Michel Ocelot, l'home a qui agrada explicar històries

Ahir al vespre m'arribava un correu electrònic de l'associació de guionistes a la que pertanyo, el GAC amb una cita sorprenent: l'endemà (avui dissabte) Michel Ocelot, el creador de Kirikú i la bruixa, faria una classe magistral a l'Espai Jove La Fontana. Em vaig quedar parada. Ocelot és un home de prestigi, i no haver-me'n assabentat abans em va doldre, no per mi, que m'ho podia arreglar (la trobada era a cinc minuts de casa!) sinó pels companys guionistes i directors interessats en la seva feina.

Avui hi he anat i he pogut gaudir de les paraules sàvies, de l'experiència i de l'exquisidesa d'Ocelot. No érem més de trenta persones i per això m'apresso a escriure aquesta crònica.

Al principi els organitzadors del Festival non stop ens han parlat de la seva intenció d'acostar el treball dels animadors de França i de procurar que la relació entre ambdós països creí sinergies. Tan de bo, dic jo, a la vista del treball d'Ocelot.

Després, han cedit la paraula al cineasta francès que ha obert la trobada amb una declaració de principis: “J'aime beaucoup de raconter histoires” i a continuació ha desvetllat que treballa les històries de dues formes diferents: basant-se en contes tradicionals d'arreu del món o en experiències de la seva vida. 

Els contes tradicionals són una font que utilitza quan no es troba especialment inspirat. Són contes d'arreu del món que recullen una riquesa folklòrica inesgotable... i que estan lliures de drets d'autor. Però, afegeix Ocelot, són només això, un punt de partida. Molts d'ells no estan ben escrits. Tenen arguments confosos. Estan mancats de coherència. I es nota que van ser escrits per algú que no sabia explicar històries. Cal que pensem en l'espectador, en qui va adreçat el conte, ara, i, per tant, hem de poder adaptar-los amb total llibertat. Escollir allò que en llegir-los ens agrada, el que ens sembla atractiu, i fusionar i inventar com ens sembli millor.

Kirikú i la bruixa n'és un bon exemple. Ocelot va criar-se a l'Àfrica, a Guinea Conakry i feia temps que volia explicar una història africana amb protagonistes africans (De fet és la primera pel·lícula d'animació amb aquestes característiques) i va fer-se un fart de llegir contes tradicionals del continent. La majoria no li van agradar fins que va trobar-ne un en què una dona embarassada sentia una veueta, la del seu fill que li demanava que el fes néixer ja. Aquell punt de partida el va enamorar, però a la història original aquell nen perdia protagonisme i l'heroi que s'enfrontava a la bruixa era un jove ben plantat sense cap interès. Igual que la resolució de la història, ja que la mort de la bruixa que tenia lloc d'una forma massa simple. Ocelot va fer l'exercici d'esporgar i inventar. Va atorgar a aquell nen el protagonisme de la història i va voler dotar de profunditat a la bruixa, que el nen l'estimés. Volia saber perquè era dolenta. I en l'explicació d'aquest mal i en l'acostament d'en Kirikú rau la força de la història. De fet Ocelot explica que en molts dels seus contes hi apareix el mal, d'una forma, és clar, que no té res a veure amb la violència de les sèries d'animació que li són contemporànies.

 

Després ens ha llegit el conte tradicional rus, L'ocell de foc, i ha demanat als assistents que opinéssim sobre el mateix. Què ens agradava, què no ens semblava bé. Han sortit comentaris interessants que han coincidit amb l'opinió d'Ocelot sobre la història: El protagonista, l'ocell, no té importància real a la història. Els dos herois, el príncep i la princesa són un parell de sense-substàncies; el príncep pateix un canvi de caràcter estrany: primer ardit i espavilat per passar a ser un ximple, un dèbil i un aprofitat; el príncep no evoluciona, no aprèn res de la seva experiència; la princesa no té caràcter i s'enamora de qui la rapta només de mirar-lo. Però agradava el binomi entre el príncep i el llop que l'ajudava; el poder de transformació del llop donava molt de joc; el caprici inicial del tsar per aconseguir plomes de l'ocell de foc també era una part que resultava atractiva...

