26 de novembre 2015

Ser autònom, ara




Vull parlar del que significa ser autònom, ara, és a dir, cotitzar en el règim d’autònoms de la Seguretat Social, però en realitat el que vull posar sobre la taula és que la nostra situació (pèssima, injusta, despòtica) és un símptoma de l’absència de democràcia real.

Una persona es dóna d’alta d’autònoms per exercir una activitat econòmica per compte propi (en teoria, un altre tema seria el frau que existeix per part de tantes empreses que obliguen els seus treballadors a desvincular-se del règim general i a  ser autònoms dependents, és a dir, amb un sol client, ells). Ser autònom vol dir que un segon després que enllesteixes els raïms del 31 de desembre ja pagues. Importa un rave si no tens cap client, importa un colló de mico si et passes tres mesos buscant-ne sense èxit (o amb èxit, però ningú et soluciona els tres mesos sense ingressos però treballant i amb voluntat de mantenir cobertura sanitària i la cotització per a la fantasia psicotròpica d’una futura jubilació ), importa una merda si has tingut ingressos però encara més despeses. Pagues. El mínim que pagues són 264,43 euros al mes. I si has facturat pagues un 15% de tot allò que facturis. Repeteixo, encara que tinguis més despeses que ingressos. És a dir, tot i ser la baula més fràgil de la cadena et converteixes en una font de finançament de l’Estat. A canvi de què? Evidentment dels serveis que els nostres diners financen, però sense unes baixes laborals que puguin rebre aquest nom, perquè tens l’obligació de seguir pagant la teva cotització mensual mentre estiguis de baixa, i perquè tot plegat et dóna tan poc que quan el diari satíric de notícies de ficció El Mundo Today, va escampar aquesta notícia, la majoria la van prendre per certa. De la jubilació més val no parlar-ne perquè aviat els llibres d’economia que en parlen els trobareu a la secció de ciència ficció de les llibreries. Per això molts autònoms fem l’esforç suplementari d’obrir-nos plans diversos d’estalvi o activem plans B el màxim d’imaginatius. Perquè un dia ens farem vells i necessitarem menjar i un sostre. I per tant, aquells pagaments en brut que de joves ens semblaven suficients i aquella cotització mínima, de sobte s’il·luminaran i els veurem com el que eren: insuficients, perquè no pagaven només aquell mes, també estaven destinats a pagar el futur (parlo per exemple de tantes vegades que en el món del guió es planteja si el preu pel guió està ben pagat o no i mai ningú pensa en un preu que et permeti cotitzar més de la base mínima de 264,43 euros com si els cossos dels guionistes no estiguessin preparats per arribar als 65 anys)

Tot el que exposo significa que estic en contra de pagar impostos? O de l’obligació de cotitzar? No. Perquè l’estat del benestar funcioni necessita dels impostos dels contribuents. Però no cal que siguin uns impostos pagats abans de saber el resultat net d’un exercici econòmic incert. Seria molt fàcil canviar-ho per un sistema de cotització mínima que al final de l’exercici fiscal o a través de la declaració de la renda corresponent, equilibrés la balança i llavors es pagués segons els ingressos constatats i calculats un cop deduïdes les despeses. Seria massa fàcil. Massa just. Aniria massa bé per fomentar realment l’autoocupació. És massa intel·ligent. Massa democràtic. Perquè estem instal·lats en l’absurda idea que vivim en democràcia quan la realitat ens constata que l’Ancien Régim no ha marxat. Perquè encara hi ha privilegiats i no privilegiats i perquè la relació amb l’administració és vertical i despòtica. I concretament la relació amb l’Agencia Tributaria van un pas més enllà del despotisme.

Com a exemple citaré tres casos que he viscut en pròpia pell:

1.    Un any ens vam oblidar (dic “ens” perquè a casa som dos autònoms i jo sóc la responsable de la comptabilitat i el paperam) de presentar el resum de l’IVA. Vam rebre la notificació i la multa corresponent que pujava uns 200 euros. Vaig reclamar adduint que MAI havia deixat de pagar. Que el resum de l’IVA és un document informatiu que recopila les dades que hisenda ja sap, però que demana al contribuint que li resumeixi (món digital, eo?) i que en aquell moment si hi ha alguna variació que la comuniqui. A la meva reclamació feia notar que NO hi havia cap variació de dades, que tan sols havia estat un oblit que solucionava a l’instant i que no hi havia hagut voluntat de no pagament. Hisenda es va passar pel folre dels pantalons la meva reclamació i ens va tocar pagar. Per no presentar unes dades que hisenda ja tenia. Fes-te fotre número 1.
2.    Fa tres anys els dos autònoms de casa vam decidir unificar esforços i constituir una SCP, una societat civil privada que simplifiqués gestions i que sota un mateix nom, ens ajudés a oferir uns serveis professionals millors i vam invertir fent obres en un nou local, uns baixos. Al local hi vam instal·lar calefacció per no pelar-nos de fred. I com que un dels serveis que oferim és la fotografia de bodegons publicitaris amb plats cuinats, vam instal·lar una cuina. Vam demanar les factures corresponents, vam pagar l’IVA corresponent i vam presentar les factures per deduir-nos les despeses ja que interpretàvem que tot plegat era no pas per muntar-nos un apartament privat sinó un lloc de treball. Hisenda ens va dir que ni la calefacció ni la cuina eren despeses adduïbles a la nostra activitat professional. Com que sóc tan ingènua que crec en el diàleg entre administració i administrats vaig presentar al·legacions aportant proves. Vaig rebre la mateixa resposta negativa que la primera vegada. La mateixa. Copiar i enganxar. L’administració no escolta i es va tornar a marcar un segon fes-te fotre de fred i de ja cuinaràs a casa per fer fotografia publicitària professional.
3.    Fa més de sis mesos que vaig presentar la meva declaració de renda i que espero que hisenda m’ingressi la devolució. Avui ho he consultat i diu que tot està bé i que s’acaba de tramitar la transferència. No em pagaran interessos de demora perquè això només passa si t’ingressen les devolucions després del 31 de desembre. O sigui, que hisenda m’obliga a avançar-los un 15% de tot el que facturo i encara pot trigar un any des que s’acaba l’exercici fiscal sobre el que declaro a tornar-me tot allò que he pagat de més. Si declaro un exercici que es va acabar el 31 de desembre de 2014 hisenda pot trigar fins el 31 de desembre del 2015 a tornar-me la devolució de la renda. O sigui, a l’incident número 1 em vaig oblidar 1 dia de declarar un document informatiu i em va tocar pagar 200 euros però al revés... Ha, ha, ha! (riure histèric). Fes-te fotre número 3.

