És
2 d'abril i Andersen hauria bufat infinitat d'espelmes, i ell, tan
sensible a les crítiques, s'hauria quedat blanc d'espant i alegria
en saber que avui, en el seu honor, es celebra el dia internacional
del llibre infantil i juvenil. Per això us vull començar a explicar
la meva experiència com a guionista-contista.
Una
de les feines més boniques en les que vaig treballar el 2012 és el
programa Una mà de contes. S'emet des de fa 11 anys a la programació
infantil de TVC, ara al Canal Super3. L'encàrrec em va fer saltar de
contenta perquè feia molt de temps que tenia ganes de
col·laborar-hi, però quan el Manuel Barrios, el director, em va
explicar de què haurien d'anar els contes confesso que em vaig
escagarrinar. Per primera vegada es volien dedicar a persones reals,
més concretament a escriptors, i un d'ells era Kafka. Glups.
El
primer pas va ser xerrar. Sobre el programa, sobre llibres, sobre
quins autors volíem parlar, del tractament... Kafka era un desig del
Manuel que volia introduir un autor cabdal per acostar-lo als més petits, a
partir de l'anècdota tan coneguda del carter de nines, per tal que
quan fossin grans, potser recordessin aquell conte que van veure al
Super3. M'havia llegit el llibre del Jordi Sierra i Fabra (Kafka
cartero de muñecas. Editorial Siruela) així que, en principi, el
plantejament era explicar-ho, però hi vaig afegir tot d'el·lement
kafkians, com el nom del nen, Gregori, o allò que visita la nina
viatgera (La muralla xinesa, Amèrica, un castell que no es pot
visitar, un guàrdia que multa sense motiu) i les cartes. Perquè ja
que Kafka va jugar a enviar cartes jo també ho faria.
Després
vam decidir els altres 4 autors. Vam decidir que fossin autors
canònics i que també n'hi hagués que fossin d'aquí. Després
d'elaborar una llista vam triar: Lola Anglada, Joan Amades, Pere
Calders i Gianni Rodari.
El
motiu? Lola Anglada perquè té un món propi per explicar. Va ser
una gran figura del seu temps que va dedicadar gairebé exclusivament la seva feina als infants. A més
ens oferia la possibilitat de mostrar la feina d'algú que escriu i,
alhora, dibuixa. Però, ai, confesso que també va ser perquè em té
el cor robat.
Joan Amades perquè sense la seva feina de recol·lector
de tradicions, cançons i rondalles ara no sabríem d'on venim. I
perquè ens vam enamorar de la seva imatge dalt d'un ruc, recorrent
el país.
Pere Calders perquè es celebrava l'Any Calders (junt amb
el de Tisner i Sales), i era l'oportunitat de jugar amb algú que va
ser molt juganer i que també va escriure algunes narracions per a
nens.
I Rodari perquè tant al Manuel Barrios com a mi ens semblava
de justícia reivindicar la figura d'algú que va creure cegament en
la creativitat dels nens i nenes.
Un
cop triats em vaig documentar sobre els 4 autors, perquè de Kafka ja
sabíem què volíem explicar. I de la documentació en van sortir 4
sinopsis que vaig presentar al Manuel. Entre tots dos vam
modificar-les fins a definir el que seria l'escaleta, que
desenvolupada i escrita per mi es va enviar a l'il·lustrador, el Leo
Mariño.
Vam
fer una reunió tots tres per parlar sobre com vèiem les escaletes,
vaig passar alguns contes de la Lola Anglada i el Raspall de Pere
Calders il·lustrat per la Carme Solé Vendrell i en Leo es va posar
a treballar. Ell i el Manuel van fer sessions de treball a mesura que
els dibuixos anaven prenent vida. I quan els capítols ja estaven
gairebé enllestits en el que s'anomena un premaster me l'enviava i
jo, sobre aquell màster, escrivia la veu en off definitiva. És, per
tant, un procés diferent semblant a un ball de saló, en el que
molta gent es posa d'acord per ballar una cançó, en la que al
principi l'il·lustrador s'ajustava al meu text per acabar jo
ajustant-me a la feina de l'il·lustrador. Aquest darrer text ja té,
però una volada literària, tot i que està escrit per ser escoltat,
no llegit, en el que vaig procurar ser visual, àgil i, alhora, usar
paraules diferents, un xic complicades (molt poquetes) seguint el
precepte de l'Emili Teixidor segons el qual cal que els lectors (en
aquest cas espectadors) llegeixin/sentin paraules noves. I que no
passa res si no les entenen!
En
algun cas el Marc Escolies, realitzador, em va haver de demanar que
escurcés el text perquè m'havia allargat massa. Però en general,
amb anar llegint alhora que veia la imatge (tot i que amb més
material del que al final es fa servir) n'hi ha prou per encertar la
llargada i el ritme.
I
per acabar vaig assistir a algunes de les sessions de gravació de la
veu en off. Als 5 contes d'escriptors la veu la va posar la Lídia
Juste, una artista, amb qui vam riure de gust al capítol dedicat a
Joan Amades. Dic riure perquè el conte va patir algun canvi i va ser
necessari que afegís text allà mateix. Vaig marejar una mica a la
Lídia però l'experiència de crear guió per ser dit a l'instant va
ser elèctrica, esgotadora i bonica.
La
feina s'acaba a la sala de mescles, amb la tria de la música i la
barreja de tots els elements sonors.
Els
contes són:
Kafka,
contes a la carta
El
somni de Lola Anglada
Pere
Calders i les golfes de Can Mauri
Hi
havia una vegada... Joan Amades,
Gianni
Rodari i els contes fantàstics
Els
podeu veure en emissió i, properament, estaran disponibles a la web
del programa perquè els podeu consultar i gaudir sempre que us
vingui de gust.
