30 de juny 2020

Bones experiències a les aules: copieu i adapteu!



Com aconseguir encomanar la passió per la lectura a l’aula? Que els petits i joves lectors vulguin continuar llegint? Que tinguin ganes d’obrir un altre llibre?

La resposta me l’he trobat a moltes escoles i instituts. Tant la positiva com la negativa. Com incentivar i com desincentivar.  

Fer avorrir la lectura és fàcil. Només cal presentar l’objecte llibre com alguna cosa poc desitjable i a partir de la lectura fer exercicis escolars d’aquells narcolèptics tipus fitxa, exàmens, etc. Però aquí no vull donar idees terribles i en canvi sí donar llum a tot el que es fa bé i molt bé.

L’any 2016 vaig escriure una entrada on recopilava totes les bones experiències que m’he trobat arreu a partir dels meus llibres. És una entrada viva que he anat actualitzant a data d’avui. Però m’adono que queda amagada entre les entrades del 2016, així que faré una trampeta i publicaré aquesta entrada perquè sapigueu que existeix i que la continuaré alimentant.

I el més important: que la feu servir. Que la consulteu. Que copieu i adapteu les experiències per a la vostra escola o institut. Que convertiu la lectura d’un llibre en una experiència de vida, en una festa, en un impacte emocional, en joc, en reflexió i en diàleg.

L’entrada original amb tota la informació la trobareu AQUÍ

Congreso de Jóvenes Lectores de Tenerife 2020

18 de juny 2018

45 últimes frases




... i després de l’entrada on vaig recopilar les 45 primeres frases dels meus llibres, aquí van les 45 últimes frases. Bona lectura! 

Vam anar a buscar el Nil i vam agafar una carretera al costat del mar, i quan el Fittipaldi va arribar a setanta per hora tots vam cridar: «Fittipaldi..., sí!». Prou per recordar tota la vida que les fades... existeixen! N’estava convençut. I jo vaig desitjar que les bones estones entre la Noa i en Leo duressin més dies que formigues hi ha dins un formiguer. Des de llavors em sento molt orgullós dels meus quinze calçotets! I només per això ja valia per mil. Yolanda, molta, molta sort i fins a la propera carta! Xarrupaven un glop de xocolata i se sentien els marcians més feliços de tota la ciutat. Doncs que van convidar el capità Pernil a un entrepà de mortadel·la i... «nyaaaam!». Ningú... o gairebé ningú! Fins aviat, Mèxic! I mentre el mico els feia adéu amb la mà, els nens van tornar cap a casa muntats dalt d’un elefant. I des d’aquell dia es van convertir en els amics més monstruosos de tot el barri. S’havia adormit al sofà amb les botes posades i... mireu, mireu, amb les botes posades i cordades! Deixen la safata d’alumini abandonada a l’habitació i se’n van. En SuperJuli no va desitjar mai més ser un superheroi, tot i que de tant en tant ajudava els seus pares en les seves missions contra els superdolents amb la seva arma secreta: un superpet! (amb l’ajuda d’un bon plat de mongetes blanques, és clar). Fins aviat. En Ghandi no trigarà. Però gairebé. Perquè si es constipava, el nas li tremolejava de pessigolles i... era un autèntic perill. De segur que en Ghandi m’hi ajuda, i tu, si ho vols, també. Me’n vaig a dibuixar. —Cara cul l’última! Les tres amigues arrenquen a córrer, però la Ru aprofita l’avantatge i guanya. Tot un encert. Endrapen els entrepans a tota velocitat i queden empatades. Les amigues són les amigues. Cap d’elles guanya, ni falta que fa. Encara faig cara de gos, però ara soc el gos més feliç de l’univers. Envia el missatge, tanca l’ordinador, es deixa caure al llit i s’adorm. I com deia l’incomprès del Bernd Schuster: «no hace falta decir nada más». Ni que fos una mica bé: ja en tindria prou i de sobres. Sí, els somnis es compleixen, i continuaré demostrant-ho. Bé, més endavant, jo què sé. Paraula d’exgallina. Una vida més apassionat que no pas dins un llibre oblidat sota una fotocopiadora. Sí, l’amor pot ser per morir-se de fàstic, però per sort sempre ens tindrem com a amics per riure junts, barallar-nos junts, desbarallar-nos i riure encara més. Visca l’amor, Visca morts de fàstic!Som-hi! Potser ja hem fet la nostra tria: estimar-lo, respondre els seus missatges de tant en tant, posar un oceà pel mig, i no tornar-lo a veure mai més. La mare va picar l’ullet a l’Arnau, i tots tres van quedar-se contemplant els ocells fins que els van perdre de vista. El Diego no, el Diego només la va mirar, però la Lara va saber que allò significava més que totes les paraules del diccionari juntes. —Visca! –van cridar els nens.  I me n’alegro perquè llavors l’Antoni i jo tornarem a retrobar-nos.