Ocelot, llavors, ha desvetllat les seves cartes, tot allò que volia conservar: el poder màgic dels animals que es transformen, el mecanisme pel qual el príncep ha d'aconseguir un objecte per aconseguir el següent, el caprici dels tsars que exigeixen al príncep un objecte a canvi d'un altre. Però calia buscar una raó que justifiqués tots els passos: perquè el príncep s'enfronta a una aventura perillosa, perquè la princesa se n'enamora, perquè el llop utilitza la seva màgia per ajudar el príncep... També volia mostrar l'univers estètic dels contes tradicionals russos, un aspecte, el de l'estètica, molt important en l'obra d'Ocelot... el resultat és el curt-metratge Ivan Tsarévitch et la Princesse Changeante inclòs a la pel·lícula d'episodis Dragons et princesses (2010).  

Al nou conte creat pel cineasta francès, el príncep parteix per anar a la recerca de tres prunes d'un arbre màgic que salvaran al seu pare de la mort. Al jardí del tsar que custodia l'arbre màgic és capturat i el tsar, per donar-li les prunes, li demana un vas de ceràmica amb poder de replicar que custodia un altre tsar capriciós, que li demana, a canvi, un cavall meravellós, i el tsar posseïdor del cavall li exigeix que li porti a la perillosa princesa canviant. El príncep sospira, fa temps que està enamorat de la princesa, una dona a la que ningú pot tocar perquè en fer-ho aquesta es transforma i provoca la bogeria de qui l'ha tocat. El príncep aquesta vegada no s'escola a cap palau, sinó que hi entra per la porta gran i demana a la princesa que l'acompanyi. Aquesta queda fascinada pel valor del príncep, i perquè aquest li diu que n'està enamorat i que, malgrat tot, ell vol acariciar-la. I en fer-ho, oh meravella, la princesa no canvia. És la força de l'amor. El príncep recorre els palaus dels capriciosos tsars i amb l'ajuda de la princesa que es transforma en tots els objectes màgics, el príncep aconsegueix el seu objectiu. A més també conserva tots els objectes perquè la princesa s'ha transformat en tots ells i quan els tsars l'han tocat s'ha convertit en diferents monstres. Però cada vegada ha recuperat la seva forma quan el príncep l'ha tornat a abraçar. A més, el darrer tsar no els ha volgut donar més que una pruna però gràcies al vas replicant n'han aconseguit tantes com han volgut. Ocelot també ha donat noms als tsars carregats de significat (el tsar de la ceràmica, etc.), que l'han ajudat a crear uns decorats i vestuaris diferents per a cada palau. Una història amb l'esperit dels contes tradicionals i amb la força d'un gran narrador. I un gran, gran, dibuixant!

Finalment ha parlat de la segona forma de treball: la inspiració en la vida. Com a exemple ha evocat uns anys molts durs, en els que no va ser capaç de seguir un diari personal per por a enfrontar-se al que tenia al davant. I com, anys més tard, també durant una època molt difícil, va fer el cor fort, va tornar a iniciar aquell diari, i un cop abocat allà tot el seu patiment, aquest es va fer petit i dèbil. És el fons amb el que es nodreix La maîtresse des monstres, un curt-metratge que també està inclòs a Dragons et princesses. Al curt-metratge la protagonista és capaç de fer desaparèixer, destruir i empetitir uns monstres horribles quan té el coratge de mirar-los als ulls. De nou apareix la importància dels sentiments, de la força personal i del voler comprendre, una constant en les històries d'Ocelot.

 

El cineasta, per acabar, ens ha demanat que busquéssim, al màxim, la senzillesa i l'economia de mitjans. Ell mateix, a la tarda, ens ha ensenyat algunes de les siluetes de paper amb les que aconsegueix autèntiques obres d'art del cinema europeu. Perquè malgrat l'èxit de Kirikú i la possibilitat de seguir fent pel·lícules sense patir, en Ocelot encara pesen tots aquells anys en els que el pressupost de les seves obres havia de ser mínim.