Vam entrevistar en Jordi
Puntí pel programa Una mà de contes (que li
dedicarà un guió-conte), i ens confessava que és incapaç de treballar
descalç o amb sabatilles. Ell escriu amb els peus civilitzats. Sabates i prou. El pijama també quedava descartat. I tampoc crec que al seu armari hi hagi aquella roba transmèdia que tant serveix per
anar còmode per casa com pel carrer.
El
Jordi i el Manuel Barrios, el director d'Una mà de contes, em van
mirar, preguntant-me. M'ho vaig haver de rumiar fins que vaig
respondre que jo també, jo també.
Des
de llavors que m'observo. No tinc aquest costum i em violenta. Quan
escric no vull pensar massa en com ho faig, ni perquè trio una opció
o una altra. Fa temps que vaig reflexionar-hi per després enterrar
la teoria al sot més profund que he estat capaç d'excavar. Quan
rellegeixo la frase que acabo d'escriure sé si és el que buscava,
si m'hi apropo o si vaig venuda. Però si m'aturo a explicar-me el
perquè, el procés, fràgil, s'oxida com les pomes un minut i mig
després de ser pelades.
Amb
els rituals d'escriptor, és el mateix. Em sembla bé que hi hagi qui en tingui però jo no vull saber massa quins són els meus. De fet, em rebenta adonar-me que s'han instal·lat al despatx, sense ser-ne conscient. Quan
els detecto em dedico amb insistència a boicotejar-los. Per això,
ara mateix, escric aquestes ratlles armada amb xancletes i pijama. Un
repte estúpid, d'acord, però necessari per retornar als llimbs. Un
lloc nul on la tècnica, la tria, els rituals i la cerca de
l'estil són esperits certs que puc triar no veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada