No m'entenc

Ho admeto: no llegeixo poesia. No gaire. I aquest missatge és un seguit d’excuses de mal pagador. Perquè ni jo mateixa comprenc perquè no llegeixo poesia. Més poesia.

Per què no ho faig si sé que si fos possible connectar uns altaveus al meu cervell el que sonaria són els tres versos de la cançó Dona estrangera del grup Manel que em tenen obsessionada?

Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans

giren contents al meu voltant

somriuen i piquen de mans

Per què no hi torno més sovint si duc les ungles pintades de granat fosc només perquè en sentir pronunciar el nom de l'esmalt no vaig poder evitar comprar-lo? Tulipe Noire.

Per què no, si any rere any torno a Erri de Luca per la capacitat que té de fer jocs de mans amb les paraules sense caure en la prosa poètica que tant em carrega?

Per què? Si trio plats pel plaer que em produeix sentir-los recitar pels cambrers o llegir-los en cartes polides com llibres ben editats?

Sóc víctima de la poesia. Compro al Forn Fortino enlloc del Macxipan. Trio suavitzant amb Àloe Vera mentre rebutjo el Mimosín amb una ganyota. Prefereixo la plaça del Diamant a la de la Palmera. I el Sasha al Marcelino.

Les paraules em poden. Xocolata de romaní amb grans de lli. Xampú de roses de Bulgària. Seda salvatge. Emulsió de ferro. Binimel·la. El noi Ostra. Massatge ayurveda.

Així, doncs... Per què? No m’entenc.

Lletres

El meu teclat pateix símptomes curiosos d’envelliment amb un munt de tecles amb les grafies esborrades del tot. És una constatació empírica de l’ús desigual de l’alfabet. Hi ha lletres que s’utilitzem més que d’altres. Sento que les lletres impecables m’acusen de ser les friquis de la classe i em sap greu.

La Q, sense ni una ratlladeta em mira amb aires de superioritat d’alumna vestida de negre existencialista i em recrimina que em formulo pocs “perquès” a la vida. La U, que a priori seia a primera fila, la de les vocals, se sent la lletja del grup de les noies estupendes. Li recordo que la O i la E estan en la mateixa situació però no m’escolta. És la última de les vocals i la més susceptible. La Z, la X i la K no diuen res perquè saben que realment són les alumnes més peculiars, els agrada la física i el llatí, tenen molt acne i no lliguen. La Y i la Ñ són les més espavilades. Saben que si haguessin anat a parar a casa d’una persona castellanoescriptora haurien tingut més sort i aprofiten l’ocasió per enrotllar-se a la darrera fila i aprovar sense moure ni un dit. La G, la T i la P estan indignades perquè creuen que mereixen més nota i han fet un grup de facebook amb el nom de ”l’Anna Manso té un negre que li escriu tot”. La H no parla i està al grup de necessitats especials. La W va a l’aula d’acollida per nou vinguts i tampoc es queixa. O sí però no l’entenc.

De les lletres suprautilitzades la A, la M i la N sospito que tenen TDAH. La L, la R i la I van per la vida de sobrades i tenen l’hormona tan disparada que no hi ha qui les aguanti. La S té tendència a accentuar el seu cos admirable amb roba ajustada i fa anar a la Z, la X i la K de corcoll. La millor és la V. Va començar el curs desmotivada i a poc a poc s’ha esforçat tant que ha acabat gairebé esborrada del tot i se sent com si hagués guanyat la final de Operación Triunfo. Sóc la seva escriptora preferida i jo, ho admeto, li tinc flaca. Però no ho repetiré si no és en presència del meu advocat perquè com és ben sabut a totes les lletres ens les estimem per un igual.

Oració a "Els joves" (The Young Ones)

Mike, Bybian, Neil i Rick
Us invoco bons esperits
Quatre camins de saviesa
Quatre vies de riquesa

Quan em senti una nul·litat
lletja, burra, feta un nyap
Mike obliga’m adonar-me
Que sóc la reina del meu reialme

Quan la ira i la maldat
M’inundin el cap i el cor
Diré com el Neil “pau i amor”
I seré tota bondat

Quan els idiotes d’aquest món
M’ofereixin el seu menyspreu
Com el Rick, passaré de tothom
Proclamant “ja us ho fareu”

I al final la perla, el millor
En Vyvyan el destructor
El millor dels guardaespatlles
Contra bordes i desgràcies

Per Madness, si us plau, vetlleu per mi
I us pagaré unes birres i quatre ampolles de vi.

Gràcies

Fora bolquers

Sí, s'han acabat. Fora bolquers de casa i fora bolquers de l'encapçalament d'aquest bloc. L'altra dia parlava amb la resta de guionistes que escrivim actualment "El cor de la ciutat" i reflexionava sobre la compulsió de castellanitzar tot el vocabulari infantil: "hamaquita", "potito", "babero", "pañal", "toallita", etc. i els explicava com, de forma totalment conscient, un dia vaig decidir catalanitzar l'univers dels diminutius cursis i vaig passar a pronunciar paraules com "tumboneta", "farinetes", "pitet", "bolquers" i "tovalloletes". Un dia d'aquests sé que començaran a aparèixer d'altres paraules com ara "acne"(sí, així, sense accent), "truca a la porta abans d'entrar", "vull una moto" i "no et suporto". Però encara falta una mica. Respirem i prenem forces.

