Manso organixeixon: «Allò de l’avi» Premi Gran Angular 2016

Doncs sí. He guanyat el Premi Gran Angular de novel·la juvenil amb la novel·la «Allò de l’avi». És la segona vegada que guanyo aquest premi. La primera va ser el juny del 2008 amb el llibre «Canelons freds» i la data té molt a veure amb aquest nou llibre. Tres mesos després que guanyés el premi, queia Lehman Brothers i la nostra vida canviava per sempre.

Quan miro enrere, l’any 2008 és una frontera entre l’abans ingenu que mai tornarà i la nostra realitat actual. El segle XXI va començar llavors. Aquell crack econòmic ens va fer perdre la innocència d’una forma brutal. I a Catalunya, la poca que ens quedava la vam esgotar el 2009 quan va esclatar el cas Millet. Seria el primer de tants casos de corrupció econòmica i política, però aquell cas ens va commoure d’una forma especial. Les persones en qui confiàvem s’havien dedicat a saquejar una institució tan estimada com el Palau de la Música. Se sentien impunes i els detalls del saqueig que s’anaven sabent eren de deliri absolut. Vaig seguir el cas amb el mateix estupor que la majoria de ciutadans. Poc temps després que la policia entrés al Palau de la Música Fèlix Millet confessava, i malgrat sembli impossible, no serà fins el març del 2017 que serà jutjat. Mentrestant, ha pogut quedar-se tranquil·lament a casa seva. Encara que Fèlix Millet ha pagat un preu i avui dia segueix sent considerat l’enemic públic número 1. La transformació tan radical d’home de gran prestigi a empestat social va ser el primer impuls per escriure «Allò de l’avi».

El segon impuls va venir una mica més tard, quan es va destapar el cas Noos, també conegut com el cas Urdangarín. La visió d’una fotografia dels ducs de Palma amb els seus fills em va fer rumiar en com ho estarien vivim aquells nanos, especialment els més grans. Les investigacions apuntaven al seu pare com a algú que s’havia aprofitat econòmicament de la seva situació. Què pensarien aquells llavors preadolescents i ara ja adolescents? El cas encara està pendent de sentència però la societat ja ha emès el seu veredicte. A qui creuran? A la veritat periodística i popular o a la versió que els hagin pogut explicar a casa seva?

Al cas Noos en seguirien molts d’altres: els ERE d’Andalucia, la trama Gurtel amb la figura magnètica i barruda de Luis Bárcenas, i de nou el 2014 a Catalunya vam tornar a sentir una descàrrega elèctrica d’estupor amb la confessió de Jordi Pujol i la gestió de l’herència del seu pare. Una altra vegada em vaig formular aquella pregunta: què pensarien els més joves de la família, els seus néts?

Vaig anar posposant l’escriptura del llibre per encarar d’altres projectes. Patia i pensava que algú altre se m’avançaria i escriuria el llibre que jo tenia al cap. Però estranyament no s’ha publicat cap novel·la juvenil amb aquesta temàtica. I només fa poc n’he trobat una altra, «Los fantasmas del paraiso» d’Alfredo Gómez Cerdá i publicada per SM, i he descobert que va ser escrita pel tercer detonant i el definitiu, que em va portar a escriure «Allò de l’avi»: una entrada al blog «Editar en voz alta» de l’editora de SM, Elsa Aguiar, en la que plantejava una sèrie de temàtiques que eren absents de la novel·la juvenil. L’Elsa ens convidava als autors a donar el pas i a reflectir la realitat del canvi econòmic i social a les nostres novel·les. Em dol que l’Elsa ja no hi sigui i que no pugui donar-li les gràcies (ens va deixar el maig de l’any 2015), tot i que em reconforta la sospita que aquest premi li hauria agradat.

L’argument

«Allò de l’avi» explica en primera persona les vivències del Salva, un adolescent barceloní de 16 anys, i el nét d’un gran prohom, el prestigiós Carles Canoseda, president de la fundació cultural Canoseda. Quan comença el llibre el Salva fa memòria de tot el que ha passat en els darrers mesos. El seu avi és acusat de corrupció i frau econòmic i passa a ser l’enemic públic número 1 de Catalunya. El Salva es resisteix a creure’l culpable, però malgrat comptar amb el suport dels seus tres millors amics, sap que mai més res tornarà ser igual. Encara que se’n vol distanciar, l’escàndol acabarà tocant-lo de ple. En Salva, llavors, haurà de decidir què fer, i aquell serà un dels moments més difícils de la seva vida.

En Salva, un adolescent més aviat escanyolit que en començar el llibre ens explica que abans que passés allò de l’avi gaudia aprofitant-se del seu cognom, és la nostra veu. He volgut encarnar en el, aquell estupor i incredulitat que vam sentir quan vam descobrir que la realitat no era com ens l’havien explicat fins ara. Nosaltres, igual que el Salva, hem après que la versió oficial acostuma a no encaixar amb els fets, i que com a ciutadans tenim dret a saber què han fet aquelles persones que havien d’estar al nostre servei i que en realitat s’han dedicat a lucrar-se o a actuar d’una forma dubtosa i poc honesta. Per això en Salva canvia, igual que hem canviat tots des d’aquell setembre del 2008.

El jurat

També vull donar les gràcies al jurat del premi, format per Dolors Ortiz, editora de Cruïlla, com a secretaria sense vot, en Rubèn Delpon, tècnic de màrqueting, la Glòria Durban, bibliotecària, el Guillem Terribas, llibreter, i en Llorenç Capdevila, escriptor. Amb en Llorenç hem viscut una feliç coincidència. Ell va guanyar el premi l’any 2007 amb la novel·la «El secret del bandoler» i va formar part del jurat que em va atorgar el premi l’any 2008 amb la novel·la «Canelons freds». I ha tornat a repetir-se la situació perquè ell va ser el guanyador de l’edició passada amb el llibre «L’herència del vell pirata» i de nou ha format part del jurat d’aquesta edició. El Llorenç m’ha promès avisar-me quan es torni a presentar... he, he, he.

Maite Carranza

Però avui estic doblement feliç, perquè el premi l’he guanyat amb molt bona companyia, ja que la guanyadora del Premi Vaixell de Vapor de novel·la infantil ha estat la Maite Carranza, amiga, col·lega d’escriptura de guions, companya de lluites diverses i una escriptora sensacional. Hem coincidit també, a l’hora de triar una temàtica social i de denúncia. El seu llibre «La pel·lícula de la vida», explica la història d’una actriu que viu sola amb dos fills i que es queda sense feina i és desnonada de casa seva. Per protegir el germà petit de la brutalitat de la situació la germana gran li farà creure que tot plegat forma part del rodatge d’una pel·lícula. I que els canvis de domicili, el fred i la pobresa no són altra cosa que exigències del guió. Un argument dur que esdevé lluminós per l’energia i el sentit de l’humor que tan bé sap fer anar la Maite.