria. L’home va passar llargues estones departint amb els pizzers pakistanesos, fent-los companyia,ajudant-los a distreure’s d’aquella inactivitat... Un mes i mig després la pizzeria va tancar i en dos dies l’amic xinès inaugurava el local una altra vegada. Això sí, abans va fer penjar un nou rètol que deixés clar que una persona digna de confiança s’havia fet càrrec de la barra. Ara tothom hi pot llegir un nom com cal: bar Ramon. En dos dies havia recuperat l’antiga clientela i n’havia guanyat de nova. Sap que el negoci és el que és i ofereix el que la gent vol: patates braves, nuggets i altres viandes associades a l’oli de fregir.

Cada vegada que passo pel costat del bar, ple a vessar, hi penso. Sé que si el llogo com a agent literari l’hauré d’iniciar en algun concepte bàsic de literatura, guions i altres coses, però estic convençuda que no tindrà cap dificultat. L’home té tot el que cal: astúcia, capacitat de treball, ganes de guanyar diners i un posat de camperol xinès que amaga una autèntica bèstia negociadora. I si m’he de canviar el nom per un altre que vengui més, com J.K. Raymond, ho faré. Tot pel negoci.

Publicat al diari ARA. Diumenge 12 de desembre de 2010.

Dos punts: Leslie ‘for president’

El resultat de les eleccions està travessat d’un desig majoritari de canvi i renovació política. Pel meu gust, però, el canvi s’ha quedat tirant a curtet. La meva opció de sacsejada hauria estat el PE, el Partit Espiritista. I dic hauria perquè no existeix... encara. Del 10 al 12 de desembre se celebra a Barcelona la fira Màgic 2010, el festival anual de les ciències ocultes, i tinc posades grans esperances que el projecte del PE pugui tirar endavant. Per si la proposta qualla, m’he permès elaborar una llista d’alguns personatges (o potser hauria de dir esperits?) que es mereixen un lloc dins d’un futur govern.

Com a portaveu, l’enyorat Pepe Rubianes, el millor a l’hora de dir les coses pel seu nom. De conseller de Justícia, GrouchoMarx, un home acostumat als despropòsits i l’absurd. De consellera d’Economia, Clara Schumann, pianista, compositora, mare de vuit fills i dona d’un marit amb tendències suïcides. Si va poder tirar endavant la família en aquestes circumstàncies,és la ferma candidata per treure’ns de l’atzucac. A la tan infamada conselleria d’Interior, l’emperadriu romana Lívia, una dona de solvència contrastada a l’hora de posar ordre en la successió del seu home, l’emperador August. Seguim: a obres públiques, Ole Kirk Cristiansen, fundador de l’empresa Lego. A Sanitat, on la prioritat és reduir la despesa sanitària per, alhora, elevar el nostre nivell de salut, es necessita algú capaç de fer màgia, ja sigui blanca, negra o de coloraines, així que trio la senyora Francina Redorta, cremada per bruixa ja fa uns centenars d’anys. No trobo millor candidata a consellera d’Educació que Astrid Lindgren, creadora de la subversiva Pippi Langstrump. A Benestar Social, José Antonio Jiménez, conegut mundialment com “el del medio de los Chichos”, un conseller que sap de què va el tema. A Cultura hi penso endollar al Paul Newman, perquè sí, per guapo i bon actor, i perquè va ser el meu primer sex symbol i, què coi, d’alguna cosa m’ha de servir haver inspirat la idea del partit.

I finalment, el president. La tria era difícil, però a principis de setmana un candidat va fer un pas endavant. És un gran expert en crisis, desastres i situacions límit, just el que Catalunya necessita, Leslie Nielsen, l’actor protagonista de la saga de pel•lícules Aterra com puguis,mort dilluns passat. Des d’aquí agraeixo a Leslie la seva voluntat de servei i el seu oportú traspàs i emplaço els lectors a seguir l’evolució d’aquest partit carregat d’un futur etern.

Publicat al diari ARA. Diumenge 5 de desembre de 2010.

Aclariment a l'entrada anterior. Diari ARA

De cop se m'ha acudit que la gent que només em segueix a través d'aquest bloc no entendrà del tot l'entrada anterior. Des de diumenge passat que publico una columna setmanal al diari ARA. La columna es diu DOS PUNTS i la podreu trobar (una mica amagada) a la secció cultura. El text de l'entrada que vaig publicar correspon al meu primer article. El diari està solventant un problema a la web que impedeix que els continguts de paper es puguin consultar de forma digital, i per ajudar a totes les persones que volien llegir l'article, el vaig penjar aquí. De tota manera, quan el problema informàtic estigui solucionat continuaré penjant els articles. Serà una bona manera de tenir-los tots en un mateix punt de consulta. 

Mai havia escrit per un diari i, la veritat, l'experiència m'està agradant. M'adono de l'entrenament involuntari que m'ha suposat aquest bloc, i el meu altre bloc, La pitjor mare del món. Sóc patidora i si m'aturo a pensar en els 52 articles que conté un any m'agafa taquicàrdia. Així que opto per centrar-me en la setmana que tinc al davant, i amb la tranquilitat que em dóna tenir un parell de columnes escrites a la butxaca, per qualsevol imprevist tipus terratrèmol, cicló o tsunami a Barcelona.

Seguiré explicant com va.