Que divertit

"Que divertit”  és el que respon un 99'58%, de les persones quan explico com em guanyo la vida, sobretot quan s'assabenten que en alguns casos escrit per al públic infantil. El que em desconcerta més, però, no és l'exclamació anterior unida a un somriure expansiu, sinó la frase amb la que segueixen un 99'86% dels interlocutors: “ui, que difícil, jo no podria”. Que divertit, jo no podria. Doncs prova-ho si ho trobes tant divertit. O no, perquè llavors t'adonaries que no és tan divertit i et recordaries de mi i de tota la meva cadena d'ADN. Escriure (guions, llibres, teatre, articles,...) ho és tot menys una activitat que et procura un fart de riure. Escriure és addictiu, senzill, dolorós, frustrant, difícil, retorçat, plaent, inacabable, únic, obsessiu i, en el meu cas, inevitable. Puc riure, sí, però no per diversió. Sóc en un altre món en el que el protagonista riu, i jo, amb ell. Riu perquè el faig riure, i jo ric perquè així ho he provocat després de suar, tallar, repolir, anar i venir. Quan treballo en equip tampoc és divertit. Puc gaudir molt o moltíssim, puc sentir que creem un món gran o petit i que mentre ho fem passen coses. Però no és diversió, és molt més, per molt idiota que sigui el que estem parint.

Que divertit són dues paraules que hauria de pronunciar qui llegeix o veu el que he escrit o guionat, si el text així ho procurava. En aquest cas, si ho aconsegueixo, tampoc és divertit. No, llavors és l'hòstia.