Nadal

Hi ha un tronc que té problemes de trànsit intestinal. Hi ha tres bojos que munten camells en plena ciutat repartint liquadores i calçotets. Els tres bojos es neguen a rebre correu electrònic i només es comuniquen via carta postal. Hi ha un iaio, obès, amb cara de fotre-li al porró, disfressat de follet, que també està obsessionat amb les liquadores i els calçotets. Hi ha un país on cada casa té una figureta d’un home que caga. Hi ha ordes de nens que canten paraules incomprensibles: rabadà, samarra, catutxa, verge... Hi ha un anunci de ràdio on un menor d’edat assegura al seu progenitor que el millor que et pot passar és que et regalin un creuer. I pelis porno disfressades d’anuncis de colònia. I pelis indie camuflades de més anuncis de colònia. He rebut un prospecte d’un centre d’aprimament i les ofertes dels millors torrons del súper del costat de casa. El pitjor, però, és que el Nadal m’agrada.

Ja està a la venda "Canelons freds"

L'editorial ha enllestit la primera part de la feina i el llibre "Canelons freds" ja s'ha distribuït a totes les llibreries. Ahir, per exemple, el vaig veure a la llibreria Cap i cua, del carrer Torrent de l'Olla 99, a Barcelona. Un altre dia parlaré de la llibreria i del Pepitu i la Roser, dos llibreters dels autèntics. Ara tan sols vull fer-vos entrar les ganes de llegir el llibre que va guanyar el Premi Gran Angular. Us deixo l'enllaç amb la pàgina web de l'editorial Cruïlla, on podreu llegir les 22 primeres pàgines. Espero que us agradi.

http://www.cruilla.cat/ver_noticia.aspx?id=10792

Com he arribat fins aquí: culpables de ficció

Els Barrufets, la Margarida, el Narcís, el Peret, monsenyor Llangardaix, en Massagran, el Pere Fi, en Bolavà, l’Astèrix i l’Obèlix, en Mortadolo, en Filemón, la TIA, el profesor Bacterio, en Tintín, en Tornasol, en Milú, el capità Haddock, en Dupont i en Dupont, la Castafiore, les nenes de Torres de Malory i de Santa Clara, les Mujercitas, la família Durrell, Anacleto Agente Secreto, Benito Boniato estudia bachillerato, el difunto de su agüelico, Trece Rue del Percebe, la Hansel, en Gretel, la bruixa i les seves col·legues italiana, francesa i anglesa, la Ventafocs, en Jan i en Trencapins, els fills del tintorer, el tren que va perdre la roda, el país de les cent paraules, l’Avi Yoyo, el Pitus i els seus amics, Jim Botón y Lucas el maquinista, La Pippi, en Tommy i l’Anika, la cola Konrat, l’Ajoarriérez y Torrezno, la Reina de la Neu, els protagonistes dels “Cuentos del Norte”, la Mary Poppins, en Han Solo, en Darth Vader, els astronautes d’el Mussol, en Josfe, l’atmetller florit, la ginesta, en Dersu Uzala, la Terra d’Escudella, la Palmira Rock, l’Odissea dels Comediants, en Tirant lo Blanc dels Comediants, el senyor Talp, el ratolí d’aigua i el senyor Gripau, en Gelsomino, en Gip, els protagonistes dels “Contes per telèfon”, en Charlie, el senyor Wonka, la Gran Bruixa, l’àvia i el seu nét-ratolí, la Sireneta, l’Ole Luköje, la Muntanyola dels Elfs, el Hobbit, el Senyor dels Anells, el vestit nou de l’emperador, les Bruixes, Tom Sawyer, en Huckleberry Finn, en Jim Hawkins, en John Silver, la Mafalda, en Felipe, en Manolito, en Miguelito, en Guille, els pares de la Mafalda, la Libertad, la Susanita, en Garfield, l’òs Iogui, en Bubu, el goril·la Maguila, l’ànec Lucas, en Bugs Bonny, en Silvestre, en Piolín, els Apandadores, els gats de Don Gato, l’Afrodita Pechos Fuera, l’emperador Claudi, Charles Ryder, el Coco, l'Epi, el Blas, el Monstre de les galetes, els Teleñecos, Lord Sebastian Flyte, l’Ot, l’Alícia, en Peter Pan, la Wendy, el capità Garfi, la Guia Fantàstica, la Manzanita, la Dorothy, el gos Totó, la Paulina, en Daniel el Mochuelo, la Sadako, la Coppelia, la Polly, el Colegio de Muñecas, la Bibí del conte Tic-Tac, Quaranta i Quaranta, en Momo, la Bibi viatgera, el petit Nicolàs, en Superman, les fades d’Arthur Rackham... Me'n deixo. Continuaré.

I els vostres?

