Una mà de contes (1)

És 2 d'abril i Andersen hauria bufat infinitat d'espelmes, i ell, tan sensible a les crítiques, s'hauria quedat blanc d'espant i alegria en saber que avui, en el seu honor, es celebra el dia internacional del llibre infantil i juvenil. Per això us vull començar a explicar la meva experiència com a guionista-contista.

Una de les feines més boniques en les que vaig treballar el 2012 és el programa Una mà de contes. S'emet des de fa 11 anys a la programació infantil de TVC, ara al Canal Super3. L'encàrrec em va fer saltar de contenta perquè feia molt de temps que tenia ganes de col·laborar-hi, però quan el Manuel Barrios, el director, em va explicar de què haurien d'anar els contes confesso que em vaig escagarrinar. Per primera vegada es volien dedicar a persones reals, més concretament a escriptors, i un d'ells era Kafka. Glups.

El primer pas va ser xerrar. Sobre el programa, sobre llibres, sobre quins autors volíem parlar, del tractament... Kafka era un desig del Manuel que volia introduir un autor cabdal per acostar-lo als més petits, a partir de l'anècdota tan coneguda del carter de nines, per tal que quan fossin grans, potser recordessin aquell conte que van veure al Super3. M'havia llegit el llibre del Jordi Sierra i Fabra (Kafka cartero de muñecas. Editorial Siruela) així que, en principi, el plantejament era explicar-ho, però hi vaig afegir tot d'el·lement kafkians, com el nom del nen, Gregori, o allò que visita la nina viatgera (La muralla xinesa, Amèrica, un castell que no es pot visitar, un guàrdia que multa sense motiu) i les cartes. Perquè ja que Kafka va jugar a enviar cartes jo també ho faria. 

 

Després vam decidir els altres 4 autors. Vam decidir que fossin autors canònics i que també n'hi hagués que fossin d'aquí. Després d'elaborar una llista vam triar: Lola Anglada, Joan Amades, Pere Calders i Gianni Rodari.

El motiu? Lola Anglada perquè té un món propi per explicar. Va ser una gran figura del seu temps que va dedicadar gairebé exclusivament la seva feina als infants. A més ens oferia la possibilitat de mostrar la feina d'algú que escriu i, alhora, dibuixa. Però, ai, confesso que també va ser perquè em té el cor robat. 

Joan Amades perquè sense la seva feina de recol·lector de tradicions, cançons i rondalles ara no sabríem d'on venim. I perquè ens vam enamorar de la seva imatge dalt d'un ruc, recorrent el país. 

Pere Calders perquè es celebrava l'Any Calders (junt amb el de Tisner i Sales), i era l'oportunitat de jugar amb algú que va ser molt juganer i que també va escriure algunes narracions per a nens.

I Rodari perquè tant al Manuel Barrios com a mi ens semblava de justícia reivindicar la figura d'algú que va creure cegament en la creativitat dels nens i nenes. 

 

Un cop triats em vaig documentar sobre els 4 autors, perquè de Kafka ja sabíem què volíem explicar. I de la documentació en van sortir 4 sinopsis que vaig presentar al Manuel. Entre tots dos vam modificar-les fins a definir el que seria l'escaleta, que desenvolupada i escrita per mi es va enviar a l'il·lustrador, el Leo Mariño.

Vam fer una reunió tots tres per parlar sobre com vèiem les escaletes, vaig passar alguns contes de la Lola Anglada i el Raspall de Pere Calders il·lustrat per la Carme Solé Vendrell i en Leo es va posar a treballar. Ell i el Manuel van fer sessions de treball a mesura que els dibuixos anaven prenent vida. I quan els capítols ja estaven gairebé enllestits en el que s'anomena un premaster me l'enviava i jo, sobre aquell màster, escrivia la veu en off definitiva. És, per tant, un procés diferent semblant a un ball de saló, en el que molta gent es posa d'acord per ballar una cançó, en la que al principi l'il·lustrador s'ajustava al meu text per acabar jo ajustant-me a la feina de l'il·lustrador. Aquest darrer text ja té, però una volada literària, tot i que està escrit per ser escoltat, no llegit, en el que vaig procurar ser visual, àgil i, alhora, usar paraules diferents, un xic complicades (molt poquetes) seguint el precepte de l'Emili Teixidor segons el qual cal que els lectors (en aquest cas espectadors) llegeixin/sentin paraules noves. I que no passa res si no les entenen!

En algun cas el Marc Escolies, realitzador, em va haver de demanar que escurcés el text perquè m'havia allargat massa. Però en general, amb anar llegint alhora que veia la imatge (tot i que amb més material del que al final es fa servir) n'hi ha prou per encertar la llargada i el ritme.

I per acabar vaig assistir a algunes de les sessions de gravació de la veu en off. Als 5 contes d'escriptors la veu la va posar la Lídia Juste, una artista, amb qui vam riure de gust al capítol dedicat a Joan Amades. Dic riure perquè el conte va patir algun canvi i va ser necessari que afegís text allà mateix. Vaig marejar una mica a la Lídia però l'experiència de crear guió per ser dit a l'instant va ser elèctrica, esgotadora i bonica.

La feina s'acaba a la sala de mescles, amb la tria de la música i la barreja de tots els elements sonors.

Els contes són:

Kafka, contes a la carta

El somni de Lola Anglada

Pere Calders i les golfes de Can Mauri

Hi havia una vegada... Joan Amades,

Gianni Rodari i els contes fantàstics

Els podeu veure en emissió i, properament, estaran disponibles a la web del programa perquè els podeu consultar i gaudir sempre que us vingui de gust.