La frontera

Enceto el llibre "Escorxador - 5" de Kurt Vonnegut i a la sisena pàgina una petita anècdota em trasllada de forma fulminant a la sèrie "Nurse Jackie" que he vist aquesta setmana. És una sèrie sobre una infermera (Edie Falco, gran Carmela Soprano for ever ) que treballa en un hospital d'Estats Units. En el primer capítol la dona no té cap mena de problema per reparar diverses circumstàncies del destí per tal de fer el bé. El que ella entén per bé, és clar, i que no sempre, de fet mai, coincideix amb la legalitat. La sèrie acaba amb un monòleg de la protagonista citant a Sant Agustí (i ningú l'ha acusat de massa literària, ni massa intel·lectual, etc. i això passa als EEUU, en teoria la pàtria dels illetrats, però d'això ja en parlaré un altre dia) i parlant sobre la capacitat del ésser de fer el bé i el mal, tot alhora. L'anècdota és la següent: l'autor narra com un company seu, soldat americà capturat com ell a la ciutat de Dresden a la Segona Guerra Mundial, aconsegueix anar-se'n de la ciutat carregat amb un quart de quilos de diamants, maragdes, robins i altres pedres precioses. Paul Lazzaro es deia el paio. Era un tresor aconseguit a base de rapinyar als cadàvers dels cellers de Dresden. De cop he pensat "I què en devia fer de tota aquesta fortuna?". Potser va aconseguir fer-ne alguna cosa lloable, bona, grandiosa o no, però positiva. O potser no. Però la curiositat m'ha picat. Aquí hi ha la llavor d'una història. I he recordat que ja estava escrita: les decisions de la Nurse Jackie, que roba un assassí per donar els diners a una embarassada sense recursos, i altres gestos d'igual alçada. La sèrie tot just ha començat (només porta dos capítols emesos), però promet, sobretot, per la reflexió sobre el que és el bé i la frontera difusa que el separa de la zona fosca.

Crítica de "Canelons freds" al diari Avui

Aquí la teniu. No opino sobre les crítiques, que queda fatal.

La frase màgica

Una persona X es posa en contacte amb mi. Té un projecte que vol desenvolupar i necessita una guionista. S’ha llegit algun dels meus llibres, ha estudiat el meu currículum i encaixo. Li dic que d’acord però que per accedir a treballar necessito saber dues coses: que el projecte m’agradi o que m’engresqui o que em sembli que el puc fer o tot a la vegada i que l’oferta econòmica sigui justa. La persona X em diu que ell no té la potestat pel que fa al tema econòmic i que aquest assumpte el porta la persona Z, productora. Li dic que necessito saber les dues dades alhora perquè ni ell ni jo perdem temps. Però la persona Z, productora, insisteix que primer quedem la persona X i jo i que després ella i jo ja parlarem l’assumpte econòmic. No m’acaba d’agradar però accedeixo. Dec ser una desconfiada, em dic, però la persona X és molt amable i m’ho posa més que fàcil. Quedem al costat de casa, em porta el material, tenim una petita entrevista. Queda clar que per tema de calendari jo no ho puc fer i li passo el contacte a una altra persona, en J, guionista.

En Jo repeteix exactament tot el que jo he dit. I afegeix una altra dada concreta: el que és just cobrar és el que marquen els barems indicatius del GAC (Guionistes associats de Catalunya) i que abans de treballar s’ha de signar un contracte. La persona X diu que, evidentment, que tots ens hem de guanyar la vida i que no creu que la persona Z (productora) hi posi pegues. Però... hi ha un “però”, sí. La persona Z hi posa moltes pegues i diu que per menys de la meitat del preu que marca el GAC té persones de reconeguda solvència i trajectòria que faran la feina. I diu la frase màgica “i que si el projecte surt cobraran el que toqui”. Encara no conec ni un cas, NI UN, en que després de pronunciar la frase, un dia, un mes, un any, una dècada després... ni un cas en que el projecte hagi sortit. És la frase màgica per saber que has de calçar-te les bambes i arrencar a córrer lluny, ben lluny d’aquell projecte.

Em sap greu per la persona X que té un projecte que pot acabar donant feina a força persones. Té un projecte i ha fet contactes i tota la pesca i que creu en la seva idea i és bona persona i no té ganes d’enredar a ningú. Però la persona Z és una persona com tantes d’altres d’aquest bonic país, una productora que no creu que el guió s’hagi de pagar prou com perquè els guionistes paguem el lloguer, el súper, el telèfon, l’escola dels nens, les sabates, el tallat de mig matí i la gasolina de la moto. Ah. I des d’aquí demano a les persones de reconeguda solvència que, per favor, no treballin per la meitat del sou i sense contracte perquè la cosa no s’arregla així. Només sembla que s’arregli, però no.