Perdem el temps

Ahir vaig anar a veure "Gomorra" la pel·lícula basada en la novel·la de Roberto Saviano, que retrata el funcionament de la Camorra italiana. La pel·lícula és crua, bèstia i no per les imatges, tractades com si fos un documental, amb una profunditat de camp molt curta, amb ganes de no fer espectacle, sinò pel que t'explica, i perquè el que explica és veritat. Està passant ara mateix, a l'estómac de l'Europa comunitària.

En sortir del cinema vaig pensar que perdem el temps. Hores i hores davant l'ordinador, connectant-nos amb qui ja estem connectats, coneixent el que fa la gent que ja coneixem, movent-nos dins d'un mateix cercle... Facebook, messenger, firefox, netlog, metroblog... No. L'autèntica xarxa està fora de l'ordinador i mentre ens mirem el melic la realitat existeix a les nostres esquenes.

D'on surten les històries: El Fittipaldi

El Fittipaldi és el primer llibre que vaig publicar. És, però, el segon que vaig escriure. El primer llibre em va costar, com és natural. Em va costar tant que el vaig haver de deixar en repòs una temporada. N'estava saturada i havia perdut la perspectiva. Va ser durant aquest període que vaig reveure un amic, en Carlos, que em va explicar que s'havia comprat un cotxe de segona mà. Havia acabat de néixer el Pablo, el seu fill, i havien anat a la botiga amb la intenció de comprar un cotxe familiar. Però un cop allà, van veure un cotxe esportiu, un Toyota Celica, que els va resultar irresistible. El seient del darrera era petit. El cotxet costava d'entrar al maleter, però els va agradar tant que se'l van endur posat. La història em va divertir i vaig pensar que també funcionava si la giraves del revés, com un mitjó. Aquí va néixer El Fittipaldi. Què passaria si uns pares compressin un cotxe familiar, vell i tronat, però li expliquessin a la seva filla que en realitat era cotxe esportiu? I què passaria si aquest cotxe s'espatllés definitivament? Què faria la nena, convençuda que el seu cotxe era el millor? Com veia el món aquesta nena? Com s'expresava? Els nens veuen la realitat d'una forma molt diferent que els adults i a El Fittipaldi vaig intentar apropar-m'hi amb un llenguatge que expresés aquesta diferència. El cotxe no s'espatlla, agafa un constipat de mort, per exemple. I la nena explica amb tota normalitat que els seus pares es tanquen al lavabo per parlar a soles, perquè és la única habitació de la casa que té porta.

El Fittipaldi està publicat a la sèrie blava de la col·lecció El vaixell de vapor. Editorial Cruïlla.

Està il·lustrat pel Juanjo Sáez

Intervencions al programa "De vacances-2006"

L'estiu de l'any 2006 vaig gravar tres intervencions pel programa "De Vacances" en les que recomanava tres llibres. Des del dia 2 de novembre TVC ha obert la seva secció "A la carta" a tothom i ja no cal pagar per veure cap vídeo. Ho aprofito per enllaçar amb els tres vídeos de recomanacions.

Anna Manso recomana “Un matrimoni amateur”, d’Anne Tyler.
De vacances – 11/07/2006
http://www.tv3.cat/videos/207780881


Anna Manso recomana “Tots els contes”, de Mercè Rodoreda
De vacances – 29/08/2006
http://www.tv3.cat/videos/210008339


Anna Manso recomana “Les bruixes”, de Roald Dahl
De Vacances - 28/07/2006
http://www.tv3.cat/videos/208528306

Què ens està passant?

Estic deprimida. En pocs dies he vist tres pel·lícules i cap d’elles m’ha convençut. La primera “Retorn a Brideshead”. No calia. No calia fer-la. Si, és bonica. Sí, l’actor que fa de Sebastian ho fa bé. Però no calia perquè l’ombra de Jeremy Irons és allargada i omnipresent i l’actor que fa de Charles t’hi fa pensar a cada fotograma. T’hi fa pensar a crits “Jeremy, socors! Vineeee!" A més, per què fer una pel·lícula massa llarga si ja existeix una bona sèrie? Insisteixo. No calia. La segona “Sólo quiero caminar” de l’Agustín Díaz Yanes. Encara estic impactada d’aquest guió tan maldestre. Tampoc calia gastar-se els quartos en una capsa feta amb professionalitat i eficàcia, una capsa que cola, per un regal tan llufa. Vaig recordar les reunions de guionistes d’un serial tan modest econòmicament com “El cor de la ciutat” i en com intentem que tot encaixi, fins els detalls més estúpids: si un personatge diu que odia els xampinyons, mai el veuràs fotent-se un plat de crema de xampinyons. Segur que se’ns passen coses. Segur que hi ha situacions que són patilleres. Però no tantes. O no tantes en 130 minuts. A la pel·lícula hi ha un munt d’accions que no s’entenen, de personatges que no expliquen perquè fan el que fan, de situacions que no te les creus... En fi, només dir que la gent al cinema reia i la peli no és d'humor. I per intentar desclavar-me l’espina ahir vaig anar a veure “Happy” del Mike Leigh. I tampoc. Millor que les altres. Però no. El personatge se’m va acabar fent pesat. I de tanta positivitat la lligaries a una cadira perquè s’estigués quieta i li faries veure “Sólo quiero caminar” perquè estronqués el somriure. Però de totes tres és la millor. No és rodona, no és la pel·lícula que m’havia de reconciliar amb el cinema, però vaja, dolenta, dolenta, no és. Per favor, què vaig a veure ara?

