Tres anys

Avui aquest bloc està d’aniversari i una de les culpables és l’Àfrica Fanlo. Fa tres anys, prenent-nos uns vinets a la Ikastola, em va reptar a fer-me un bloc, un mitjà més barat i senzill de gestionar que una pàgina web. El 22 de febrer de 2007 vaig escriure la primera entrada i tres anys més tard me la copio però actualitzada.

Em reafirmo, no prometo res i no incompliré cap promesa. Sí, aquí trobareu informació sobre feina i tot el que em vingui de gust explicar perquè aquest blog és un caprici que em permeto i que reinvento quan em convé. Sé que està mal enfocat a nivell de màrketing perquè no parla només d’un tema, ni està pensat per ser llegit només per lectors infantils o només per lectors adults o només per guionistes... però també sé que ha resultat ser una eina pràctica perquè la gent que està interessada en els meus guions i els meus llibres pugui saber de quin peu calço. Aquí van les novetats del 2010:

1-Continuo sense dur lentilles però han aparegut els primers símptomes de vista cansada.

2-Enllesteixo el darrer capítol que escriuré per la sèrie Ventdelplà. En teoria és el penúltim de tota la sèrie però ja se sap que tot està per fer i tot és possible. Tinc una altra feina en perspectiva (creuem dits).

3-Per Sant Jordi tindré publicats tres contes, un amb Cruïlla “La llista d’aniversari” de la sèrie blanca del Vaixell de vapor, i dos amb Intermon Oxfam, “L’ogre i l’àvia Lola”, el títol que tanca la col·lecció Valors i “Àlex i Ghandi a l’Índia”, el tercer títol de la col·lecció que du el nom dels protagonistes. Al forn es cou un projecte interessant, interessant.

4-Ja no faig tallers d’animació a la lectura per les Biblioteques de Barcelona però he encetat una activitat d’animació a la lectura per la Biblioteca Pública de Salt via Internet, al voltant del meu llibre “La Rita fredolica” (http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica)

5-Estic més al dia pel que fa al cinema gràcies a l’aparició fa dos anys de la figura de la cangur a la nostra família (Gràcies Macarena per aquests dos anys! I gràcies Mireia per atrevir-te ara amb les tres feres)

6-Es va acabar d’emetre la sèrie on he fet diàlegs, escaletes i rediàlegs, “El cor de la ciutat” i va resultar que el David Peris no es va morir.

Gràcies a tothom que llegiu aquest bloc, especialment la Mirashka. Que algú que no et coneix personalment et segueixi em sorprèn i em commou.

Dues

Tinc l’ànima mig partida, tot hom ho sap. El guió i la literatura conviuen en la meva vida, de vegades força bé, de vegades fotent-se cops de colze dignes d’un partit de tercera regional, però sempre hi són. Amb ulls morats i braços trencats. O amb una presència impecable, com sortits de la dutxa.

És un procés una mica ciclotímic, també, perquè periòdicament em dic a mi mateixa que no pot ser. I que em decideixi. Per sort no m’escolto. El meu cervell és entretingut d’escoltar, sí.

I hi ha dies que sóc una venuda i em declaro obertament... el que toqui. Com el diumenge que em vaig empassar el lliurament dels premis Goya per veure com li donaven al Luís Tosar i l’espera va tenir un bonus extra en forma de declaracions de Tosar en recollir l’estatueta: “los actores hacemos trabajos buenos cuando tenemos buenos personajes porque si no es muy difícil”. La guionista que hi ha en mi va somicar emocionada. Gràcies, gràcies! S’ha recordat dels guionistes. Als teus peus Tosar. I després els dos moments en els que es va premiar el guió, original per Agora (Alejandro Amenabar i Mateo Gil) i adaptat per Celda 211 (Daniel Monzón i Jorge Guerricaecheverria). Quan veus gent rebent premis per fer el mateix que tu (bé, a anys llum, ja m’enteneu) la guionista torna a patir un encongiment de cor i ni es recorda que té dos llibres començats i un més flotant en l’espai entre el teclat i el crani. La feina de guionista té tan poc glamur, tan poc encant en contra del que sembla, i tan poc reconeixement, que una es torna dèbil.

Després vaig tancar la tele i vaig recordar que Celda 211 parteix d’un bon llibre (diuen, jo no l’he llegit) de l’escriptor Francisco Pérez Gandul i va començar la típica baralla de pati de presó entre l’escriptora i la guionista. Sort que era tard i clavant quatre crits la cosa es va calmar. S’ha acabat! Totes dues, a clapar a la cel·la. Clanc! Silenci. Zzzz.

