La ràdio

Fa poc la Clara B. em deia, «a que no em guanyes a aparells de ràdio a casa». Els he comptat. En tinc 5. Però he de dir que l'aplicació de la TDT que m'agrada més és convertir la tele en ràdio i el mòbil, si no té ràdio, no me'l compro. Sí, la Clara em guanya, però per poc. Sóc una radioaficionada, i no pas del walkie-talkie. I associo les hores del dia segons els programes que puc escoltar. Trio fer feines feixugues o tancar-me a la cuina a preparar el que toca, segons si fan un programa o un altre. Donant pit a altes hores de la matinada vaig descobrir «una nit a la terra» la primera versió de «L'ofici de viure» de Catalunya Ràdio, amb el Gaspar Hernández. Els dissabtes, l'hora de cuinar el dinar és sinònim de la veu de la Rosa Badia i el programa «Tot és comèdia» de Ràdio Barcelona. I quan recullo plats i pesco el «Punt de llibre» de la mateixa emissora, amb la Pilar Argudo, els dissabtes, també sóc feliç.

Però el normal és fer zàpping i saltar segons si el Basté l'encerta o si el Fuentes té el dia. De vegades pateixo i provo amb el Francino i em pregunto qui coi s'ha inventat aquesta diferenciació tan bèstia de sexes que fa que al matí no hi hagi cap dona, i a la tarda el Clapés sigui el llanero solitario dels mascles radiofònics, al costat de la Nierga, la Tatiana Sisquella i la Júlia Otero. Els caps de setmana s'acaben al migdia, quan bona part de la programació passa a ser domini dels programes esportius. Però al matí una pot ser «escuchante» de la Pepa Fernández, a Radio Nacional («No es un día cualquiera), o llançar el crit de «A vivir que son dos días». També hi ha, és clar, l'oferta de «El suplement» a Catalunya Ràdio, o del Via Lliure a Rac1. 

No puc parlar de guió de ràdio amb coneixement de causa. No n'he fet mai. Però he parlat amb gent que en fa i n'ha fet i diria que són uns grans desconeguts. Perquè de guió, a la ràdio, n'hi ha. Allò que sembla una conversa intranscendent amb el presentador és un guió escrit, amb músiques buscades, talls de veus seleccionats i bromes molt però que molt pensades. S'escriu, fins i tot, les rèpliques que pot dir el presentador, no només el que diu la persona que fa la secció. Però allà on el guió brilla més és amb l'humor. Només cal sentir els programes delirants dels «Especialistas secundarios» (dies feiners a les 13.30 a Ràdio Barcelona) o les col·laboracions a La Ventana (tardes, Cadena SER) o al programa No es un día cualquiera (RN, matins cap de setmana) de l'humorista Juan Carlos Ortega, deixeble de Gila, o els  programes dels Òscars (RAC1, feiners 13:00), o els milions de seccions del Versió Rac1 del Clapés (tardes, feiners, RAC1) que beu directament d'aquella Ventana del Sardà, de fa anys, passada per un sedàs molt personal. Una tarda amb un senyor Bohigas inspirat no pot ser mai una mala tarda. I també recomano que es cliqui el programa "El mundo today" a la web de la cadena SER i s'escolti online, perquè s'emet en horari de desconnexió i a Catalunya és l'única manera de seguir-lo. Val la pena, és clar que tinc una flaca personal pels dos dels tertulians i no sóc imparcial.

De fet, tampoc descobreixo res si recordo els origens radiofònics de Buenafuente i tot el seu equip, entre els que hi havia Toni Soler. El Terrat, va ser, durant molt de temps, un programa de culte, amb personatges mítics com el nen tonto, que ens va provocar més d'un esquinç a les costelles de tant riure. Després la cosa va anar decaient, en proporció a la dedicació a la tele. Un cas paral·lel al de Minoria Absoluta. Miki Moto, també va començar a la ràdio i va tenir  un estol de bons guionistes guionant-li programes com «Pasta gasta». Em sento afortunada d'haver-los escoltat. Igual que al Sardà abans que es vengués l'ànima i ens fes pensar que la Gemma Nierga ho tenia cru per substituir-lo a «La Ventana», però ho va fer, i molt bé, i encara hi és, sòlida i afable, menys bèstia que el Sardà, però amb segell propi.

Però, és clar, no tot és fantabulós. Hi ha ràdio de merda. Ràdio de porqueria. Hi ha tertúlies que fan morir d'avorriment, repetició, que exasperen per ignomínia i ignorància.  Hi ha molta gent que trepitja l'idioma, que no sent cap mena de responsabilitat envers l'eina principal de la seva feina pagada, la llengua. Hi ha emissores infectes que contaminen com les pitjors emissores de ràdio protagonistes de conflictes bèl·lics a Àfrica i als Balcans. Hi ha vidents que segueixen mentint amb l'estil més cutre i miserable. Hi ha anuncis de lipotímia. Hi ha programes en emissores en teoria serioses que no valen un pebre. I bons programes en horaris impossibles, als que, per sort, salva l'internet i el  poder escoltar-los online o descarregats a l'ordinador o trasto per escoltar música i sons.