La portada

La il·lustració és del Juanjo Sáez, que també va il·lustrar el meu primer llibre "El Fittipaldi".

Un luxe.

Del nen destructor a "Canelons freds"

El meu germà Quim tenia un do: trencava objectes a cops de xut de pilota. Va batre rècords de trencar un aplic que hi havia a una saleta de la casa on vivíem de petits. El meu pare li va prohibir jugar amb una pilota dins del pis sota pena de mort. El Quim tenia un altre do: no es podia estar quiet, havia de moure’s, de saltar i, sobretot, xutar. I va passar LA INJUSTÍCIA. El Quim va inflar un globus i va fer-se un partit ell contra ell a la saleta, amb tanta mala fortuna que el globus va fregar contra l’aplic, que ja estava prou madur i va caure a terra trencat, estavellat i aniquilat. Encara veig al meu germà, agenollat davant del meu pare, suplicant: “papa, t’ho juro, era un globus”. El van castigar. D’aquella escena va néixer un conte, un homenatge als nens destructors d’aquest món, “L’arqueòleg karateka”, que em va tenir fregida uns quants anys, incapaç de passar de les tres primeres pàgines. L’estiu del 2007 el meu cervell va fer una connexió inesperada i per fi vaig trobar el desllorigador de la història i va néixer “Les persones tristes poden ser molt alegres”, el text que vaig presentar al premi Gran Angular, que va guanyar i que ara surt publicat amb el nom de “Canelons freds”. A la segona pàgina he posat la famosa frase de clemència del meu germà, perquè m’ha semblat de justícia. El Quim i jo, per aquella època, tendíem més a atonyinar-nos que a petonejar-nos, i si m’haguessin dit que gràcies a la seva involuntària inspiració guanyaria un premi, hagués atonyinat també a qui m’ho hagués insinuat. Gràcies Quim. No vas ser tu. Va ser el globus.

Teràpia

Estic enganxada a una altra sèrie. Es diu “In treatment” i la protagonitza l’actor Gabriel Byrne que fa de psicòleg que atén de dilluns a dijous els mateixos pacients, i el divendres assisteix a la seva pròpia sessió de control amb la Dianne Wiest fent de terapeuta. En veure-la he pensat en una màxima de la teràpia Gestalt que sembla un gag: “el que és, és”. Quan l’analitzes i, sobretot, l’apliques, t’adones que no ho és tant d’evident. Tendim a pensar més en el que hauria de ser, el que creiem que ha sigut, en el que voldríem que fos, que no pas en la realitat pura i dura. El que és, és, per molt que ens cogui o afortunadament. Fa temps que rumio, però, que aquesta frase és pur verí per la ficció. L’aliment del que es nodreix la creació d’una història, l’humus del que s’alimenta la llavor primigènia és, precisament, la nebulosa del que no és: els desitjos, les frustracions, els somnis, les fantasies, la visió particular de la vida,... El dia que la humanitat visqui en la completa salut mental se’ns haurà acabat la feina cosa que em fa pensar que s’hauria de posar traves a la immigració Argentina, estigmatitzar a tota persona que visiti un psiquiatre i deixar de saludar a aquells que segueixin qualsevol tipus de teràpia. Excepte la del Gabriel Byrne, off course.

El programa MIC finalista al Japó

El programa Mic -del qual sóc co-guionista- i el programa Play, tots dos emesos al K3 i produïts per TVC, són finalistes del Japan Prize Educational Contest for Educational Media, organitzat anualment per l'NHK (Corporació Japonesa de Radiodifusió) i que guardona els millors programes educatius del món. Per saber si hem guanyat o no haurem d'esperar fins el 28 d'octubre. Mentrestant... Creuem dits!