Vampirs

Vampirs. Això som els qui ens dediquem a generar ficció. L’escriptura és un treball solitari que no en té prou amb la pròpia energia i es nodreix de l’energia dels altres. La prenem sense cap mena d’escrúpol. Lladres també se’n podria dir. Lladres d’energia, de vivències, de paraules, de gestos.

El nostre territori, però, no és el terror sinó l’il·lusionisme. Aconseguim que la gent vegi el que no hi ha amb material real. Vampirs il·lusionistes. Per què els professionals de l’il·lusionisme sol·liciten al seu públic amb educació que els prestin un objecte o a ells mateixos per realitzar el número. Nosaltres no. Clavem els queixals sense preguntar i xuclem l’energia per endur-nos-la fins a l’ordinador o el bloc de notes.

Som, també, vampirs il·lusionistes desconcertats, sorpresos en comprovar com la gent que tenim a prop ens regala la seva energia perquè continuem inventant. Però sobretot perquè no defallim. Amics. Amigues. Germanes. Germans. Lectors. I no sempre els tenim a prop però gràcies al telèfon, a Internet, a les cartes (sí, encara hi ha qui escriu cartes, com per exemple els nens), hi són.

Avui, ara, una d’aquestes persones viu un moment delicat. És una amiga. Una gran amiga. I des d’aquí li vull retornar tota l’energia que ella m’ha ofert amb aquell somriure que mai ha perdut. Gràcies. Segueix lluitant.

(La nena de la foto és la petita vampira de la pel·lícula "Låt den rätte komma in" aquí estrenada amb el nom de "Déjame entrar")

Saltant

Sóc al despatx, com sempre, asseguda davant l’ordinador, per variar. Res sembla haver canviat però ho ha fet. Avui començo una nova experiència literària que em permetrà estar en contacte amb els 250 nens i nenes de la ciutat de Salt que fan quart de primària.

La Bàrbara Arjona de la Biblioteca Pública de Salt m’ha “enredat” per col·laborar en el projecte de dinamització de la lectura per a les escoles de la ciutat, El cistell viatger, que fa anys que funciona de la següent manera: cada escola rep uns quants cistells amb una tria de llibres per a diferents cursos. Aquest any el rebran les classes de tercer, quart i cinquè. El cistell ve presentat per una persona que explica als nens i nenes el ventall de llibres que hi ha per triar i remenar. L’activitat ofereix més propostes, però aquest any m’han triat a mi per protagonitzar-ne una de nova.

Fase 1: al llarg del primer trimestre, dins el cistell de quart s’ha repartit el meu llibre LA RITA FREDOLICA, amb uns quants exemplars perquè tots els que vulguin se’l puguin llegir. Perquè el cistell viatger és una activitat voluntària.

Fase 2: des d’avui, 1 de febrer, fins el dia 8 de març, proposaré una activitat setmanal als nens i nenes a través d’una entrada al bloc del cistell viatger, on s’ha creat un apartat dedicat a La Rita fredolica (http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica). Els nens poden participar a les activitat gràcies a la possibilitat tècnica dels comentaris. Comentaris que penso respondre perquè es tracta d’establir un diàleg en la distància el més proper possible. Avui els he demanat que imaginin un desig per a la seva ciutat, un desig de vareta màgica, no de pressupostos, ni discussions veïnals. A veure què demanen.

Un dels objectius que m’he plantejat és ajudar-los a entendre el procés d’escriptura. Perquè s’escriu d’una manera i no d’una altra, perquè es parla de varetes i no de trens, perquè es trien unes paraules i se’n descarten d’altres... Petites pinzellades, és clar, però espero que útils.

Fase 3: és la més arriscada i espero que ens en sortim. Escriurem un conte a dues-centes cinquanta-una mans, la meva i la de tots els alumnes de quart. Amb l’ajuda dels mestres, evidentment! Per fer-ho començaré jo, continuarà el relat una classe; em torna a tocar a mi empescar-me l’enllaç; una altra classe continua; de nou a mi... Així fins que una classe tindrà la difícil tasca d’escriure el final. Tot ho farem a través del bloc perquè aquells que vulguin puguin llegir l’evolució del conte en temps real.

El mes de juny agafaré un tren i em plantaré a Salt per trobar-me amb els meus lectors i col·laboradors. La cibernètica està molt bé, però és imprescindible passar en algun moment al contacte real, ni que sigui per una estona.

Com anirà? No ho sé. No sabem si els nens s’apuntaran en massa o ens obsequiaran amb la seva indiferència. Si les escoles respondran o no. Si l’activitat és la que ha de ser o si ens equivoquem de mig a mig. Tan sols puc dir que avui tinc nervis a l’estómac, molt semblants als de les nits de Reis de la meva infantesa. Espero que no em duguin carbó, sobretot perquè l’empenta de la Bàrbara i tot l’equip del cistell viatger es mereix la bicicleta.