Dos punts: Quan tingui vuitanta anys

Quan tingui vuitanta anys i no m'aguanti els pets, fumaré tot el que m'he estat de fumar i tastaré tot el que ara no em va bé tastar. Després de dinar em clavaré una bona copa de conyac i, entre glopada i glopada, prendré el sol i escoltaré com un nét em llegeix una novel·la. La triaré ben llarga, Tolstoi, Dickens, tornar a riure amb Tom Jones o Tirant lo Blanc o, per fi, tenir temps per Montaigne. No caldrà complicar-se la vida amb les novetats als vuitanta anys, ni amagar-se de ser una repel·lent. Fets els vuitanta, a prendre pel sac. Fins i tot parlaré català correctament sense por que la gent deixi de dirigir-me la paraula perquè no m'entén. Que no em parlin, tant se me'n donarà. Eh, però el nét que llegeixi. Als fills els tinc amenaçats si no em donen néts. La maternitat és una inversió a llarg termini i els interessos i rèdits es cobren en forma de néts a qui poder subvertir. No em tiraré en paracaigudes perquè ni ara ni mai hi he trobat gaire sentit. Ni tampoc pujaré a Montserrat a peu, si no és a dalt d'un baldaquí, com una Cleopatra vella i barruda. El moment per aprendre a ballar coordinant dreta i esquerra ja m'haurà passat i respiraré alleugerida perquè sigui així. Ballaré com pugui, fent veure que no m'adono de la cara de terror dels que m'envolten. Esmorzaré sardines a la brasa malgrat la denúncia de la comunitat de veïns. Convidaré el jutge a sardines i li demostraré que els veïns són una colla d'envejosos i que el fum s'enlaira, com l'exhortació de les bruixes de Macbeth, amunt, amunt, lluny de la roba estesa del veïnat; el jutge em donarà la raó i farà que els veïns paguin les costes. Cantaré. Em colaré a la Facultat d'Exactes i, asseguda a primera fila, miraré amb cara de boja directament als ulls del professor fins que a l'home, neguitós, li caigui el llapis làser a terra i perdi el fil. Aniré a visitar una bona amiga a Lanzarote i recorrerem el sender que no vam poder recórrer la primera vegada. Potser trigarem tres dies (el nostre pas s'assemblarà més al de la vaca que al del corser) i els familiars, alarmats, mobilitzaran els equips de rescat, però el farem.

I quan arribi el mes de març recordaré aquells dies en què les notícies del Japó em van fer témer que seria difícil arribar on sóc ara, als vuitanta anys, i brindaré amb sake a la salut dels que van sobreviure i dels que no.

Publicat al diari ARA. Diumenge 20 de març de 2011