mantequilla

Encara recordo la cara que vam posar quan el meu germà Alfred ens va corregir:

-Mantega. Es diu mantega, no “mantequilla”.

Vam pensar que havia tornat a passar-se la nit llegint i que tenia un problema de rec sanguini.

-Ampolla. Es diu ampolla, no “butella”.

Ja no vam pensar que tenia un problema de rec sanguini. El problema el teníem nosaltres que l’havíem d’aguantar. Tenir un germà gran com l’Àlfred era un càstig.

Han passat uns quants anys. Molts, i cada vegada que corregeixo els meus fills que són bilingües i ho barregen tot recordo aquell estiu que l’Àlfred va iniciar la croada normalitzadora que va treure a la meva extensa família de l’univers de barbarismes lingüístics on vivíem completament submergits. El meu germà va aguantar estoicament les nostres burles, constants i cruels i ja és hora que li doni les gràcies per la seva paciència i la seva constància. Quan nosaltres mateixos pensàvem que érem una colla de bèsties salvatges ell va insistir en culturitzar-nos.

Tenir un germà gran com l’Àlfred és tota una fortuna.