autor: gfpeck |
Tanca la Negra y criminal, la llibreria de
referència per a tots aquells seguidors del gènere negre. Jo no en sóc, i per
tant no em compto entre els clients de la llibreria. En gasto d’altres, al meu
barri, a Gràcia, a Barcelona. I ho faig per dos motius:
m’agrada que al meu voltant existeixin llibreries i perquè no crec en la
màgia.
El segon argument no és
cap gracieta. Paco Camarasa, el propietari de la llibreria, ahir explicava que
tanquen entre d’altres coses, perquè tenen
molts seguidors però poc compradors. Gent que estima la llibreria perquè
segueix les activitats, les propostes i els blogs, però que no els compra
llibres ni de forma presencial ni online. Com diuen a la sèrie The good Wife, in my opinion, és un indici més que els
usuaris del sector cultural cada cop són més addictes al pensament màgic. Si tu
preguntes si la gent vol que existeixin llibreries especialitzades, dinàmiques
i de qualitat com la Negra y Criminal tothom et dirà que sí i fins i tot
s’establirà el consens per afirmar que la seva desaparició és un drama. Però
ningú o poca gent hi compra. És el mateix que passa quan la gent em diu que
troba tan maco i interessant el meu ofici d’escriptora... i després m’engalten
que pirategen llibres o que no li troben cap pega a la socialització dels
llibres literaris a les aules. El pensament màgic de la societat del que ja va
parlar la Maite Carranza al seu discurs davant el Conseller Mascarell al
novembre del 2013 quan es va convocar una taula per provar de solucionar el
nyap de la socialització mal entesa dels llibres de lectura (sense èxit... però
el discurs és excel·lent, llegiu-lo aquí i
la nota sobre la taula aquí).
La gent creu que les llibreries viuen de l’aire, que els autors viuen de
l’aire, que les editorials viuen de l’aire. I quan ho qüestiones ens foten a
tots dins el mateix sac (abusos en el llibre de text i autors de literatura,
editorials amb pràctiques abusives i autors de literatura...), o ens exigeixen
que lluitem batalles titàniques sense el seu suport (el trending tòpic se
l’endú el “el que heu de fer és demanar més del 10%” i jo els responc que el
25% de 0 és 0), o barregen la qualitat del llibre amb el dret a
piratejar-lo/socialitzar-lo, o s’espolsen les puces parlant del canvi de model
i que ara tots els autors hem de penjar directament els nostres llibres i
vendre’ls directament (o sigui, que tingui aptituds per a 4 oficis: autor,
editor, distribuïdor i community mànager. La literatura ja només és un 25% del
que aquest tipus d’argument demana a un autor de literatura ).
Es molt probable que ja
s’estiguin coent articles on es digui que la llibreria no ha fet prou, que si
no tenia això o allò en el món digital, del 2.0 i les xarxes socials, etc.,
etc., etc. Que en realitat ha tancat perquè tal i qual... Desconec la
casuística real, però no puc estar més d’acord en el que ha afirmat el Paco
Camarasa, que ja no se’ls necessita perquè la gent seguirà comprant llibres a
grans superfícies, aeroports i gasolineres. Vivim, per tant, en una societat
que demana decorats estètics (les llibreries són precioses, els llibres són tan
entretinguts...) per passejar-s’hi, per lluir... i que els pagui un altre.
També som, mal que ens
pesi als dinosaures, en una època en què el concepte de cultura al nostre país ha
canviat. Sí, ho ha fet i no sé si té marxa enrere. Cultura ara significa que
has d’oferir el teu treball a canvi de res, o de poc, o de poc i mig. Que hi
has de posar entusiasme, molt d’entusiasme, i sang freda, molta sang freda. De
tant en tant a algú li toca la loteria i pot viure del que fa, o ven prou per
pagar el lloguer de l’any. De tant en tant apareixen gurus que anuncien que la
solució és internet o el transmèdia o la paraula de torn perquè a Tahoma Beach
existeix algú a qui li va anar bé. Segueixen existint estructures amb una mala
salut de ferro que viuen de la teva feina i tu no gaire o poc o meitat de poc i
quan et queixes t’assabentes que hi ha legions de gent disposada a treballar
amb ells a canvi de res... o pagant!
I tot això no és més que
una conseqüència lògica de viure en un territori on la cultura no li importa un
pebre a gairebé ningú. I aquest ningú inclou, encara que sigui una paradoxa, a molta gent que treballa o que vol treballar en aquest sector i a qui en realitat només li importa la "seva" obra, la "seva" parcel·la, la "seva" butaca, allò "seu". No és cap queixa, és una
anàlisi científica. Si a la gent li importés les coses anirien d’una altra
manera. I no és només als polítics als que els és indiferent, és tota la
societat que amb els seus petits gestos (o gestos massius) decideix quina ciutat i quina mena de
país vol. Per ara, amb tot el que fa es tria un espai on els gestos i el verb ho inunden tot de bones
intencions mentre l’acció quotidiana va per una altra banda.
Gràcies Paco Camarasa i Montse
Clavé per la vostra feina, per acomiadar-vos, malgrat tot, amb esperit positiu
i per seguir actius generant amor per la literatura.
No hi puc estar més d'acord. Molt ben dit, Anna.
ResponElimina(I podries afegir allò de: és que els llibres són cars, -va dir mentre duia a sobre més de 1.000 euros de roba i mòbil.)