Ajuts a les famílies amb nens i nenes

Atenció a totes les famílies que han sol·licitat l'ajuda de la Generalitat en concepte de prestació a les famílies amb nens i nenes. Si l'heu demanat en anys anteriors no us confieu. La Generalitat et diu que t'enviarà automàticament la documentació i només l'hauràs de confirmar però NO sempre és veritat. A casa hem deixat de rebre la confirmació tot i haver-nos donat d'alta d'usuaris de l'administració oberta. El sistema no funciona. O com m'han dit al departament corresponent, funciona però es pot millorar. De fet a l'odre que regula els ajuts s'especifica que la documentació s'envia en els sis primers mesos i que en cas de no rebre-la és obligació de les famílies facilitar les dades a la Generalitat. Molt d'internet i molta mandanga però apunteu manualment a l'agenda que cal sol·licitar l'ajut. Millor presencialment i amb segell inclòs.

Llibres per tot arreu

Llibres a la tauleta de nit. Llibres al lavabo. Llibres al menjador. Llibres dins de calaixos. Llibres al despatx. A la cuina... Aquest cap de setmana m'han regalat el llibre "Una lectora poc corrent" d'Alan Bennett que explica com la reina d'Anglaterra es converteix en una lectora voraç i com aquest nou costum afecta a la seva visió del món. La reina d'Anglaterra, tal i com explica el llibre, no renta, no cuina, té els nens criats (bé o malament) i pot dedicar-se a llegir, fins i tot, mentre saluda des de la carrossa gràcies a una refinada tècnica de dissimul. Vaig tancar el llibre i el munt de llibres que tinc a casa pendents de llegir van caure de cop sobre el meu cervell. M'he fet una promesa que faig pública per temor a no complir-la. M'estaré tres o quatre mesos sense comprar, demanar, prestar cap llibre més. Un cop passat aquest període miraré com està el rebost i valoraré què fer. Ara mateix ric bastant amb el Pomponio Flato. Continuarà.

Pàgines d'economia

Agafo el diari del diumenge i pesa. Costa de doblegar a causa d’un interior ple de pàgines extres i suplements. Així que l’aprimo i separo les pàgines roses d’economia, els classificats, els anuncis encartats i el suplement dominical. Com acostuma a passar, reüllo e diari en porcions petites, interrompuda per urgències quotidianes. No és fins a les nou del vespre, que ajaguda al llit, entomo el diari i els seus satèl·lits per llegir-lo com cal. I ja va per tres o quatre vegades que m’aturo en les pàgines d’economia. Llegeixo el titular que m’arrossega a l’interior d’un article i d’aquest a un altre i un altre. Em queda poc temps per llegir la resta del diari però m’adormo amb la convicció que m’han ofert una informació més directa i pràctica que cap pàgina de política. He descobert què són els “Fons Sobirans” (Fondos Soberanos), o dit d’una altra manera, les peles que els sobren de les vendes del petroli o de les exportacions a països tant democràtics com els Emirats Àrabs o Xina, que s’inverteixen en empreses de tot el món. En empreses de casa nostra. I el pitjor de tot és que se’ls necessita perquè les empreses no s’enfonsin. No tots els Fons Sobirans pertanyen a països amb una vida política tant estimulant, però la major part del diner sí. També he entès una mica més (una miiiica) la crisi de Wall Street, a la que ara podriem anomenar Casa de Barrets Street. O Germans Dalton Street. O... I avui mateix un titular d’un diari digital que parla sobre l’estancament de les altes de ADSL em descobreix que es prepara una nova llei (una llei revolucionaria!) que obligarà a les empreses a complir un 80% del que prometen. Estem salvats! L’Estat vetlla per nosaltres! Això sí, un 80%.

Oració als óssos Yogi i Apà

Óssos savis,
Yogi i Apà
Ajudeu-me aquest curs
A no accelerar.

A viure el camí
Del riure i el dormir,
De l’estoic i el zen,
De l’epicuri intel·ligent.

Gurús del bon vivant,
Mestres del narianant,
Envieu-me pau i tranquil·litat
Si m’ataca l’ansietat

Gràcies

Bones vacances

Ja ho he dit més d'un cop, l'autèntic cap d'any és ara, el mes de juliol. Tanco temes, els nens enllesteixen el curs, i el món s'atura per poder agafar aire, impuls i energia. Fins i tot m'he acostumat a comprar-me unes agendes primes i pràctiques que van de setembre a agost. Per reblar el clau el meu aniversari és el 27 de setembre, així que tot em porta a estructurar-me de forma mental i real d'aquesta manera. El 31 de desembre és un divertimento. Així doncs l'any, el curs, el que sigui està a punt d'acabar i no em puc pas queixar.

Però el més important és que ja he tirat cordes cap endavant que fan que la tornada també vingui de gust. Busco un local a la vora de casa per poder tenir un espai més diferenciat. No sé si el trobaré, però tan sols el fet de buscar-lo m'agrada. He començat una nova col·lecció de novel·les infantils per Intermon que em tindrà entretinguda durant molts mesos, i la cosa pinta bé. Encara no en puc dir gran cosa. Al Cor de la Ciutat tot rutlla. I pel que fa al programa Mic, és el gran damnificat. He demanat deixar d'escriure guions durant un temps perquè no ho puc fer tot. M'ha costat molt i molt, perquè és un gran programa, i la gent és bona gent i gent bona. En fi, m'ho prenc com un descans i un "ja veure'm". De Supergirl només n'hi ha una i no sóc jo.

