Optimistes silenciosos

El divendres 22 es va acabar el curs i aquell mateix dilluns 18 encara vaig fer la meva darrera xerrada per trobar-me amb nens i nenes, nois i noies que s'han llegit algun dels meus llibres a l'escola o l'institut.

Aquest curs he anat força per tot arreu i la quantitat de xerrades ha crescut, no em puc queixar, tot i que no arriba a les quantitats exorbitants que fan escriptors de llarga, llarguíssima trajectòria i que poden fer llistes tan extenses i maques com la que la Dolors Garcia i Cornellà enuncia aquí. He de confessar que m'ha impressionat.

Coincideixo amb ella en el plaer d'anar amunt i avall, de trencar la rutina que encadena el meu cul a la cadira i els ulls a la pantalla de l'ordinador. De veure la cara i les expressions als lectors. D'intuir aquell que et dedica la mirada burleta com dient «ets molt simpàtica però tot això dels llibres no m'interessa». De descobrir aquell añtre que es mor de ganes de saber-ho tot, TOT de tu, dels llibres, del guions..., d'endevinar si ets davant d'un grup amb mestres que estimen l'ofici o d'altres que tiren pel dret. De viure situacions surrealistes, com aquella escola que et convida a escoltar els nens i nenes que llegeixen en veu alta el teu llibre, una activitat que porten preparant tot el mes i que resulta emocionant i bonica... amb una torna estranya com és descobrir que per fer l'activitat tot el grup ha usat tan sols un llibre, sí, un sol exemplar. 

M'he llevat d'hora, ben d'hora, i m'he vist recompensada amb un arc de Sant Martí com aquest.He agafat trens, metros, autobusos, cotxes, bicicleta... només m'han faltat els avions! M'he perdut, m'he despistat, he trobat, he arribat pels pèls, he tingut prou temps com per llegir el diari al bar del costat i tafanejar l'entrada a l'escola, he estat a punt de confondre'm, he passat una nit de nervis per si perdia el tren, he tornat a trepitjar Mollet, el primer poble on vaig començar a treballar un juliol de l'any 1987 a una oficina de La caixa de Barcelona... la prehistòria!

He rebut obsequis preciosos. Tinc guardats i ben guardats els dibuixos, cartes, fotos, punts de llibres, àlbums, murals (Quin mural amb un pastís em van regalar els alumnes de L'Hospitalet de l'Infant!) i altres regals que m'han fet i dedicat. Em sembla que no em creuen gaire quan els dic que els conservo. I no menteixo, són a prop meu, per recordar-me que els llibres s'acaben quan algú els llegeix i els viu. Fins llavors són paper susceptible de ser reciclat. Quan els ho dic em miren escandalitzats. Els llibres paper per reciclar! I jo somric, perquè gràcies a ells els meus llibres tenen vida.

He dut amunt i avall la meva caixa d'eines d'escriptora, de la que ja en vaig parlar aquí, una mena de bossa de mà de la Mary Poppins d'on en trec un munt d'objectes. He escenificat amb la seva ajuda tot allò que passa i totes les persones que calen un cop l'escriptor acaba el llibre, tal i com es veu a la foto de l'Escola Frederic Mistral de l'Hospitalet que podeu veure aquí. He fet servir power points quan ha calgut. M'he calçat el parell de sabates especials, aquestes botes que són diferents una de l'altra, per parlar de creativitat, de no repetir. I he signat llibres, és clar. Cada vegada que m'ho demanen els dic que sí, i procuro que la dedicatòria sigui diferent a la dels altres companys, perquè m'agrada i perquè potser només seré cara a cara davant del lector uns pocs segons, però vull que siguin uns segons de debò.

Però hi ha una cosa que m'agrada molt: conèixer i retrobar-me amb gent, mestres, bibliotecàries, persones que estimen els llibres i que encomanen aquesta estima als nens i joves. El pessimisme és per tot arreu però hi ha optimistes silenciosos, que fan feina i a ells vull agrair-los el seu esforç i la seva fe.

Espero retrobar-me amb tots ells el curs que ve.