Dos punts: Euros a vint duros

Em vaig fúmer un cop contra un pal dels que hi ha a les voreres. Era un pal d'aquells que tant poden servir per a un senyal de trànsit, com per a una parada d'autobús. El vaig gairebé absorbir mentre anava distreta llegint el menú d'un restaurant que m'agrada. Ho faig sempre per veure si copio algun plat i no he de pensar què fer. El cop m'ha provocat un efecte secundari inquietant. Una part del meu cervell ha recuperat informació de fa gairebé deu anys i s'ha reescrit sobre l'actual. De cop, en lloc de veure els preus en euros ho torno a veure tot en pessetes. L'ensurt ha estat majúscul. Els preus són... són... Són dantecs? Misterscroogescs? Hederaheliexescs a la manera de Pere Calders? Cardíacs és l'adjectiu que més li escau. Si de cop tornéssim a les pessetes caldria instal·lar desfibril·ladors a cada cantonada per anar recuperant ciutadans infartats. La cambrera del bar de sempre m'ha hagut de reanimar després d'informar-me que el tallat valia 199 pessetes (1,20 €). I que el minientrepà de formatge mooolt mini, 282,85 pessetes (1,70 €)!. Les sabates de rebaixes que volia firar-me han passat de ser una ganga a una estafa. No penso pagar més de 13.310,88 pessetes (80 €)! I el menú... O em fan un massatge descontracturant a la nuca quan em serveixin les postres o no pago les 1.830,24 pessetes (11 €), més propina. Que el menú està molt bé, però és un menú. El preu del casal d'estiu dels fills m'ha situat al límit de la lipotímia: una setmana de 9 a 17 hores amb menjar inclòs (tampoc cal que les criatures facin dejú) em surt per 20.881,44 pessetes per fill (125,5 €) a multiplicar per tres i sense cap descompte per família nombrosa (no, per favor, quina ocurrència). Volia anar al mercat però no he gosat. Confio que aviat tornaré a ser la que era i he deixat la compra del peix per a més endavant.

He passat unes hores apocalíptiques. M'he sentit sola i incompresa. Les persones han seguit amb la seva vida com si els preus no se'ls clavessin a la indignació. Vivim enganyats. Per poder llevar-nos cada dia i no sentir-nos nus de camisa ens obliguem a creure que una moneda d'euro equival a una de 100 pessetes. I que un bitllet de vint euros és el mateix que el de mil. I no. Total, o l'efecte desapareix o demà munto una paradeta rossinyolesca: euros a vint duros. Segur que me'ls prenen de les mans.

Publicat al diari ARA. Diumenge 3 d'abril de 2011