Bones vacances a tothom! Fins l'u de setembre!

Fotos de l'entrega del premi Gran Angular

Un mes després

Ja ha passat un mes des que em van concedir el Premi Gran Angular i encara visc de renda. De l’alegria, vull dir. De l'alegria caiguda del cel. I als pessimistes de l'univers i a totes les persones que em miraven com dient "s'ha tornat boja", els diré que aquella alegria ja no me la treu ningú. La meva no és una trajectòria professional de línies rectes. Està plena de revolts, d'anades i tornades, de ziga-zagues, de baixades i pujades i el premi és una càpsula de ginseng ultravitaminat. Aquesta tarda he enllestit les galerades. El llibre no es dirà "Les persones tristes poden ser molt alegres". És un títol massa llarg, que funciona com a lema, com a eslògan, i n'hem pensat un altre que per ara no avançaré. Només diré que agraeixo a la persona del jurat que el va suggerir perquè el trobo molt encertat i carregat de significat.

Per cert. Ja és estiu! Per fi!

Les persones tristes poden ser molt alegres

Quan ets adolescent et passes la vida pixant-te de riure amb els amics, fent broma a costa del que sigui i de qui sigui, però per dins pots sentir-te com el microorganisme més insignificant de la galàxia. L’adolescent és una persona trista que pot ser molt alegre. L’alegria i l’humor et protegeixen com un escut davant la dificultat de determinats moments de la vida i és una llàstima que estigui tan mal vist. A una persona amb un somriure a la cara se li pressuposa un nivell intel·lectual més baix que a una persona amb expressió de patiment existencial. Jo mateixa ho he viscut en l’àmbit laboral. Un dia, amb l’Anna Fité, en parlàvem. “Es pensen que perquè somriem som ximpletes i curtes”. No. El bon rotllo no ven.

Però de tant en tant Darth Vader es retira a l’Estrella de la Mort.

Avui m’entreguen el Premi Gran Angular de novel·la juvenil pel llibre “Les persones tristes poden ser molt alegres”. És una novel·la esbojarrada, amb molt d’humor que parla de temes importants.

La Didi és la Diana. La Monsti és la Montse. Dues adolescents emprenyadores, que van per lliure. La Didi veu el món a través de les seves ulleres liles, i quan la seva professora de literatura, la Fòssil, l’obliga a escriure una novel·la per entregues, transforma la seva existència gris en una aventura esbojarrada, L’arqueòleg karateka, i a la seva amiga i a ella mateixa en els dos protagonistes, en Manel i en Quimsta. La vida real de les dues joves -els seus amors, els seus conflictes familiars, la seva amistat, el que es diuen i el que s’amaguen- s’encreua amb la ficció que s’inventa la Didi i s’hi reflecteix com en un mirall per demostrar que les persones tristes poden ser molt alegres.

Al llibre he inclòs homenatges a gent que m’estimo (no tothom, que no hi cabia), bromes internes, com l’autoparòdia de compradora compulsiva d’Ikea, i tot allò que se’m posava al davant en el període d’escriptura, com una vulgar xucladora d’experiències i anècdotes. Però, sobretot, vaig recuperar aquell ésser mínim i invisible que era jo quan tenia catorze anys i l'he reconvertit en algú més fort i amb més iniciativa.

Avui és un bon dia. Sí. Va per tu, papa.

Oh, My God!

Missatge críptic per anunciar un missatge no críptic el pròxim dijous.

Manipulem, manipulem, que el món s'acaba

Aquesta setmana he començat a escriure diàlegs per la nova temporada de "El cor de la ciutat". És la tercera vegada que treballo al cor, cosa que vol dir que torno a fer parlar a personatges amb els que ja havia treballat, a més dels nous. Fer parlar un personatge que ja coneixes és com posar-te un texà donat. És còmode i agraït. Amb els nous tens l'avantatge que te'ls pots fer una mica com tu vols. Has de seguir les descripcions de la Biblia, és clar, però tens un cert marge, sobretot ara que encara no han sortit per pantalla. Llavors la feina de l'actor o actriu et marca molt. És com quan llegeixes un llibre i després veus la pel·lícula. Per sempre més associes un personatge a una imatge. Fer diàlegs m'agrada pel que té de trampós. És una conversa aparentment natural feta amb la clara intenció manipuladora de fer dir als personatges allò que volem. Els fem arribar allà on ens convé per la història. Cada ratlla, cada paraula és un esglaó cap a un objectiu clar. S'ha d'estalviar i les paraules que utilizes han de ser útils, per informatives, per descriptives, per fer esclatar un conflicte, per aconseguir una reacció determinada... A la tele tot és mentida. Els guionistes som uns mentiders i uns manipuladors. És part de l'encant del nostre ofici.