De totes maneres la credibilitat de la ràdio segueix sent superior a la tele. I com a mostra,  l'entrevista que li va fer la Pepa Fernández a l'Iñaki Gabilondo, al programa No es un día cualquiera de Radio Nacional el 22 de gener. Si algú fa temps que no escolta la ràdio i s'hi vol tornar a enganxar que comenci per aquí.

Una noia N.O.R.M.A.L a Cambrils

El divendres passat vaig anar a Cambrils, a l'institut Berenguer IV, per parlar amb els alumnes de 1r d'ESO que s'havien llegit «Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur». Va ser una trobada cordial, divertida, franca, amb moltes preguntes interessants que desmenteixen aquella idea que es té dels alumnes de secundària desconnectats i desinteressats. En acabar em van regalar un llibre preciós sobre Cambrils i un parell de fulls amb comentaris sobre el llibre de lectura. Us transcric els comentaris perquè veieu que l'afició als videojocs, és compatible amb la lectura i que tot plegat dóna com a resultat gent amb idees pròpies i ben estructurades. També vull donar les gràcies a la Cristina, la mestra que va coordinar la xerrada, i a la Yolanda, de Cruïlla, que va fer que tot fos molt fàcil.


Ens agradaria que et quedessis de «pasta de moniato» ja que hem llegir en algun lloc/bloc que és això el que et passa quan saps que algú «s'ho ha passat pipa» llegint les teves històries, que ara també són una mica nostres.


El fragment que més m'ha agradat ha estat quan la Ru li pregunta a la Miri si pot anar amb les bessones i les bicis fins a casa seva. M'agrada perquè la Ru es diverteix amb les nenes i és afectuosa amb elles i crec que és una bona estratègia.
L. G.

Ha estat una de les novel·les que més m'ha agradat perquè és molt divertida i la recomano perquè agradarà a moltes persones.
J. L.

El tema principal de la novel·la és que has de confiar en els amics i que cal perseguir els somnis.
V. M.

És la novel·la que més m'ha agradat perquè hi ha ironia, entreteniment i humor, comèdia, romanticisme... Les nenes són molt gracioses i retorçades i la Ru té idees pròpies, això és molt valerós en una noia de només tretze anys.
En Sami és un pesat de primera, i això a la llarga fa molta gràcia. Els dos germans són els típics germans carallots i burletes de tota la vida.
M'agraden les dues amigues perquè jo en tinc unes com la Nàdia i la Xeila i sempre m'ajuden en els conflictes.
E. M.

A mi m'ha agradat molt perquè hi ha més moments de comèdia que de tristesa. Al final la Ru no va als Estats Units, però aconsegueix la redacció de català. El fragment que més m'ha agradat és quan les nenes s'escapen de la sala del cinema perquè la Ru sempre es refia d'elles i acaba perdent.
L. G.

L'he trobat divertit i entretingut i penso que el fa la Ru és l'exemple d'esforç i de no rendir-se mai. Recomano que el llegiu i no us decebrà.
A. P.

M'ha agradat molt la novel·la perquè és molt realista i explica les coses que a una noia de tretze anys li passen normalment o quasi sempre: les sensacions, els sentiments, la manera d'actuar... M'ha cridat l'atenció quan explica les vegades que els seus pares li han fet passar vergonya davant dels veïns perquè és una situació curiosa. És una història bonica i original.
C. S.

Aquest llibre agrada molt als lectors, és molt entretingut. El llenguatge és apropiat per als nens de dotze anys i s'entén el que diu. El dolent d'aquest llibre és que es fa molt curt i et quedes amb ganes de llegir més i espero que en facin una altra part. Recomano aquesta lectura perquè és apropiada per a nosaltres, llegiu-la que us agradaran molt les històries d'aquesta nena de tretze anys. El fragment que més m'ha agradat és a la pàgina 78 quan la Ru prepara el Whisky, l'acaricia i es deixa olorar perquè la identifiqui. M'agrada perquè representa el somni de la Ru anar a cavall, cuidar-lo, passejar i muntar. Sentir-se lliure fins i tot en una ciutat rodejada de sorolls, construccions, etc. Disfrutaran d'aquest moment la Ru és una noia feliç.
D. Ch.

El llibre m'ha encantat, jo m'assemblo molt a la Ru i faria el mateix per marxar d'una casa de bojos com la seva.
F.F.

La meva opinió sobre el llibre és molt bona perquè a més de ser divertit i apassionant la protagonista no és una noia ni molt rica, ni molt pobra, és normal. És molt educatiu i m'hi sento molt identificada. El capítol que més m'ha agradat és «Felicitat» perquè finalment les bessones es porten bé i la Ru ha après una lliçó molt important: «Aprendre dels propis errors»
R. J.