Llimbs

Vam entrevistar en Jordi Puntí pel programa Una mà de contes (que li dedicarà un guió-conte), i ens confessava que és incapaç de treballar descalç o amb sabatilles. Ell escriu amb els peus civilitzats. Sabates i prou. El pijama també quedava descartat. I tampoc crec que al seu armari hi hagi aquella roba transmèdia que tant serveix per anar còmode per casa com pel carrer.

El Jordi i el Manuel Barrios, el director d'Una mà de contes, em van mirar, preguntant-me. M'ho vaig haver de rumiar fins que vaig respondre que jo també, jo també.

Des de llavors que m'observo. No tinc aquest costum i em violenta. Quan escric no vull pensar massa en com ho faig, ni perquè trio una opció o una altra. Fa temps que vaig reflexionar-hi per després enterrar la teoria al sot més profund que he estat capaç d'excavar. Quan rellegeixo la frase que acabo d'escriure sé si és el que buscava, si m'hi apropo o si vaig venuda. Però si m'aturo a explicar-me el perquè, el procés, fràgil, s'oxida com les pomes un minut i mig després de ser pelades.

Amb els rituals d'escriptor, és el mateix. Em sembla bé que hi hagi qui en tingui però jo no vull saber massa quins són els meus. De fet, em rebenta adonar-me que s'han instal·lat al despatx, sense ser-ne conscient. Quan els detecto em dedico amb insistència a boicotejar-los. Per això, ara mateix, escric aquestes ratlles armada amb xancletes i pijama. Un repte estúpid, d'acord, però necessari per retornar als llimbs. Un lloc nul on la tècnica, la tria, els rituals i la cerca de l'estil són esperits certs que puc triar no veure.