Programa d'actes

Bon Sant Jordi a tothom! Avui no seré a casa. Estic gastant-me el pressupost que tenia assignat pels ferros de l'Eva en llibres. Si em voleu trobar seré:

13 hores: Intermon. Rambla Catalunya amb Consell de Cent (muntanya-Besòs)

19 hores: Cruïlla. Rambla Catalunya amb Consell de Cent (mar-Llobregat)

Adéu que en aquest petit lapse de temps ja m'hauria pogut comprar l'equivalent a les vacunes dels nens d'aquelles que no entren per la seguretat social.

Experiència paranormal

Estic atrapada al "Dia de la Marmota" versió E.G.B. Fa setmanes que m'intercanvio correus amb les persones amb les que vaig estudiar vuit anys i estem tan malalts de nostàlgia que estic per proposar que anem al sopar que hi ha programat pel dia 16 de maig disfressats de Heidi, Pippi, Mazinguer Z, Parchís, Mecano o alguna horterada per l'estil. Jo potser m'animo i vaig de Pequeño Tio. Obro cada dia la bústia ansiosa per ser abduïda als anys setanta i vuitanta. Perquè tot és força igual. El to, les bromes, el que diem la gent... Llegeixo els correus i em pregunto quanta productivitat estem arrabassant al país. Quanta energia creativa. Quantes ganes de petardejar. Em pregunto què serà de les nostres vides un cop fet el sopar. Continuarem escrivint-nos missatges a ritme frenètic? Per la quantitat de missatges es dedueix que tothom teníem força ganes de tornar a saber dels altres. Els vuit anys de l'EGB donaven per molt, per estimar-te, odiar-te, tornar-te a estimar, tornar-te a odiar i de tant anar i venir establir uns llaços que, pel que es veu, són pura magdalena de Proust. Avui m'han enviat aquesta foto de mi. Companys, companyes, tothom té un passat.

Plou

Plou. Plou fort. Plou com em pensava que no tornaria veure ploure. Plou amb ganes. El cel gris. L'aigua peta contra l'asfalt. Fa el soroll que ha de fer. L'olor que ha de fer. La imatge que ha de donar. Escric sobre Moçambic i mentalment no sóc aquí però m'obligo a tornar per gaudir d'una visió insòlita. És primavera i plou.

Mic

Des de la temporada passada faig guions per la nova etapa del programa infantil MIC3. Va adreçat a un públic en edat preescolar. Aproximadament entre els 2 i els 6 anys, depenent de la maduresa i l’interès de la criatura. La franja MIC3 dura mitja hora, hi ha petites històries d’en MIC, en CINCSEGONS, la MOSCA i el CARGOL, i, entremig, un parell de sèries d’animació. Les sèries estan ben triades i per un miracle d’aquells, al llarg de l’emissió (30 minuts!) no hi ha anuncis. Així doncs s’aconsegueix mitja hora de televisió infantil de qualitat. Perquè sí, què carai, el programa s’ho val. Ha sigut una conjunció afortunada de bona direcció, bona direcció artística, realització, construcció de titelles, titellaires i guionistes. A més d’una ambientació artística molt encertada que li dóna una atmosfera singular. Pel que fa als guions ens vam trobar amb les titelles fetes, amb un disseny de personatges inicial, i a poc a poc hem anat construint un món “MIC”. Els guions són peces curtes, d’unes dues pàgines, tot i que també se n’han produït de més curtes. La voluntat és mostrar un tros de la vida d’un ninot, en Mic, que és l’alter ego del nen que s’ho mira a casa. En Mic juga i mentre juga descobreix. Juga i fa broma. Juga i experimenta sentiments com la por o la vergonya. En aquest programa es fuig de la història excessivament tancada i dels finals excessivament rodons i “en punxa” per tal d’afavorir la sensació de naturalitat, tot i que tenen un final. Molts d’ells, però, són “actings”. O sigui, que deixem als personatges jugant, fent la seva; la càmara podria continuar mostrant-nos-els però ho tallem. Com diu el Manel Trias, que porta la direcció escènica, els personatges arriben, els passa una cosa i se’n van. Simplicitat. Que no és fàcil. A més el llenguatge verbal està molt cuidat. En Mic, una titella de tija, és un nen que podria anar a parvulari. Mai més gran. Mai més petit. Parla amb frases curtes i les seves idees són directes. Es fuig dels diminutius, excepte quan té una intenció dramàtica. Juga ben sovint sol, parla sol, i parla als objectes com si tinguessin vida. Fent broma diem que en Mic és animista. La dificultat de l’escriptura rau en arrapar-se al màxim al univers d’un infant de 3 a 6. D’explicar vivències que els són pròpies i farcir-les de fantasia. Escriure per a nens no és fàcil, tot i que ho pot semblar. L’altra personatge és en Cincsegons, una titella de la que en veiem una boca, unes ulleres i un guant. En Cincsegons és com un savi despistat, una mica boig, amb un toc de follia daliniana, que entra i surt quan vol. Una de les seves característiques és l’afició als jocs verbals. En Cincsegons juga amb les paraules amb un ús de la musicalitat proper a la poesia. També és un personatge amb un cert component d’absurd, tan pel que diu, de vegades, com pel que fa, a voltes. El cargol i la mosca no parlen, però emeten sons reconeixibles. El cargol fa un grinyol rítmic i la mosca, és clar, zumzeja. Tots dos són companys de joc d’en Mic. Si en Cincsegons té un component més adult, aquests dos estan al nivell d’en Mic. La direcció és de la Laia Gimó, la direcció escènica del Manel Trias, el realitzador és el Jordi Barcelona i els guions del Jordi Teixidó i servidora.

