Dos punts: els del poble i els de la urbanització

Vaig ser nena d’urbanització, un híbrid entre nen de poble i de ciutat. No és cap mèrit, tan sols una dada antropològica. Era una civilització que desconeixia les paraules disseny i seguretat. Cada estiu compràvem guardioles de porquet a Breda i ens emmagatzemàvem dins un cotxe hores i hores per arribar a la platja i tornar escalivats i feliços. Els boscos on jugàvem a traumatitzar els més petits fent-los passar por no eren res més que parcel·les sense urbanitzar. Fèiem foc d’amagat dels pares. Fumàvem lianes. Enterràvem ampolles de Fanta pintades de color plata i a l’estiu següent les buscàvem. Érem cruels entre nosaltres i també bons amics. I cada tarda assetjàvem les cases en construcció, a l’espera que els paletes toquessin el dos per envair-les.

Darrerament, arran del llibre Els castellans, de Jordi Puntí, es parla de la rivalitat entre els castellans i els catalans, ignorant que Catalunya ha viscut un altre enfrontament transversal d’una magnitud tan important o més. La incomprensió entre “els de la urbanització” i “els del poble”. Catalans i castellans, pijos i carn de mercadillo, tots ens uníem contra l’animadversió que “els del poble” sentien per nosaltres. O això ens semblava. Era una relació estranya de dependència i mania persecutòria. De tòpics i mala llet. Un any es van instal·lar unes bandes per reduir la velocitat al carrer del poble que feia d’entrada a la urbanització. Eren de ciment, escarpades i salvatges. Va córrer la brama que la gent del poble se’n fotia en veure com rebentaven els càrters dels cotxes dels de Barcelona. Els de la urbanització van respondre amb un boicot a les botigues del poble. Les bandes es van suavitzar però va costar que la ferida cicatritzés.

Era qüestió de temps que acabéssim fent amistat amb nois i noies natius. El furor de les hormones va fondre qualsevol prejudici. Encara que... alguna cosa va quedar. I l’opinió dels adults no va variar gaire. I ara? Sé que la urbanització ha passat a ser un barri del poble. I que s’han fet i desfet mil i una famílies mixtes. Però tot i el que acabo de dir la rasa encara podria ser insalvable. No ho és. La prova que les pedregades mentals només són un record sociològic m’ha arribat en forma de trucada. L’escola del poble m’ha convidat per fer una xerrada, ami, una nena de la urbanització. He acceptat encantada. Visca la pau.

Publicat al diari ARA. Diumenge 27 de març de 2011.

Un tastet de la novel·la juvenil "Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur"

Tot arriba! Ja podeu llegir les primeres pàgines de la primera novel·la de la col·lecció juvenil Una noia N.O.R.M.A.L. El llibre du el títol de "Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur".

Que rigueu de gust

http://previewlibros.grupo-sm.com/D3FF5624-08B6-443D-9F25-7E31B59295CF.html

Dos punts: Quan tingui vuitanta anys

Quan tingui vuitanta anys i no m'aguanti els pets, fumaré tot el que m'he estat de fumar i tastaré tot el que ara no em va bé tastar. Després de dinar em clavaré una bona copa de conyac i, entre glopada i glopada, prendré el sol i escoltaré com un nét em llegeix una novel·la. La triaré ben llarga, Tolstoi, Dickens, tornar a riure amb Tom Jones o Tirant lo Blanc o, per fi, tenir temps per Montaigne. No caldrà complicar-se la vida amb les novetats als vuitanta anys, ni amagar-se de ser una repel·lent. Fets els vuitanta, a prendre pel sac. Fins i tot parlaré català correctament sense por que la gent deixi de dirigir-me la paraula perquè no m'entén. Que no em parlin, tant se me'n donarà. Eh, però el nét que llegeixi. Als fills els tinc amenaçats si no em donen néts. La maternitat és una inversió a llarg termini i els interessos i rèdits es cobren en forma de néts a qui poder subvertir. No em tiraré en paracaigudes perquè ni ara ni mai hi he trobat gaire sentit. Ni tampoc pujaré a Montserrat a peu, si no és a dalt d'un baldaquí, com una Cleopatra vella i barruda. El moment per aprendre a ballar coordinant dreta i esquerra ja m'haurà passat i respiraré alleugerida perquè sigui així. Ballaré com pugui, fent veure que no m'adono de la cara de terror dels que m'envolten. Esmorzaré sardines a la brasa malgrat la denúncia de la comunitat de veïns. Convidaré el jutge a sardines i li demostraré que els veïns són una colla d'envejosos i que el fum s'enlaira, com l'exhortació de les bruixes de Macbeth, amunt, amunt, lluny de la roba estesa del veïnat; el jutge em donarà la raó i farà que els veïns paguin les costes. Cantaré. Em colaré a la Facultat d'Exactes i, asseguda a primera fila, miraré amb cara de boja directament als ulls del professor fins que a l'home, neguitós, li caigui el llapis làser a terra i perdi el fil. Aniré a visitar una bona amiga a Lanzarote i recorrerem el sender que no vam poder recórrer la primera vegada. Potser trigarem tres dies (el nostre pas s'assemblarà més al de la vaca que al del corser) i els familiars, alarmats, mobilitzaran els equips de rescat, però el farem.

