Fred Astaire

Sóc Fred Astaire. El diari insisteix a recordar-me que el cine espanyol està en coma però avui desafio les lleis de la física i ballo pel sostre sense fotre'm una morrada històrica. El Bernat Ruiz (sí, avui estic d'acord amb ell, igual que moltes altres vegades) enfoca el llum de quiròfan en l'opacitat de la proposta salvacionista del llibre digital, Nubico, i, tot i que no ho entenc ni jo mateixa, moc peus, dits i cervell en un decorat elegant i respectuós amb la cultura i els creadors. Segueixo repicant els peus al sostre, cap per avall, elàstica i somrient quan consulto al blog de la Gemma Busquets la seva darrera crítica televisiva i al costat m'apareix l'article que va escriure sobre els obscens atacs a l'Info K, un dels programes infantils de més qualitat que es produeixen a tot el territori audiovisual espanyol. És estrany, ho sé.

Però avui és el meu aniversari i Fred Astaire m'ha regalat una treva. Seguiré ballant.