Si ho voleu veure: de dilluns a divendres, de 17 a 17.30 hores al K3.

El cervell em fa trampes

El Pol jugava al menjador i l’Eva feia deures a la seva habitació mentre jo llegia. Va produir-se un breu instant de calma fins que el Nil se’m va enfilar al damunt i em va prendre el llibre. La reacció instintiva i primària va ser d’enuig. Però no et pots enfadar amb un nen de dos anys que vol jugar amb tu. No per massa temps. El cervell es va accelerar. Si m’hagués conformat amb tenir dos fills, ara podria gaudir d’estones de calma, no tan breus. Tan sols que aquesta no ha sigut la meva decisió. La persona que s’hauria plantat amb dos criatures no seria jo. Hi ha un llibre del Jorge Semprún titulat “La escritura o la vida” perquè explica que hi ha moments en que has de triar o la vida t’hi du. Per molt que m’enganyi i pretengui estar a totes no és així. Vaig triar i el que em queda són engrunes d’energia per escriure i per llegir. Per escriure més enllà del que són obligacions professionals i per llegir sense perdre hores de son. No em queixo. Tan sols que hi ha dies en que el cervell em fa trampes. I tampoc sóc, evidentment, Jorge Semprún.

Oh, Déu meu, ho tinc fatal!

Diablo Cody, la guionista de la pel·lícula Juno, deu dormir la mona després de la festassa que es deu haver clavat després de rebre l'Òscar al millor guió original. Em llegeixo la seva biografía i m'adono que ho tinc fatal. En lloc d'estriper al meu passat hi consta un títol de monitor de temps de lleure, en lloc de tatuatges tinc la pell solcada d'innocents pigues, i quan hauria de dedicar les neurones a fer alguna pel·lícula ocurrent, àgil, fresca i propera com Juno, em passo les hores teclejant diàlegs de la sèrie Zoo, que s'asembla a Juno com un pot de sopa Avecrem a una creació de Ferran Adrià. Em miro la foto de la dona en questió i decideixo que he de donar un tomb a la meva vida. Ara mateix em penso un nom nou. Gràcia Cody. Ai, que malament sona. Per cert Diablo, l'enhorabona, un guió collonut.

Oració a Jack Sheperd

Jacketó de la meva vida
tu que et un heroi dels bons
per això t'estimo tant
i t'ofereixo la meva adicció.

Salva'm dels Bens del guió!
Salva'm de la gasificació!
Vull escriure els teus tatuatges
en lloc de certs personatges.

Hi ha guionistes que estem
més perduts que tu i en Ben,
fes-nos de far i de guia,
dóna'ns aquesta alegria.

Deixa't estar de tornar
ja veus que malament et va,
sigues el meu àngel, sigues el meu agent
i tindràs el meu etern agraïment.

Buenafuente

El divendres vam presentar el llibre "Uuuh! Grr!!" al Palau Robert. El "padrí" de l'ocasió va ser l'Andreu Buenafuente, que és la persona que recomana el llibre a la portada. Tal i com vaig explicar a l'acte l'Andreu és l’ham que han de picar els lectors i, sobretot, els compradors. Els uns per obrir el llibre i els altres per dur-lo fins a caixa. Des d'aquí li dono les gràcies perquè la seva col·laboració és totalment altruista.

Va ser un acte senzill i pràctic. Es va convidar a dues classes de primària d'una escola propera. Va parlar Intermon, va parlar Contes Sense Fronteres, els coeditors, va parlar servidora, l'Andreu i l'Àfrica. En aquest ordre. I després els nens i nenes feien preguntes. N'hi havia de molt interessants. Com per exemple, a quina entrevista havia notat menys ganes de dialogar. El Buenafuente va ser elegant i no va donar noms, però va deixar clar que hi ha persones que van al seu programa amb una idea equivocada de la seva persona. Ser famós, dels que treballen, vull dir, ha de ser dur, i ho dic sense ironia.