I quan arribi el mes de març recordaré aquells dies en què les notícies del Japó em van fer témer que seria difícil arribar on sóc ara, als vuitanta anys, i brindaré amb sake a la salut dels que van sobreviure i dels que no.

Publicat al diari ARA. Diumenge 20 de març de 2011

Dos punts: Món pirolític

Ahir vaig tenir un somni. Vivia en una societat amb propietats autonetejadores capaç d'anorrear la corrupció en tres quarts d'hora. Una societat pirolítica. Trepitjava carrers pirolítics amb un ferm que absorbia les tifes, pixums i tota mena de detritus indeterminats i que, fins i tot, engolia els porcs de dos potes que abocaven residus a la calçada. Agafava transports públics pirolítics que em permetien arribar a la feina, a casa, on fos, neta de mals humors, alineada amb les energies, com nova. Quan tenia petits disgustos, com un quilo de més o una recaiguda en la lluita personal contra el tabac, mastegava un xiclet pirolític que em carregava la bateria de la força de voluntat per a tota la setmana i part de l'altra. Els ascensors estaven equipats per permetre estalviar-te la dutxa, el píling i la pedicura. Tot emanava neteja, anorreant la contaminació ambiental i emocional, fins al punt que, al meu país de somni, quan tenia un conflicte amb algú ens entaforàvem dins un jacuzzi pirolític i problema solucionat. També existien, esclar, piscines i fins i tot embassaments pirolítics per liquidar conflictes regionals. De fet, l'ONU havia esdevingut l'OCPMU, l'Organització dels Contenidors Massius Pirolítics Units.

Així i tot, no era un món perfecte. No podia dir mecaguntot perquè en fer-ho es disparava una alarma aquàtica que feia desaparèixer el renec i el malestar, però em deixava molla de cap a peus i amb el pentinat fet un fàstic. Quan tafanejava sobre el lífting a què s'havia sotmès el meu cap de departament amb comentaris miserables i deliciosos, una llum estúpida i insistent m'entrava per una orella i em sortia per l'altra fins a fer-me oblidar la conversa que estava mantenint. El més refotut era l'hora del telenotícies, quan la conductora de l'informatiu em mirava als ulls per anunciar-me les virgueries financeres de Ruiz Mateos, o retransmetia la demanda de censura d'E-Cristians a l'obra de teatre Gang bang, de Josep Maria Miró, al TNC, o la veu en off deixava anar amb aquella alegria que AENA i els sindicats no s'entenen i que els usuaris dels aeroports tornaran a patir per enèsima vegada un gran trasbals. Gràcies a la televisió amb TDT pirolítica res m'afectava, però per dins em coïa aquella sensació, aquell formigueig indefinit, aquell enyor de l'existència de la saludable mala llet.

Publicat al diari ARA. Diumenge 13 de març de 2011.

Dos punts: El mètode Chatwin

Hi ha gent amb prou empenta per presentar-se per enèsima vegada a l'alcaldia del seu poble o ciutat. Fins a 36 anys fa que ho fan alguns d'ells, ens explicava l'ARA dilluns. Hi ha persones que són presidentes d'escala des que van fer-los la revisió pediàtrica neonatal. I ciutadans que quan els demanaven què volien ser de grans responien que membres de la junta directiva d'una associació, i a fe que ho van aconseguir. Hauria d'estar agraïda a totes aquestes persones que s'entreguen al país en cos i ànima. I ho estic, però, alhora, no puc evitar pensar en Chatwin. Bruce Chatwin era un expert analista d'obres d'art de Sotheby's que un dia va començar a perdre la vista. El seu oftalmòleg va determinar que havia dedicat massa estona a fixar la mirada de prop i li va recomanar que viatgés a espais oberts, en què la vista pogués perdre's. Chatwin va viatjar al desert del Sudan i problema solucionat. Però en tornar a veure el món amb claredat, l'home va aparcar la seva vida d'observador de regals cars per dedicar-se a viatjar i escriure llibres bons i hipnòtics com Los trazos de la canción . Jo convido totes aquestes persones a viatjar al desert del Sudan, al d'Almeria o al del Gobi, com el meu estimat Anacleto agente secreto , per fer la prova. Potser descobriran que han estat mirant el quadre de massa a prop i recuperaran la vista. Si fos així, podrien llançar-se de cap a una nova vida.

Al país hi ha vacants que urgeix cobrir. Joaquim Maria Puyal n'ha assenyalat una d'important, com la de fundador de la primera cadena de televisió privada en català que pugui competir amb TV3. No és l'única. Cal algú que provoqui un miracle perquè tiri endavant una llei electoral que sigui bona per als electors i que la votin els partits. Són alguns exemples, però es podria seguir fins a l'infinit: no hi ha qui hagi trobat un sistema de transport net, barat i que es pugui fer servir de forma massiva (el patinet no val, ha de ser més original i eficaç per a distàncies llargues), ni qui s'empesqui un mètode perquè els nens i nenes acabin els estudis escrivint però amb accent obert sobre la o (d'aprendre anglès ja ni en parlem). No cal que ens estanquem al mateix lloc. La rotació no és bona només al futbol, i a banda del mètode Guardiola podem aplicar el mètode Chatwin. Descobrirem que hi ha altres móns, i que ens esperen.

Publicat al diari ARA. Diumenge 6 de març de 2011.