30 de març 2017

Un món sense LIJ KM0 de qualitat






Aquestes són les paraules que vaig adreçar ahir al públic assistent al lliurament del Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil, en nom del jurat del que en formava part en qualitat de presidenta. Evidentment, el primer que vaig fer ser felicitar els premiats, el Jaume Cela, amb el llibre El meu pare és una pissarra, i la Maria Carme Roca, amb la novel·la juvenil Selfies al cementiri.

I després vaig explicar que tots els escriptors de literatura infantil i juvenil (LIJ) som persones positives. Creiem en el futur, els lectors, els nens i nenes i els joves. Bé, són el futur, però sobretot creiem que són el present. Perquè no són només una inversió per a nodrir de lectors futurs la literatura d’adults. La que se suposa que és «la bona». Els joves lectors són una realitat, ara, com a ciutadans de ple dret que pensen, s’imaginen i es formen. 

De vegades els escriptors de LIJ catalana dubtem, perdem peu. Escriure és dur. Costa. Costa molt, moltíssim. L'entorn no ens és favorable. Molts de nosaltres hem estat a punt de tirar la tovallola milions de vegades. Ens hem dit «Que escriguin uns altres». I davant del drama de la socialització del llibre literari a l’aula i la indiferència que provoca massa sovint, ens venen ganes de plegar.  «Doncs que només hi hagi traduccions o amateurs. O gent rica que pot permetre’s el luxe d’escriure sense guanyar-s’hi la vida», ens tornem a dir. 

Una de les meves pel·lícules preferides és «It’s a wonderful life» (Que bonic és viure!) i de la mateixa manera que el protagonista, he imaginat què passaria si no es publiqués literatura infantil i juvenil catalana de qualitat: Un món sense LIJ KM0 de qualitat.  



1.    Els nens i nenes entendrien que els bons escriptors no es fan mai a casa i pocs d’ells somiarien en ser-ho.

2.    El món, les paraules, els imaginaris de qualitat serien forans, externs, aliens a la nostra realitat.

3.    En conseqüència, el món que envolta els infants i joves, per tant, seria apreciat com un món poc interessant de ser mirat i narrat. Un món poc interessant, en definitiva.

4.    Acabaríem menyspreant o mirant amb condescendència els pocs escriptors catalans de LIJ, com allò que va passar durant un temps, en què es va associar cinema espanyol a dolent, cutre i poc seductor.

5.    La llengua catalana s’associaria a un ús secundari, com de poca cosa.

6.    La llengua s’empobriria.

7.    Els únics amb feina de qualitat literària serien els traductors, una situació una mica estranya. No dic que no facin feina de qualitat, però la llengua quedaria únicament a les seves mans.

8.    Si el món imaginari del lector prové únicament de fora és molt probable que no expliqui el que li passa, els seus problemes, i que el que hi digui no l’acabi d’interessar, o que costi més enganxar-lo.

9.    Només podrien dedicar-se a escriure aquells que tinguessin  la vida econòmica resolta. Els més afavorits. I cal tenir en compte que pel que fa a les dones, només ho podrien fer aquelles que a banda de tenir prou ingressos compartissin la criança dels fills.

10. La nostra cultura, en definitiva, esdevindria una cultura de segona.


Per sort, tot i que costa, encara existeixen iniciatives com els premis literaris que es lliuren avui, que faciliten la professionalització dels escriptors i la creació de LIJ catalana de qualitat. I les obres premiades ens ho demostren, perquè tots dos, el Jaume, la Maria Carme, han fet molt bona feina. L’enhorabona!

(Nota: el jurat el formàvem la docent Anna Badia, l’escriptor Miquel Arguimbau, l’assessor literari i escriptor Pere Martí, l’editora d’infantil i juvenil de Barcanova, Sara Moyano i jo mateixa. Gràcies a tots, va ser un plaer compartir el jurat amb vosaltres!)


17 de gener 2017

Opinió d’adolescent a l’escola FEDAC de Castellar del Vallès




Ahir vaig tornar a l’escola FEDAC de Castellar del Vallès, per fer el taller de creació de textos d’opinió. Amb aquesta són quatre les vegades que m’he plantat davant la classe de 3r d’ESO per explicar com vaig crear la columna d’opinió La pitjor mare del món, i els criteris estilístics i de contingut que m’he imposat a l’hora d’escriure-la. No és, per tant, una explicació sobre maternitat i paternitat imperfecta, sinó sobre text d’opinió.

El taller va néixer a partir de la proposta de la Rosa Maria Baró, professora de català del centre, i està dividit en dues parts, d’una hora cadascuna. La primera és teòrica i allà els explico com va néixer la secció i n’analitzo les característiques des del punt de vista lingüístic. També parlo del contingut, però no tant de com trio de què anirà l'article (que també una mica), sinó de les poques normes que m’obligo a seguir, com la de protegir la intimitat més íntima del que passa a casa. Aquest any hi he incorporat una novetat i ha estat la lectura prèvia de dos articles meus i quatre d’altres articulistes: Francesc Canosa, Marta Rojals, Ferran Sàez i Barbijaputa) que ens ha permès parlar dels diferents enfocaments i estils. I fins i tot de les diferents finalitats d'un article d'opinió.



La segona part és pràctica i al llarg d'una hora els alumnes inicien l’escriptura d’un article propi. Primer comentem en veu alta els temes i punts de vista d’aquelles persones que ja tenen clar què escriuran, i després, mentre tothom treballa de forma individual, vaig passant per les taules per resoldre dubtes, escoltar propostes i oferir consells o plantejar preguntes.

Com cada any les noies i els nois plantegen temes nous (la religió al món d’avui des del punt de vista d’algú que es declara ateu, el dolor de la mort en plenes vacances de felicitat nadalenca, la incidència de la tecnologia en els nens més petits), universals (l’amor, l’amistat) o temes que se senten molt seus (els videojocs, l’esport, la vida d’un adolescent, la incomprensió dels adults, les dificultats dels estudis, el futur). Però sigui quina sigui la temàtica escollida aquest és una molt bona proposta per practicar i exercitar una veu pròpia, per intentar entendre els arguments contraris, ni que sigui per rebatre’ls i per aparcar les veritats absolutes. 



I també per començar a treure els nas als diaris, un mitjà que admeten que no se senten gens seu. No entenen el context de moltes notícies i articles i detecten que els textos no se’ls adrecen directament. Una observació interessant que hauria de fer pensar tant als propis mitjans, com a la comunitat educativa. De totes maneres els vaig encoratjar a seguir llegint i fullejant diaris de forma habitual, i els vaig explicar que igual que amb una sèrie que s’enganxa a mitja temporada, si bé al principi pot ser que es perdin una mica, la pràctica fa que al final s’acabi entenent tot. 

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)