A l'acabar l'editorial, l'Àfrica i jo mateixa vam decidir prémer l’accelerador i tenir llestos els dos títols que falten de la col·lecció per Nadal. Parlaran de l'autoestima i de la pau. L’objectiu és poder vendre la col·lecció de sis títols en un sol pack. Seguiré informant.

Per què escriure?

Un cop l'any faig de jurat d'un premi de literatura que convoca una escola del Clot. Les persones que hi participen tenen entre 14 i 21 anys. Avui em toca parlar davant de tots ells i aquest és el tex que penso dir, més o menys:

"Per què escriure?

La feina d’escriptora pot semblar una feina absurda. Per què molts de vosaltres hauríeu de voler fer-la, ni que sigui un cop cada dos anys per presentar-se a aquest concurs?

Una es tanca a casa, a l’habitació, al bar, i escriu el que li passa pel barret.

Ara que existeix internet, milions de videojoc, un fotimé de distraccions inimaginables fa tan sols uns pocs anys, perquè seguir escrivint?

Doncs bé, aquí va una llista que vol ser molt, molt pràctica i que no té res a veure amb la literatura:

A l’hora d’escriure una es veu obligada a fer servir el cervell d’una forma que no fa servir mai. Busca paraules, llegeix i rellegeix el que escriu i decideix si està bé o si està malament, organitza informació... En resum, utilitza les neurones d’una forma única.

Quan escrivim ens posem davant d’un mirall. O d’un pou. El pou som nosaltres mateixos. Tot el que escrivim surt de dins nostre. De les nostres emocions. De tot el que sabem. De tot el que hem viscut. I ho cuinem per fer una novel·la, o per fer un llibre sobre plantes d’interior. Quan acabem d’escriure ens coneixem més a nosaltres mateixos. Si escrivim una novel·la sabem més de com som, de la nostra manera de ser, del que pensem. I si escrivim sobre plantes d’interior ens adonem de quantes coses arribem a saber. O potser ens adonem que no en sabem prou. Però sabem!

En escriure practiquem una característica que ens diferencia de la resta dels animals: la capacitat de comunicar-nos verbalment, amb el llenguatge. I no tan sols practiquem sinó que millorem. Comunicar-nos bé és vital per a les persones. Et pots defensar, pots explicar millor el que penses... quants problemes es resolen amb una bona conversa, una bona comunicació. I quina impressió ens fa una persona que sap parlar i una que no se sap expressar?

Escriure és una bona manera de fer-te venir ganes de llegir. Vols saber com escriuen els altres, vols ampliar informació, aprens a saber sobre quins temes t’agrada llegir i sobre quins no... El llegir fa venir ganes d’escriure, però al revés també.

A internet existeixen eines que demanen saber escriure correctament: com el correu electrònic (quina mala impressió rebre un correu d’una persona que escriu amb faltes, o de la que no entenem res) o els blocs o les pàgines web. Mai hi havia hagut tanta demanda de textos ben redactats!

Perquè escriure bé és imprescindible per a moltes feines, ja siguin de la branca d’humanitats, com de la branca científica (treballs, tesis, correus electrònics, informes, etc.).

I ara, un petit apunt pels que volen seguir escrivint textos de ficció, de literatura, vaja:

Els contes i les novel·les estan escrites per persones del nostre temps que ens expliquen com veuen el món i com veuen la vida. Si es deixés d’escriure només tindríem llibres de persones del passat que ens explicaven com veien ells les coses. Que està bé perquè hi ha fets que no canvien, però tots necessitem parlar entre nosaltres i explicar-nos com ho veiem. No tant sols com ho veien els nostres avantpassats.

Perquè la imaginació és una eina imprescindible per a la humanitat. No hauríem avançat ni una engruna sense imaginació i una forma immillorable d’imaginació són els contes i les novel·les. Llegeixes un contes i t’imagines o et ve al cap una idea, un pensament, que... És un no parar.

Perquè a la vida fa falta sal, i pebre, i espècies. Els contes i la literatura ens l’ofereixen a raig.

Perquè és un autèntic plaer. Perquè ens ho passem bé, què carai, fent anar el cervell i inventant que un home es tira pel balcó i... Després de milions d’anys ja no ens reunim a la vora del foc dins d’una cova però tenim la mateixa necessitat d’explicar contes.

Perquè ens agrada explicar als altres el que pensem en forma de conte.

Pel plaer de fer funcionar la maquinària de les neurones. Com el gimnasta que gaudeix de saber fer una tombarella perfecte.

I perquè sí. Perquè ens dona la gana. Perquè estem una mica sonats. "