Fa temps un guionista em va explicar que s’havia sotmès a teràpia psicològica i que havia descobert que el seu problema era que no es permetia ser feliç. Cada vegada que les coses li anaven bé es sabotejava a ell mateix. Creava problemes inexistents i tirava per terra la possibilitat que tot li anés com conscientment, desitjava. Havia reflexionat sobre la seva descoberta i s’havia adonat que el que feia a la seva vida personal era exactament el que feia com a guionista: crear conflictes.
Els guionistes no podem permetre que als personatges els vagin bé les coses, o no gaire estona. Els hem de posar pals a les rodes. Els hem de complicar la vida. Hem de sabotejar la seva felicitat, almenys temporalment.
El guionista en qüestió estava perplex. Era bon guionista gràcies a aquesta habilitat seva? Si corregia el seu subconscient perdria la capacitat de generar històries? Es sanaria com a persona i es condemnaria com a guionista?
L’home ho explicava amb força sentit de l’humor. Fa temps que no el veig, però pel que he pogut seguir els seus guions tenen la mateixa qualitat. Ara, tampoc estic segura que seguís amb la teràpia. Li ho hauré de preguntar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada