Que em perdonin, però la història del soldat que va gravar informació confidencial en un CD de música de Lady Gaga no cola. La notícia sobre les filtracions de Wikileaks sembla escrita per un estudiant de guió provant d’imitar la típica pel·lícula ianqui quan, en realitat, tot té una explicació més plausible. El sistema, amics, està refredat. Patim una calipàndria d’abast mundial. La veritat, de tan evident, es fa difícil de veure, però com passava en aquells quadres horteres amb imatges en tres dimensions, un cop ho veus ja no deixes de veure-ho.
Proves? Quantes persones hi ha al món que no estiguin constipades en qualsevol dels graus de l’escala de Richter? Cap. Quants quilos de pastilles contra l’afonia s’estan venent en aquest instant? Milions de milions. Quants mocadors de paper es llencen a la brossa, o en plena calçada, xops de mocs? La conseqüència immediata de la malaltia planetària ha estat una successió de fets fora de tota lògica. A què treu cap, sinó, la fúria suïcida dels partits perdedors de les darreres eleccions? Col·lapse respiratori per virus que impedeix un correcte reg cerebral. ¿I la insistència a signar documents a les cimeres contra l’escalfament global, que no condueixen a res més que a futures signatures de futurs documents en futures cimeres contra l’escalfament global, per tal de fer passar amb raons i no fer el que s’ha de fer? Atacs de tos mental repetitius i de difícil cura. I la confusió entre el terme ONG i fundació a la samarreta del Barça? Distracció causada per un excés del llagrimeig. I els controladors? Ah, els controladors, els pobres tenien tota la raó, estaven malalts i ningú se’ls va creure i ara viuen com autèntics empestats, ocultant la seva professió a veïns i coneguts.
La gent té fam de thriller, però el cas Wikileaks no té res d’enrevessat. La informació, senzillament, ha patit una baixada de defenses que l’ha fet vulnerable a l’atac del primer que ha passat. I com acostuma a succeir en tots els refredats, les víctimes, en aquest cas els governs occidentals, han quedat amb un aspecte tan lamentable que al seu costat Jack Nicholson, a la pel·lícula La resplendor, hauria estat un digne representant de Veneçuela al concurs de Miss Univers. I si no que preguntin a la Chacón si li ha agradat el seu retrat. Juraria que no.
Publicat al diari ARA, diumenge 18 de desembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada