Lectures d'estiu: Homicidio

 Fa dies que dóno la tabarra a tohom amb la meva última lectura, Homicidio, la crònica periodística que va escriure David Simon, d'un any a la unitat d'homicidis de Baltimore el 1988. Va ser el seu primer llibre i la via d'entrada a la televisió del creador de The Whire (Tots drets!). Homicidio és tan bona que et trobes llegint la descripció d'una autòpsia sense encongir el gest. O desitjant saber-ho tot sobre un mort. T'enamores de la colla d'inspectors comandats pel tinent D'Addario i pateixes quan no resolen un cas, t'alegres quan encadenen tres resolucions i somies en saber tant com ells sobre la part fosca de la condició humana. A Homicido l'excusa de la mort, omnipresent com mai, tractada amb franquesa com poques vegades, ens du a parlar de la vida. Perquè l'eix sobre el que gira tot el llibre és això, la vida, la  vida merdosa i miserable de la majoria dels morts i la vida professional i també la personal dels inspectors. I de la violència, crua i abassegadora, en la que viuen quotidianament un munt de persones a Baltimore. 

Aquest llibre és la clau que et permet entendre perquè The Whire és tan bona. David Simon va fer un camí invers al que fem molts guionistes. Del coneixement de la realitat va passar al món de la ficció i The Wire és la ficció més real que s'ha fet per televisió en molt de temps. Si hi ha un munt de pel·lícules i sèries (d'aquí, d'allà i de tot arreu) que no funcionen és per falta de documentació, perquè es parla del que no es coneix, perquè l'arquetip s'ho menja tot.   

Fa temps que dic que els guionistes de segons quines sèries hauríem d'haver trepitjat una presó, una comissaria, un barri de merda, un jutjat, unes urgències d'hospital públic, un institut d'extraradi, una junta d'accionistes... I cal ser justos i explicar que si no es fa és perquè les empreses que fan i compren les sèries no ho troben necessari, perquè no hi ha temps, perquè ens creiem molt llestos... Tot i que, per sort, la tendència està canviant.

Evidentement ni Homicidio ni The Wire són bones només perquè es basen en la realitat. Homicidio és un llibre excel·lent, ben escrit, que t'apropa fins a la punta del nas tantes i tantes persones (totes reals, no hi ha res, cap cas, cap nom inventat) fins a fer-te comprendre el perquè de la seva manera de funcionar, del seu humor, de la necessitat de viure la feina amb normalitat. El llibre té una estructura sòlida i lineal. No és tan sols que passa un any cronològic. Hi ha d'altres bigues que sostenen l'edifici. El cas de Latonya Wallace, la nena assassinada, és, també, un dels pilars del llibre. Igual que el procés de coneixement del lector sobre tot el que envolta una unitat d'homicidis. Una explicació que es fa de forma coherent: primer el reconeixement de l'escena on s'ha trobat el cadàver i després els interrogatoris, les investigacions, la burocràcia, la jerarquia, les autòpsies, els fiscals, els jurats, la presó... És una crònica periodística, sí, i excel·lent literatura, també.   

I de regal, al final David Simon t'explica quin va ser el camí professional des del llançament del llibre, que va passar per participar en algun guió de l'adaptació del llibre a sèrie, per després escriure el llibre The Corner (La esquina, recentment publicada per Principal de los libros, la mateixa editorial de Homicidio), fer-ne una sèrie i acabar creant la meravella de The Wire.