Tothom sap que és absurd reclamar a hisenda. Que si et fan una inspecció i et reclamen res, encara que sigui injust, el més pràctic és pagar. A no ser que siguis Rodrigo Rato i tinguis bons advocats i les connexions corresponents. Conec el cas d’unes persones que van patir l’animadversió estranya d’una inspectora d’hisenda que es va entestar en empaperar-los per una venda d’una casa que la senyora deia que no era la seva primera residència. Es van veure obligats a ingressar un aval bancari i a assumir-ne les despeses durant els 3 anys que ha durat el termini legal d’hisenda per reclamar el suposat deute. I al final hisenda no tenia raó! Però aquestes persones han vist com la seva economia personal durant tant de temps s’ha vist perjudicada greument. Democràcia? Ha, ha, ha! (més riure histèric)

A més, quan les injustícies sobre els impostos es cometen sobre els ciutadans en règim laborals són greus, gravíssimes, però quan els que hi estem sotmesos som els autònoms, del que estem parlant és de carregar-nos el teixit productiu del país. És un abús total i absolut. Bussines friendly? Ta mare friendly.

09 de novembre 2015

Club de lectura Llibre de família




Aquest és el títol del Club de lectura virtual que inicio demà i que conduiré jo mateixa. Sí, virtual, i això vol dir que s’hi pot apuntar TOTHOM que ho desitgi. Només cal fer-se seguidor del club i ja està. Tan fàcil com fer clic aquí.

Llegirem 7 llibres, un cada mes. I comencem demà dia 10 de novembre. Al llarg de la lectura anirem comentant el llibre a l’apartat de debat i tot còmodament des de casa... o des d’on us vingui de gust connectar-vos. Els llibres estaran disponibles a les biblioteques de la Generalitat. I, és clar, també us els podeu comprar. No és cap anatema comprar llibres...

El nom del club ja ho diu tot. Llibres i família. Llibres per parlar de com exercim de progenitors. De com recordem la nostra etapa de menors d’edat a càrrec (MEC). De la vida en família. Perquè els llibres adquireixen tot el seu sentit quan ens interpel·len i es connecten amb la nostra vida. En aquest cas la nostra vida familiar. Llibres per a gaudir de la lectura, per passar-nos-ho bé llegint, pensant, compartint, rient, emocionant-nos, descobrint.

Llibres que no tenen edat. No és per casualitat que he triat tres títols de LIJ. Els lectors comprovaran que quan llegeixin un llibre de Literatura infantil i juvenil el cel no caurà sobre els seus caps. I que la literatura infantil i juvenil és... literatura! Històries que es poden llegir i gaudir als vuit anys i als vuitanta.

 

Parlem molt de com fomentar la lectura entre els petits i els joves, de com esdevenir una família lectora. Doncs aquest club és una bona eina. Per demostrar empíricament als nostres MEC que llibres i tecnologia no estan renyits. Que gaudim del que llegim fins al punt que ens agrada compartir-ho. Que llegirem llibres que després els podrem recomanar. Que els “seus” llibres ens semblen igual de bons (o dolents) que els “nostres” llibres. I que hi ha gent fora de l’escola i de la família que s’interessa per la lectura. Perquè el club és una proposta de la Carme Fenoll, directora del Servei de Biblioteques de la Generalitat, i també hi col·labora la FAPAC.

He proposat començar amb La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, perquè retrata com ningú les excentricitats d’una família nombrosa a l’illa grega de Corfú als anys trenta del segle vint. Té humor, lirisme, amor per la natura i bona literatura a raig. 



Aquí teniu el calendari:

10 de novembre – La meva família i altres animals. Gerald Durrell
 11 de desembre – Molsa. David Cirici
12 de gener – La universitat de la vida. Rob Riemen.
13 de febrer – Propios y extraños. Anne Tyler.
14 de març – Fario. Santi Baró
14 de abril – Val més educar. Gregorio Luri.
14 de maig – Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada. Sherman Alexie.

Si voleu podeu llegir una entrevista sobre el tema que m’han fet a la revista Núvol.

Ara només cal que us hi apunteu. Us hi espero!