15 de desembre 2009

Bolis



Cada vegada que compro un boli em prometo que, aquest sí, l’acabaré. Però no és així. No sé què em passa però els bolígrafs els acaben els altres, o es perden, o s’eternitzen. Succeeix un fenomen semblant amb els pots de mascareta pels cabells que viuen una llarga existència a la prestatgeria de la dutxa. O certes confitures i salses, que s’integren al paisatge de la nevera i semblen més un element decoratiu que un aliment.

Sí, amb els llibres i amb certs devedés em passa alguna cosa similar. Els compres o els reps amb entusiasme i et promets que aquest cop t’empassaràs Proust o que et capbussaràs en Buñuel, però no. Pur auto engany. Però passa que de vegades m’agafen atacs d’endreça i apilo els llibres pendents i que queda fatal cedir al mercat d’intercanvi de Sant Jordi que es fa al barri, perquè en teoria t’han d’interessar i em juro de nou que seré bona. El més normal és que n’acabi un i que aviat em deixi portar pels cants de sirena del que realment em ve de gust llegir o veure. Però també passa que agafes un llibre i descobreixes que avui és el moment perfecte per llegir-lo i que t’hi enganxes i que no entens com no ho has pogut fer abans; o que ho entens i estàs d’allò més feliç que ara les circumstàncies siguin favorables.

A mi m’ha passat amb “Vida i destí” de Vassili Grossman, la crònica dels darrers dies del setge de Leningrad, i una visió molt crítica de la Rússia soviètica. L’he gaudit com fins ara no havia estat capaç de gaudir-ne, perquè no és fàcil, però val molt la pena. L’avantatge de llegir-te un llibre dels d’aquesta pila és que en acabar-lo tens una doble satisfacció, una pel plaer que t’ha produït i l’altre perquè els teus remordiments ara són una mica més petits.